La comedianta tortosina

Los iaios del geriàtric de la Raval de la Llet ja tenen piscina!

2011-11-20T11:52:00.004+01:00

PRIMAVERA 2011. CATALAN REVOLUTION

2011-05-28T12:39:00.002+02:00

Article que es publicarà a l'Estel a "Que no mos conten sòries" i que es va escriure abans dels fets d'ahir divendres.
Per Núria Menasanch i Martí

Caminant cap a la Plaça d’Alfonso XII, lo solet del mes de maig me va fer volar fins a records de ma infantesa que no s’esborren encara que haiguen translocat més de trenta primaveres. No s’esbrafen los olors d’aquells poms de flors, que entregàvem a classe durant lo mes de Maria, i que omplien los corredors del Col•legi públic de Ferreries de colors i càntics gravats, ja per sempre per a molts, en la nostra memòria. Los de la meua generació sabran de què parlo. “Pa per a tothom” havia dit alguna veu que ressonava dins del meu cap. Una vegada dins la plaça, molta gent jove, però també de no tan jove, famílies senceres, jubilats, i en definitiva gent del poble que es manifestava a Tortosa després d’haver vist, com jo, les acampades de Madrid i Barcelona amb una certa recança de no poguer estar allí. Ara, una fotografia per a immortalitzar el moment històric, ara, un xiquet de poques setmanes que plora, ara, un altre que toca la bateria, mentre altres menys previsors, piquem de mans en senyal de protesta d’una classe dirigent que considerem que no mos representa. “Jo estic aquí per tu”, diuen molts de pares als seus fills, i comenten que no tenen futur, que abans los pares pensàvem que donar estudis als nostres fills era la millor herència que podien rebre de natros i que ara això ja no és garantia de res. Los que érem allí no estem contra el sistema, sinó que volem canviar el sistema pacíficament amb la nostra unió. Necessitem estar units però això no vol dir que hem de renunciar a la diferència, ja que tots tenim pare i mare i unes rails que mos lliguen a la terra. A l’acampada de Barcelona s’ha dit, que la nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. Això ho hagués hagut de tindre en compte el candidat d’EBIN quan va dir que ara això no tocava, potser així, los independentistes a Tortosa, no mos haguéssem quedat sense poguer votar a cap representant polític. La indecència dels dos grans partits que en època de crisi van muntar les gran festasses a la Plaça del Mercat i a la de l’Ajuntament, tan sols va servir per a que la gent dels indignats poguessen menjar baldanes socialistes i tornar de seguida a la plaça a manifestar-se. Que el Col•legi de periodistes, per segona vegada, no donés veu en debat a totes les forces polítiques que es presentaven a Tortosa, l’únic que evidencia és la falta de separació de poders que tenim a n’este país. Així els hi va, que cada vegada la gent compra menys diaris... Després les eleccions. Al costat de la meua urna del consell Comarcal, una pancarta en forma de carpeta propagandística amb lo logotip de CiU, violant tota llei electoral. I després la victòria. La victòria que diu que els dona dret a portar a terme totes les retallades que tenien amagades abans de les eleccions i que ara aplicaran sense miraments ni pietat. Tots los divendres a les 20h. Catalans! Tortosins! Indigneu-vos!

LA REVOLUCIÓ CATALANA? Per Héctor López Bofill

2011-05-28T12:37:00.000+02:00

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.
En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

Municipals: entre el debat i la censura pentapartita

2011-05-23T11:58:00.002+02:00

Penjo este interessant article del president de RC Sr. Agustí Soler, perquè a Tortosa, ha passat exactament el mateix. Lo Col·legi de periodistes de Tortosa no va creure necessari informar a la gent de totes les opcions polítiques que podien votar i un any més el debat va ser un fracàs informatiu, aburrit com lo que més.

La meua pregunta és per a la població de Vinebre on tan sols ha sortit CiU representada,. Si volen fer un debat a les pròximes eleccions, a la població de Vinebre serà un monòleg molt interessant....

Una vegada més els presentadors dels telenotícies de la televisió pública catalana, TV3, denuncien que no signaran la informació relativa a les eleccions municipals atès que se'ls obliga a acceptar uns blocs informatius imposats. Aquesta actitud dels professionals periodistes de la nostra televisió els honora.
No podem pas dir el mateix d'altres professionals tant a la premsa com a la ràdio o la televisió. Per ells (concretament a la ciutat de Barcelona) sembla que només existeixin cinc formacions polítiques que concorrin a les eleccions; són, precisament i curiosa, les que mantenen el “sistema”; les que malden perquè res no canviï: les del pentapartit. Han aconseguit (és un exemple) que a Barcelona no es desplegui la Carta Municipal aprovada l'any 1998 i que desencallaria el bunyol de l'administració de la justícia actual i que és una gravíssima mancança de la qual totes aquestes formacions en són corresponsables bé per acció o bé per omissió. I el ciutadà que vol saber què i a qui pot votar no té la possibilitat que des dels mitjans de comunicació (públics o privats, tant li fa) que d'una manera o altra subvenciona, se li doni una informació àmplia i seriosa de les diferents propostes electorals que tothom sap no s'acaben amb les cinc formacions que fa anys i panys s'arrosseguen per la Casa Gran.
De tot plegat hem de deduir que, explícita o implícita, existeix una política d'autèntica censura destinada a silenciar aquells que tenen quelcom de nou i de diferent a dir i que, a diferència dels del pentapartit, a més a més s'ho creuen. Sembla com si tots els poders fàctics (polítics, financers, informatius, etc) s'hagin posat d'acord perquè això sigui així i l'ombra del silenci ho cobreixi tot. La complicitat del pentapartit amb aquesta omertà a la catalana és total.
Deia Giuseppe Tomasi di Lampedusa en la seva gran obra Il Gattopardo: “caldrà fer que tot canviï perquè no canviï res”. D'aquestes paraules del gran escriptor sicilià els del pentapartit n'han fet un axioma. És la seva divisa i la seva veritat. Cal fer tanta comèdia com calgui però cal que res no canviï. Per això, ni que tinguin representació parlamentària o municipal, ni Solidaritat, ni les CUP, entre d'altres, poden tenir cap mena d'altaveu, senzillament, silenciant-les, no existeixen. Almenys, tot ho dóna a entendre així i, ben segur, això és el que voldrien.
Tard o d'hora, però, la censura no servirà de res. Ens podran silenciar a la ràdio, a la premsa, a la televisió, però, malgrat que alguns diaris digitals segueixen servilment les consignes i fan el mateix, encara no han pogut silenciar la xarxa. Esperem que duri. Esperem també que els nous censors i/o els seus encobridors quedin ben aviat a l'atur i sense prestacions. És el mínim que la dignitat d'una ciutat, d'un país sencer, exigeix. La vergonya que molts ciutadans van sentir en escoltar el debat pentapartit a BTV i TV3 ho reclama a crits.
Agustí Soler i Regàs

President RC

INDIGNAT! PLAÇA ALFONS XII A LES 20 H D'AVUÍ DIVENDRES 20 DE MAIG

2011-05-20T16:29:00.000+02:00

Tortosa se suma a les concentracions de 'Democràcia Real, ja!' amb una mobilització aquest divendres
Més d'una vintena "d'indignats" responen a la crida feta a través de les xarxes socials per organitzar-se
Tortosa (ACN).- Entre vint i vint-i-cinc persones s'han concentrat a la plaça de l'Ajuntament de Tortosa responent a la crida feta, a través de les xarxes socials, pel grup del moviment 'Democràcia Real, ja! que s'ha constituït a la capital del Baix Ebre aquest mateix dijous. L'objectiu era fer una assemblea per decidir com se sumaven a les mobilitzacions que s'estan fent arreu de Catalunya pels anomenats "indignats", que reclamen un canvi en l'actual sistema polític i financer. Segons ha explicat un dels portaveus, s'ha convocat una concentració-acampada aquest divendres, a partir de les vuit del vespre, a la plaça Alfons XII.

SO DE COVA

2011-05-20T12:32:00.001+02:00

So de Cova és una frase feta catalana que vol dir que per molt que un parle ningú li fa cas. Que el que es diu tan sols té eco a l’interior d’una cova buida on no escolta ningú.
Recordo fa quatre anys, la meua alegria al conèixer la noticia que els dos partits catalanistes (Erc i CiU) formarien part del govern municipal. Però durant estos quatre anys, les grans expectatives que hi teníem posades, d’una Tortosa eix central dels Països catalans, s’han vist frustrades per tots los cantons. Ells han fet So de Cova de tot lo moviment independentista històric que va començar a Catalunya amb les consultes populars pel dret a decidir. Una Tortosa immobilista, amiga del centralisme espanyol. “L’ara no toca” dels convergents i “la pluja fina” dels esquerrans han estat les causants de tota esta involució amb les demandes independentistes. Ara, un altre cop, comencen les promeses. Com a exemple puntual posaré el barri de Sant Llàtzer. Fa quatre anys, los veïns se manifestaven contra la cessió per quatre duros que va fer l’ajuntament socialista d’uns terrenys requalificats, que van passar de ser de serveis a zona edificable “per la gràcia de Déu”. Després d’unes quantes inundacions, l’ACA va parar les obres que ja havien fet forat per al fonaments del geriàtric privat projectat, talant una colla d’arbres de pressa i corrents, i a les fosques (amb nocturnitat i traïdoria). L’alcaldable i aspirant al tro, allavons, Sr. Ferran Bel, va vindre a prometre i a donar xupa-xups al barri. Finalment, los veïns de la vora del barranc van vore la llum després del túnel. Poc després, quan va guanyar l’alcaldia, lo Sr. Bel es va desdir de tot, i va anunciar que la cosa ja estava feta. Tot i així, va arreglar-ho una mica dient que canalitzarien lo barranc de la Llet per a que els iaios del geriàtric, que es feia al costat, no haguessen de sortir nadant quan baixés la barrancada. Han passat quatre anys, lo geriàtric ja està amb les quatre parets pujades, i un cartell anuncia que este mateix any començarà a funcionar, però d’arreglar el barranc, Sr. Bel, res de res. Lo que no es pot fer es tornar al barri com si res i prometre, per exemple, que a les antigues escoles de Sant Llàtzer (a la vora també del barranc de la Llet) es farà un centre cívic i oblidar-se de les promeses de fa quatre anys de canalitzar el barranc. Clar, que el clientelisme que conreen tots los partits polítics, però especialment CiU, li pot fer guanyar igualment les eleccions, però Sr. Bel, estos vots ja els té assegurats, los hi va el pa i no els deixaran perdre, i menys en època de crisi que la faena va tan buscada. Però per a guanyar no cal fer promeses sobre promeses que tothom sap que no es compliran. Per a deixar-li més clar, mentre no canalitze el barranc, tot lo que vostè prometre per a la Raval de la Llet serà com aquell So de Cova que ressona i ressona, però que ningú li fa cas.

Plega una altra llibreria a Tortosa

2011-05-10T19:54:00.003+02:00

Tortosa torna a perdre una altra de les seues estimades llibreries. La llibreria Voltes finalment ha tancat les seues portes. La Plaça de l'Àngel no serà el mateix sense esta emblemàtica llibreria.

CRÒNICA D’UNA VISITA A URGÈNCIES. LES RETALLADES DE SANITAT

2011-05-10T19:41:00.003+02:00

Publicat a la revista Estel. Per Núria Menasanch i Martí

Quan tens un nadó de pocs mesos, tot són corregudes al metge i esglais. És una cosa que va amb lo paquet, i tots los pares tenim assumit que més tard o més d’hora, a part de les vacunes i les revisions periòdiques freqüents, alguna vegada mos se'n tocarà una d’extra i mos tocarà corre cap a urgències. Esta vegada, me va tocar a mi. Després de que em visités un pediatra, el qual no entenia el meu idioma, el cas me’l van derivar cap a urgències del Verge de la Cinta. Jo em trobava sola, amb un nadó de pocs mesos i per no fer despesa d’ambulància vaig decidir (la veritat és que ni m’havia passat pel cap una altra cosa), anar amb lo meu cotxe. Bé, quan arribo allà dalt, com sempre passa, tot de cotxes poblaven tots los voltants de la Residència fins ben passades les muralles. Cotxes que aparcaven als racons més inversemblants on, miraculosament, aconseguien encabir-se, i allí s’aguantaven de manera inestable i precària. Arribo al davant d’urgències i de seguida el vigilant de la porta m’insta a traure el cotxe d’allí. Li faig vore que vaig amb un nadó amb febre i que no puc aparcar el cotxe a cap lloc. Després d’algun estira i arronsa, jo amb la xiqueta als braços, lo pobre vigilant, va anar a parlar amb los operaris de les obres que hi ha a prop, i va aconseguir que em deixessen aparcar a un raconet. Finalment, entro a urgències i em diuen que m’espere a la sala d’espera. Passa el temps, i allí no es mou ningú. Com la xiqueta a part de febre també té molta diarrea, demanes al zelador, on estan los canviadors per a nadons. Et miren en cara de no saber de què parles i t’ha solten la frase feta: estem en obres, no n’hi han. I on canvio jo a la xiqueta? Preguntes. L’única resposta és uns moviment d’esquenes per part del zelador que vol dir: fes-te-ho com pugues. Com sóc previsora, portava la bossa canviador amb tot lo necessari, i vaig haver de canviar fins a tres vegades lo paquet de ma filla, al mig de la sala d’espera i entre dos cadires que se’ls hi podia dir de tot, menys còmodes. Entre bolquer, i bolquer, la porta de l’entrada, amb un vent gèlid que allavons bufava ben fort, s’obria constantment per deixar passar les lliteres de les ambulàncies i es quedava oberta molta estona perquè no era automàtica (com estaven en obres), o sigue que si estaves tot febrós, allò t’acabava d’arreglar. Al cap de quasi tres hores d’espera, vaig començar a remugar i més quan una dona va sortir de dins cridant i dient que se n’anava a denunciar el servei al jutjat perquè sa mare, amb una embòlia, l’havien tingut esperant quatre hores a la sala d’espera sense visitar-la. Vaig preguntar en alt, a la primera bata blanca sense identificar que em va passar a la vora, que com era que al rètol posava Urgències i allí ningú mos atenia des de feia varies hores. Al final tot va acabar bé, i haig de dir que el metges i infermers que em van atendre ho van fer amb molta professionalitat. Tan sols dir que tot això, me va passar molt abans de que es parlés de retallades en sanitat. Que Déu mos agafe confessats!!!

LO NOM SÍ QUE IMPORTA

2011-03-23T12:21:00.004+01:00

Que no mos conten sòries
Per Núria Menasanch i Martí
Març de 2011

Les persones tenim la mala costum d’anomenar tot lo que mos envolta, fins i tot mos posem nom a natros mateixos. Lo nostre nom passa a formar part de la nostra personalitat i és la nostra targeta de visita davant dels demés mortals. Tot i que no mos solem canviar el nom, sí que la nostra pròpia història mos porta, a vegades, a modificar-lo: Diminutius, noms col•loquials, mots, i als pobles, lo nom de la casa, acaba sent més important que el que figura al carnet d’identitat.
Pos, en los noms dels carrers, podríem dir que passa una cosa semblant. Avui voldria fer la meua pròpia llista de noms de carrers que m’agradaria que canviessen de nom: I començaré pel carrer del meu estimat Rector de Vallfogona, al qual li van fer la mala passada de posar-li el carrer justament a la Pujada de las “Hermanitas”. Segur que la majoria de vostès no sabia on estava el carrer de Francesc Vicent Garcia, però estic segura que quasi tots saben on està la Pujada de las “Hermanitas”. Allavons, què costa canviar el nom del carrer, posar-li com tothom li diu, i buscar-li un carrer la mar de digne al nostre Mossèn Vicent Garcia? Dic digne, perquè això me porta al fet indigne que representa que personatges catalanistes de primer ordre com són, l’arquitecte Joan Abril i Guanyabens i el cronista de Tortosa, Francesc Mestre i Noè, entre altres, tinguen lo carrer quasi fora de Tortosa i justament a un barri que encara ostenta el nom de “Treze de Enero”, en referència a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Tortosa. Podem dir que els intents de canviar el nom al barri han estat si més no desafortunats. “23 d’abril”, o barri de Sant Jordi, podria representar l’esperit catalanista dels qui donen nom als seus carrers. De les places, n’hi ha tres a les quals, ficats a canviar, los hi canviaria el rètol, per impopulars. No hi ha ningú que digue plaça d’Espanya a la Plaça de l’Ajuntament, com no hi ha gaire gent que digue plaça de Barcelona a la del Mercat del Peix. L’altra, la Plaça dels Farols, la pobreta, cada vegada la coneix menys gent; però és que ningú sap on està la Plaça de Montserrat! Esta desaparició de la nostra història a través dels noms també se dona de manera frustrant al final del carrer de Sant Blai, dalt de tot, on molts de tortosins i tortosines abans podíem quedar al Coll de Sant Joan i ara veem com la joventut no sap ni on és, i queda davant del torronero o al començament del carrer de Cervantes. Que els hi costaria ficar a la plaçeta que s’ha creat, Coll de Sant Joan, en commemoració a l’antiga porta i muralla de Tortosa? I és que els noms se perden i ja no tornen, i més si mai han estat escrits. Un exemple el tinc en mi mateixa, sense saber on estava el carrer dels Nassos quan mons pares me’n van parlar i em van contar que li deien així per la forma d’uns nassos que fa la casa que allí està situada. Vostès saben de quin carrer parlo?

CEMENTERI NUCLEAR

2011-02-18T12:00:00.002+01:00

COMUNICAT DE PREMSA

El Govern de CiU claudica davant el Govern espanyol i, contradient al Parlament, ara diu que accepta el cementiri nuclear a Catalunya.
En relació a la possibilitat d’ubicar el cementiri nuclear a Ascó el conseller Recoder declara “...que si l’Estat ho decideix així no hi ha més remei que acceptar-ho”.

Dilluns de la setmana passada el ministre d’Industria Miguel Sebastián en una conferència del Cercle Financer a Barcelona, va instar a la Generalitat de Catalunya a reconsiderar l’oposició al cementiri nuclear, i va afirmar que "...quan alguna (comunitat autònoma) ens garanteixi que no s’oposarà a la instal·lació, l’autoritzarem".
Per altra banda, el mateix dilluns a Madrid el President Mas es va reunir amb el President Zapatero. A partir d’aleshores, CiU, obviant i fent cas omís al posicionament contrari del Parlament de Catalunya, de 150 ajuntaments, 12 consells comarcals i 2 diputacions, sembla que ha engegat la maquinària per permetre que el cementiri nuclear acabi instal·lant-se a Ascó.
Dimecres va ser Duran i Lleida qui va obrir la veda assenyalant que el Govern de la Generalitat de Catalunya podria canviar de criteri sobre el cementiri nuclear. Aquestes declaracions van anar seguides el divendres per les paraules del conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, quan en ser preguntat en una entrevista radiofònica sobre la possibilitat d’ubicar el cementiri nuclear a Ascó va declarar “que si l’Estat ho decideix així no hi ha més remei que acceptar-ho”. A més, el mateix divendres també es va conèixer que CiU, no només no ha resolt l’expedient obert a l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, per presentar el municipi com a candidat a albergar el cementiri nuclear, sinó que l’ha ratificat com a cap de llista convergent a les properes eleccions municipals.
Tots aquests fets i declaracions d’alts dirigents de CiU i la ratificació de Rafael Vidal com alcaldable, mostren quines són les intencions de CiU, que es contradiuen amb les declaracions d’Artur Mas, tant durant la campanya electoral com durant els primers dies del seu mandat, en el sentit que el seu govern treballaria per recuperar la credibilitat de les institucions a través de la coherència en la praxis política.
Cal recordar que Convergència i Unió va impulsar, recolzar i votar favorablement dues resolucions del Parlament, al 2008 i al 2010, en contra de la instal·lació del cementiri nuclear a Catalunya, així com la majoria de mocions aprovades en 150 ajuntaments, 12 consells comarcals, i dos diputacions. A més, tant en la campanya electoral a les passades eleccions al Parlament de Catalunya com desprès, dirigents de CiU de les Terres de l’Ebre com els Srs. Bel, Pallarés, Martí, i dirigents nacionals com els Srs. Duran i Lleida, Pelegrí, Felip Puig, Recoder, Homs i el propi Artur Mas, avui President de la Generalitat, es van mostrar ferms i contundents en fer respectar l’acord del Parlament en contra del cementiri nuclear.
Ara, posant per davant altres interessos aliens als del territori i el país, CiU s’oblidaria dels compromisos adquirits i de la coherència política, i a la primera de canvi claudicaria davant el govern espanyol tot acceptant el cementiri nuclear a Catalunya.
La CANC demana serietat i compromís al Govern de CiU elegit fa dos mesos escassos pels ciutadans de Catalunya. Quina dignificació de la política i quina exemplificació fan, si en dos mesos passen de proclamar el respecte per allò que aprova el Parlament, a la submissió i rendició davant el govern espanyol? Quina credibilitat del Govern ofereixen davant la ciutadania, si membres del mateix Govern en dos mesos canvien els seus compromisos i, després de declarar-se contraris al cementiri, ara accepten claudicar davant Madrid i no donar compliment al mandat del Parlament?
Catalunya no acceptarà aquest comportament de CiU, i no s’empassarà aquella frase tan gastada que diu: “que la culpa és de Madrid, i que Catalunya no hi té competències”. El Vice-President Rubalcaba i el Ministre d’Industria Miguel Sebastián ho han deixat ben clar: El cementiri no és posarà sense acord i consens, i anirà allà on sigui acceptat per un Govern autonòmic.
CiU sembla que ja ha donat el primer pas per acceptar-lo i els ciutadans de Catalunya saben que si el cementiri nuclear ve a Catalunya, serà perquè la Generalitat ha donat el seu vist-i-plau a Madrid.
La CANC i els grups de ciutadans que li donen suport demanen al Govern de CiU que siguin conseqüents amb el seu posicionament contrari al cementiri i la seva votació al Parlament de Catalunya, que els obliga a que facin la seva feina i treballin per impedir que el cementiri nuclear vingui a Catalunya no donant el consentiment a Madrid.

