El Cercle d’Estudis Sobiranistes fa públiques les bases per a la llei de consultes populars

Les bases per a la llei de consultes populars elaborades pel Cercle d’Estudis Sobiranistes ja ha estat presentada públicament.

El CES planteja que la iniciativa popular pugui convocar qualsevol consulta si es recullen entre 150.000 i 200.000 signatures. I, aleshores, que aquest referèndum se celebri «agradi o no» al Parlament i al govern, i que sigui vinculant si hi vota més del 50% del cens.

L’entitat pensa en la democràcia directa per combatre la desafecció política, malgrat que l’Estat –article 149.1.32 de la Constitució (CE)– hauria d’autoritzar la consulta. Els objectius del CES són, d’una banda, materialitzar el dret de decidir dels catalans –que no trobaria cap topall en forma de vet dins de l'ordenament jurídic català– i, de l’altra, combatre l’abstenció i la desafecció política. Per això, els referèndums convocats –un o diversos– coincidirien amb cites electorals, i serien un altre motiu per cridar la gent a les urnes. El document de bases amb què els sobiranistes esperen agilitzar el tràmit de la llei catalana de consultes populars, recomana que les consultes es puguin convocar per iniciativa popular. Caldria recollir una xifra de signatures superior a les 50.000 que requereix una iniciativa legislativa però inferior a un 5% del cens –ara mateix, 266.229 persones–. L’entitat situa el llistó al voltant de les 175.000 adhesions, però hi afegeix que ni el Parlament ni la Generalitat puguin vetar la convocatòria. Només l’Estat hi hauria de donar el vistiplau, per no conculcar-la (CE). Autoritzaria el president del govern espanyol la convocatòria d’un referèndum d’independència? Amb tota probabilitat, avui, no. Però el president del CES, el jurista Alfons López Tena, recorda que la prioritat de les consultes és poder reclamar «la gestió de les infraestructures o el concert econòmic» per a Catalunya. I la negativa de l’Estat seria «política», ja que la consulta no es podria considerar «il•legal». Si són matèries de jurisdicció estatal, el poble català reclamaria a la Generalitat –de manera visible– que negociï amb l’Estat o l’administració competent. A la CE hi ha un buit legal que no deixa clar si qualsevol referèndum té caràcter vinculant o només consultiu.

El Partit Republicà Català considera la iniciativa del CES un pas endvant en matèria jurídica però continua pensant que una decisió del Parlament de Catalunya a favor de la sobirania ratificada en un referèndum pel poble de Catalunya hauria de ser reconeguda per la comunitat internacional independentmenet dels obstacles que l’ordenament jurídic espanyol hi posi, i aquest és l’objeciu polític pel qual treballa RC.

MANUAL DEL BON "PROGRE"

Segona quinzena de gener de 2008
Que no mos conten sòries

Davant de l’imminent engegada de la campanya electoral, he cregut convenient publicar este manual del bon “progre” o llibre de les costums del progressisme positivista, per a que ningú se pugue perdre pel camí a l’hora d’anar a votar a les pròximes eleccions generals previstes per al 9 de març:

• 
  Lo PP és la representació del mal a la Terra i el seu president lo dimoni en persona. Tot i així, se podrà pactar amb lo PP per a reformar la llei electoral i aconseguir que els nacionalistes separatistes, que no volen la unitat d’Espanya, no tinguen tant de poder a Madrid.




• 
  En temes de religió, ser ateu és la millor opció i tan sols s’acceptarà l’agnosticisme quan el Déu sigue Alà, per a que els nouvinguts no se senten discriminats.




• 
  El dret de la dona a interrompre el seu embaràs passa per davant del dret de qualsevol altre individu. Encara que este sigue un esser indefens i els metges que l’han mort s’haiguen fet rics provocant avortaments a dones de tota Europa.




• 
  El bon “Progre” ha de tindre necessàriament memòria històrica selectiva. Tan sols recordar-se’n de la gent que va matar Franco i no de la que van matar els anarquistes a la reraguarda.




