Estem vivint moments difícils. Un brosquil de despropòsits, de guerra bruta, d’espies, declaracions, i contradeclaracions, etc, etc. Los del trust, estan en peu de guerra, lluita desigual de David contra Goliat: a l’enemic ni aigua! Esta és la consigna. Primer mos roben i després no hi ha ni un duro, ni per a pagar farmàcies, ni per a educació, ni per a funcionaris, desmantellant, més corrents que de pressa, un estar del benestar que mos a costat molt d’aconseguir. Però la voluntat del poble català, continua igual o més forta que l’onze de setembre. Quan més criden, quan més s’esgolen, quan més víctimes innocents hi han a les carreteres deficitàries i antiquades, quan més amenacen amb lo genocidi de la nostra llengua i cultura mil•lenària, més forts se senten los ciutadans i ciutadanes per aixecar la veu, i dir prou!
Lo brosquil no mos ha d’impedir veure el bosc. Podem somiar, hem de somiar, amb la Catalunya que volem. Ficar-mos a la faena, i començar a construir un país, on Tortosa i les Terres de l’Ebre, siguen l’eix vertebrador de la catalanitat. Un país federal, on los diferents territoris, com lo nostre, no es vegin engolits per un centralisme com lo de Madrid, o París, que s’han demostrat ineficaços per a donar sortida a l’aixecament de l’economia i de la riquesa, una llei electoral que represente a tot lo territori, i una democràcia participativa amb llistes ,obertes per a que lo polític al que votéssem des d’aquí, se sente en deute amb los seus electors i no amb lo cap del seu partit, una democràcia participativa on la voluntat del poble no aparegue tan sols cada quatre anys, donant un xec en blanc als polítics, sinó que s’expresse a través de consultes sovintejades, com passa normalment als països amb tradició democràtica des de fa anys, aconseguir que els nostres símbols, com lo nostre veritable escut tortosí, sense les paumes i la corona, tinguen un lloc preferent en les nostres institucions, un país que tingue bones comunicacions entre totes les seues capitals i que connecte fins a l’últim poblet del territori, amb bones carreteres i amb ferrocarrils ràpids, moderns, i extensos horaris, trens comunicats amb la resta d’Europa sense entrebancs, ports de mar potents i centralitzant lo comerç i el turisme de la mediterrània, exprimint tot lo potencial que té la nostra terra, com ja van saber vore los antic grecs. Posició privilegiada que sense el llast dels castellans podrà ressorgir amb tota la seua força i que no mos farà caure en lo parany de voler faena a qualsevol preu, encara que mos contaminen les nostres riqueses naturals, com lo nostre estimat riu, carregat de merda radioactiva i altra brutícia des de fa anys i panys.
Ebrencs, ebrenques, això està més prop que lluny, posem-mos a la faena, comencem a construir los fonaments del nostre futur. Fem-mos rogle a Catalunya!
Núria Menasanch i Martí
Que no mos conten sòries.11 de març de 2013.