COORDINADORA ANTICEMENTIRI NUCLEAR DE CATALUNYA (CANC)
Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, 15 de febrer de 2011
Més informació: Sergi Saladié, Tel. 657.84.31.72

Ja sabem què van negociar el Sr. Mas i el Sr. Zapatero a Madrid.

2011-02-15T15:30:00.001+01:00

dimarts 15 de febrer de 2011
COMUNICAT DE PREMSA: El Govern de CiU claudica davant el Govern espanyol i, contradient al Parlament, ara diu que accepta el cementiri nuclear a Catalunya.

En relació a la possibilitat d’ubicar el cementiri nuclear a Ascó el conseller Recoder declara “...que si l’Estat ho decideix així no hi ha més remei que acceptar-ho”.

EL SR. MAS TÉ EL COVE, PERÒ EL PEIX NI HI ÉS NI SE L'ESPERA

2011-02-15T11:15:00.004+01:00

La gent de CiU estava molt contenta l’endemà de les eleccions, ja tornaven a tindre el poder a les seues mans.

Quan una sentència es va carregar la immersió lingüística es van fer els suecs. La idea era fer passar els dies i mirar cap a una altra banda. Aquí, a les nostres terres, ja mos va bé que s’ensenyen idiomes com lo Castellà i l’Anglès, ja que els nostre fills parlen a tot hora en català. Però, a la resta de Catalunya? Si allí no parlen lo català a les escoles, és que ja no el parlaran a cap altre lloc!

Com hereu del pujolisme, el Sr. Mas se disposava a passar unes quantes dècades més amb la política de peix al cove, implorant engrunes de pa als nostres amos i senyors de Madrid. Però, ai! Al cap de pocs dies, quan s’havia de pagar la nòmina als funcionaris i es va posar mà a la caixa, tan sols hi van traure teranyines. Allavons, tot van ser corredisses i laments. Ai, que mos han dixat escurats! Se’ls sentia plorar per les cantonades. Solució màgica: tot i que vam criticar el tripartit per fer-ho, tornarem a emetre bons de la Generalitat per a poguer tapar forats. Acte seguit mos venen los espanyols i mos diuen: xiquets! Això de les autonomies s’ha d’acabar. No vos pensésseu que tornarem a dixar que els conciutadans vos donen, amb los seus estalvis, allò que natros primer vos robem i després no vos retornem.

Com se va digué sentir lo recent aclamat President de la Generalitat davant de la impossibilitat de seguir les passes del seu mentor i antecessor al tron, Sr Pujol? I per a acabar-ho d’arredonir, lo Sr. Pujol (això sí, a 40 anys vista), diu que a Catalunya tan sols li queda, o desaparèixer com a nació, o aconseguir la independència i ser un país lliure.

Quina solució li troben los polítics a tot això? No és en cap cas abaixar-se el sou ells mateixos, això no. La solució és clara, que paguéssem més los de sempre, los de baix, per a que ells continuen vivint en una utopia permanent intentant que des de Madrid mos retornen una mica d’allò que mos roben cada dia, sense voler vore que sense este espoli perpetu Catalunya seria econòmicament el quart estat d’Europa.

I com podem pagar més? Pos ja s’està ataüllant: Copagament sanitari, pensions privades, assegurances mèdiques privades, fent-mos pagar fins i tot per anar per carretera nacional, la universitat deixarà d’estar subvencionada...etc, etc. Al final mos faran pagar fins i tot per a respirar!

Mentrestant, les ajudes a les famílies, que els hi pertoquen per llei, no arriben, les inversions en sanitat promeses desapareixen (Hospital de Tortosa), los trens pareixen cafeteres ambulants, no es cobreixen les baixes dels professors en l’ensenyament, redueixen dràsticament les beques a l’estudi i d’investigació, la llei de la dependència no es compleix, mos abaixen les pensions...etc, etc.

Sr. Mas, que no veu que té el cove però que el peix ni hi és, ni se l’espera?

Per Núria Menasanch i Martí

LLIBERTAT PER NO CREURE, LLIBERTAT PER CREURE.

2011-01-31T12:47:00.003+01:00

LLIBERTAT PER NO CREURE. Los diumenges, per als catòlics practicants toca anar a missa. Allí, lo rector mos adoctrina sobre com hem de pensar, sentir i actuar en la nostra vida. Això hauria de ser una invitació a la reflexió i en cap cas una imposició. Si tens la sort de que et toca un capellà que sap baixar del púlpit i et parla de tu a tu i no com un amo de la veritat absoluta, ja pots estar content. Perquè...algú pot pensar que cap catòlic pot seguir al peu de la lletra lo que s’exigeix des de Roma? Per començar, si tots fessem cas al Papa, tots los catòlics haurien d’estar plens de xiquets i en perill constant de contraure el SIDA per no poguer fer us del preservatiu. I la dona, a la qual tan sols se li deixa utilitzar lo preservatiu si és prostituta, per a no contagiar als clients? Com està situada la dona dins de l’església? Per a contestació, la imatge que van donar les mongetes que netejaven l’altar de la Sagrada Família quan va vindre el Papa. Sincerament penós. Jo ho veia i no m’ho creia. Com lo d’acceptar bisbes anglicans, encara que estiguen casats, mentre no accepten que s’ordene cap dona capellà. Això d’adorar-mos com a santes és una trampa de les grosses. Lo que haurien de fer és tractar-mos com a iguals i tot aniria millor.
Dit això, LLIBERTAT PER CREURE. Ningú pot qüestionar la gran labor de Càritas en esta crisi brutal on el govern deriva el seu deure social en ella. Una labor que deixa en evidència a tots aquells que no posen la creueta a la declaració de l’IRPF a favor de l’església i la posen a ves a saber quina ONG dubtosa. Tampoc se pot negar la labor dels missioners al tercer món, on donen fins i tot la seua vida pels altres. Vivim en una societat que ha passat d’anar tots los diumenges a missa a que, si tu vols anar-hi, t’assenyalen amb lo dit com si fosses un empestat. Quan vaig viatjar a Viena per Setmana Santa vaig quedar sorpresa de la religiositat que es respirava per la ciutat. Gent jove de genolls fent lo viacrucis a la Catedral i vivint la Setmana Santa com més o menys la vivíem natros fa uns anys. Aquí, d’això, tan sols queda la Mona que anem a fer al tros lo dilluns de Pasqua, lo demés són dies de festa que aprofitem per anar a esquiar i altres mals costums. I lo que em deixa més horroritzada és lo que està passant als països musulmans, on s’ha obert la caça i captura dels catòlics. Morts que ja es poden comptar per centenars des de que Al Qaeda va obrir la veda a carregar-se als seguidors d’esta religió tan sols perquè pensen diferent a ells. Què passa, que hem d’acabar sent tots musulmans? I és que avui mateix he vist per darrere del mercat el primer burca a Tortosa i m’ha caigut l’ànima als peus de pensar que potser, d’aquí no tant, mos obligaran a posar-mo’l a natros. Déu no ho vulgue (lo Déu de tots).

Publicat a la revista Estel

Que no mos conten sòries per Núria Menasanch i Martí

QUI SÓN ELLS PER A PARLAR DELS CONTROLADORS?

2011-01-31T12:44:00.003+01:00

Després del cataclisme del pont de la Puríssima, a causa del conflicte laboral entre el govern espanyol i la casta dels controladors aeris, s’ha obert la veda en los mitjans per anar en contra d’este col•lectiu, publicant sous, horaris, i demés prebendes que, en plena crisi, on la gent comença inclús a patir gana pels carrers i on Càritas està més que desbordada pel l’allau de gent que els hi acudeix, provoquen la hilaritat, per no dir indignació, de la gent del carrer. A partir d’aquí, he volgut comparar lo que s’està dient, dels controladors, amb altres castes de les quals no en sentim parlar amb tanta vehemència. I he començat per la mateixa casta que s’està estripant les vestidures amb lo sou dels controladors, llançant-los al mig del circ per a que els lleons es donen un banquet: Els polítics. Sabem que TOTS los partits catalans van estar d’acord en apujar-se un 10% la despesa de campanya, quan la resta de treballadors han perdut un 5% del sou?. Hem de saber que si el Sr. Montilla plega i penja l’acta de diputat, no ho fa pel desastre electoral dels socialistes, sinó per una qüestió merament econòmica personal. El president de la Generalitat cobra 145.000 € l’any, i quan passa a ser expresident, passa a cobrar el 80% del sou fins a la jubilació, a part de tindre xofer, cotxe oficial, diners per al lloguer de l’habitatge, etc. etc. En canvi, si passa a ser diputat, el sou se li rebaixa significativament a 43.000 € l’any, i perd el sou que li correspondria com a expresident de la Generalitat. Què farien vostès davant d’esta situació? La resposta la podem vore si mos hi fixem en un altre polític, el qual també ha sofert una més que significativa derrota electoral, el Sr. Puigcercós, perdent més de la meitat dels escons que tenia ERC. Este Sr, s’aferra a la cadira encara que això signifique que el seu partit pugue desaparèixer de l’arc parlamentari en les pròximes eleccions. Però és que el Sr. Puigcercós si renuncia a la seua acta de diputat, es queda amb una mà davant i l’altra darrera i se n’ha d’anar cap a casa a guanyar-se la vida com bonament pugue, com la resta de mortals. I què dir de la casta dels grans empresaris i financers? El cas de Marsans clama al cel. Un senyor que, com los controladors, se minja amb pataques los estalvis de molta gent i que després d’estafar a tothom, inclús als seus propis treballadors, encara continuava com si res com a president de la CEOE. Uns financers que amb la seua mala gestió mos han portat a la crisi, que no deixen crèdits als emprenedors i que en canvi, paren la mà al govern per a que els trague de la crisi i este, amb los nostres diners, aconsegueix que els seus alts càrrecs es reparteixen primes milionàries, com la que es van repartir fa quatre dies los directius de la desapareguda Caixa Tarragona, los quals van sortir per la tele en una cara de felicitat que ni els que els hi toca la grossa de Nadal. Per això dic: Qui són ells per a parlar de ningú?

Publicat a la revista Estel

Que no mos conten sòries, per Núria Menasanch i Martí

QUATRE BARRES, QUATRE ESCONS

2010-12-01T12:46:00.003+01:00

La vida pega moltes voltes, i la meua va fer un tomb ara fa uns set mesos quan vaig tornar a ser mare per tercera vegada d’una xiqueta a la que li hem posat Cinta en honor a la patrona de la nostra estimada ciutat. Esta ben trobada maternitat, que m’ha omplert de felicitat, és també la raó per la qual no he pogut complir amb los meus escrits.

I no és perquè no haiguen passat coses durant tot este temps. Los temes se m’anaven acumulant al cap, i malauradament no tenien la sortida necessària en paper per falta de temps material per a escriure. Però ara, després de les eleccions, ja no puc esperar més, i torno amb energia renovada i amb la il•lusió que em genera que el meu partit, (RC) amb coalició amb (SI), haigue obtingut una representació parlamentària (4 escons) mai aconseguida abans per un grup extraparlamentàri. 4 escons que per pocs centenars de vots haguéssen pogut ser 5 i així crear grup parlamentari propi. I no ha esta així sobretot per dos factors significatius: El primer, per lo veto que vam tindre al mitjans de comunicació i els intents de calumnia barroera per part dels poder fàctics, i el segon, per la divisió del vot independentista amb Reagrupament, sense el qual haguéssem obtingut entre 7 a 8 escons i hagués entrat el Sr. Hèctor López Bofill que anava cap de llista per Tarragona i que és sens dubte un dels millors actius de solidaritat. I és així, perquè SOLIDARITAT PER LA INDEPENDÈNCIA, és l’únic partit, que al meu parer, mos pot ajudar a sortir d’este pou sense fons en que mos ha posat l’Estat espanyol. Esta coalició de partits encapçalada per Joan Laporta, Alfons Lopez Tena, Uriel Beltran i Toni Strubell és la única que aposta per una regeneració política i que ha celebrat unes primàries entre els seus simpatitzants per a designar als seus caps de llista, un exercici democràtic i de consulta als votants que ja té continuïtat amb la promesa feta després de les eleccions de la creació de la oficina d’atenció a les demandes del ciutadà implantada al territori i la seua oposició frontal als transvasaments i al cementeri (que no magatzem) nuclear que mos volen imposar des de Madrid. La denúncia constant a la hipocresia d’altres que, sense cap pudor es diuen soberanistes, també serà una constant al Parlament de Catalunya: Fa quatre dies que TOTS els partits (inclosa Erc), van votar en contra al parlament per la celebració d’un referèndum pel dret a decidir i el Sr. Mas, ja s’està desdient del seu lema de campanya (el concert econòmic).
Mos esperen dies molt interessants los quals penso viure de primera mà i dels quals penso informar-los a tots vostès puntualment; amb la vista ficada en les pròximes municipals en les que, sense cap dubte, tornarem a donar la campanada.

Per Núria Menasanch i Martí

ARA, ÉS L’HORA DE SOLIDARITAT

2010-10-15T11:33:00.003+02:00

Avui, s’acaba el termini per presentar possibles agrupaments per a les eleccions del parlament de Catalunya.
Algunes persones de base de Reagrupament i Solidaritat (entre les quals m’hi conto), l’han intentat, però no ha estat possible.
A partir d’aquí, crec que l’única opció que mos pot portar a alguna part és Solidaritat. Reagrupament va desaprofitar la seua oportunitat quan va donar més importància a les persones que al procés assembleari dins del partit, la qual cosa sí que ha sabut fer Solidaritat creant unes primàries on han pogut participar les bases triant democràticament los seus caps de llista i sobretot tenint en compte el territori.
Clar, que davant de les enquestes, Reagrupament ha intentat una aproximació a Solidaritat, però com s’ha demostrat, ja era massa tard, i ara, sols, i abandonats per la majoria de les bases, se veuen abocats a un fracàs electoral segur. Per això demano que no es perde cap vot independentista votant una opció perdedora, que no ha sabut canalitzar adequadament un clam de la gent del carrer.
I si no hi volen entrar, al menys los hi demanaria que s’abstinguessen de donar lliçons a ningú, que s’abstinguessen de fer-se les víctimes per la falta d’entesa, ja que ells, i solament ells, són els principals responsables de tot este embolic.
Si estimen veritablement el país i no volen cap benefici personal, ara hem de fer pinya al voltant de Solidaritat i així tindrem més possibilitats d’aconseguir lo nostre objectiu, una Catalunya lliure!

L’ARBRE CAIGUT

2010-03-29T16:44:00.002+02:00

• —Rrrrr...rrrrr— la serra elèctrica talla els arbres del carrer.
Un tortosí fa una estoneta que s’ho mira. Quan para un moment, es decideix a preguntar: —Estos arbres los talleu per fer el pàrquing, no?
—Mmmm, sí.—li contesta l’operari que fins allavons no l’havia vist aprofitant per parar un moment.
Ell també aprofita per a fer-li la pregunta que tant havia desitjat fer-li: —Però, lo pi gran, aquell de l’altra punta, no el tallareu, no?
—No, aquell no fa cap nosa.
L’home respira tranquil, li hagués sabut greu que tallessen un pi tan bonic, —Bé, ja m’ho pensava, perquè està en un raconet i no molesta gens.
• I vinga a pegar voltes... I vinga a pegar voltes. Dibuixava un cercle quasi perfecte al voltant del fantasma de lo que havia estat durant tota la seua vida el seu niu. Com era possible? Aquella mateixa nit hi havia dormit, com tantes altres nits i ara havia desaparegut en un tres i no res. La seua visió selectiva escodrinyava una i una altra vegada el lloc on havia d’haver estat. Era incapaç d’entendre res...Volava i volava en cercle, en un ritual sense final...
• Lo iaio es va ficar a plorar. Als seus quasi noranta anys estes coses li afectaven més i darrerament tenia l’aixeta fluixa. Este estiu serà diferent... va pensar. Aquell arbre, majestuós, sempre l’havia acollit al seu ombriu i era el millor refugi per a passar les caloroses tardes. Als seus anys les rutines del dia a dia són tant importants com l’aigua que es beu, i ell hi estava més que acostumat a fer-la petar baix del pi de la plaça del Carrilet. Recordava que de menut, aquell pi ja estava allí, tot crescut, per això dedueix que devia tindre més de cent anys.
• —Xica, has vist que han tallat lo pi de la plaça?Quan ho he vist no m’ho podia creure. Primer hai passat per la vora i hai pensat que em fea falta alguna cosa. Després hai sabut què era... l’olor! Sempre fea una oloreta de pi...
—I tant! I com se’ls hi ha acudit fer un disbarat com este? Que l’ajuntament no té
dos dits de front, o què?
—Pos no ho sé, xiqueta, però estos polítics sempre fan igual, per eleccions sempre
diuen que mos pregunten les coses i després, durant quatre anys fan lo que volen
sense comptar en ningú.
—Ho trobo molt malament, perquè ells poden estar durant quatre anys a la cadira,
per est arbre portava més de cent anys al meu carrer...

LA HIPOCRESIA S'HA INSTALAT EN LA POLÍTICA INTERNACIONAL

2010-03-14T17:58:00.003+01:00

Publicat a l'Estel per Núria Menasanch i Martí (març 2010)
Lo S.XXI , lo segle de la globalització i de la informació immediata, mos avisa de qualsevol esternut que passa a l’altra punta del món, però per una altra banda, la manipulació a la qual estem sotmesos constantment per part dels poders fàctics també és constant i arriba a límits incalculables, fins al punt que el ciutadà es pregunta si veritablement l’estan tractant d’imbècil al pretendre que es trague segons quines sorieries i veritats a mitges.
Fem història, el Sr. Zapatero guanya les eleccions amb lo lema “no a la guerra” que el fa enfrontar-se a mort amb l’allavons president d’EEUU, el Sr. Bush. En l’actualitat, en canvi, la guerra d’Afganistan es fa més cruenta que mai, mos costa més quartos que mai en temps de crisi, i els nostres soldats maten a civils en una guerra que es diu “humanitària”, mentre arriben cadàvers a casa nostra. Però el Sr. Zapatero prefereix anar-se’n a resar amb el Sr. Obama, lo dia de “l’Esmorzar Nacional d’Oració” per a purgar tots los seus pecats, abans d’assistir a l’enterrament d’un soldat català de 21 anys mort a la guerra. I és que el Sr. Zapatero vol ser carn i ungla amb lo nou president d’EEUU i per això, més valent i solidari que ningú, no n’acolli’t ni 2, ni 3, ni 4, de presos de Guantànamo (base naval d’EEUU a Cuba), sinó 5! Estos presos que són una vergonya per tot govern que es digue democràtic, han estat torturats i empresonats sense judici i aquí no passa res, en canvi, mos estripem les vestidures per la mort d’un delinqüent comú per vaga de fam a Cuba, un país que tot i el seu bloqueig internacional (fins i tot de medicaments) durant dècades, ha sabut fer-se un nom en tants de camps com la cultura, l’esport ...etc. Perquè tots sabem lo que li ha passat a la veïna illa d’Haití, on la seua població i la seua qualitat de vida no es pot comparar amb la cubana. Espanya li demana a Cuba respecte pels drets humans, però se n’oblida de demanar el mateix a un país com Xina, on a l’any s’executen més de mil penes de mort i on los presos polítics no poden ni respirar. Xina, que tot i passar-se pel forro tots los drets humans i ocupar un país com lo Tibet ha organitzat uns jocs olímpics amb lo beneplàcit de tots los països “democràtics” i que ara, diu que armarà un exèrcit de milions i milions de xinesos per si ha d’entrar en guerra. Però clar, amb Xina no mos hi podem posar, és massa gran, més val posar-mos-hi amb una illa xicoteta com Cuba, que sinó prendrem mal. Xina, mentrestant, amenaça als EEUU per rebre al Dalai Lama i diu que prendrà mesures. I què hem de dir del Sr. Gaddafi, que no fa tant va ser rebut amb honors per tot arreu. Ara ha declarat la “yihad”(Gerra Santa) a Suïssa perquè este país no ha volgut que a les tantes de la matinada surte un moro a un minaret i per altaveus cride a l’oració.
Total. Lo món al revés!

S'HAN DE DIR LES COSES PEL SEU NOM

2010-02-27T10:31:00.002+01:00

Que no mos conten sòries. Per Núria Menasanch i Martí

Què passa amb lo tema de la immigració a este país? Per què un tema que està recurrentment al carrer és vetat sistemàticament per la classe política i pels mitjans de comunicació fins al límit d’intentar tapar notícies relacionades amb la immigració i els problemes que comporta sobretot en temps de crisis? Podríem parlar del per què l’alcaldessa socialista de Cunit va intentar tapar la boca a la mediadora cultural amenaçada per un iman, però crec que no cal anar tan lluny. Aquí a casa nostra ja en tenim molts exemples. Amb los socialistes, tot era volgué arribar a 40.000 habitants a qualsevol preu. S’acceptaven al padró tot de nouvinguts amb tan sols un rebut de la llum. Autobusos sencers feen coa davant de la porta de l’ajuntament per a empadronar-se i l’ajuntament no vea la càrrega en serveis socials que això comportava, si no que tan sols volia vore, les subvencions que podria demanar. Lo servei de menjador escolar gratuït i laic del que en feen ús, es va haver d’adaptar amb menús especials per a musulmans amb la carn de pollastre matada de cara a la Meca. Tortosa va arribar a aproximar-se al 30% de població immigrada. Van començar a haver enfrontaments amb la població autòctona, com ara l’assalt d’un bar a la plaça dels farols per part dels usuaris de la mesquita del costat amb l’excusa de que s’hi volia vendre alcohol (cosa que els musulmans tenen prohibida). No deixa de ser anecdòtic, però, que molt a prop hi hague un bar regentat per immigrants al que li haguessen pogut fer competència directa, perquè si no com és que no es van ficar amb los pernils penjats que hi tenen a l’adrogueria del costat? Bé, ara tot això és història passada i l’actual ajuntament sembla que no li fa tanta gràcia arribar a 40.000 habitants a qualsevol preu. Regularitzant lo padró municipal, s’ha pogut reduir la població immigrada a un 22’85%. Però la hipocresia continua instal•lada a l’ajuntament. Per a aconseguir-ho, hem de pagar justos per pecadors, perquè com sempre, no es diuen les coses pel seu nom i als autòctons, també mos fan passar un calvari per un simple canvi de domiciliació. Fins a 1.500 € per cèl•lules d’habitabilitat, nombrosos tràmits a gent que vivia feia, no fa tant, a la ciutat i que per motius diversos se n’havien anat a viure fora i ara es troben en moltíssimes traves per a poguer tornar a empadronar-se a casa seua. Burocràcia, hores perdudes i molts de diners per a maquillar un tema del qual no en som responsables però que sofrim molts ciutadans sense entendre ben bé per què. Molts acaben desistint d’empadronar-se a la Tortosa que els ha vist nàixer i continuen figurant a un altre lloc. Pares, germans, fills, que administrativament viuen separats però que en realitat viuen junts. Tot això, per no volgué dir les coses pel seu nom.