• 
  Monument com el de la Batalla de l’Ebre, s’ha d’enderrocar del tot. I qui digue lo contrari ja se sap de quin peu calça: És del PP i un feixista. Allavons, mos remetrem al primer supòsit.




• 
  Dins del seu currículum ha de constar que va participar en unes quantes curses corrent per davant dels grisos o que al menys és fill d’un dels participants en aquelles curses històriques. Se contemplarà fins a la tercera generació.




• 
  Els drets humans tan sols se respectaran quan convingue. S’acceptaran tortures a terroristes d’ETA perquè estan fetes des de l’esquerra i com tothom comprendrà hi ha una diferència abismal amb les tortures de dretes. Estes les fem amb “talante”.




• 
  Quan estiguéssem a l’oposició, serem antitransvasistes. Instituïts al poder, estarem a favor de la interconnexió de xarxes i dels transvasaments encoberts.




• 
  En època electoral es poden dir totes les mentides que es vulguen de l’estil: Acceptaré l’estatut que surte del Parlament de Catalunya. Un bon “progre” sap que això tan sols es diu en campanya electoral.

Núria Menasanch i Martí

On eren el PSC i ICV el dia d’Ibarretxe?

L’acte que el lehendakari Juan José Ibarretxe va dur a terme el passat 17 de gener a Barcelona va tenir un doble interès. L’interès de saber quines són les passes que pensa seguir el poble basc per exercir el seu dret a l’autodeterminació i l’interès de constatar determinades absències que, no per esperades, deixen de ser lamentables. Hi eren CiU i ERC i no hi eren PSC i ICV. Això ja ho diu tot. Es comprèn que PSC i ICV es posin tan neguitosos quan senten parlar d’autodeterminació -per més que la votin al Parlament quan saben que és paper mullat-, però crida l’atenció que ni tan sols fessin el gest de cortesia d’anar a escoltar el lehendakari. Deu ser que el rebuig visceral que experimenten davant l’exercici d’un dret humà fonamental, com és el dret de decidir, els fa al·lèrgics a tot allò que hi faci referència. Sobte, però, que uns partits que diuen defensar uns valors humanistes estiguin en contra d’aquests arguments exposats per Ibarretxe: “Europa ha de reconèixer que existeixen altres realitats a banda dels estats actuals, i ha d’acceptar-les com a nous països dins la Unió, com a prova de la seva modernitat”, “hi ha vies democràtiques perquè els pobles basc i català s’expressin a les urnes”, “com es pot mantenir una relació positiva amb un Estat que no respecta el dret de decidir dels nostres pobles, un principi que és la base d’una convivència moderna i plenament democràtica?”, “el segle XXI, a Europa, és el segle de la lliure adhesió, no el de la imposició”.És això el que no volien escoltar el PSC i ICV? Significa, per tant, que estan en contra d’aquests principis? Pensen aquests dos partits que no hi ha més realitats nacionals a Europa que els estats ja coneguts? Pensen, potser, que els pobles basc i català no tenen dret a decidir el seu futur a les urnes i que el segle XXI, com els anteriors, ha de ser un segle d’imposició? Caldria, aleshores, que tots dos expliquessin quins són els seus principis democràtics, si més no perquè puguem veure si són més a prop dels drets humans o de l’autoritarisme, si creuen que els mapes polítics són fruit de la voluntat democràtica dels pobles o responen a un designi diví. La seva absència en l’acte d’Ibarretxe, malauradament, els acosta a les opcions més inquietants, les d’aquells que opinen que Espanya és una creació personal de Déu. Tanmateix, no deixa de ser una contradicció que proclamant-se laics, com es proclamen, defensin tan abrandadament que allò que Déu ha lligat al cel no ho podem deslligar els homes i les dones a la terra. Realment curiós.

http://www.victoralexandre.cat/
Víctor Alexandre

Els emprenedors, d'Enric Carbó. Per Jesús Mª Tibau.

crítics de guàrdia
"La sinyo Paquita havia assolit —i ben assolit— l’objectiu fonamental de la seva vida: tenia un marit."Així comença Els emprenedors, d’Enric Carbó, d’editorial Montflorit, la novel·la guanyadora del premi de narrativa Cristòfor Despuig 2004, que us recomano si voleu passar una estona divertidíssima i teniu curiosistat per conèixer la visió irònica que té aquest autor de la societat tortosina dels anys seixanta. Centrada en la vida de gent senzilla que tracta d’obrir-se camí al començament del desarrollismo franquista, Enric Carbó fa desfilar una sèrie de personatges com paletes, guàrdies civils, beates, canonges, opusdeistes, hippies, etc, tots fills d’una època de canvis per a la qual potser no estan preparats. La narració, plena d’anècdotes i incidents pintorescos, que ben bé podria ser retratada en una pel·lícula de Berlanga, combina la crítica social i la sàtira amb un to humorístic i amable que no amaga la sordidesa de la dictadura franquista. Hi trobareu rastres d’una societat que ja ha desaparegut (segur?), on es combina l’ambició, l’urbanisme, el poder, la religió, el sexe i una certa innocència, també.

Jesús Ma Tibau

I què si guanya el PP?

Les forces del tripartit poden mantenir discrepàcies en diferents temes però, ara que s’acosten eleccions, coincideixen en una qüestió: fer-nos venir por amb la possibilitat d’una victòria del PP.

Joan Herrera, tant si parla de ferrocarrils, d’Europa o de l’aigua, sempre ens bombardeja amb la lletania que cal assegurar la victòria de les esquerres a les cambres espanyoles.Carme Chacón (PSC-PSOE), fa pocs dies es va despenjar dient que Catalunya, en els pròxims comicis, s’hi juga més que Espanya, alertant contra una hipotètica victòria del PP. I l’amic Ridao, d’Esquerra, tant a Girona com en altres circumscripcions del país, ha repetit i una altra vegada que el vot a ERC és la millor manera d’impedir que el PP assoleixi representació (en el cas de Girona) o que tregui un resultat millor a Catalunya que li permeti governar Espanya. Tot i que el cap de llista per Barcelona d’Esquerra, de tant en tant, incorpora en aquest paquet els socialistes –suposo que per veure si pot enredar algun independentista despistat que encara dubti si cal tornar a votar ERC– quan hi afegeix que “votar el PSC reforça el PSOE i, per tant, el maltractament del país”.

És ben curiós que el cap de llista d’un partit que està governant la Generalitat amb aquests que, segons les seves mateixes paraules, són directes aliats dels que “maltracten el país” i que no tan sols això sinó que, a més, han regalat la Generalitat a un dels seus màxims dirigents i que governen la majoria de les institucions catalanes amb la “de facto” federació catalana dels “maltractadors” digui ara als ciutadans que no els votin perquè això pot fer que en un futur Catalunya sigui encara més maltractada. I així vostès, que no tan sols els voten sinó que a més a més hi governen, què representa que fan amb el país?Però tornem al PP, jo no entenc aquesta dèria que afecta alguns polítics catalans amb aquest partit. Per què els ciutadans de Catalunya hem d’intervenir a Espanya per impedir com sigui que els populars assoleixen el govern de l’Estat?