2010-02-15T18:03:00.000+01:00

ÉS QUE SI PETA, PETEM TOTS!

2010-02-12T20:51:00.001+01:00

Que no mos conten sòries. Per Núria Menasanch i Martí

Davant de la presentació de la candidatura d’Ascò per a acollir el cementeri nuclear m’agradaria poguer transmetre amb claredat unes quantes consideracions:
Seguretat: S’ha dit que este cementeri és 100% segur. Cóm poden afirmar una cosa així sense caure’ls-hi la cara de vergonya? Cóm poden dir això, quan no fa tant, vam viure episodis de fuga radioactiva a les centrals nuclears d’Ascò, que van intentar tapar (deixant que escolars anessen a visitar-les posant en perill la seua vida), i que s’han saldat amb unes quantioses multes a les empreses que ho gestionen? Cóm poden dir que este cementeri, que arreplegarà tota la brossa radioactiva de l’estat espanyol, és 100% segur, quan tota esta merda anirà transportada per trens i carreteres que, sense pensar amb cap atac terrorista, ja són per elles mateixes ben poc segures? Val la pena arriscar-mos quan avui en dia ja s’està produint electricitat de la merda dels tocinos?
Economia: Diuen que ho fan a canvi de la supervivència econòmica d’estes terres. Sí que és cert que pel poble d’Ascò se veuen sovint circular BMW d’alta gamma. Però això afecta a quatre i el cabo. Com s’ha dit, la futura residència que es farà a la Ribera d’Ebre, produirà molts més llocs de treball que els que pugue generar de bon tros este cementeri. A part, està assumit, que cap altra empresa d’altre sector, no es voldrà posar al costat d’un cementeri que provoca tant de rebuig social com este. A més a més, altres sectors econòmics com l’agropecuari i el turístic es voran seriosament afectats i molta gent anirà a parar amb los seus ossos a l’atur. Gent que avui en dia ja posa als seus vins un número de sèrie per a no identificar l’origen del producte. Gent que s’ha rascat la butxaca, quan no s’ha hipotecat de per vida, per intentar tirar endavant un negoci (cases rurals) que ara veuen que se’ls hi anirà en orris.
Solidaritat: Per tot això crec que el poble d’Ascò ha demostrat falta de solidaritat cap al territori i cap a Catalunya, a l’anar en contra del que va aprovar el parlament. Ha fet seua la idea que tot s’hi val per a aconseguir tindre llocs de treball a qualsevol preu (parlem d’altres casos com Ercros o Gallardo). Ells saben que lo que han fet és tancar els ulls i parar la mà i tot lo demés són sòrieries i excuses de mal pagador. Això a casa meua no se li diu valentia, si no covardia. Crec que la resta de les Terres de l’Ebre hem de tindre molt en compte això que ha fet Ascò. Ells han passat de natros i ara natros hauríem de passar d’ells. Que no es queixen si los nostres xiquets no volen, per exemple, anar a jugar a futbol als seus impressionants camps poliesportius. Ja fiquem prou en risc la vida dels nostres fills i hipotequem prou lo seu futur (tota la eternitat). Perquè Ascò sap, que ell ha decidit per natros, però que si tot això peta, petem tots!

L'ONCLE CINTO

2010-01-31T10:53:00.003+01:00

Que no mos conten sòries. Per Núria Menasanch i Martí

L’oncle Cinto ha nascut, viu i de ben segur (o això espera) morirà a les Terres de l’Ebre. Se coneix cada pam del territori com lo palmell de la seua mà, per això va fer cara de badoc quan a l’estiu, en ple foc d’Horta de Sant Joan, los de la Generalitat, traent pit, li van dir que s’apartés, que ells venien a salvar-mos i que no necessitaven la seua ajuda per a apagar el foc. Per molt que l’oncle Cinto los hi va dir que coneixia amb los ulls tancats la zona dels ports, no li van fer cas i el van apartar de males maneres mentre veia impotent com lo foc anava mossegant virulentament aquells pins i carrasques que havia vist tota la vida.

A l’oncle Cinto fa uns dies se li va brindar la possibilitat de xafar neu amb la molta que va caure per tot arreu. Feia dècades que no nevava tant per estes contrades i quan per fi va parar de nevar es va afanyar a pujar al port amb lo seu vehicle. Recordava com quan era menut, al Port s’hi pujava en carro, si no a peu, i es va sorprendre de trobar en tan bon estat la carretera que el conduiria fins al Portell. Es veu que els alcaldes de Roquetes i Tortosa, per fi s’han posat d’acord i han arreglat lo caragol, es va dir. Però, hai! Quan va començar a pujar, tot de cotxes llançats per tot arreu, lo van fer desistir de la seua idea. A on estaven los mossos? On estava la policia local regulant o impedint el transit? L’oncle Cinto, va pensar en aquell moment que tenia molta mala sort, ja que mai trobava als policies quan los necessitava i en canvi per a posar multes, sempre en solia trobar un grapat, tan dins com fora del poble. Tampoc va poguer anar a visitar al seu germà, ja que feia dies que el poble a on vivia estava incomunicat per la neu i les llevaneus ni sabien quin color tenien.
I la mala sort, s’encadena perleta a perleta i acaba fent un rosari, perquè l’oncle Cinto, ja fa temps que està a l’atur, la seua empresa va plegar i va deixar tots los treballadors al carrer. No van sortir als mitjans perquè la empresa on treballava era una empresa menuda, de 7 o 8 treballadors, i estos si es queden a l’atur no són tanta noticia com una empresa de 500 treballadors. L’atur ja se li acaba i s’ha anat a informar a la seguretat social, per a vore com queda i si té coberta la sanitat. I com no podia ser d’altra manera, amb la mala sort que últimament l’acompanya, li han dit que quan se li acabe l’atur, també se li acaba la cobertura de la seguretat social. Just davant seu, un immigrant sense papers, està sol•licitant la cobertura sanitària i tan sols porta un certificat d’empadronament. L’oncle Cinto pregunta: I este bon home, sí que en té dret? La funcionaria li respon que segons la llei d’estrangeria, qualsevol immigrant amb certificat d’empadronament té dret a cobertura sanitària. Ah...! Exclama l’oncle Cinto. I després de rumiar-s’ho uns segons, pregunta: I em podria informar com podria fer-me estranger a casa meua?

ODISEA A CARO. 9-01-2010

2010-01-18T16:04:00.004+01:00

VEGUERIES I EL DIA DELS SANTS INNOCENTS

2010-01-15T15:41:00.002+01:00

Publicat a la revista ESTEL.

Per Núria Menasanch i Martí

Les eleccions són a prop i el govern de la Generalitat davant de la que està caient, havia d’intentar donar-mos un caramelet per a vore si picàvem. Gran proclama per al populatxo: Aprovarem la Llei de Vegueries al gener. Molts, aquí, ja els hi queia la salivera com a un gos ensumant l’os de l’amo, i com al conte de la lletera, ja es veien triplicant lo funcionariat, vivint de xollo de l’administració i obtenint algun alt càrrec de la Generalitat. La primera reacció que vaig tindre al saber la gran noticia va ser d’escepticisme. Tots aquells que mos vam llegir l’estatut i després l’estatutet passat pel ribot del Guerra i acceptat deshonestament per un Artur Mas que tan sols desitjava la cadira que li havia pres lo Maragall, sabíem que la llei de Vegueries no es podia aprovar pas amb una declaració d’intencions des del parlament de Catalunya, que esta potestat l’havien perdut a l’acceptar l’estatutet, i que tan sols Madrid pot decidir en darrer terme si toca les províncies o no les toca. Sabíem que les Terres de l’Ebre, des de que es va acceptar l’estatutet, estaven tocades de mort tant econòmica com administrativament, però en fi, vam fer un acte de fe i mos ho vam voler creure. Però, ai! Quan Tarragona s’ha vist que perdia el control sobre estes terres, que ha tingut tant de temps afonades i menystingudes, ha escenificat a la perfecció una plantada general i un enfrontament amb Reus per qüestió de nomenclatura. Que si l’aeroport, que si el nom de la vegueria s’ha de dir Camp de Tarragona o Tarragona a seques, per a més tard, ja a la descarada, dir que no està d’acord amb esta divisió territorial i que prefereix que les coses es queden com estaven. Quina novetat! Clar que no ha ajudat gens el fet que Amposta es posés en peu de guerra, i en contra de tot raonament lògic, i en contra del mateix territori, demanés un invent de tebeo que es diu la cocapitalitat. Dic en contra del territori, perquè Amposta, al fer este plantejament, passa olímpicament de Ribera d’Ebre i Terra Alta, que ja es queixen prou d’haver de baixar fins Tortosa com per a que ara, a sobre, tinguen d’anar fins a l’altra punta del territori per als diferents tràmits que ha de fer una capital de vegueria. Tortosa, ha callat en favor del territori durant molt de temps en qüestions que altres (com Tarragona) ja els hi ha anat bé ventejar, perquè, com és que no se n’ha parlat del nom de la vegueria? Antigament es deia vegueria de Tortosa i no estaria malament que es digués com s’havia dit sempre. I el nom del nou hospital? Per què ja no es pot dir Verge de la Cinta? Total, que davant totes estes declaracions (les de Tarragona i les d’Amposta) el Sr. Carod, sortint de reunió de govern, ha dit que la llei de Vegueries ben bé pot esperar, total, diu, se n’està parlant des de 1931..! Quina llufa que mos han penjat en tota esta història!

L’AJUNTAMENT HAURIA DE SER EL REPRESENTANT DE LA CIUTAT

2009-12-19T14:10:00.003+01:00

Per Núria Menasanch i Martí

Publicat a l'Estel

Sí, però ho és? En eleccions els aspirants a alcalde mos fan promeses, mos donen xupa-xups i bolígrafs i mos diuen que mos arreglaran la vida si confiem en ells. Però què passa després? Tenim un exemple a la Raval de la Llet. Però abans fem una mica d’història: Fa uns anys, una gran riuada (que es contava per metres de profunditat) va baixar pel barranc de la Llet inundant tot lo que va trobar al seu pas. Més tard, al cap d’uns anys, l’ajuntament requalifica uns terrenys que anteriorment van obligar a cedir al promotor d’unes vivendes i els passa a urbanitzables. Esta venta que fa l’ajuntament socialista esta plena de punts foscos, un dels principals és lo barat que venen los terrenys a l’empresa en qüestió. L’ajuntament s’escuda dient que ho fa per a bé públic, obviant que el geriàtric no és social precisament, si no de luxe, o sigue per als rics. Al mateix temps, no queda clar quantes places públiques oferirà el geriàtric, i si ni tan sols ni hauran. De pressa i corrents es tallen arbres i es comencen a fer fonaments sense els corresponents permisos, la qual cosa crea l’alarma entre els veïns que assabentats del projecte (un edifici que supera en escreix l’altura de qualsevol casa de la vora) i al patir una altra inundació del barranc (esta més menuda que l’anterior) veuen perillar les seues cases i investiguen la qüestió posant la denuncia corresponent i mobilitzant-se. Venen eleccions municipals i tothom promet l’oro i el moro, i s’aconsegueixen parar les obres. I ara, mos trobem en que l’ajuntament diu que ha arribat a un acord amb l’ACA per a que es construeixe el geriàtric de luxe amb una promesa futura de que soterrarà el barranc i farà més ample el desguàs. Però jo me pregunto, com és que es pot fer això tan sols amb una promesa de futur que diu que desprès de fer el gran edifici, arreglaran el barranc? No s’hauria d’arreglar abans de fer el geriàtric? Perquè tots sabem a on van les promeses dels polítics i més si tenen, com tots tenen, data de caducitat (les pròximes eleccions) on ja no podran prometre allò que van prometre les anteriors per aconseguir els vots d’uns veïns que en el millor dels casos es quedaran a casa i ja no es creuran ni a sa mare. Jo puc arribar a entendre que l’ajuntament tortosí governat per CiU vol obtenir algun tipus d’influència del govern tripartit català (uns dels socis del qual –ERC- està molt relacionat amb la empresa geriàtrica en qüestió), però en definitiva a qui es deu un ajuntament? No es deu al qui l’ha votat per a que sigue el seu representant?

MOS CONTEN DE LA MISSA LA MITAT. SOR TERESA FORCADES I VILA

2009-12-06T11:24:00.002+01:00

Publicat a l'ESTEL per Núria Menasanch i Martí

Què he de fer? Esta és la pregunta que molts mos fem davant de la vacuna de la grip A o grip nova. La nostra societat està immersa en una desconfiança ben guanyada a tots els estaments oficials, que en fa dubtar de tot lo que mos diuen i mos aconsellen. Quan el tema es tracta de política, mira, ho deixem passar, però, ai!, quan lo tema va de la nostra salut, aquí sí que comencem a tremolar.
La doctora de Salut Pública i monja benedictina a la muntanya de Montserrat, Teresa Forcades, mos ha obert los ulls davant d’una vacuna que, si més no els que no som experts en lo tema, mos planteja dubtes més que raonables sobre la seua aplicació. En termes planers mos ve a dir que la vacuna que se mos vol administrar contra la grip A té dos punts febles molt importants: Lo primer, que no ha estat demostrada la seua efectivitat, i el segon, que el potenciador que conté un dels seus components, pot tindre efectes a llarg termini que no han estat suficientment estudiats per les empreses farmacèutiques, ni per un organisme independent al negoci que representa vendre tants milions de dosis, com són, possibles problemes cardiovasculars, inflamacions intestinals greus, etc, etc. També, Sor Forcades, mos fa vore la falta de transparència que hi ha hagut en tot este tema de la grip A i la seua vacunació. No s’ha informat a la població de si veritablement hi ha contractes firmats entre els estats i les farmacèutiques on s’eximeix a estes de tota responsabilitat sobre efectes adversos de la vacuna en cas de demostrar-se les mateixes. Esta falta de transparència, com ja he dit abans la podem viure en altres àmbits del poder, però quan se tracta de la nostra salut, la cosa encara és més greu i mos fa vore que estem en una societat que no és prou democràtica ni lliure. Perquè ser lliure vol dir poguer triar tenint tota la informació a la mà i esta informació mos l’estan amagant deliberadament.
Què he de fer? Me pregunto, ja que com a actual gestant, estic dins del grup de risc que ha fixat el govern espanyol. Sor Forcades fa una referència clara per a les embarassades. La seua vacuna no conté el potenciador que pot provocar efectes secundaris a llarg termini, i en principi es corre menys risc. Crec que me la posaré perquè així també immunitzo al fill que ha de nàixer durant els seus primers mesos però pararé compte en que la vacuna sigue unidosi (que és la que no conté mercuri), esta és la recomanació que mos fa Sor Forcades a les embarassades i esta és la recomanació que des de estes línees faig a totes les embarassades que me puguen llegir. Vull donar les gràcies a esta monja feminista que s’ha enfrontat al poder i que ens ha fet vore que els nostres representants, en tot este tema, mos conten de la missa la mitat. Gràcies Sor Forcada.

LES TERRES DE L'EBRE TAMÉ SOM CATALUNYA

2009-11-07T11:48:00.002+01:00

Que no mos conten sòries. Per Núria Menasanch i Martí

Això que pareix una obvietat és lo que s’han vist obligats a reivindicar els treballadors i treballadores de la LEAR quan s’han hagut de manifestar pels carrers de Tortosa i Roquetes en defensa dels seus llocs de treball.
Quin futur los hi espera als nostres fills? A on estan los representants polítics que tan van defensar la Nissan i la Seat? O és que per al Sr. Montilla les Terres de l’Ebre estan més a lluny que la Xina? Una polítics corruptes que tan sols fan per embutxacar-se los diners del contribuent mentre el poble pateix gana i els bancs d’aliments no donen a l’abast. El ciutadà observa incrèdul com mentre cada vegada són més los que es veuen obligats a remenar els contenidors de brossa pels mitjans salten a la llum estafes de milions i milions d’euros. Mentrestant, lo teixit empresarial que durant les vaques grasses no va saber (com sempre ha passat en la història d’este país) aprofitar la bonança econòmica per a invertir en lo seu negoci, renovant-se i invertint en millorar la competitivitat uns empresaris que l’únic que van fer és untar als polítics de torn, quan no enriquir-se personalment i fins i tot vendre’s la seua empresa a l’estranger o fins i tot a la competència, ara, a l’època de les vaques flaques, agafa els diners i corre cap a l’estranger, deslocalitzant empreses i deixant a tothom al carrer. Les empreses estrangeres que van comprar en lo seu moment, desmantellen les empreses i o tornen al seu país a donar faena o se’n van directament al tercer món on tenen mà d’obra barata i esclaus contents de treballar al seu servei. Clar que això és molt difícil que passe per exemple a una Alemanya, on, si una empresa deslocalitza la seua seu, ja es pot oblidar de vendre res més al país. Aquí no, continuem comprant als traïdors com si res. A perill de que m’acusen de proteccionisme, faig una crida a tots los ebrencs a comprar productes d’aquí, i a no caure en la temptació de comprar l’oferta barata que a la llarga mos pot resultar cara.
Així mateix també faig una crida a tothom a participar en les manifestacions i actes que organitzen els treballadors i treballadors de la LEAR, perquè defensar els seus llocs de treball és defensar-mos a tots natros i al futur dels nostres fills.

ESPORT I POLÍTICA

2009-10-13T10:54:00.004+02:00

Que no mos conten sòries. Publicat a la revista Estel.

A dos dies que surte la decisió sobre si els jocs olímpics del 2016 se celebraran o no a Madrid les atxes estan alçades per tots los cantons. La selecció espanyola de bàsquet, formada majoritàriament per catalans i per jugadors de ses illes, s’ha vist obligada a celebrar el títol europeu a la capital de l’estat espanyol, on al no haver l’afició al bàsquet que hi ha a Catalunya, van assistir-hi quatre gats mal comptats i la festa va quedar més deslluïda que mai. Lo Sabor D’abans aplegava molta més gent que la que es va aplegar a la plaça Reial per a celebrar la victòria d’una selecció que sinó fos per la política colonialista dels espanyols seria, enlloc de la selecció espanyola, la selecció catalana. Nogensmenys, ben bé que es van aplegar tots, massivament, a la mateixa plaça Reial fa uns anys, per a protestar contra la decisió anterior del comitè olímpic d’aprovar la candidatura de Londres enlloc de la de Madrid, i cridar tots a l’uníson, mà alçada: Catalanes, hijos de puta! Esperem que esta vegada, quan perden, no torne a passar. Si tot això no és política...
I és que els catalans ja n’estem farts del centralisme espanyolista, com se va demostrar a la Copa del Rei, d’est any, on les dos aficions que s’enfrontaven al camp (la catalana i la basca), van unir-se a la graderia en una xiulada i girada d’esquena impressionant a l’entrada d’un rei imposat a uns pobles que no el consideren seu. Tot i el intent barroer de tapar-ho des dels mitjans de comunicació estatals, vaig poguer vore el darrera pelut d’algun basc fotedor al costat de senyeres independentistes, davant mateix dels nassos del monarca. Si tot això no és política...
I ara, resulta que el president Laporta, després de que l’haiguen festejat tots los partits polítics amb representació al parlament, es declara obertament independentista, i diu que vol entrar a formar part d’un nou partit com és Reagrupament. De seguida, salten totes les alarmes, es posen dels nervis al pensar que se’ls hi pot acabar la bicoca, i comencen a intentar tirar tota la merda que poden davant del president del Barça. Salta com un gran escàndol (o això mos volen fer creure) la investigació que per seguretat es va fer als vicepresidents del Barça. Tant los hi fa que els hi diguen que als vicepresidents se’ls hi va entregar el dossier i que ells mateixos han dit que no ho troben malament. Ells, els polítics, que demanen informes sobre periodistes d’opinió (pagant-los natros). Ells, que mos fan gastar 1600 € en un informe per decidir quin és el millor lloc per a col·locar un ambientador en determinat despatx. Ells, diuen ara, que un president del Barça, no es pot significar tant en política i que l’esport ha de ser pur i immaculat. Si tot això no és política...

Per Núria Menasanch i Martí

RECOMENCEM AMB MÉS EMPENTA QUE MAI

2009-10-07T19:58:00.001+02:00

Estem entrant en una etapa política determinant per al futur de la nació. El dret a la independència de Catalunya s'ha situat en l'eix central del debat polític i ningú no pot negar-ho. Malgrat els intents del govern tripartit per centrar la situació política en l'eix dreta-esquerra i convertir l'eix nacional en quelcom que no interessa a la "societat real" del país, aquesta realitat és precisament tossuda i, una vegada darrere l'altra, la política catalana torna a situar-se en el conflicte permanent Catalunya-Espanya, tal com hem vist en episodis com la negociació d'un nou sistema de finançament, que finalment ha acabat perpetuant -amb la vergonyosa complicitat d'Esquerra- l'espoliació fiscal de què és víctima la societat catalana en el seu conjunt (més de 20.000 milions cada any al Principat de Catalunya) i cada català en particular (3.000 euros per persona i any); en la previsible futura sentència del Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, o en la celebració del referèndum d'Arenys de Munt i en tots els que es faran els propers mesos en una munió de municipis del nostre país. Tots aquests elements situen l'Estat espanyol, l'autonomisme i els partits hereus del pacte de la Transició espanyola contra les cordes. L'independentisme català guanya terreny, malgrat els desesperats intents de l'aparell juridicopolític espanyol i de socialistes i populars per desprestigiar-lo i criminalitzar-lo. I això s'ha demostrat en els resultats del referèndum d'Arenys de Munt (un 41% de participació i més del 96% de vots a favor de la independència). Davant aquesta aclaparadora evidència, qui es creurà el discurs dels polítics defensors del sistema quan ens diguin que això de la independència no interessa a ningu? A tots aquests elements hi hem d'afegir que tot aquest moviment sobiranista no es quedarà com altres vegades en foc d'encenalls, en només una mobilització de desenes de milers de persones d'un dia o d'un parell de dies que s'esvaeix un cop arriben les següents eleccions, en les quals els partits de sempre assoleixen els resultats habituals, tot i l'elevat augment dels índexs d'abstenció i el creixement del nombre de ciutadans desafectes amb el sistema i amb uns partits cada cop més allunyats de la societat a la qual teòricament han de representar. Ara, com deia, la diferència rau en el fet que ha nascut un projecte polític que té per objectiu precisament dinamitar el mapa polític català i entrar amb força a les institucions catalanes per assolir la independència: Reagrupament Independentista. El Partit Republicà Català (RC) no ha estat ni és gens aliè a tots aquests esdeveniments, ja que n'ha estat copartícip i fins i tot en molts casos ha aportat al debat idees i conceptes clau que han esdevingut determinants en l'enfortiment del projecte independentista actual: la transversalitat, la unitat d'acció de l'independentisme, la divisió entre unionistes i independentistes i no pas entre dretes i esquerres, la idea de proclamar la independència des del Parlament, l'eixamplament de la base social de l'independentisme cap a sectors que fins fa poc n'eren contraris, etc. Nosaltres, en el seu moment, ja vam apostar per tot allò que ara és en boca de tothom i no ho diguem per presumir-ne sinó per destacar modestament que tot allò que defensàvem era el correcte a l'hora de fer avançar l'independentisme. Vam ser uns dels promotors de la Conferència de Debat Independentisme, en la qual bona part dels participants ja van apostar per la necessitat de crear una candidatura unitària de l'independentisme en les pròximes eleccions al Parlament del 2010; vam participar en les reunions de Decidim.cat en les quals ja es va parlar d'endegar tot un seguit de consultes locals als municipis sobre la independència de Catalunya, i vam apostar, també, des del primer moment per col·laborar en el naixement de Reagrupament i per sumar-nos com a adherits a aquest projecte. Tot plegat, una línia de treball que el conjunt dels militants del nostre partit haurem de ratificar en el pròxim congrés del nostre partit, que celebrarem, previsiblement, al novembre. Ara, doncs, ens toca continuar en aquesta línia en dos àmbits de treball: mantenir-nos com a partit en aquesta nova etapa engrescadora i continuar aportant des de la nostra organització idees i treball per fer avançar l'independentisme, i, per altra banda, participar en el projecte de Reagrupament per arribar a fer possible que en les pròximes eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya l'independentisme hi entri amb força perquè, tan aviat com sigui possible, a la cambra catalana hi hagi una majoria sobiranista que permeti proclamar-hi la independència de la nació. Per tant, tots els fronts són oberts: l'àmbit polític i institucional, l'àmbit civic i social… us convido a participar en aquesta etapa engrescadora, ja sigui des del partit, des de Reagrupament, o des de totes les associacions que estan afavorint que l'indendentisme català avanci dia a dia i que la sobirania de la nostra nació estigui cada vegada més a prop. Salut i independència!

Carles Bonaventura

L'HORA DE REAGRUPAMENT

2009-09-29T11:56:00.001+02:00

El proper 3 d'octubre serà un dia d'especial transcendència política a Catalunya. Ara mateix, immersos en el dia a dia, és possible que molts catalans no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, però la celebració de l'assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona suposarà un abans i un després en la política catalana. I no sols perquè la ponència que s'haurà d'aprovar gira al voltant de dos temes clau com "la proclamació unilateral d'independència" i "la regeneració democràtica de la política catalana", sinó perquè marcarà el camí per convertir Reagrupament en una força política transversal que serà determinant en les properes eleccions.
Davant la transformació d'Esquerra en una franquícia del PSOE català, l'independentisme conseqüent, orfe de partit, no té en aquests moments cap formació que el representi al Parlament. Cap ni una. És cert que Esquerra dóna suport als diferents referèndums que estan plantejant molts municipis -no caldria sinó!-, però ja tothom sap que s'hi agafa a la desesperada com a única possibilitat de maquillar la debacle electoral que li ve al damunt. Té gràcia que aquells que van rebutjar al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "els va donar la puta gana", siguin els mateixos que ara pretenen rendibilitzar electoralment les consultes populars arreu de Catalunya. Sobretot tenint en compte que les consultes populars són l'alternativa que la societat civil s'ha vist obligada a desenvolupar davant el gir espanyolista i conservador d'una Esquerra que, convertida en una trànsfuga virtual, ha traït la confiança dels seus votants. És altament significatiu, en aquest sentit, que les JERC es mostrin tan bel·ligerants amb Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, desplegant-li una pancarta que diu "Recoder, referèndum!", i que, en canvi, no facin el mateix amb José Montilla, que és, ves per on, el principal i més ferotge enemic de tots els referèndums de Catalunya.
En tot cas, el proper 3 d'octubre, al Palau de Congressos de Barcelona, s'obrirà una finestra d'aire pur i l'independentisme desacomplexat parlarà de la viabilitat econòmica de l'Estat català perquè, com diu la ponència de Reagrupament que es posarà a debat, "tant el gradualisme, com el federalisme o altres opcions menys rupturistes com la reforma constitucional, són estratagemes per acabar tipificats com a comunitat autònoma administrativa. I, en qualsevol cas, aquestes opcions necessiten per força una voluntat explícita per part de l'Estat espanyol, cosa que s'ha demostrat inexistent. Per tant, treballar per qualsevol opció que no sigui la independència suposa perpetuar una situació insostenible per a Catalunya".
L'assemblea serà oberta als mitjans de comunicació i es retransmetrà per Internet, incloent-hi les discussions i les discrepàncies que puguin sorgir. És el preludi d'un procés d'emancipació nacional que ja no té aturador, que ha clarificat el mapa polític mostrant la unitat de socialistes, ecosocialistes i populars en contra dels drets nacionals de Catalunya i que culminarà amb una declaració unilateral d'independència ratificada per un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. El temps ho dirà.
Víctor Alexandrewww.victoralexandre.cat

El complot contra Joan Laporta

2009-09-29T11:10:00.000+02:00

"El PSOE català i Esquerra han començat a desplegar una estratègia per neutralitzar Laporta"
Víctor Alexandre
La probable entrada de Joan Laporta en la política professional, quan abandoni la presidència del FC Barcelona, ha posat molt nerviosos tots els partits, especialment aquells que governen. Aquests nervis, en aparença, provenen del desacomplexament amb què Laporta expressa el seu independentisme tot participant en la capçalera de la manifestació del passat Onze de Setembre sota el lema “Som una nació, volem Estat propi”. Jo mateix era pràcticament al seu costat, ens separaven dues o tres persones, i puc donar fe que entre les cinc i les sis de la tarda d’aquell dia, és a dir, els seixanta minuts previs a l’hora en què la manifestació va començar a caminar, la jungla de micròfons i de càmeres que envoltaven Laporta no va parar d’enregistrar les seves paraules i la seva imatge. I és que ara com ara no hi ha cap càrrec a Catalunya -cap- amb més projecció internacional que el de president del F.C. Barcelona. I això cou. Cou als nacionalistes espanyols que governen el país per gentilesa d’Esquerra i cou als poders fàctics que viuen, en el sentit més literal del terme, de la subordinació de Catalunya a Espanya. Tanmateix, tot i el rebombori que s’ha creat, no és només aquesta la raó del neguit del poder polític. Allò que veritablement neguiteja aquest poder és la possibilitat que Joan Laporta agafi les regnes de Reagrupament al costat de Joan Carretero i que en les properes eleccions, amb la seva força, escombri el tripartit. Això els té aterrits. Ho està Esquerra, perquè sap que haver-se convertit en la marca blanca del PSOE a Catalunya és una traïció que l’independentisme castigarà severament, i ho està el PSOE català, perquè sap que sempre ha perdut les eleccions al Parlament i que aquesta vegada els seus vots i els d’Esquerra ja no sumaran. Per això tots dos han començat a desplegar l’estratègia d’un complot per neutralitzar Laporta. El PSOE català ho fa a través d’El Periódico, que és el seu full parroquial, publicant noticietes sobre informes que remeten a la cuina goebbelsiana de Toni Bolaño, exdirector de Comunicació de Presidència i home de confiança de José Montilla, amb la intenció de desqualificar el president del Barça com a candidat a presidir el país. I Esquerra, per la seva banda –fent de policia bo-, opta per ensabonar Laporta a veure si pica dient que és un home de “catalanitat indiscutible i desacomplexada” i que estarien encantats de tenir-lo al seu costat. Ambdues línies estratègiques, però, es desacrediten soles. La primera, perquè és germana bessona de la que el PSOE català ha iniciat contra Joan Carretero intentant embrutar el seu nom. I la segona, perquè no té la més mínima credibilitat. Resulta grotesc que les mateixes veus republicanes que durant força temps han blasmat Laporta amb tota mena de desqualificacions personals ara el considerin un candidat ideal per al seu partit. De fet, són les mateixes veus que, només veure que no cau en el parany, tornaran a denigrar-lo. Per sort, però, Joan Laporta ja ha demostrat ser molt més intel•ligent que la direcció d’Esquerra. Mentre ell dirigeix un projecte que ha embadalit el món, la direcció d’Esquerra és la viva imatge d’un vaixell que s’enfonsa.

LOS POLÍTICS CATALANS REPRESENTEN LA VEU DEL POBLE?

2009-09-28T17:50:00.003+02:00

Democràcia: forma d’organització de grups de persones en la qual el poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.
Tipus de democràcia: Directa, quan la decisió és adoptada directament pels membres del poble; indirecta, quan la decisió la prenen representants elegits pel poble, i democràcia participativa, on es facilita a la ciutadania amplis mecanismes de consulta i presa de decisions.
Bé, la consulta d’Arenys de Munt, on va guanyar l’independentisme amb un 96% dels vots a favor, ha expressat inequívocament la veu d’un poble a través de l’exercici de la democràcia. A partir d’aquí, ja poden vindre falangistes, ministres de defensa espanyols, i presidents de països ocupants, a cridar, estripar-se les vestidures, i cridar que ve el boti, per a intentar amagar una realitat emergent que els hi estan repetint tots els sondejos que fan regularment: L’independentisme català està pujant com l’escuma.
I què fan los dos partits que diuen representen veritablement lo catalanisme? Pos intentar apuntar-se al carro de l’independentisme per la porta falsa, per a esgarrapar tots los vots que puguen a les eleccions autonòmiques que tenim d’aquí a poc, però sense mullar-se. Però els catalans n’estem farts de que mos vulguen prendre el pèl i ja fa temps que els hi hem vist lo llautó. I si no, com és que al Sr. Puigcercós el van tractar de botifler i el van xiular per tot arreu quan va anar a passejar-se per Arenys? I és que paradoxalment, mentre els sondejos diuen que l’independentisme puja, partits com ERC baixen, i totes les previsions diuen que es fotran una bona patacada. Si és cert que són tan independentistes, la cosa és molt fàcil. Qui mana a l’ajuntament de Tortosa? CiU i ERC. Que demostren que són veritablement los representants del poble i deixen que el poble pugue decidir per ell mateix. L’únic que se’ls hi demana és que donen veu al poble, que confien en ell, i que siguen dignes dels vots que van recollir les darreres eleccions municipals. Si no ho fan, per a mi deixen de ser representants de ningú. I allavons, potser sí que les pròximes eleccions autonòmiques haurem d’anar a votar a l’únic representant veritable de l’independentisme català: Reagrupament.cat, formació que encapçalada pel Sr. Carretero, aglutina tots els moviment sobiranistes que representen, si més no, a una bona part del poble català.

Núria Menasanch i Martí

Publicat a la revista Estel-

Laporta divideix Convergència

2009-09-28T12:14:00.002+02:00

La dita: estas amb mi o estas contra mi, queda aquí molt clara. Ara, tots a per Laporta, ja que ha dit que ni CiU, ni ERC, si no, Reagrupament.

E-Notícies

A l'actual junta directiva del FC Barcelona conviuen diverses persones relacionades amb Convergència. Des de fa uns mesos, a causa de la successió a la presidència del club, la relació entre les diferents sensibilitats ha anat esquerdant-se.
Joan Laporta, qui s'ha manifestat independentista, té el suport de l'economista Xavier Sala i Martín. El catedràtic de la universtitat de Colúmbia no ha acabat de connectar amb la major part de la junta directiva, què, de forma majoritària preferiria Jaume Ferrer com a candidat continuista. Sala i Martín, en una entrevista a l'Avui del passat 7 de setembre, deia que "l'actual conjuntura política és nefasta. No només perquè les esquerres no aporten cap solució sinó perquè la gent vota una cosa i en segona volta, als despatxos, Carod en decideix una altra", en resposta a la pregunta de si Mas serà president del Govern.
També fan costat Laporta, enfront el sector encapçalat pel vicepresident de màrqueting i media, Jaume Ferrer, el director general corporatiu Joan Oliver. L'exdirector de TV3 és, com Sala i Martín, membre de la Fundació Catalunya Oberta. Cal recordar que el director de Barça TV, Vicent Sanchis, també pertany a aquesta fundació. I Joan Franquesa, vicepresident de Patrimoni. Franquesa va ser tinent d'alcalde per CiU a Sant Cugat del Vallès entre 1991 i 1996. En els darrers mesos, aquest vicepresident ha treballat, colze a colze, amb Laporta i Oliver per avançar en la requalificació del Miniestadi i la posterior remodelació de Norman Foster.
Ferrer, amic de la família Pujol-Ferrusola, té el suport d'un altre directiu blaugrana proper a Convergència, Jacint Borràs, per aspirar a la cadira presidencial. Borràs és un dels històrics de Convergència a l'Hospitalet. La seva filla, Meritxell, és diputada al Parlament. També de Magda Oranich, qui va entrar a la junta directiva blaugrana el mateix dia que Sala i Martín, el 24 d'abril de 2009. Ferrer és dels pocs que queden de la junta directiva de 2003. Els altres membres originaris de la junta són Alfons Godall, Alfons Castro i Josep Cubells.

REAGRUPAMENT.CAT A TORTOSA

2009-09-21T19:44:00.000+02:00

2009-09-18T20:10:00.001+02:00

Alexandre: "A Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament"

2009-09-18T20:00:00.002+02:00

Font: 3 de vuit

Autor: Jaume Claramunt

Víctor Alexandre té dues passions: escriure i el país. D’un patriotisme de pedra picada, ha hagut de conjuminar-les i, de fa anys, dedica tots els seus esforços com a escriptor a remoure la consciència nacional dels catalans. Amb claredat diàfana i amb un insubornable esperit crític, ha fet més per l’autoestima d’aquesta nació que molts dels que se’n vanten. Onze llibres al mercat, col·laboracions a diaris i publicacions digitals i, sobretot, la seva incansable predisposició a explicar-se arreu del país. Tot plegat sense parar de demanar dignitat nacional, al país i a la seva classe política. Dijous serà a Vilafranca, a la Marxa de Torxes per la Independència, convidat a fer el manifest d’enguany.

Com veus el país?

En un procés de canvi molt important. La desorientació i el desencís actuals són el preludi d’uns canvis espectaculars que s’estan gestant i que encara no som capaços de detectar. Passa el mateix amb les parelles que se separen. La separació arriba gairebé sempre d’una manera brusca, sobtada, però sovint ja feia temps que s’estava covant sense que cap membre de la parella se’n volgués adonar. La independència de Catalunya és més a prop del que molta gent es pensa.

Tenim els polítics que ens mereixem?

Conceptualment, sí. Això no treu que hi hagi catalans que estiguin en contra de la ineptitud i de la covardia de la seva classe política i que intentin conscienciar la resta de la societat de l’atzucac polític, social, econòmic, lingüístic i cultural que suposa la subordinació de Catalunya a Espanya.

Després de defensar Esquerra, ara ets el seu martell d’heretges. Hi veus solució, a ERC?

No. Esquerra no té futur amb els actuals dirigents. Independentment de l’edat que tinguin, són tots cadàvers polítics. I ho són no pas perquè ningú els hagi mort, sinó perquè s’han suïcidat. Han traït el país lliurant-lo a un partit nacionalista espanyol com el PSOE de Catalunya i passaran sense pena ni glòria com hi passen tots aquells que prioritzen la tranquil•litat de la seva vida a la llibertat de la seva pàtria.

Pot ser Reagrupament una solució?

Ho ha de ser. En aquests moments, a Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament. És l’opció política que ha de votar tot català que vulgui aconseguir dues coses el dia de les eleccions: una, castigar aquells que han utilitzat el seu vot no pas per independitzar el país sinó per engreixar un partit polític i els seus dirigents; i dues, posar al Parlament una força insubornablement independentista –l’única, perquè ara mateix no n’hi ha cap– amb la seguretat que no pactarà amb ningú que no prioritzi la llibertat de Catalunya. De fet, sort en tenim que existeixi Reagrupament. És l’única esperança que tenim –l’única– de deixar de fer el ridícul, de fer un cop de timó i de convertir-nos en un poble adult.

Males llengües diuen que volies un càrrec...

Pensa el lladre que tots roben. El recurs dels covards és la difamació. Quan no es tenen arguments per justificar la claudicació, l’única manera de neutralitzar el dissident és intentar desacreditar-lo. Per sort, la gent que em coneix sap que mai no voldria un càrrec institucional ni en els somnis més delirants. Sóc escriptor, moriré essent escriptor i no vull ser res més que escriptor. Sempre he parlat clar i ho continuaré fent tota la vida, a desgrat del poder, i això és incompatible amb l’ocupació d’un càrrec públic. És a dir, que si algú tenia intenció d’oferir-me’l ja s’ho pot treure del cap.

La independència és possible?

I tant que ho és! Tant de bo totes les coses d’aquest món fossin tan fàcils d’obtenir com la independència. No hi ha res més senzill d’aconseguir que allò que depèn de nosaltres. I la independència, contràriament a allò que diuen alguns per justificar la seva passivitat, no depèn de Madrid ni de París ni de Brussel·les. La independència de la nació catalana depèn únicament dels catalans. Fixa’t si és fàcil: d’acord amb el llistó posat per la Unió Europea, n’hi ha prou amb una majoria del 55% per proclamar-la. L’home o la dona que renuncien a la seva independència com a éssers humans i la subordinen a tercers que se’ls declaren superiors són persones que han perdut la dignitat. I el mateix podem dir d’una nació. Un poble que no es veu amb cor d’autogovernar-se no es mereix la llibertat.

Som mesells o covards?

Una barreja de les dues coses. En part és comprensible, perquè fa tants anys que no decidim per nosaltres mateixos que la sola possibilitat de fer-ho ja ens espanta. Si li demanes a un nen de vuit anys que agafi les regnes de la llar i que prengui decisions familiars també l’espantaràs. A una societat infantilitzada com la catalana, immersa en una regressió, no se li pot exigir que es comporti amb la maduresa d’un adult. Té el físic d’un adult, sí, però mentalment és un infant terroritzat davant la idea d’abandonar els seus companys de classe i posar-se a treballar. Els catalans són els vailets i Espanya és la senyoreta que decideix què poden fer, què poden dir, què poden menjar, què poden cantar, què poden dibuixar... I així serà mentre els vailets no creixin.

La unitat ho justifica tot?

Jo ho diria d’una altra manera: la llibertat justifica la unitat. Quan el bé més preuat d’un poble –un bé ineludible per continuar essent poble- no és respectat, cal deixar els antagonismes de classe i les picabaralles de saló i comprendre que la força per defensar-lo rau precisament en la unitat. Un cop assolit l’objectiu, cadascú pot tornar a reafirmar-se per mitjà de la classe que vulgui. El tripartit, per exemple, és un enemic d’aquesta unitat. Per això està en contra de prioritzar l’eix nacional fins al punt que, en aquests moments a Catalunya, no hi ha força més conservadora ni més immobilista que el tripartit.

Té algun sentit, doncs, oblidar-se de l’eix nacional?

Cap. És una excusa per justificar l’immobilisme. Parafrasejar Torras i Bages dient que “Catalunya serà d’esquerres o no serà” és tan ridícul com dir que “Catalunya serà de dretes o no serà”. Catalunya, per ser alguna cosa, sigui el que sigui, primer ha de ser lliure. Per saber què sóc, primer he de saber qui sóc. I no sóc ningú si no puc decidir per mi mateix.

Tu ets un bon coneixedor del Penedès, ¿per què creus que és tan difícil fer entendre la necessitat de la Vegueria Penedès?

Per la mateixa raó que molta gent no entén el tema nacional. Els espanten els canvis, encara que impliquin una millora segura. En tot cas, la demanda de la Vegueria Penedès té dues raons de pes que no han de fer por a cap defensor del dret de decidir. Una és l’arrel històrica d’aquesta vegueria i l’altra és la voluntat de la gent del Penedès, de l’Anoia i del Garraf de fer-ho realitat. Aquest territori necessita protegir-se de la pressió barcelonina, apropar-ne la gestió a la seva gent i fer-se sentir amb més força en la presa decisions polítiques que els afecten.