En primer lloc, Espanya no és el meu país i, per tant, m’és absolutament indiferent qui hi governi, quin sigui el seu règim polític: republicà o monàrquic, i allà on enviïn els seus exèrcits: l’Afganistan, el Líban o a l’altra punta del món mentre no ens els enviïn a casa nostra, d’on n’haurien de marxar les tropes que encara hi resten. I si el que esvera els nostres preocupats polítics és com pot afectar Catalunya un hipotètic govern del PP, o del PSOE, al Regne d’Espanya, caldria recordar que, excepte matisos, populars i socialistes coincideixen gairebé al 100% pel que fa al model d’estat. Tots dos partits són signants del pacte antiterrorista i de la llei de partits; tots dos partits coincideixen a negar el dret a l’autodeterminació de catalans i bascos; tots dos partits faran el que calgui per mantenir l’espoli fiscal contra Catalunya; tots dos partits negaran sempre per tots els mitjans l’oficialització de les seleccions esportives nacionals catalanes; tots dos partits, encara que sigui per camins diferents, posaran tot el seu esforç a fer del català una llengua minoritària i en procés de desaparició als Països Catalans; tots dos partits mantindran a Catalunya unes infraestructures tercermundistes en tot allò que sigui bàsic per al desenvolupament de l’economia catalana, justament perquè no els interessa que Catalunya sigui rica i pròspera…En definitiva, l’únic que varia entre el PP i el PSOE respecte a Catalunya és el “tempo” i potser les “maneres”. Els uns presenten un recurs al Constitucional per carregar-se de soca-rel l’Estatut català; els altres, no presenten cap recurs però propiciaran que la sentència que dicti el TC rebaixi encara més el ja migrat Estatut perquè el converteixi en una eina encara més inútil per resoldre el problemes dels catalans. Els uns, si governen, ja han dit que no aplicaran aquelles disposicions de l’Estatut en què no estiguin d’acord; els altres no han dit que no les aplicaran però les dilataran tant en el temps que de fet serà com si no s’apliquessin. Els uns diuen directament que no, els altres diuen que potser sí i prometen molt i al final no compleixen. Els uns estan a favor de garantir per llei l’ensenyament del castellà a les escoles en tot el territori de l’Estat; els altres, tot i les bones paraules, aniran incrementant tant com puguin l’ensenyament de la seva llengua a les escoles de Catalunya encara que sigui d’hora en hora. Els uns volen tancar ara TV3 al País Valencià davant la indiferència dels altres, però els altres ja l’havien volgut tancar abans i no se’n van sortir. Els uns, Acebes i Zaplana; els altres, Bono i Magadalena Álvarez… dues cares de la mateixa moneda. Ja us puc assegurar que el Partit Republicà Català no mourà un dit perquè els uns o els altres obtinguin la presidència del govern de l’Estat amb els vots dels independentistes catalans: Adéu Espanya!
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català

PARLEM CLAR I CATALÀ. ALFONS LÓPEZ TENA

Ahir divendres i a la sala xicoteta de l’Auditori Felip Pedrell se va celebrar la presentació del llibre “Catalunya sota Espanya: l’opressió nacional en democràcia” del Sr. Alfons López Tena, amb pròleg d’Hector López Bofill.
L’assistència a l’acte, tot i que no va ser, ni de bon tros, tan majoritària com la de l’obra de teatre “A la Toscana” que es va celebrar al mateix Auditori, no va estar exempta de figures destacades: Los alcaldes de Tortosa i Roquetes, uns quants regidors...etc.
També cal destacar absències significatives, que per la seua representació a les Terres de L’Ebre dins del camp independentista, se fan difícils d’entendre: Els dos regidors de ERC a l’ajuntament de Tortosa, representants d’ERC a les Terres de l’Ebre i altres figures que diríem que podrien representar o haurien de representar un cert esperit nacional a les nostres comarques.
Però parlem del llibre que encara no he tingut oportunitat de llegir però que ho penso fer en los pròxim dies. Un llibre que per altra banda deu despertar alguna que altra curiositat ja que va per la seua 7ª edició tot i que va tindre lo seu naixement al març d’este mateix any.
Per lo que es va dir ahir, jo ho resumiria en los següent punts:

• 
  Primer es fa un resum de les diferent agressions a Catalunya que el Sr. Alfons López Tena ha pogut viure quasi en primera persona en la seua qualitat de vocal del poder judicial. Anècdotes dins del camp econòmic i jurídic, que a voltes te poden fer riure, però que són de plorar. Allí veus la falta de respecte que els espanyols tenen cap al nostre país i el desdeny absolut i l’esperit de colonialisme que els mou envers tot lo que vingue de Catalunya.
• 
  En segon lloc s’analitza detalladament el creixement independentista al nostre país. A través de les últimes estadístiques i davant d’una pregunta directa i no ambigua tipus: Sí o No. Se recalca que el Sí podria fins i tot superar lo 70% de la població.
• 
  Alfons López Tena, expert jurídic, també ens fa vore, que amb lo nou estatut, se poden convocar referèndums però que amb l’experiència del Canadà, amb sentència inclosa, el referèndum en qüestió hauria de tractar sobre la independència per a que fos vàlid. Conceptes més ambigus com estat federal o confederal, no serien recurrents ja que afectarien a tota Espanya i una minoria no pot fer canviar a tota una majoria.
• 
  S’analitza també l’efecte de la globalització amb la creació de nous estats, i s’arriba a la conclusió que la globalització, al suprimir fronteres i aranzels, exterioritza el comerç i això fa que els estats menuts puguen proliferar i els hi sigue molt més beneficiós per a la seua economia.
• 
  També dubta que Espanya, davant d’una manifestació majoritària d’un poble per la seua independència, pugue optar per la violència a la població com s’ha fet a Birmània. El món la castigaria tant econòmicament com políticament, i això no els interessa pas.
• 
  La conclusió és que davant de les tres opcions possibles que tenim:

1. 
   Quedar-mos com estem. Intentant desplegar un estatut que mo’l recorreran al constitucional i que no el pensen desplegar (l’anterior ja es va quedar sense desplegar en molts dels seus punts). I continuar deixant que mos prenguen lo número en la política de peix al cove, que tant CiU com ara ERC han intentat portat a terme des de la instauració de la democràcia, i tants mals resultats hem obtingut per al nostre pais.
2. 
   Demanar un referèndum ambigu sobre les relacions que volem tindre amb Espanya: que si estat federal o confederal...etc. El qual referèndum, ni que es guanyés no pot ser recurrent de cap de les maneres, perquè una minoria no es pot imposar a una majoria i ja hi ha sentències internacionals que així ho indiquen.
3. 
   O, demanar en referèndum un clar, Sí, o No, a la independència de Catalunya i a la conformació en un estat propi. Confiant que Catalunya al poguer gestionar els seus propis recursos, podrà finalment anar endavant tant econòmicament, culturalment, socialment...etc
   
   L’única possible és la tercera.

• 
  Paradoxalment, però mos trobem amb uns partits nacionalistes (CiU i ERC) que encara estan enclotats en los paradigmes anteriors (peix al cove) i que no han evolucionat al mateix ritme que ho ha fet la població. A la meua pregunta sobre si creia que actualment i sobretot en les pròximes eleccions, molts independentistes se trobaven orfes de representació política, sense poguer votar a cap partit i que molt se plantejaven quedar-se a casa o votar en blanc. La resposta va ser un clar i rotund: SÍ!, absolutament.

Discrepo de la idea del Sr. López Tena de continuar votant a CiU o a ERC, com a mal menor i per a que no tinguen més poder los altres partits espanyolistes, tot confiant que estos dos partits reaccionen, com si esperéssim que baixes l’Esperit Sant en un moment o altre. Jo crec, que si estos partits no noten una davallada clara dels seus votants, no reaccionaran de cap de les maneres.

Sí que penso, com ell, que hem d’exercir lo nostre dret al vot, que tant mos va costar d’aconseguir. Per a mi, la millor opció es votar a partits com el patit Republicà Català, que no té pels a la llengua per a demanar directament l’independentisme i el referèndum d’autodeterminació per al 2011. I això és lo que penso fer les pròximes eleccions.

Però tan si heu decidit votar a RC, com si no. Per favor, aneu a votar! Perquè si no, Ciudadanos, PP, PSOE...etc. mos tornaran a clavar quatre anys més, com los últims que acabem de viure, o molt pitjor, perquè de fet, ja mos tenen pres lo número.

Per Núria Mensanch i Martí

RC APROVA LA CANDIDATURA PER LA CIRCUMSCRIPCIÓ DE TARRAGONA

El Consell Nacional del Partit Republicà Català aprova les candidatures al Congrés i al Senat per a les pròximes eleccions espanyoles del 9 de març

El Consell Nacional del Partit Republicà Català (RC) ha aprovat aquest diumenge 13 de gener a Barcelona les seves candidatures al Congrés i al Senat per les quatre circumscripcions catalanes per a les eleccions espanyoles que se celebraran el proper 9 de març.