Enguany celebrem a Vilafranca la 7a Marxa de Torxes per la Independència i l’hem estesa al país. Hem de seguir sortint al carrer? Per defensar l’Estatut?

No. La Marxa de Torxes per la Independència està bé perquè, com el seu nom indica, és un acte desacomplexat que reivindica l’estatus d’una nació adulta per a Catalunya, però per defensar l’Estatut i quatre galindaines és millor quedar-se a casa. Quan un presoner demana més hores de pati és que no té cap intenció de fugir i d’esdevenir un home lliure. Les manifestacions per defensar l’Estatut no són més que això: una concentració de presoners.

2009-09-17T10:01:00.002+02:00

Ja, ja! Deixeu-me que em parteixe! El Sr. Puigcercós que va ser xulat i tractat de botifler per tots los carrers d'Arenys i el Sr. Ricard Forés que no piula davant la negativa a moure un dit per la independència del Sr. Bel... Estos són los que volen promoure consultes? Quan veigue una consulta promoguda per ERC a Tortosa, m'ho creure.

E-noticies:

Esquerra promourà consultes com la d'Arenys
El partit mobilitza els seus 1.300 càrrecs municipals

Esquerra promourà consultes populars municipals per la independència, com la de diumenge passat a Arenys de Munt, a través de Decidim.cat. Després de la reunió amb el Consell Assessor Municipal d'Esquerra, el president del partit, Joan Puigcercós, ha dit que l'objectiu és que se sumin el màxim d'ajuntaments possibles, perquè aquestes consultes representen "un procés didàctic d'una força democràtica imparable", que servirà per "capgirar la idea que esdeveniments d'aquesta mena poden ser traumàtics". Segons el dirigent independentista, "la consulta d'Arenys de Munt ha demostrat que no és així, perquè es va desenvolupar amb la màxima normalitat".
El secretari de Política Municipal, Marc Sanglas, ha apuntat que la moció neix en el sí de Decidim.cat, que ja compta amb l'adhesió de 1.300 càrrecs electes locals, perquè "entenem que un procés d'aquestes característiques no el pot liderar una sola formació, ha de néixer del consens dels diferents grups polítics, perquè la unitat és la eina bàsica per tirar endavant el procés".   Aquesta moció és el primer pas perquè a través de Decidim.cat s'estableixi una estratègia conjunta i coordinada, juntament amb entitats de la societat civil, que permeti una acció o accions simultànies als diferents municipis.

2009-09-16T20:55:00.001+02:00

PENJANT D'UN FIL

2009-09-15T11:27:00.002+02:00

Que no mos conten sòries
Per Núria Menasanch i Martí
Setembre de 2009

Lo primer contacte que he tingut amb les festes d’enguany ha estat en motiu del pregó a càrrec dels Quicos i de la presentació de pubilles i pubilletes. Per cert, un encert recordar la condició d’igualtat amb los pares, marits, i germans, de la qual en plaïen les dones a Tortosa des dels temps de Berenguer IV. Condició que no es donava a la resta de Catalunya. L’Ordre de l’Atxa mos va ser concedida per defensar la ciutat, clar que no mos quedava altre remei si no volíem que els nostres propis hòmens (com ja ho havien decidit) mos matessen ans de lliurar-mos als moros.

Però en fi, després d’anar a buscar lo programa oficial a l’ajuntament com si anéssem a buscar llepolies, m’he trobat cara a cara amb lo cartell: Unes espardenyes penjant d’un fil. La fotografia, tot s’ha de dir, està molt ben tirada, i el disseny exquisit, però, tan prompte la vaig aguaitar me vaig preguntar a què em recordava aquella foto. Després de donar-li unes quantes voltes hi vaig caure. Francesc Mestre i Noè ho explica a les seues “Contalles crepusculars tortosines” i el dibuixant Llop ho il·lustra perfectament. I és que resulta que a Tortosa la instal·lació de la telegrafia elèctrica es va inaugurar al 1853 i conta que la instal·lació de la primera estació telegràfica al carrer d’en Carbó, va ser rebuda per la població amb protestes, sobretot dels veïns, ja que temien ser més vulnerables als llamps. Però l’anècdota en qüestió és la de aquell pare que tenint al fill vivint a València i veient passar els fils, va enfilar-se fins a dalt del tot del pal del telègraf per a lligar-hi unes espardenyes de l’hòstia noves de trinca amb una nota: de part del teu pare. Com diu Mestre, “És de temps immemorial la idea i el desig de l’home de comunicar-se, per mig d’avisos, a llarga distància. Los hòmens primitius se valien de senyals convinguts, bé movent los braços, alçant canyes o ramatges o fent volar draps o banderes. Los grecs començaren a utilitzar les foguerades per a transmetre avisos...” .

Bé, veien com mos tenen d’abandonats els nostres governants amb lo tema de les comunicacions, que com van dir molt bé els Quicos, ja vam perdre els trens de Val de Zafàn i el Carrilet, i que ja no es que es vulgue aconseguir que tornen estos trens, si no que a n’estes terres lo que es vol és que ja no perdéssem cap més tren. Mirant com funciona de bé la TDT i com la majoria de la gent s’ha quedat amb un pam de nas al no poguer vore determinat partit de futbol. Potser sí que en lloc de corredor mediterrani (que a lo millor es farà però que el verem passar de llarg sense aturar-se), per a poguer comunicar-mos amb València i Barcelona haurem de començar a penjar espardenyes d’un fil... Potser el cartell no anava tan desencaminat.

4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

2009-08-03T18:50:00.001+02:00

Lo passat diumenge 2 d’agost a la població de Fondespatla, es va celebrar la 4ª Trobada d’autors ebrencs al Matarranya. La trobada va servir per a presentar el nou llibre: “Galeria ebrenca” impulsat per llibreria Serret i Aeditors i que aplega 31 escriptors que, amb relats brevíssims mos han parlat de persones i personatges de les Terres de l’Ebre. Persones i personatges de vegades coneguts, i moltes altres vegades anònims, però que perduren encara en la veu pausada i constant del memorial ebrenc. Com lo riu, que no deixa de baixar al llarg de segles i segles d’història, la gent que ha viscut al seu voltant, ha deixat una empremta que perdura en el record de molts i de la qual en este llibre hi podem degustar un xicotet tast. Com aquell qui tasta l’oli acabat de premsar pel moli, com aquell que tasta el vi jove sortit de la collita dels ceps clavats a la terra, natros, a través d’estes breus línees podem assaborir les històries reals o inventades d’uns personatges que ja mai quedaran relegats a l’oblit.
Vam poguer aprofitar bé la diada amb altres presentacions de llibres com la novel·la col·lectiva del Serret blog, el Premi literari d’Aragó Guillem Nicolau, Lletres de Casa, Los follets del Matarranya i la presentació del projecte “Paisatge i formes de vida a través de la literatura” . L’escriptor Jesús Mª Tibau ens va presentar els seus jocs literaris per internet, que tant d’èxit han tingut, i jo mateixa vaig participar en una Taula Rodona que portava per nom: “Personatges en la literatura”. La Taula Rodona va ser moderada per Pepa Nogués i hi van participar els escriptors Josep Igual, Xavier Garcia i jo mateixa amb una magnífica xerrada introductòria a càrrec de Víctor Amela. Per la meua part vaig poguer presentar a les tres protagonistes de la meua novel·la “ELLES”, que tan famoses s’estan fent amb l’èxit del llibre del qual ja se’n prepara una segona edició. Com vaig dir a la Taula, les dones van ser moltes vegades heroïnes anònimes sense pretendre-ho en un dels episodis més convulsos de la nostra història com és el període que va des de 1931 a 1941. “ELLES” van saber escriure: “la resta de la nostra història” i val la pena recordar-les també com s’ha fet a esta “Galeria ebrenca”.
Tan sols me queda donar les gràcies al poble de Fondespatla per acollir-mos i felicitar a la Llibreria Serret i a Aeditors per la excel·lent organització de la Trobada, encoratjant-los a continuar celebrant esdeveniments com este que vam viure, tan entranyablement...

HEROÏNA A PEU CANVIAT(versió corretgida del publicat al llibre)

2009-08-03T17:44:00.003+02:00

Amunt i avall… amunt i avall… Lo fanal anava projectant ombres grotesques a mida que anava rebotant violentament d’una banda a l’altra, com una marioneta dansant al ritme de la música del vent glaçat d’aquell hivern de principis de l’any 1930. Lo ganxo, del qual penjava, massa a prop de la paret per a aconseguir que no rebotés contra ella. Lo seu nyigo-nyigo constant provocat pel rovell salabrós de la mar no aconseguia fer-se sentir a través de l’udolar de les punyents ràfegues de vent que rodejaven tot lo mas. Gambosins imaginaris bufaven aquell misteriós vent produint xiulits estridents i esgarrifosos. Clar que el soroll de les onades estrellant-se contra el tall de roques situat als peus mateix de la casa, tampoc hi ajudava gaire.
Finalment va caure. Just al moment en que un dels ratolins de camp del senyorial mas hi passava per sota mateix, esverat per la virulència de la tempesta. I allí es va quedar. Amb lo soroll no l’havia sentit caure i el va enxampar just al mig. Encara no estava mort quan un gran gat tigrat, a l’aguait, se’l va endur cap a dins entre les dents.
A dins s’hi estava una mica millor. Les gruixudes parets de la quadra amb olor a resclosit paraven l’aire. Va deixar mig mort al desventurat ratolí al damunt de la palla i es va passar la següent mitja hora torturant-lo amb les seues ungles afilades, fins que finalment se’l va acabar menjant.
Més tard, va deixar al matxo allí i se’n va anar cap a dins la casa. Un cop hi va ser, se va estirar tan llarg era al damunt de l’estora del davant de la llar de foc i va tancar els ulls mentre les mans de la seua ama l’acariciaven despreocupadament. Melosament, es va arramblar encara més als seus peus...
Tuies, que havia deixat per un moment la labor per a acariciar a Tigrat, de seguida s’hi va tornar a posar. Volia acabar aquell jersei ans de que s’acabés l’hivern.
Era una dona jove, robusta, i per la època, extremadament alta. Forta, molt més que alguns hòmens, Tuies se sabia diferent a les demés dones. Seria per això, o no, però per dins era tot lo contrari del que aparentava per fora. Tímida, retraguda, no es feia en quasi ningú del poble del Perelló. La gent no la comprenia i ella no comprenia a la gent. I així ho havia deixat.
Avui s’havia quedat sola. Mal moment havia triat son pare, carrabiner, per a fer la volta. Però és clar, amb la que estava caient a fora, no li havia quedat altre remei. Havia de vigilar la costa i procurar que els contrabandistes no aprofitessen per a entrar fato amagats pel mal temps. Temor no en tenia, ja hi estava acostumada de ben menuda. Sa mare es va morir al nàixer ella i son pare se l’havia de deixar sola sovint. La solitud li agradava, encara que amb lo vendaval que feia a fora, de silenci ben poc.
Va sentir lladrar el gos, se devia estar mullant, l’hauria de fer entrar.
A primer cop d’ull, al sortir, no va vore res, era tot fosc com una gola de llop. Va sentir com xafava vidre. La tempesta anava a més, s’havia posat a ploure a bots i barrals, i el vent cada vegada bufava més i més fort. Segur que havia estat això el que havia fet caure el fanal que penjava d’un ganxo, just a l’entrada de la masia... Encara que va anar corrents, l’espessa cortina d’aigua la va deixar ben xopa en un tres i no res abans no va aconseguir deslligar el gos de la cadena. Però allavons va passar una cosa molt estranya. Lo gos va sortir disparat en direcció contrària a la casa, cap a la mar, i es va perdre en la foscor...

—Pelut! A on vas?! Torna cap aquí! Torna! —. Res. Lo gos se’n havia anat corrents com si l’acacés lo dimoni—. Pos ja t’apanyaràs! —va dir pegant mitja volta i tornant-se’n cap a dins—. Desgraciat de gos! Per culpa seua he acabat tota mullada. Una altra volta hi anirà Rita la cantadora a deslligar-lo... pos sí que...

No va parar de remugar i dir pestes del gos mentre es dirigia a la seua habitació per a canviar-se de roba. Tot just acabava d’obrir l’armari que va tornar a sentir al gos. Havia tornat i esgarrapava amb ànsia la porta d’entrada.

—No, si avui les tindrem... —va dir mentre d’una revolada es feia amb un altre fanal i tornava corrents cap a la porta. Quan va obrir, un llamp i un tro, tot a l’hora, la va deixar descol·locada per un instant. —Pelut! No, Pelut! —. Lo gos, histèric, se li havia llançat a sobre. Va perdre l’equilibri i va estar a punt de caure però va aconseguir agafar-se al pom de la porta a l’últim instant. —Però es pot saber que t’ha agafat? Toca cap a dins! Però vols deixar-me la falda tranquil·la? Deixa-ho, Pelut! —lo gos s’havia posat a estirar-li amb les dents les llargues faldes. Pareixia que volia que tornés a sortir a fora— No pelut. No penso tornar a sortir fora. Ja estic xopa de dalt a baix i ha estat per culpa teua.

Però el gos no la soltava sinó tot lo contrari, cada vegada estirava amb més força. Tuies va haver de cedir i va tornar a sotmetre’s a la pluja. I allavons va pegar un bot...
Un gran sorollam va travessar la densa cortina de pluja per arribar fins on era ella, inundant-li les orelles. Amb la mà com a visera per a que l’aigua no li dificultés la visió, va escodrinyar espantada cap a dins la mar. Des d’aquell tall de roca on se trobava la visió era espantosa. Va estirar endavant lo fanal per a vore-s’hi millor.

—Déu meu! Però què és això?

De cop, retallant-se en l’horitzó, a la contrallum d’un llampec, la negra silueta d’una gran barca va aparèixer als seus ulls, que es van obrir com unes taronges. Ho va comprendre a l’instant. Lo gos la volia fer anar cap allà. Aquella barca tenia problemes.
Durant un instant, Tuies va considerar la possibilitat de sortir corrents en busca d’ajuda, però tan prompte es va girar per a marxar, es va adonar que no sabia per on feia la ronda son pare, i a més, en la que estava caient, tardaria segles en trobar algú que l’ajudés.
Va parar l’orella mentre tornava a sentir espantada com la fusta de la barca cruixia en un gemec impressionant davant de la descomunal força de l’aigua. Lo trepidar desesperat d’una campana, que es volia fer sentir a través del soroll de les altes onades rompen contra les roques, anunciava que els mariners ja no tenien cap altre recurs que demanar auxili. Els crits dels hòmens també li van arribar a través del rugit de les onades. Un punt de llum perdut en l’horitzó no feia altre que balancejar-se d’un costat a l’altre en direcció a la costa. Tuies es va posar a tremolar quan se’n va adonar que estaven a punt de naufragar.
Sense pensar-s’ho va començar a córrer cap a baix. Corria tant, que va estar a punt de caure de nassos al damunt de les roques punxegudes de la vora de la mar. Va obrir d’un cop la porta del tancat on guardaven els palangres, los ralls, i tot d’aïnes per a pescar, i posant-se al darrera del bot va espentejar-lo per la rampa cap a baix mentre es feia palanca amb les cames i repenjava tot lo seu cos al damunt del bot. La forta olor a peix va desaparèixer tan bon punt va sortir del tancat i l’aire va tornar a bufetejar-li la cara. Massa a poc a poc per al seu gust, el bot va anar relliscant suaument fins que es va posar al damunt de l’aigua. Tuies va saltar a dintre i es va llançar al damunt dels rems. Va provar la corrent. Com no podia ser d’altra manera amb aquella tempesta, la corrent venia de Morro de Gos, a la dreta, i la portava cap a l’Alia, a l’esquerra. Va començar a remar amb força cap a la barca que cada vegada tenia la carena més enfonsada i es balancejava perillosament.
Allò ho havia fet mil vegades. Se sabia de memòria totes les roques de l’aigua i per on havia de sortir de la cala per arribar a mar obert. Va agrair mentalment els reflexos adquirits durant anys. Esbufegava a cada braçada lluitant contra la força del mar. Si passava aquella barrera, ja tindria molt de guanyat...
I la va passar. Però ara tenia un altre problema, la corrent l’arrossegava cap a l’esquerra i si passava la línea de la barca, Tuies sabia que ja no podria arribar-hi. Va encarar el bot a sobrevent completament i va començar a remar cap a la dreta. La corrent era tan forta que tot i els esforços de Tuies, el bot avançava tan lentament que pareixia que no es movia del lloc. Els músculs els tenia engarrotats però sabia que no podia parar de remar. Aquells mariners moririen sense un bot salvavides.
Els hòmens de la barca havien hagut de vore la llum del fanal que s’aproximava cap a ells, perquè Tuies va començar a sentir crits ofegats que es dirigien cap a on era ella. Però allavons va ser quan va parar compte en un fet del que no havia estat conscient quan havia sortit esperitada de casa. Com s’ho faria una vegada hi fos a tocar? Què passaria si no hi podia arribar i es quedava allí, exhausta, sense poguer tornar a la costa per falta de forces? Lo seu esforç no hauria servit per a res i ella també moriria com tots los altres. Però just en el moment que Tuies tragava saliva morta de temor, la barca, que fins allavons gràcies al seu expert patró, havia resistit desafiant les altes onades amb l’escota ben cassada a la proa, justa, i tibant, va fer un gran catacrac i, precipitant-se contra les roques, es va plegar sobre si mateixa, com si fos una fulla de paper, i es va enfonsar en un instant sota les aigües.
Tuies va deixar de remar desesperada i es va posar a escodrinyar en la foscor de la nit. Interiorment, tot i que no era gaire devota va encomanar-se a la mare de Déu de Santa Llúcia. I de cop, sense saber per què, va deixar de ploure i la lluna plena es va assomar a través dels núvols.
—Ei! Aquí! Los del bot! —unes veus al mig de la mar cridaven cap a ella. Tuies va fer senyals amb lo fanal i les veus se van tornar a sentir amb més força—. Estem al davant vostre mateix! Al damunt de les botes. Abarloeu-vos i agafeu el cap!
Tuies que s’havia tornat a posar a remar frenèticament en direcció a les veus, va sentir com li queia a sobre, pel damunt de l’esquena, un tros de corda gruixut. El va agafar d’una revolada i va estirar fort cap a ella. Quatre hòmens van aparèixer al darrera de la corda enganxats a una gran bota que surava a l’aigua.
—Però tu ets... No pot ser... —va dir el primer mariner que va aconseguir pujar al bot. Es va quedar parat, mirant-se-la amb la boca oberta.
—A on estan els demés? Tu... —va dir el que li anava al darrera—. Però si tu ets una dona! A ont estan los demés?
—No hi ha ningú més —va contestar esbufegant Tuies amb la cara deformada per l’esforç mentre ajudava a pujar a un tercer mariner, que va caure d’esquena dins al bot. —. Me penseu ajudar, o això també ho haig de fer jo tot sola?
—D’acord! —va dir un altre mariner— Vine que t’ajudo amb los rems.
De seguida un altre, sense dir res, es va posar a subjectar el cap i ha ajudar al quart mariner que pujava al bot.
Tan bon punt els mariners es van fer càrrec de la situació, Tuies, que estava exhausta, es va deixar anar. Los músculs li feien un mal impressionant.
—Lo patró ha estat fins a l’últim moment lluitant contra la tempesta aferrat a la roda de timó mentre intentava que el car no se li posés a sotavent. Déu meu! Me pensava que se li partirien los braços de tant com se repenjava al damunt del timó! —va dir el mariner que havia agafat els rems mentre empetitia els ulls buscant a la claror de la lluna més possibles supervivents —. No crec que el trobéssem...
—Per la cara que feia —va dir el mariner que havia agafat el cap i que ara també mirava de trobar més companys surant a l’aigua—, sabia perfectament que la cosa arreplegava a sotavent. Ha estat l’últim en abandonar la barca, això si n’ha pogut sortir.
—Ep! Mira allí n’hi han dos més! —van remar amb força cap a un tros de fusta. Tan bon punt van entrar van exposar-los a un exhaustiu interrogatori.
—Ne sou més?
—Saps si hi ha algú més que haigue pogut sortir?
Un dels mariners que havien acabat de rescatar, el més jove de tots, es va posar a plorar com un xiquet menut, amb la boca oberta de desesperació i la baba regalimant-li coll avall.
—No crec que poguéssem trobar a ningú més. —va dir l’altre amb molta tristor —. Ham sigut los últims en sortir.
Tots es van girar de cop i van començar a cridar cap a la mar. Tuies sentia com cridaven noms que ella no coneixia, noms de companys que segur que havien compartit amb ells menjar, treball, i moltes hores a la mar; noms que potser no tornarien a sortir dels seus llavis mai més.
Al cap d’una bona estona, un d’ells va parlar:
—Xiquets... hauríem de remar cap a la costa i demanar auxili. Aquí ja no hi podem fer res més.
Van callar. Anar-se’n de allí representava donar-ho ja tot per perdut. Per una altra banda sabien, que si no els havien trobat, és que ja no eren vius.
Sense dir-se res més, van començar a remar cap a la costa. Tuies va trobar que aquell silenci encara era molt pitjor que els crits d’abans. Van tardar molt poc en tornar a terra ferma en comparació en lo que li havia costat a ella arribar fins a la barca. Tan prompte els seus peus van xafar les pedres aredonides de la cala, el Pelut se li va tirar a sobre donant-li la benvinguda. I allavons en va ser conscient: s’havia salvat!
Unes veus conegudes van arribar fins on era ella.
—Tuies, filla meua, però es pot saber què has fet? —va dir son pare mentre baixava corrents des del Mas. Tuies va obrir la boca, però com no sabia que dir, la va tornar a tancar. Assorada va vore com els companys de son pare, amb el mateix uniforme de carrabiners que portava ell, també baixaven cridant i amb cara d’esglai.
—Que què ha fet? —va dir un dels mariners—. Salvar-mos! Això és lo que ha fet! Si no hagués estat per ella...
—Però si és una dona! —va dir un dels carrabiners—. Com vos ha pogut salvar una dona, amb la mar com està, de moguda?
—Pos, ho ha fet —va dir un altre mariner—. No sé com, però esta xiqueta ha agafat este bot i s’ha atansat ella tot sola remant cap a natros. I mos hagués salvat a tots si no fos que la barca s’ha enfonsat abans.
—Això és increïble! —va dir el carrabiner amb cara d’escèptic—. És impossible que una dona tingue la força que es necessitaria per a remar contra les onades i...
Van saltar tots els mariners a l’uníson.
—Escolte!
— Natros no en diem de mentires!
— Això és la veritat, i si convé anirem al periòdic i ho farem saber a tothom. No em caurà cap anell per dir que una dona mos ha salvat d’una mort segura.
— I ven agraïts que li estem! — va dir un altre girant-se cap a ella.
Tots los hòmens, carrabiners i mariners, van fer el mateix i Tuies va notar com tots aquells parells d’ulls es clavaven en la seua persona. Ella, que s’havia posat roja com una tomata, va tindre ganes d’amagar-se baix les pedres blanques d’aquella cala.
Al cap d’uns dies, Tuies, ja restablerta, va tindre una altra sorpresa. Son pare li va portar el periòdic. A primera plana sortia la noticia del naufragi i explicava com una sola dona havia aconseguit salvar a sis mariners al mig de la tempesta. Els dies següents a la publicació, Tuies va comprovar com el seu nom anava per totes les boques dels veïns. La gent no parava d’aturar-la pel carrer i de felicitar-la, orgullosos de tindre al poble un personatge tan famós que sortia a primera plana dels periòdics. Sense pensar-s’ho, s’havia convertit en una heroïna per a molts perellonencs. Qui li hauria dit que tot acabaria així!
I a partir d’allavons, la tímida i retraguda Tuies, ja no va ser mai més aquella dona marginada i incompresa a la que tothom defugia. A partir d’allavons, tothom al poble, la rebia invariablement amb aquell somriure d’orella a orella que la feien sentir com una dona excepcional.