RC concorrerà a aquests comicis sota el lema “Adéu Espanya!” i té com a objectiu aplegar els vots de tots aquells catalans nacionalment conscients que pretenen trencar amb l’Estat espanyol i que no volen que els seus representants participin en la gestió d’Espanya, a diferència del que han fet fins ara les altres forces parlamentàries catalanes. El Partit Republicà Català fa una crida especialment als votants sobiranistes que anteriorment havien optat per altres organitzacions polítiques que els han decebut i que no volen tornar a donar el seu vot a aquestes formacions que quan aconsegueixen quotes de poder, en lloc d’apostar per la pròpia sobirania, es converteixen en còmplices del govern espanyol de torn. RC també vol evitar que els votants independentistes s’inclinin per l’abstenció o el vot en blanc perquè, a l’hora de la veritat, això només serveix per facilitar el triomf de les opcions espanyoles i espanyolistes. “Els catalans no volem que els espanyols decideixin per nosaltres. Si els independentistes ens quedem a casa el dia de les votacions, permetrem que el PSC, el PP i Ciudadanos, enemics dels drets nacionals de Catalunya, encara tinguin més percentatge de vot a Catalunya”, va dir Carles Bonaventura, secretari general de RC als assistents al Consell Nacional. Bonaventura hi va afegir que “ni Duran i Lleida –CiU–, que va dir en el seu dia que no votaria a favor de la independència de Catalunya en un referèndum d’autodeterminació, ni Joan Ridao –Esquerra–, que ha manifestat que la prioritat d’ERC no és el dret a decidir sinó el desplegament de l’Estatut, són alternatives creïbles per als centenars de milers de votants sobiranistes catalans”, i que tan sols el Partit Republicà Català pot representar tots aquells ciutadans de Catalunya que volen veure en un futur immediat una Catalunya independent al si de la Unió Europea i lliure del domini espanyol”. Agustí Soler, president nacional de RC, va adreçar-se als consellers per encoratjar-los a treballar per l’èxit de les candidatures del Partit Republicà Català. Un partit que “per primera vegada es presentarà a les quatre circumscripcions del Principat de Catalunya, un fet que demostra el creixement del nostre partit d’ençà de la seva creació”. Soler va manifestar que “tots els catalans que els darrers mesos han patit les diverses crisis de les infraestructures a Catalunya tenen clar que la nostra pertinença a Espanya ens condemna a ser un país de segona i a continuar sent espoliats econòmicament d’una manera salvatge”. El president del partit va cloure la seva intervenció dient que els representants que pugui obtenir RC en les eleccions “no aniran a Madrid a gestionar Espanya, sinó a dir als espanyols que ja en tenim prou i que volem disposar d’un estat propi”.

CATALUNYA SOTA ESPANYA de Alfons López Tena, a Tortosa

Este divendres, dia 18 de gener, a les 20h. i a l'auditori Felip Pedrell de Tortosa, tindrem el gust de poguer assistir a la presentació del llibre:

"Catalunya sota Espanya: l'opressió nacional en democràcia", del Sr. Alfons López Tena, vocal del poder judicial.

Des d'este humil bloc vos volem acovidar a tots a assistir-hi.

L'acte està organitzat per Òmnium Cultural a Tortosa.

PARADOXES DEL NADAL

Article publicat a la revista ebrenca l' ESTEL. Primera quinzena de gener de 2008.