Per Núria Menasanch i Martí

OH! EUROPA!

2009-06-05T09:04:00.002+02:00

Que no mos conten sòries (publicat tot, menys el darrer parràgraf, per causes que no es coneixen)
Per Núria Menasanch i Martí

Confesso, que tot i sentir-me europea, este continent al que pertanyem m’ha desapassionat supinament. Durant anys, l’estat espanyol ha anat vivint del “cuento” a base de subvencions, mentre anava perdent llençols que ja mai més podria recuperar. I vinga a arrencar vinyes, i vinga a perdre flota pesquera, i tantes i tantes “vingues” que no acabaríem mai de parlar. Mentrestant, los anys de la bicoca, mos hem anat petant los quartos i hem abocat al país a viure de l’especulació i del diner fàcil i ara, quan han vingut les vaques flaques, mos trobem sense res i amb les butxaques buides. Los dos partits majoritaris a Espanya (PSOE i PP), resten ben calladets al sentir-se culpables d’haver-se venut a l’estranger les empreses més rentables del nostre país. Perquè... Què han fet estos països europeus amb les nostres empreses? Pos, o deslocalitzar-les o endur-se-les al cap de quatre dies cap al seu país, quan no desmantellar-les per a suprimir la competència. A tot això mos ha portat esta manera de fer dels dos grans partits espanyols que aplicaven a la perfecció la dita castellana: “Pan para hoy y hambre para mañana”. Després està el tema vergonyós de la constitució europea, a la qual en lo seu dia, jo vaig votar-hi en contra. A este país, on volem ser més moderns que ningú, i més europeus que ningú, hi va guanyar el sí, però els ciutadans dels països europeus que contaven, no es van deixar entabanar i hi van votar en contra. Què van fer els que manen? Es van reunir a Lisboa i s’ho van muntar tot solets a esquenes del poble! I la darrera que faltava per al duro era la nova normativa dels coets. La Unió Europea, en plena crisi galopant, considera més necessari prohibir que es tiren coets a l’entrada de la Cinta que intentar salvar els molts llocs de treball que s’estan perdent per tot arreu.
Ara venen eleccions europees i els dos grans partits espanyols mos volen fer creure que estan enfrontats. Però el ciutadà comença a obrir els ulls i es pregunta: si no vos podeu vore...què heu fet al país basc, que sou cul i merda? Com és que el 60% de les resolucions europees les heu votat anant del bracet tots estos anys? Qui,(ERC), ha donat el poder al PSOE a Catalunya? Quin partit (CiU) ha votat a Europa al costadet del PP? Per això penso que el millor és votar a partits com el partit Republicà Català, i que hem de fugir dels partits que ja han demostrat que no fan res a Europa per natros. Si no, se mos pot escapar aquella frase que es va fer famosa, aquella frase que deia una jove cada vegada que es trobava amb algun monument europeu, aquella frase que denotava decepció al pensar-se que les coses eren d’una altra manera: Jo, me la imaginava més gran!

ACTE FINAL DE CAMPANYA DE RC

2009-06-03T12:18:00.000+02:00

Acte Final de Campanya.

Dijous, 4 de juny, 19'30 hs

Barcelona: Convent de Sant Agustí,

c/ del Comerç 36 (Ciutat Vella)

Us convoquem a l'acte final de campanya del Partit Republicà Català a les Eleccions Europees.

Hi intervindran:

Agustí Soler.

President del Partit Republicà Català

Rubèn Jara.

Número 3 de la candidaturaRepresentant de les Joventuts

Josep Maria Armengol.

Cap de llista i President del partit a la Regió de Girona

Us hi esperem!

Secretaria d'Organització Partit Republicà Català (RC).

Enllaç al video del partit Republicà Català

2009-06-03T12:15:00.001+02:00

http://vimeo.com/4761671

2009-06-03T12:14:00.001+02:00

ENSENYAMENT, A TRAVÉS DE LA SRA. ROJAS, VOL SUPLANTAR ALS PARES

2009-05-26T15:44:00.002+02:00

Salta com una bomba la dimissió en bloc de la direcció i del consell escolar de l’IES J. Bau després que ensenyament denege una nova línea d’ESO. Est any, al Bau, hi ha hagut una matriculació extraordinària que ha fet que 26 alumnes que volien cursar l’ESO allí, quedessen fora. Quan passa això, ensenyament reparteix els alumnes pels centres que sí que tenen plaça, però resulta que l’altre centre públic, l’IES Ebre, també ha tingut una matrícula excepcional i està amb totes les línees plenes. Això demostra que tant a un centre com a l’altre s’està fent una molt bona faena. Però la Sra. Rojas, directora de la delegació territorial d’ensenyament i a més professora en plantilla de l’IES Ebre ha aixecat la llebre de la rancúnia i del ressentiment decidint unilateralment que la nova línea la crearà a l’IES Ebre, en contra de la voluntat dels pares que veuen com se vulnera un dels seus drets més fonamentals. L’article 26 de la declaració Universal dels Drets Humans proclama que “els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d’educació que hi haurà de donar als seus fills”. La senyora Rojas ja té fama de no escoltar a ningú. Jo no he tingut lo plaer (?) de tractar-la, però molts pares m’havien comentat, ja fa temps, que entrar al seu despatx a demanar una mica de comprensió cap a la educació de sons fills era exposar-se a que et titllés com a mínim de racista, quan no de tonto per no saber, com ella sap, lo que més li convé al teu fill. I és que esta forma de pensar tan stalinista que considera que el poble és tonto i que no pot decidir per la educació de sons fills, ja cansa. Com que ells ho fan tan bé! La funció pública ha d’estar al servei dels ciutadans i no a l’inrevés, que per això paguem los nostres impostos! Vull ser jo qui decideixe sobre els meus fills, encara que tingue el perill d’equivocar-me; i si no que els pareixen ells!
La última noticia quan escric això, és que la Comissió d’Escolarització de Tortosa, convocada per la mateixa Sra. Rojas, ha votat en contra de la decisió d’ensenyament. A esta comissió hi ha representats l’Ajuntament, la Delegació, els Centres Públics i Privats, i sobretot les AMPES. Tot i que la decisió no és vinculant, els pares han pogut, per fi, donar la seua opinió i ara estan portant a terme una recollida de firmes per a que la línea es face al BAU.

COMUNICAT DE PREMSA DEL C.N. TORTOSA

2009-05-13T10:12:00.002+02:00

Davant les darreres notícies, informacions, comunicats, explicacions i altres tipus de manifestacions, envers la NO obertura de la piscina municipal exterior de 50 mts a l’estiu, la Junta Directiva del Club Natació Tortosa, vol fer saber i diu el següent:

1º.- A mitjans d’abril se’ns informa per mitjà del gerent de la empresa Tortosasport (Patronat d’esports) de l’Ajuntament de Tortosa, de la no obertura de la piscina de 50 mts a l’estiu. El motiu era les cates a realitzar per fer l’informe i per iniciar les obres en les dates previstes.Ens donen les següents alternatives:a) 2 carrils en la piscina coberta de 14 a 16,30 h.b) Tota la piscina de la pedanía de Bitem de 14 a 16,30 h.c) A més de l’esmentat en l’apartat a i b, de 21,30 h a 23,00 h a la piscina coberta.La mesura ens resulta insuficient, i ens costa d’entendre el motiu que al·leguen. Expressem la nostra voluntat de reunir-nos amb l’alcaldia, Regidor d’esports i persones amb responsabilitat en aquest tema.Un cop a la reunió, se’ns informa que s’han de fer de manera urgent unes cates geològiques per a prospecció del terreny i que un cop analitzades, s’ha d’incloure l’informe al projecte executiu, per tal de presentar-ho tot complet i donar pas al seguit d’actuacions que tinguin com a resultat l’inici de les obres, en el període previst de primers d’octubre, manifestant que com més es retardin aquestes cates, més trigaran a iniciar-les i tenint cadascú la seva responsabilitat davant del fet si s’arribés a produir.Donades aquestes explicacions entenem i comprenem el fet, encara que ens resulti difícil d’assimilar-lo.Se’ns proposa intentar entrenaments a Reus durant la setmana per entrenar en piscina de 50 mts i tres carrils a la piscina coberta de 14,00 a 16,30 h, o la de Bitem.Davant de tot plegat, i el nostre tarannà i els reptes que tenim al mes de juliol, no trobem adequat el desplaçament a Reus ni l’entrenament a Bitem, donat que aquesta piscina no compleix els mínims requisits.
2º.- El nostre club, té enguany la màxima i històrica fita de varis campionats de Catalunya, Espanya i per primer cop Europeus. Mai s’han aconseguit resultats millors des de la seva creació.Tenim 19 nedadors en les diferents competicions:a) Campionats de Catalunya: Alevins, infantils, junior i absolut.b) Campionats d’Espanya: Infantil, junior i absolut.c) Campionat Europeu amb la Selecció Espanyola Junior a Praga.Totes aquestes competicions són amb piscina de 50 mts. No n’hi ha cap en tot l’entorn, la més propera està a Reus. Naturalment ens sentim molt perjudicats.A més, tenim prop de 90 nedadors, els quals a l’estiu i en concret al mes d’agost, solen baixar a la xifra de 50 nedadors, amb el que ni de bon tros tenim espai suficient.Només demanem el mes de juliol per entrenar-hi adequadament, renunciant i sacrificant la resta com calgui.
3º.- Val a dir que l’Ajuntament de Tortosa, en tot moment i fins ara, ha tingut amb nosaltres un tracte més que correcte, considerant-lo per la nostra part de satisfactori. Ara bé, no sabem si amb els resultats que s’estan obtenint des de fa unes temporades ençà, amb l’esforç dels nostres nedadors i amb la bona eficiència dels nostres tècnics, tenim el reconeixement a l’alçada dels mateixos, fet que estenem a altres organismes de diferents mitjans.
4º.- Estem molt il·lusionats amb el nou repte d’una piscina gran que ens permetra poder entrenar amb condicions com tots els altres clubs (segons les seves promeses) També tenim idees i projectes per a la nostra ciutat i amb l’ajut de tothom per tenir una major implicació en un esport com la natació.Però tenint el que tenim s’han aconseguit uns èxits sense precedents: Campionats de Catalunya, d’Espanya, participar en torneigs europeus representant a Tortosa, Catalunya i Espanya, mínimes nacionals, etc. En un esport tant i tant dur com aquest i tant competitiu.
5º.- Per tot plegat, diem que no estem en contra de fer qualsevol tipus d’actuació que beneficiï l’avançament o l’execució de les obres en el seu temps, tot el contrari, i que volem col·laborar en el que faci falta amb el nostre Ajuntament i l’empresa Tortosasport.

Només demanem que es respecti l’esforç de tota una temporada dels nostres nedadors, que amb la seva feina del dia a dia en condicions precàries, entrenant cada dia fins a les 23,00 h, han arribat on han arribat, i que tot just aquest mes de juliol, s’ho juguen tot. I per tant, la Junta directiva té la obligació moral de defensar-ho i els cal buscar solucions adients per respecte als mateixos.Cosa que esperem que el nostre Ajuntament ens proporcioni.

La Junta Directiva del Club Natació Tortosa

LA COMISSIÓ D’ESCOLARITZACIÓ HA VOTAT EN CONTRA DE LA DESICIÓ D’ENSENYAMENT

2009-05-12T19:12:00.000+02:00

S’acaba de saber que la comissió d’escolarització de Tortosa ha votat en contra de la decisió de la senyora Marian Rojas de negar-se a crear una nova línea al Bau per a crear-la, sense que hi haiguen prous preinscripcions a l’Ebre.
Esta desició no és vinculant, però dins d’esta comissió hi estan representats l’Ajuntament, la delegació d’ensenyament, els centres públics i concertats i sobretot les AMPES. És on els pares poden fer sentir la seua veu i han exercit este dret. S’han negat en redó ha acatar una decisió injusta que no té en compte el dret dels pares a elegir la educació dels seus fills.
Ara, tan sols queda que l’actual directora de la delegació d’ensenyament a les Terres de l’Ebre, Sra. Marian Rojas, que ha portat este tema tan malament, sigue conseqüent i dimiteixi.

RC S'UNEIX A REAGRUPAMENT.CAT

2009-05-12T16:33:00.001+02:00

L’executiva del Partit Republicà Català (RC) va acordar per unanimitat instar els seus militants i simpatitzants a adherir-se a l’associació Reagrupament.Cat a partir del dilluns 11 de maig. Alhora, es va aprovar la convocatòria d’un Congrés Nacional Extraordinari pel dissabte 13 de juny, "en el qual es debatrà la proposta de l’executiva de sumar-nos al projecte unitari de reagrupament".Si el Congrés Nacional així ho ratifica, es culminarà un procés que fa ja tres anys va endegar el Partit Republicà Català (RC) amb el seu document “Per la unitat d’acció de l’independentisme català” i que va donar fruit a la Conferència de Debat Independentista del 7 de febrer d’enguany, en què s’advocava per aquesta unitat. Tanmateix, des de RC esperem que "més partits, grups i associacions s’integrin en aquest moviment independentista liderat per Joan Carretero amb l’objectiu d’articular una majoria al Parlament que pugui proclamar de manera democràtica la independència de Catalunya com a nou Estat dins la UE".En aquest sentit, el secretari general de RC, Carles Bonaventura, ha dit: “crec que el nostre partit fa el pas que li tocava fer i que molta gent ens demana. Des del dia del naixement del Partit Republicà Català vam dir que els partits són tan sols instruments per assolir uns objectius. El nostre primer objectiu és la independència, i ara es donen les condicions per assolir-la mitjançant un nou projecte polític unitari, obert i transversal. Això és el que nosaltres hem defensat sempre i no tindria sentit restar-ne al marge per qüestions partidistes. Per tant, en el nostre congrés del juny defensarem sumar esforços amb la proposta de Joan Carretero per donar autèntic sentit al que significa el mot “reagrupament” en l’àmbit independentista.”

QUI TÉ POR A JOAN CARRETERO?

2009-05-12T11:41:00.001+02:00

Per mesurar l'impacte que ha tingut Joan Carretero en el mapa polític català n'hi ha prou de parar atenció en els atacs que rep. Mentre era militant d'Esquerra, alguns partits polítics i la legió d'articulistes panxacontents d'aquest país l'utilitzaven per burxar en la ferida interna republicana de la mateixa manera que els grans clubs de futbol es freguen les mans davant els conflictes interns dels seus adversaris. Però les coses han canviat. Carretero ja no és membre d'Esquerra i en l'horitzó s'albiren canvis electorals que poden minvar el tall de pastís que alguns consideren vitalici. Un dels primers, per bé que el més suau, a ensenyar les ungles ha estat CiU, a través de David Madí, dient que Carretero "és fora de la realitat". Doncs si Carretero és fora de la realitat no cal amoïnar-se per ell, oi, senyor Madí?
En una línia molt més barroera, com correspon a un individu que va exercir de director de comunicació de Presidència de la Generalitat amb les mateixes maneres que el cap d'una secta satànica fins a l'extrem d'amenaçar periodistes desafectes al PSC-PSOE tot dient-los "estás muerto", hi trobem el tertulià Toni Bolaño. Esfereït davant la gairebé segura impossibilitat d'un tercer tripartit i agraït per l'amor que la direcció republicana professa al Partit Socialista, Bolaño escup sobre Carretero a RAC1: "Catalunya no paga traïdors. Ja està bé que aquest senyor que no és ningú, que va perdre un congrés, que són cuatro y el cabo, a sobre sigui presentat com la gran alternativa de país per alguns mitjans de comunicació. Ho sento, però això em sembla Yo, Bruto". Ves per on, si una cosa ha demostrat el tripartit ha estat el seu fracàs espectacular com a alternativa de país i com a alternativa a CiU. De fet, la seva gestió ha estat tan nefasta, tan humiliant i espanyolitzadora per a Catalunya, que ha aconseguit que el tan criticat regionalisme de CiU sembli l'espasa de Braveheart al seu costat. Per a Bolaño, però, el traïdor no és la direcció d'Esquerra, que ha utilitzat sense escrúpols el vot independentista per afavorir l'espanyolisme del PSC-PSOE, sinó aquell que gosa denunciar-ho.
Hi ha més veus que ataquen Carretero, tanmateix. De fet, la llista és tan llarga que fa força patxoca. La dependentista Mar Jiménez, per exemple, afirma que "Carretero és un personatge insignificant que gaudeix d'unes cotes de protagonisme inaudites". Fixem-nos en la coincidència entre Bolaño i Jiménez: per al primer, Carretero "no és ningú" i per a la segona "és insignificant". Però, si és insignificant, com és que la senyora Jiménez li dedica un article? L'Avui deu anar molt sobrat de diners per llençar-los remunerant articulistes que parlen de coses insignificants. És el que fa, des del mateix diari, un noiet molt arrogant i ambiciós anomenat Bernat Dedéu que signa els articles com a "filòsof i músic", tot i que com diu Sebastià Alzamora, "no tinguem el plaer de conèixer cap obra de la seva autoria en cap d'aquestes dues severes disciplines de l'esperit". Segons el noiet, Carretero fa "numerets mediàtics". És una molt filosòfica sentència, sí senyor, però també un xic paradoxal venint d'algú que cada setmana, des de l'esmentat diari, fa el numeret mediàtic de transformar un espai de 1800 caràcters en la buidor més absoluta. Amb tot, Carretero pot estar tranquil. És molt eloqüent que els dependentistes i els qui volen la independència l'any 3000 s'ajuntin per anar contra ell. Amb això demostren dues coses: una, que són el mateix; i dues, que només algú intel·lectualment petit unifica esforços per lluitar contra la insignificança.
Víctor Alexandrehttp://www.victoralexandre.cat/

ESTALINISME DESCARAT DE LA DIRECTORA DE SERVEIS TERRITORIALS D'EDUCACIÓ, SRA. MARIAN ROJAS

2009-05-09T19:37:00.003+02:00

El claustre i el consell escolar del centre

L'IES Joaquim Bau té prou espai per obrir-hi la línia denegada per Educació
http://www.elpunt.cat/barcelona/article/2-societat/5-societat/35293-lies-joaquim-bau-te-prou-espai-per-obrir-hi-la-linia-denegada-per-educacio.html
9/05/09 02:00 - Tortosa - GUSTAU MORENO

La direcció de l'IES Joaquim Bau de Tortosa, així com el consell escolar del centre, van ratificar ahir la seua dimissió en bloc, després que el Departament d'Educació els haja denegat una línia més d'ESO, i forçant que 26 alumnes es matriculen a l'IES de l'Ebre. El fins ara director, Joan Serra, va llegir un manifest en què la comunitat educativa del centre reclama la dimissió de la directora dels serveis territorials d'Educació, Marian Rojas, a causa de la seua «incapacitat» per resoldre una errada en la planificació. Per la seua banda, Rojas va defensar «l'equitat» de la mesura, ja que fomentarà «l'equilibri» de l'oferta educativa de Tortosa.
El director de l'IES Joaquim Bau, Joan Serra, va detallar ahir que l'origen del conflicte, que ha culminat amb la dimissió en bloc de l'equip directiu i del consell escolar, és la denegació d'una línia més d'ESO per part dels serveis territorials d'Educació. Amb aquesta mesura, no podran matricular-se al centre 26 alumnes que havien escollit l'IES Joaquim Bau com a primera opció en la preinscripció, «tot i el dret d'elecció de les famílies». A més, Serra va remarcar que el centre té prou espais per encabir al setembre un nou grup de primer: per les obres que s'han de fer per dignificar l'escola de cuina (amb quatre aules noves), i també perquè a final d'aquest curs s'alliberaran una o dues aules (per la baixada de la matrícula que va haver-hi fa sis anys). En aquest sentit, la direcció de l'IES Joaquim Bau va lamentar que Educació haja decidit habilitar la nova línia a l'IES de l'Ebre, l'altre institut públic de Tortosa. «No només no es té en compte l'autonomia dels centres, sinó que s'ha obviat que els dos instituts tenim projectes educatius diferenciats, i el dret constitucional d'elecció que tenen les famílies», va concloure.
Serra va assenyalar que la decisió d'Educació ha generat «molta frustració» al centre, que havia aconseguit uns registres importants de preinscripció fruit «del treball conjunt de tota la comunitat educativa». Així, el director dimissionari va afirmar que havien decidit renunciar als seus càrrecs pel «compromís adquirit» amb els alumnes preinscrits i les seues famílies. «No volem prendre els 26 alumnes a un altre institut, ja que són estudiants que volen vindre a l'IES Joaquim Bau com a primera opció», va recordar. Serra va afegir-hi que Educació no els ha donat l'oportunitat de negociar, que la dimissió de l'equip directiu és «en ferm», i que «per coherència» la presentaran «totes les vegades que faci falta». D'altra banda, Serra va assegurar que no entenia les raons donades per Educació, «equilibri, equitat i cohesió de l'oferta educativa», ja que l'IES Joaquim Bau té ara uns 900 alumnes, mentre que l'IES de l'Ebre en té uns 1.300. «El més coherent, i més tractant-se de 26 alumnes, seria que Educació creés la nova línia al centre on hi ha la demanda, ja que l'IES de l'Ebre té la matrícula completa», va remarcar Serra.
Rojas manté la decisió
GUSTAU MORENO
La delegada d'Educació, Marian Rojas, es va mantenir ahir ferma en la seua decisió d'atorgar la nova línia d'ESO a l'IES de l'Ebre, en detriment de l'IES Joaquim Bau. En declaracions a ACN, Rojas va dir que la mesura pretén garantir «l'equilibri i la cohesió» de l'oferta educativa, i evitar que alguns professors puguen perdre la plaça a Tortosa, si en el futur es perden línies. Rojas, que va rebutjar la dimissió de l'equip directiu de l'IES Joaquim Bau, va anunciar que convocarà una reunió de la comissió d'escolarització, així com trobades informatives amb els pares dels alumnes afectats. En aquest sentit, un dels pares va explicar que l'origen del conflicte és una errada de càlcul d'Educació en el període de planificació. El mateix pare va revelar que la direcció els va dir que la decisió està motivada per «equilibrar» el percentatge d'alumnes nouvinguts dels centres, ara més elevat a l'IES de l'Ebre.