Ara que ja hem acabat definitivament de rematar les festes de Nadal podem dir que tot lo que mos van vaticinar els nous bruixots moderns sobre l’estat futur de les nostres butxaques és indubtablement cert. Ai, ai, ai. Mos diuen des de fa mesos. Ve una crisis. Lo pollastre, los ous, lo pa... tot està pels núvols! L’època de les vaques grasses hipotecàries s’ha acabat. Ara, ja no tindreu una casa que valgue un bon grapat de milions, ara la vostra casa baixarà de preu. Això sí, és l’únic que baixarà, perquè lo que és la hipoteca continuarà pujant. Consells governamentals a la crisi imminent: compreu abans de Nadal i congeleu, minjeu conill, no donésseu propines..., i altres elucubracions mentals per l’estil d’algun que altre il·luminat. Mentrestant, a l’ajuntament de Tortosa, los nostres estimats polítics en l’únic que es van posar d’acord, tan pronte van aposentar les seues reials posaderes a la cadira, va ser en apujar-se el sou. Xiquet! Aquí sí que no hi havia oposició que valgués! Això sí, per a poguer cobrar més, també s’havien d’apujar els impostos municipals, la qual cosa van fer tot seguit pujant fins a un 15% los impostos directes, com també han fet lo propi amb lo transport públic, solució definitiva per a acabar de col·lapsar de cotxes los carrers de Tortosa.
I la gent de a peu, què ha fet? Quina ha esta la seua reacció? S’ha tirat a comprar conill, com seria lo raonable? No! De cap manera! Ses majestats los Reixos d’Orient han apedaçat com han pogut les seues atrotinades capes i baixant d’un Port coronat per una Cella espectacular, amb lo Caragol recent restaurat, han portat tota classe de presents als xiquets i xiquetes ebrencs, que de ben segur s’han hagut de portar molt bé durant tot l’any per a que en plena crisis econòmica haiguen aconseguit esgotar totes les Wii, camions de Cars, i altres coses imprescindibles per l’estil. I s’acaba el Nadal i ve la costa, aquella terrible costa de gener que mos recorda que los Reixos després de baixar, han hagut de pujar altre cop i que aquell Caragol ara se veu més costerut que mai. Los camells trauen fins al fetge pujant-la, tot i que ara ja van molt més lleugers d’equipatge. A sobre, lo 2008 comença amb altres pujades significatives: Lo butano, lo telèfon, la llum...etc, etc. Mos avisen de que a Catalunya poden haver en breu més de 30.000 parats del sector de la construcció. I l’amenaça d’abans del Nadal ja comença a ser una crua realitat.
Finalment, contemplant com les torxes dels tres Reixos comencen a desaparèixer lentament mentre ressegueixen la llarga cabellera de La Reina dormida del Port, un desig: Que tingueu un any ple d’Amor i de Pau en companyia de tots los vostres essers estimats, que en definitiva és lo que més importa de tot. Bon any 2008 a tota la gent de bona voluntat!

Núria Menasanch i Martí

La llei antiterrorista

Viure en una societat políticament correcta té els seus avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que els ciutadans tenen la sensació de viure en una mena d’oasi on mai no passa res, on mai no es diu una paraula més alta que les altres, on no hi ha gairebé res que denunciar perquè tot funciona meravellosament. L’inconvenient és que tot això és mentida perquè l’oasi és un somni, i, com sabem, per poder tenir un somni primer cal estar adormit. I, certament. és difícil que esclati cap conflicte si tots estem adormits. Ben mirat, no hi ha millor desarmador que la son; el problema és que aquesta son no és natural sinó induïda. Hi ha gent que ens vol adormits, obedients, callats, i, si pot ser, una mica atemorits. Això els dóna llibertat de moviments per fer i desfer a la seva manera. L’obligació de pensar i d’expressar-se de manera políticament correcta no és res més que una subtil i moderna modalitat de censura. Hi ha censura més subtil que aquella que provoca l’autocensura? La por a dir, la por a ser amonestat, la por a desfermar les ires d’una col·lectivitat endormiscadament correcta ens manté a tots en silenci. Però el silenci no canvia la realitat, només l’amaga.L’any 1954 Spencer Tracy va protagonitzar una magnífica pel·lícula titulada Conspiració de silenci. Narrava l’arribada d’un home a un poble de l’Oest americà, just després de la Segona Guerra Mundial, disposat a esbrinar la misteriosa mort d’un japonès. Les seves investigacions, però, topaven amb el silenci de la comunitat. En aquell poble, com a casa nostra, tothom tenia molta son i, també com nosaltres, havien fet una màxima d’aquella dita segons la qual d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. Per això no és políticament correcte denunciar que la llei antiterrorista espanyola vulnera els drets fonamentals de les persones i que és èticament inhumana, però el cert és que els vulnera i denunciar-ho és, a més d’un principi deontològic periodístic, un deure moral en el si d’una col·lectivitat democràtica.Els ciutadans tenim dret a saber que aquesta llei atorga total impunitat per violar la integritat física i psíquica de les persones gràcies a la incomunicació total a què son sotmeses durant cinc dies; que durant aquest temps se’ls nega l’assistència d’un advocat i que, en la majoria de casos, l’ordre d’empresonament es basa en proves inculpatòries arrencades per mitjà de la tortura. També tenim dret a saber que la llei antiterrorista vulnera el dret constitucional de la presumpció d’innocència; que obliga a una declaració davant els jutges de l’Audiència Nacional espanyola -hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista-; que molts detinguts han denunciat haver patit tota mena de vexacions durant el trasllat i que, en arribar, aquests detinguts són reconeguts per metges forenses de dubtosa independència que neguen, sistemàticament, els maltractaments, fins i tot quan són evidents.Les conspiracions de silenci poden ser humanament comprensibles, però són democràticament inadmissibles. Un Estat que practica mesures antidemocràtiques emparant-se en la raó d’Estat no sols perverteix el sistema, també queda automàticament deslegitimat com a Estat de dret. Tenia raó Max Weber: la raó d’Estat és la raó que dóna l’Estat quan no té raó.

http://www.victoralexandre.cat/
Víctor Alexandre

LES TORTURES MANIFESTES DE L'ESTAT ESPANYOL

Un dels dos joves detinguts diumenge passat per la Guàrdia Civil a Arrasate (Guipúscoa), Igor Portu, està ingressat des d’ahir a la matinada a l’UCI de l’hospital Donostia en estat greu, amb dues costelles trencades i perforació pulmonar, a més d’hematomes a tot el cos. El jove estava incomunicat per la Guàrdia Civil des de diumenge a la tarda, quan va ser detingut. Segons la versió oficial, Portu es va produir les lesions durant la detenció, a la qual «va oposar resistència». Aquesta versió dels fets, però, no va convèncer ni la família del jove, que ha denunciat tortures, ni els partits bascos. Un jutjat de Sant Sebastià ha obert una investigació. La situació tan greu d’Igor Portu va fer pensar ahir en el cas de Gorka Lupiañez, que va denunciar que havia estat víctima de maltractaments durant els quatre dies que va estar incomunicat a les dependències policials després d’haver estat detingut per la Guàrdia Civil, el 6 de desembre passat. El seu cas ja havia generat una forta protesta dels partits polítics bascos, els quals ahir van reclamar una investigació judicial per aclarir els fets que han conduït a la situació d'Igor Portu, perquè no es creuen de cap manera la versió oficial. I és que l’informe mèdic difós per l’hospital Donostia obre la hipòtesi de la tortura. El govern basc no es «fia» de la versió del ministre de l’Interior sobre l’hospitalització la matinada de dilluns d’Igor Portu, després d’haver estat detingut per la Guàrdia Civil per presumpte relació amb ETA. El conseller basc de Justícia, Joseba Azkarraga, va dir que desconfiava de la versió oficial perquè «hi ha coses que no quadren» i va afirmar que tampoc es «fia» de la «pràctica continuada» dels ministres de l’Interior que «sempre neguen la possibilitat de maltractaments». El govern basc i els partits van exigir explicacions, en no haver-los convençut les del ministre. Pel Partit Republicà Català, aquest cas continua demostrant el que els informes del relator de l’ONU sostenen reiteradament , que a l’Estat espanyol la pràctica de la tortura es manté sota l’aplicació de la legislació antiterrorista, emparada pels llargs períodes d’incomunicació a què són sotmesos els detinguts; una pràctica a la qual la justícia dóna habitualment cobertura, ja que difícilment cap torturador serà mai condemnat a l’Estat espanyol i en els pocs casos en què així ha estat, sempre amb condemnes lleus, posteriorment han estat indultats.