La senyora Marian Rojas hauria de saber que el dret que tenim los pares a legir centre és un dret constitucional. Potser sí que la senyora Rojas s'ha cregut amb dret de decidir ella abans que els pròpis pares el futur dels nostres fills. I és que quan estàs dalt de tot ben apotronat a la cadira costa molt abaixar els ulls i no creure que el poble no pot decidir per ell mateix.

AL 2010, CATALUNYA POT PROCLAMAR-SE INDEPENDENT!

2009-05-09T18:17:00.001+02:00

Que no mos conten sòries
Núria Menasanch i Martí

Los esdeveniments s’encavalquen un rere l’altre i ja estàs fent públic lo manifest de Sant Jordi 2009 en que la majoria de forces sobiranistes, entre elles el meu partit (Partit Republicà Català), van signar la unitat d’acció per a aconseguir la proclamació d’una Catalunya lliure; que el Sr. Carretero, de Reagrupament.cat, el fins ara sector crític d’Esquerra Republicana de Catalunya, diu que plega d’esquerra i que ja n’està fart de tanta submissió a l’estat espanyol per part d’un partit que ha perdut fins i tot la C de Catalunya i que ja se les està empescant per a tornar-se a baixar els pantalons en lo tema del finançament.
Però què diu lo manifest de Sant Jordi 2009? Vos transcriuré les paraules del Sr. Carles Bonaventura, secretari general d’RC:
“El manifest que porta per títol “Compromís per la independència nacional de Catalunya”, en el qual es fa una crida directa al conjunt dels sobiranistes catalans a presentar-nos tots junts sota una sola sigla en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya previstes per l’any 2010 i a proclamar la independència del nostre país des de la cambra catalana tan bon punt s’aconsegueixin un mínim de 68 diputats independentistes”.
I molts es preguntaran: I això és legal? Ja mos ho deixaran fer els unionistes espanyols? Es podrà fer pacíficament? I es normal que mos ho preguntéssem perquè la gent està acostumada a que els únics que poden fer i desfer a n’este país de pandereta són estos vividors que tenim per polítics que tan sols miren pel bé de la seua butxaca i mai los hi passa res. Continuo amb paraules del Sr. Bonaventura:
“Estic convençut que el nostre partit sabrà estar a l’altura d’aquest repte apassionant i des d’avui mateix anuncio el nostre compromís a continuar treballant per fer possible aquesta candidatura unitària de l’independentisme, que aconsegueixi tornar a engrescar els centenars de milers de catalans sobiranistes que elecció rere elecció s’han anat quedant a casa farts d’una classe política covarda, submisa i sotmesa a l’actual marc juridicopolític espanyol, que ha convertit l’exercici del servei públic en el seu “modus vivendi” i que ha traït les esperances de tots aquells que en el seu dia els van fer confiança.”
Crec sincerament que si mos unim tots, ho podem aconseguir. L’objectiu ja està definit: 2010: 68 diputats independentistes, unitat d’acció amb un objectiu comú, aquell que fa cridar al final a tots los patriotes catalans: Visca Catalunya lliure! Visca la República Catalana!

AVUI, PROPOSTA DE REFERÈNDUM AL PARLAMENT

2009-05-06T11:14:00.002+02:00

El proper dimecres 6 de maig es presenta a la Mesa del Parlament de
Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demana que es
convoqui un referèndum d'autodeterminació per al dia 12 de setembre de
2010. La ILP estarà avalada permès de 10.000 persones que demanaran
que sigui admesa a tràmit.

Davant la pregunta que molts ens fem Per a què servirà?, he pogut
trobar una resposta en l'article de l'Enric Canela al Bloc Gran del
Sobiranisme:

Per a què servirà? Aquesta pregunta se la fan molts independentistes.
La resposta és ben clara. Inicialment serà un termòmetre que mesurarà
la implicació sobiranista dels nostres polítics professionals. Veurem
si l’accepten o no a tràmit.

Ens podem trobar amb uns representants que valorin que el Parlament,
escollit pels ciutadans de Catalunya és l’únic garant legítim dels
interessos catalans i mantenir en mans del Parlament de Catalunya la
decisió final o bé supeditar-se una vegada més al poder colonial en
contra del que creu una important part de la nació catalana.

Aquesta serà una decisió transcendent ja que demostrarà quins grups
polítics ens mereixen confiança i quins no hem de votar ja sota cap
circumstància.

http://caldesplugues.blogspot.com/2009/05/el-6-de-maig-es-presenta-la-ilp-per-al.html

TOTHOM AL MAMUT DEL PARC DE LA CIUTADELLA A LES SIS DEL VESPRE!!!

ERC, L'INDEPENDENTISME DE L'ARA NO TOCA

2009-05-05T16:39:00.001+02:00

"L'independentisme fora d'ERC o és extraparlamentari o fa el joc a Convergència". Aquestes han estat les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira als mitjans de comunicació després que Joan Carretero publiqués el seu famós article al diari Avui i es donés de baixa del partit en ser expedientat per la direcció per haver-lo escrit. Carod, com el conjunt de la cúpula d'Esquerra, és víctima del despit, i el despit fa dir coses molt galdoses. Sempre fot que algú et deixi perquè ja no ets ni l'ombra del que vas ser, perquè t'has degradat fins al patetisme i perquè t'has convertit en allò que sempre havies criticat. No tothom està preparat per escoltar la veritat, és clar, i encara menys per reflexionar-hi amb voluntat de millora. El més fàcil -i el més immadur- és defensar-se titllant el crític de mentider. I això és el que fan Carod, en particular, i Esquerra, en general: "No sols no és veritat que siguem lletjos, sinó que som més macos que ningú". I es queden tan amples.
Hi ha afirmacions, però, que produeixen vergonya aliena, i aquesta n'és una. D'entrada, és llastimós que algú s'atribueixi l'exclusivitat d'un espai que no és propietat seva. Ja sé que per dissimular el seu pensament Carod s'empara en la semàntica -al Parlament, certament, no hi ha cap més partit que s'autoproclami independentista-, però és evident que l'amoïna l'aparició d'una força menys claudicant que la seva que li pugui prendre no sols els votants indignats per aquesta claudicació sinó la parcel·la de poder que gràcies a ella ha aconseguit. Això, però, és només una cortina de fum per amagar l'autèntica i desoladora realitat: ara com ara, al Parlament de Catalunya, no hi ha cap força política, cap ni una, que treballi per la independència nacional. Hi ha una força, això sí -cada cop més feble-, que ha trobat en el mot "independència" un esquer diferencial. Així, mentre CiU, PSC-PSOE i ICV usen, respectivament, l'ambigüitat, el federalisme i l'ecologisme per amagar, també respectivament, la indefinició, l'espanyolisme i el conformisme, els actuals dirigents d'Esquerra han trobat en el mot independència la pastanaga que els permeti eternitzar-se en l'escardalenc poder català. I per aconseguir-ho, ves per on, es veuen obligats a fer el mateix discurs que tan criticaven de CiU: el de l'immobilisme. Avui són Carod, Puigcercós i companyia els qui diuen que la independència "ara no toca", que ara el que toca és la "pluja fina", les "polítiques socials" i la "gestió del dia a dia". Ara són ells els qui titllen d'eixelebrats, d'extremistes i de radicals els qui blasmen la submissió. El cert, però, és que mai com ara Catalunya no havia deixat de ser una nació per convertir-se en una vulgar comunitat autònoma espanyola. Mai, abans, cap president espanyol no havia sortit al balcó del Palau de la Generalitat a celebrar la "seva" victòria ni s'havia passejat per Catalunya repartint quatre euros com si fos a Villar del Río, l'esperpèntic poble castellà escenificat per Berlanga on els habitants es disfressaven d'andalusos per rebre l'Ajuda Americana. Mai, abans, Catalunya no havia estat presidida per un espanyolista obligat a recórrer a un curs accelerat de Digui Digui per amagar que no parlava la llengua del país després de gairebé quaranta anys de residir-hi.
No hi ha cap col·lectivitat que pugui fer polítiques socials sense capacitat per gestionar els seus propis recursos; no hi ha cap ésser humà que pugui dir si és de dretes o d'esquerres sense saber qui és, i per saber qui és necessita ser lliure. Lliure per poder ser, lliure per poder decidir, lliure per poder viure.
Víctor Alexandrehttp://www.victoralexandre.cat/

MÉS A PROP DE LA UNITAT INDEPENDENTISTA

2009-04-27T22:56:00.001+02:00

MANIFEST SANT JORDI 2009
MÉS A PROP DE LA UNITAT INDEPENDENTISTA

Arribem a aquesta diada de Sant Jordi amb dos elements que ens apropen més que mai a la unitat independentista; una unitat per la qual els homes i les dones del Partit Republicà Català (RC) treballem d’ençà de l’aprovació en el nostre Consell Nacional del document “Crida a la unitat d’acció de l’independentisme català”.
Per una banda, l’èxit de la I Conferència de Debat Independentista celebrada el 7 de febrer a Barcelona ha comportat que un bon nombre de les entitats impulsores i coorganitzadores d’aquella trobada, entre les quals hi ha el nostre partit, hagin eleborat un manifest que porta per títol “Compromís per la independència nacional de Catalunya”, en el qual es fa una crida directa al conjunt dels sobiranistes catalans a presentar-nos tots junts sota una sola sigla en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya previstes per l’any 2010 i a proclamar la independència del nostre país des de la cambra catalana tan bon punt s’aconsegueixin un mínim de 68 diputats independentistes. Aquest manifest es podrà signar a les parades que les entitats que el subscriuen muntaran en aquesta diada de Sant Jordi.
Per un altre costat, i coincidint gairebé en tots els objectius amb el manifest abans esmentat, fa pocs dies es va fer públic que Reagrupament.Cat, a través d’un article publicat per Joan Carretero, reclamava la necessitat que en els pròxims comicis al Parlament de Catalunya es presenti una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària de la cambra catalana; una candidatura que sigui un referent electoral per a l’independentisme sociològic que no para de créixer .
Des del Partit Republicà Català entenem que la coincidència en els objectius d’aquests dos projectes, i d’altres que sens dubte s’hi podrien afegir, és pràcticament total i que això ens situa davant una oportunitat històrica que pot fer possible que l’independentisme català torni a ser determinant en un futur immediat, l’any 2010. Estic convençut que el nostre partit sabrà estar a l’altura d’aquest repte apassionant i des d’avui mateix anuncio el nostre compromís a continuar treballant per fer possible aquesta candidatura unitària de l’independentisme, que aconsegueixi tornar a engrescar els centenars de milers de catalans sobiranistes que elecció rere elecció s’han anat quedant a casa farts d’una classe política covarda, submisa i sotmesa a l’actual marc juridicopolític espanyol, que ha convertit l’exercici del servei públic en el seu “modus vivendi” i que ha traït les esperances de tots aquells que en el seu dia els van fer confiança.
Visca Catalunya lliure! Visca la República Catalana!

Barcelona, 23 d’abril del 2009
Carles Bonaventura i Cabanes. Secretari general d’RC
http://www.partitrepublicacatala.cat/

Presentació de Elles

2009-04-20T12:08:00.002+02:00

Dimecres 22 d’abril, Aeditors presenta dos llibres:

Elles de Núria Menasanch i Remeiets de Rosa Sánchez.

La presentació tindrà lloc a la sala polivalent de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa,

a les 19.30 h.

POUS, PER A QUI?

2009-04-15T13:12:00.003+02:00

MOBILITZACIÓ

(Nova convocatòria degut a l'ajornament de l'acte per la meteorologia.)

Diumenge, 19 d'abril a les 11:30h.Concentració a Vinallop (Tortosa) en una de les finques expropiades.

POUS, PER A QUI? I, PER A QUE?

Jornada lúdica i reivindicativa, pintada d'un mural, música en directe i altres activitats...

T'esperem!

Plataforma en Defensa de l'Ebre (P.D.E.), Unió de Pagesos, Afectats pels pous de Vinallop

KOSOVO, LA SENYERA, ELS PRIVILEGIS REIALS, I EL TANTO MONTA: LA HISTÒRIA CANVIADA

2009-04-14T17:32:00.002+02:00

Que no mos conten sòries
Abril de 2009

Los catalans solem ser molt autocrítics amb natros mateixos, però esta vegada, me’n alegro de tot cor de no sentir-me per a res espanyola, perquè el ridícul amb majúscules que Espanya a fet amb la qüestió de Kosovo ratlla fins i tot l’absurditat més absoluta.

Els socialistes espanyols van cridar no a la guerra d’Irak i sí a la guerra d’Afganistan, perquè segons ells, la primera no respectava la legalitat internacional i la segona sí. En canvi, van contra la legalitat internacional amb la retirada de les tropes de Kosovo i aquí no passa res. I tot, perquè este país, després de patir un vergonyós genocidi, ha triat democràticament la seua independència. Els unionistes radicals espanyols se van atacar dels nervis quan el Putin los hi va dir que s’anessen preparant les barbes perquè prompte els afaitarien, ja que tant Catalunya com lo país Basc hi anirien al darrera. Me’n he alegrat molt de que les dos úniques banderes que estan al meu cor siguen la de Tortosa i la senyera. En cap cas me considero part d’una bandera: la espanyola, que fa un ridícul tan gran.

I parlant de banderes. Alguns haurien de saber que la propaganda espanyola, canviant la història a benefici propi, ha funcionat sempre a les mil meravelles tant si manen pretesos demòcrates, reis o fins i tot dictadors.

Els pretesos privilegis reials d’alguns reis il·legítims a la nostra ciutat no són més que un intent més d’emmascarar una realitat que no els convenia gens. Una realitat que ja fa temps que va sortir a la llum i que distingia a Tortosa per la seua defensa contra l’atac dels de fora. O és que al costat de la Plaça d’Alfons no hi tenim un carrer als màrtirs de 1640? I no és veritat que ja al 1933, en plena república, se va historiar degudament este període i es va aconseguir traure de l’escut de la ciutat les palmes i el vergonyant “fidelísima y ejemplar” imposat pel rei espanyol a l’escut de la ciutat de Tortosa per a rentar-se la cara?

I és que els espanyols conten la història com volen, i si no se la inventen i es queden tan amples. Els franquistes eren uns especialistes amb això. Los nostres pares van mamar durant molt de temps, al col·le, la dita: Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. La història és que el rei Ferran II de Catalunya i Aragó tenia com a divisa al seu escut el tanto monta, que volia dir que tant és tallar com desfer. La dita era de la resposta d’Alexandre el Gran al tallar el nus gordià amb la seua espasa en lloc de desfer-lo. Lo que passa aquí, és que els espanyols i sobretot els franquistes, que justament no eren molt feministes que diguéssem, no suportaven que dels dos reis catòlics la fèmina fos la seua i, especialistes en canviar la història com eren, se van inventar la coeta: Misión cumplida, nos volvemos para casa. Ui, no! Esta és una altra història canviada...

Surt a la llum la novel·la: ELLES

2009-04-04T12:12:00.001+02:00

Títol: Elles
Autora: Núria Menasanch i Martí
Edita: Dimesnou Aeditors
ISBN: 978-84-936438-1-2
661 pag.
preu:24€

Nota de la editorial
En aquesta extensa crònica de la vida de tres dones durant els anys de la República i la Guerra Civil, entre Tarragona, Tortosa i el Perelló, en estaments diferents, amb vides i destins ben diferents, Núria Menasanch ens endinsa en el món femení de la Catalunya del sud, on les dones texeixen un univers propi i riquíssim, ancestral.
I a més en una parla, l'ebrenca, antiga, fronterera, que ens diu de mescla de cultures, de vells esplendors, i que és encara ben viva i activa.

NOTA DE L´AUTORA

A mida que anava coneixent la història dels avantpassats dels meus fills, alhora, anava descobrint la història d´un país, lo meu país, Catalunya, que m´havia estat privada durant los meus anys d´ensenyança escolar.
La generació nascuda a la dècada dels 60, nets d´estos personatges, descobrim ara uns fets que mos van arribar esbiaixats a través d´històries curtes i anècdotes familiars, contades pels nostres pares. Estes històries se contaven, quasi sempre, en veu baixa o no comportaven cap càrrega política.
En molts casos es va imposar es silenci.
Silenci per tradició heretada de les seues mares.
Silenci per no remenar ferides.
Silenci per promoure l´oblit
Silenci per temor a represàlies.
Silenci en definitiva a les nostres raïls.
Confesso que, a vegades, lo que anava descobrint a través de diaris, entrevistes, llibres..., me superava anímicament i havia de parar de escriure perquè els sentiments me desbordaven. Un sentiment d´amargor barrejat amb ràbia, frustració i tristesa.
Estes pàgines que van sorgir a partir de la meua idea de crear-los-hi l´arbre genealògic als meus fills, espero que serveixen a tots los que les llegeixen, com m´han servit a mi, per entendre i aproximar-mos a uns fets que han estat aparcats durant quasi vuitanta anys dins del calaix de l´oblit.
Este llibre tot i ser una novel·la, i així s´ha d´entendre com a tal, és una novel·la històrica basada en vivències reals.
Les històries de les tres dones protagonistes Maria, Conxita i Cinta, estan ambientades en tres poblacions diferents: Tarragona, Tortosa i el Perelló, respectivament.
Los llocs, los paisatges, les costums, la taula, les normes socials, la vida quotidiana de la primera meitat del segle XX i en particular de la dècada dels anys trenta, comporten un gruix important dins d´esta obra.
Hi ha també un especial èmfasis en la descripció de com era la vida de les dones en aquella època i les estrictes normes socials que els hi imposaven des de menudes.

Núria Menasanch i Martí

2009-04-03T11:46:00.000+02:00

AVORTAMENT: DE DRETES O D'ESQUERRES?

2009-03-31T19:05:00.002+02:00

Que no mos conten sòries

Així he titulat este escrit. Però esta dicotomia també podria ser: Masclista o feminista? Democràtic o dictatorial? Realitat o cortina de fum? Etc, etc. Molts de tòpics i moltes estratègies diferents per abordar esta qüestió. Tòpics que el que fan és acabar parlant de moltes altres coses per a no parlar del fet en concret, l’avortament o interrupció voluntària de la vida del nonat.

Però parlem de l’embrió. Tan prompte com l’espermatozoide aconsegueix entrar dins de òvul, els nuclis es fusionen amb un i es forma el zigot. Este zigot ja conté tota la càrrega genètica del futur esser humà. 30 hores després d’això, la cèl·lula ja es divideix per primer cop i així ho continuarà fent cada 12 hores, exponenciant vertiginosament lo seu creixement. Als 4 dies de la fecundació ja apareix la placenta. A les 4 setmanes el cor ja bombeja sang al fetge i a la aorta, ja es poden diferenciar el cervell i la espina dorsal. A les 5 setmanes les mans i els peus ja es poden distingir i en pocs dies es diferenciaran els dits. A les 15 setmanes los trets facials ja es poden veure. En les setmanes 18 i 20, la mare ja sent les puntades de peu del fetus encara que ell ja fa molt de temps que es mou dins el ventre de la mare i sent sorolls. Es xupa el dit per a estimular el reflex de succió.

De tot això haurien de parlar, al parlar d’avortament. Com poden estar dient avortament lliure fins les 21 setmanes? Senyors, això no és com si et traguesses una berruga. Este fetus, té una càrrega genètica diferent a la de la mare, i com a tal, té els mateixos drets que pugue tindre qualsevol esser humà. Com és que davant del conflicte tan sols mos hi fixem amb els drets de la mare? Com és que haig de donar el meu permís a ma filla per a que pugue anar d’excursió i aquesta no necessita el meu permís per a avortar? No serà que als governs los interessa promoure avortament per a no tindre de pagar altres despeses?

Que això no és una qüestió de dretes o d’esquerres ho demostra el fet que els parlamentaris europeus del PP, fa poc van votar a favor de l’avortament. I és que la pela és la pela, ja se sap. També ho demostra el fet que a Tortosa, el grup de CiU a l’ajuntament, davant de la moció a favor de l’avortament, va donar llibertat de vot als seus membres i la meitat hi van votar a favor mentre els altres es van abstenir.

Allavons, els ciutadans que no estem d’acord amb esta animalada, a qui podem votar? Qui representa els nostres desitjos? El nonat no és de dretes ni d’esquerres, ell no sap quins són els seus drets, però té ganes de viure. Som natros los únics que podem representar els seues drets, per favor, no l’abandonéssem.

Per Núria Menasanch i Martí

PADRÍ SENSE BOSSA...!

2009-03-13T11:53:00.003+01:00

Que no mos conten sòries- 2ª quinzena de març de 2009
Per Núria Menasanch i Martí

“Qui té padrins el bategen”, sempre s’ha dit. Lo refranyer català sempre sol ficar el dit a la nafra quan es tracta de descriure la realitat, i encara que estos refranys venen de lluny, estan de rabiosa actualitat. Antigament, al sortir del bateig d’un infant, una bona colla de xiquets tan bon prompte sortien de la porta de l’església ja corrien a envoltar al padrí per a cantar-li la cançoneta: “Padrí sense bossa...! Padrí sense bossa...! I no callaven fins que el padrí, fumant mà a la bossa, llançava un bon grapat d’anissos, caramels, i inclòs monedes, a la munió de xavals que li demanava. I pobre de ell si no ho feia!
Pos bé, resulta que les atxes estan alçades a l’ajuntament de Tortosa. Tant socialistes com convergents se llancen acusacions un contra l’altre sobre favoritismes a l’hora de col·locar a la gent dins a l’ajuntament. El Sr. Bel s’esgarra les vestidures proclamant al cel que el seu predecessor va contractar per via d’urgència més de 30 persones i posa en dubte la legalitat d’aquest procediment. Per la seua banda, el Sr. Sabaté, tampoc se queda curt i diu que al més pur estil convergent, l’ajuntament tortosí, en plena crisi, s’està convertint en l’oficina de contractació a dit més eficient que s’haigue produït mai en la història de Tortosa. El Sr. Bel s’escuda dient que ell està seguint el procediment i que fa entrevistes abans de col·locar als seus, encara que estes entrevistes tan sols siguen per a rentar la cara al mateix procés pel qual acusa al Sr. Sabaté.
I davant d’estes acusacions, què mos queda a la resta dels mortals que no tenim padrins? Al poble que està patint les conseqüències d’una crisis galopant que està enviant al carrer a milers i milers de treballadors competents, però sense padrins? A treballadors que amb la seua suor tan sols intentaven tirar endavant les seues famílies, que tot i no tindre padrins, eren tan vàlides com les dels altres? A les moltes PIMES i comerciants que s’han jugat lo seu patrimoni i que tan sols fan que pagar impostos per tot arreu? Per què malbaraten els nostres impostos creant funcionaris que es solapen en la faena i que ni tan sols et resolen diligentment tots los problemes burocràtics que et venen a complicar la vida?
“Qui té bon padrí, té bon bateig”, diu un altre refrany, per això molta gent corre a llepar el cul a qui troba que pot ser més vàlid per a quan sigue l’hora del seu bateig i cride allò de: Padrí sense bossa...! Lo seu padrí, allavons, sap que posarà mà a la bossa plena d’anissos i els repartirà per tot arreu.

VENT DE DALT (Fragment de la pròxima novel·la ELLES)

2009-03-02T17:35:00.002+01:00

Publicat a L'ESTEL. (Que no mos conten sòries) 1ª quinzena de març.

Al principi, lo Vent de Dalt havia baixat per la falda dels Ports, assecant tot lo que trobava al seu pas mentre les muntanyes lo contemplaven vestint una cella negra i prima, que s’allargava fins a l’infinit. Los seus cims, en capell, amb les puntes completament desdibuixades per aquesta indumentària tan quotidiana. Després, este mateix vent del nord-oest, veterà per estes terres, quan va saber trobar el corredor del riu, va córrer desbocat cap a la ciutat. Passat lo revolt de la platja fluvial de la Xiquina, a l’altura del barri de Remolins, una Tortosa que dormia a les fosques se li va mostrar retallada en la negror absoluta de la nit de desembre. Encara va agafar més força; xalador. Ara, tot era recte fins passat la ciutat. La travessaria en un tres i no res, fent tremolar los seus tres ponts, com si fossen ninots ballant una dansa macabra. Una ràfega de vent, divorciada de la mare del riu, va pujar escandalosa pel tortuós carrer de Sant Blai, vomitant tota la seua força just sortir de l’estret Coll de Sant Joan. Com una serp escopint lo seu verí. A la carrera. Los seus cent vint-i-cinc quilòmetres hora, van estavellar-se just al xamfrà a on hi havia la finestra de l’habitació de l’Enric. La persiana va resistir l’embat i va aguantar plegada dalt de tot del balcó. Tot i així, la ràfega del Vent de Dalt, la més forta que havia bufat en tota la nit fins allavons, va aconseguir, que la persiana piqués amb força als vidres exteriors de casa els Despuig. La fusta de la porta va cruixir mentre la ràfega s’esmunyia a través d’escletxes invisibles fins arribar, ja quasi morta, a tocar del mateix edredó del seu llit. Ara, ben entrada la nit, passat lo primer efecte de l’escalfador de llit que, ple de roents pedres, l’havia entonat per entrar-hi; tan sols, la calda del seu propi cos, aconseguia mantenir el fred apartat dels llençols. Enric, sumís en un profund son, no la va sentir. O sí. Perquè es va girar d’esquena al balcó tapant-se les orelles entre els llençols i el coixí. Seria per esta posició, o perquè la simfonia de sorolls nocturns provocada pel Vent de Dalt no li va deixar parar compte, ni de les campanades de la catedral, ni dels retocs del rellotge de peu; la qüestió és, que Enric no va saber, que ja tocaven les tres de la matinada.
—Bum!
Era possible que el Vent de Dalt hagués pogut fer aquell soroll? I si s’havia quedat alguna porta oberta i alguna ràfega de vent estès batent alguna porta?
—Bum!
I si no era una porta? I si era una finestra? Allavons, podria passar que els vidres no ho aguantessen i petessen!
—Pum!
Esta vegada, lo cop va ser tan fort, que la majestuosa porta que donava al segon pis dels Despuig va sortir amb força estimbada fora del marc mutilat.
—Tu! Desperta!
Enric va obrir els ulls de cop. Una suor gelada va recórrer tot lo seu rostre. Un canó l’apuntava just entre cella i cella.

Per Núria Menasanch i Martí

COMUNICAT DE GUERRA !!!

2009-01-30T11:55:00.002+01:00

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de febrer

Primer, vull deixar clar que no em considero proislamista, sinó més aviat tot lo contrari. Entenguem. Sóc dona.

De totes maneres, la cosa ha canviat molt des del 713. Aquí a Tortosa, als àrabs sempre els hi havíem dit moros. Sóc conscient, que la història los ha oblidat a consciència, tot i que moltes paraules que utilitzem actualment (llima, albercoc, cadup...), topònims (Miravet, Alcanar...), la nostra cuina (borraines, pastissets, panoli, massapà...), inclòs sistemes de regadius d’avantguarda com és l’Assut de Xerta, o castells com la Zuda, mos recorden la gran importància que van tindre los sarraïns durant los 900 anys que van estar vivint a casa nostra, que allavons també era la seua.

Tampoc penso parlar dels més de 300 infants morts per les bombes israelites, ni de la violació constant de les convencions internacionals per part d’Israel. Ni tan sols penso recordar que estos terroristes (Hamàs), van guanyar unes eleccions democràtiques al 2006. Del que vull parlar és de lo que no diuen los mitjans de comunicació. Senyors, estem en guerra! Uns llacen les bombes per dalt (míssils) i els altres ho fan per baix (motxilles), però tots maten població civil. Tota la propaganda de guerra ja fa temps que funciona com funcionava durant les altres guerres. Per la tele, “el ministerio de defensa” mos ensenya com los nostres militars a Afganistan, a punta de metralleta, acoviden als xiquets a anar a estudi. I mos ho traguem.

Sempre m’he preguntat com era possible que durant les guerres, la gent s’apuntés voluntàriament per lluitar. Com era possible que les mares, no lluitessen amb ungles i dents per a que sons fills no anessen a morir al front. I és que la propaganda de guerra, sempre presenta a l’enemic com un dimoni, com una bèstia sense ànima que no et dona cap altra opció que anar a lluitar per a defensar-te. Allavons, los nostres fills sempre són vistos com a herois que van a salvar el món. Los alemanys ho veien així quan enviaven als seus jovens a la guerra, i els kamikazes japonesos, també. Catalunya, té molta experiència amb tot això de la guerra, ja que al ser un país ocupat, los castellans ja s’han preocupat i prou de que fossem los primers en enviar als nostres jovens a primera fila. Cuba, la quinta del biberó, ...etc.

Jo, però, com molts altres catalans, me considero pacifista, i per molt que m’ensenyen al dimoni faré mans i mànigues per a no haver d’enviar ningú a lluitar. D’això, aquí també en tenim una llarga tradició: Setmana Tràgica. Ma iaia, que era del Perelló, sempre contava com en plena guerra civil, alguns jovens s’amagaven a les cisternes del poble i dins de forats fets als marges del tros, per no haver d’anar a lluitar.
Acabaré donant un missatge tranquil·litzador. Segons l’últim comunicat de guerra, i davant lo nostre potencial militar, ara per ara, estem guanyant! Una altra qüestió és com mos podrem mirar a l’espill davant tantes víctimes innocents.

Per Núria Menasanch i Martí

SALOMÉMAS

2009-01-16T11:07:00.003+01:00

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de gener de 2009

SaloméMas passejava trista i solitària pels jardins del seu padastre, el poderós rei Zapatherodes. El cap li feia mal. No era cap novetat. I les veus continuaven ressonant dins seu, una i una altra vegada, com martells picant al damunt del ferro roent del ferrer: Pim-pam, pim-pam. Com era possible que un home cridés tant? Inclòs quan dormia les veus de Sant Pasqual Baptista arribaven a ella a través dels somnis. Que si el 3% per aquí, que si aguantaria molts anys sense que ningú el tragués fora... Aquell home l’havia obsessionat des de la primera vegada que el va vore entrar per la porta principal del castell per a ingressar a les masmorres. Les seues prèdiques sempre parlaven del mateix: Que si ell era la salvació del país, que si aconseguiria el millor estatut que s’hauria vist mai...
A Zapatherodes, Sant Pasqual Baptista també el portava de cap, però no s’havia atrevit a fer res més que empresonar-lo, atemorit per la reacció del poble si optava per ser més contundent. Sant Pasqual Baptista havia fet forat al país.
I vet aquí, que va arribar aquella fatídica nit.
Ella va començar a ballar la dansa dels set vels davant del facinerós Zapatherodes amb tota la sensualitat que va poguer, conscient de que si ho feia bé aconseguiria lo que volia. La seua gran bellesa i atractiu sens dubte que la van ajudar a que el seu padastre es comprometés a atorgar-li qualsevol cosa que li demanés si ballava per a ell. I vinga a remenar el cul i vinga a anar estirant vels, o lo que és lo mateix, perdent llençols. Ara se’n treia un per aquí i... patapam! La recaptació dels impostos des d’aquí casa nostra, a fer punyetes! Ara se’n treia un altre i... patapam! La possibilitat de vetar qualsevol transvasament de l’aigua, ni que fos en cantes, se’n va en orris! Ara se’n trau un altre i... pam! Cafè per a tothom! Darrere del quart va anar la educació i el quint va ser la sanitat. El sisè va permetre que entressen a envair competències. Molts testimonis van observar com els ulls de Zapatherodes van brillar especialment al caure este llençol. Tots van anar caient un a un fins a set, i al final, SaloméMas, sense cap mena de pudor, va estirar l’últim vel, aquell que descrivia la nostra estimada terra com una nació, i va obsequiar a Zapatherodes amb tota la seua nuesa. I així, noeta de pèl a pèl, va articular els seus voluptuosos llavis per a demanar-li allò que tant la obsessionava, allò per lo que havia lluitat des del principi, la seua única raó de ser: Lo cap de Sant Pasqual Baptista en una plàtera de plata.
I així, se li va concedir...

Per Núria Menasanch i Martí

UN XICOTET TAST

2008-12-25T12:21:00.001+01:00

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de desembre de 2008

Com últimament l’antic Pont de la Cinta està de moda, he cregut oportú fer-los-hi un xicotet tast de la novel·la històrica que he escrit i que espero que d’aquí a poc puguen trobar a les llibreries amb el títol de ELLES. Este fragment està ambientat als anys 1933-34-35, anys de l’anomenat bienni negre:

Festes de la Mare de Déu de la Cinta
Conxita.

Los tres membres de la família Despuig, vestits de festa major, van arribar davant mateix del pont de la Cinta i es van disposar a travessar-lo.
—Pare, te puc preguntar una cosa?
—Endavant.
—Com és que li diem lo pont dels Muts si es diu el de la Cinta?
Jaume va abaixar la veu en senyal de secret.
—Xusss! —li va dir son pare, ficant-se el dit índex davant dels llavis, mentre passava justament per baix d'un dels farolets, que hi havia penjats al sostre del pont—se diu pont dels muts justament per n'això, perquè quan la gent los hi preguntava qui l'havia manat construir, tan sols rebia el silenci per resposta i per molt que van preguntar, mai se va saber qui l'havia fet fer. Avui en dia encara és un secret.
—Quan sigue gran, jo també faré un pont com este —va dir Jaumet amb los ulls extraviats.
Conxita va pensar que el seu fill petit era ben capaç de fer el que deia. Podia sentir inclòs com lo seu cervell estava calculant les operacions precises per fer el seu pont. Tenia temor de cometre pecat de vanitat al pensar que tota aquella intel·ligència l'havia heretat de ella. Però al fons, estava contenta de que el seu segon fill pogués, al ser home, desenvolupar tot aquell do de Déu que ella, al haver nascut dona, no havia tingut opció a fer. Conxita i el seu marit, amb lo seu fill endarrere, van travessar el pont dels Muts. La caseta del cobrador, que estava situada pel costat del barri de Ferreries, estava en desús des de que s'havien fet les rampes del pont de l'Estat, situat una mica més riu a baix. Ara ja no tenia sentit que es fes pagar per travessar el riu.
—Ah! —va exclamar Jaume quan va xafar el barri de Ferreries —ja hem arribat a l'illa de Gènova!

Núria Menasanch i Martí

QUI NO TÉ FAENA AL GAT PENTINA

2008-11-25T09:43:00.002+01:00

Que no mos conten sòries
2ª quinzena de novembre de 2008

1938. Lister, lo general republicà, no s’ho va pensar dos vegades i a més de cremar-li lo llagut al navegant que tantes vegades los havia ajudat, se va afanyar a volar los ponts de Tortosa, i amb ells, lo pont dels Muts o de la Cinta... Lo pont de barques, ja feia unes dècades que s’havia cremat i ara, just al mateix lloc on antigament se feien los canvis i les transaccions econòmiques de la capital, just al mateix lloc on antigament hi havia una de les portes més riques i ornamentals de la ciutat, hi havia lo pont de la Cinta, batejat per la societat tortosina com dels Muts (perquè ningú no sabia qui l’havia finançat). Era, en este moment, el més antic de la ciutat. Ara, ja feia temps que no es feia pagar per passar-hi. La iniciativa privada va fer el pont i va cobrar taxes durant molt de temps a tothom que el volia travessar, era això, o travessar el riu amb la barcassa que sortia vora la Casota. Lister s’assegurava que els nacionals no entressen, i trobessen la barrera natural del riu, però Tortosa començava una escalada de destrosses que no va tindre aturador en molt de temps. Los bombardejos dels rebels anticatalans (franquistes), van fer blanc a l’eixample tortosí, a la Catedral, a l’església del Roser, al barri de pescadors, etc, etc. i Tortosa va perdre i perdre, fins quotes impensables, patrimoni històric que ja mai més podria tornar a recuperar. Després, “los que hallaron la gloria...etc,etc...” van plantificar un monument al mig del riu, just a la columna que encara quedava en peus, de l’antic pont dels Muts. Alguns testimonis gràfics i altres testimonis orals, han observat que tot i que ara tothom és antifranquista, quan se va fer la inauguració del monument, los carrers de Tortosa anaven plens com un ou. Tothom cridava “Viva Franco” i cosetes per l’estil. Són coses que no s’acaben d’entendre però van ser així.
L’experiència que jo tinc del monument, és de vore’l cada dia al travessar el pont per anar dins Tortosa, ja que a Ferreries, sempre ho hem dit així, com si encara, l’antiga porta d’entrada a la ciutat encara es tanqués per les nits per a deixar a bon raser tota la ciutat emmurallada. No em desagrada el monument. Forma part dels records de la meua infantesa i penso que pot ser un atractiu turístic més per a la ciutat. Una ciutat que viu d’esquenes al riu des de fa molts anys, amb un passeig fluvial que a banda i banda fa pena, i que a lo que menys acovida és a passejar. Ara hi ha alguns que diuen que el volen tombar. No m’agrada la idea. Prefereixo que es reforme, que com ha dit molt bé el Sr. Forcadell, es transforme en un monument a la Pau, i també estaria bé que es pogués construir una passarel·la de vianants i bicicletes que arribés fins al monument i connectés les dos ribes del riu per la banda de Remolins. Que torne la il·luminació del monument i que li renten bé la cara i ja està. No crec que sigue tan complicat. I tot lo demés són sorieries que no van a cap lloc. Qui no té faena al gat pentina.

Per Núria Menasanch i Martí

12 SANGONERES

2008-11-07T10:04:00.002+01:00

Que no mos conten sòries (l'ESTEL)
1ª Quinzena de novembre de 2008

Fa tan sols uns quants segles, la medicina utilitzava les sangoneres per a fer sagnies als desventurats malalts. Estos cuquets grisos, de la família dels anèl·lids, pretenien curar tota mena de malalties fent la faena que sabien fer millor, xuclar la sang, la qual es pensava que portava tota mena d’impureses. Normalment, no cal ni dir-ho, el malalt l’acabava dinyant, i en molts casos, més per culpa del remei que no per la malaltia.

Al segle XII, lo Delta de l’Ebre en estat pantanós, ple d’aiguamolls i de fang, era l’hàbitat natural d’estes bestioles. Los que allí hi treballaven, presoners de guerra, pirates i delinqüents de tota mena, no hi anaven pas a curar-se de possibles malalties, com qui va al balneari de Cardó, no. Les mossegades de les sangoneres se repetien una vegada i una altra mentre purgaven los seus crims als camps de treball i feien una mica habitable la zona. Duraven, més aviat, poc.
Ara, estes terres estan malaltes. Sí senyors, malaltes! Cal dir-ho amb totes les lletres. A part de les centrals nuclears i de tota la porqueria que hi han abocat any rere any, per allà a dalt, a Flix, han portat anys i panys, abocant substàncies cancerígenes al riu. El partit que governava allavons, CiU, va callar, i els d’ara, ho han esbombat perquè s’hi han vist obligats si volien donar aigua a dojo per allà a les barcelones. S’omplin la boca dient que han posat uns filtres caríssims al sifó de l’Ampolla, per a que la gent de Tarragona (capital) pugue estar tranquil·la. Però no n’hi ha prou per a la capital de Catalunya. Han de tindre més garanties. Conseqüència de tants anys contaminant lo riu: la gent està caient com a mosques. Estic segura que el tant per cent de malalts de càncer que hi ha per les Terres de l’Ebre, és molt més alt que a la resta del país. I no és que a natros mos haiguen fet d’una pasta diferent i haguéssem sortit defectuosos, no, és que mos han estat embotint tota mena d’immundícia al nostre cos.

L’única gran inversió que podem esperar per estes terres, no és pas que mos porten l’AVE, com a la resta del país, la gran inversió que mos faran és descontaminar el pantà de Flix! Després no podran dir que no fem res per curar a la gent! Però.... i si la cosa se mo’n va de mare? Si ha passat lo que ha passat amb les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, què no mos pot passar, ara? Haurà pensat algun il·luminat. Allavons, (s’haurà preguntat), com curar al malalt?

12 sangoneres mos ajudaran a curar al malalt. Xuclaran la sang de la vida. Vinallop mos farà d’hospital. Cap allà més a dalt del riu, ja s’espavilaran tot solets. I si al final lo pacient se mos mori, més se’n van morir a l’època de l’antigor!
Lo riu és vida, no als transvasaments!

Per Núria Menasanch i Martí

NO ENTENC EL CASTELLÀ

2008-11-04T11:00:00.000+01:00

Corre per la xarxa un petit article en el qual es fa referència a un "incident" que va tenir lloc en l'assaig de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya. Segons el text, un cop iniciat l'assaig, a un dels organitzadors no se li va acudir res més que preguntar si algun dels presents tenia dificultat per entendre el català; de fet, una pregunta del tot sorprenent tractant-se de l'assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya, però es veu que en aquest país nostre tot és possible. Com sol ser habitual, sempre que en qualsevol esdeveniment, viatge, visita, curs? es fa la maleïda pregunta, sol aparèixer algú que afirma que no entén la llengua catalana. A partir d'aquell fatídic moment, el que sol passar és que unes desenes de catalanoparlants ens convertim automàticament en ciutadans de segona, en ciutadans sense drets lingüístics, i que el castellà passa a ser la "lengua de todos", "la lengua común de todos los españoles"? o digueu-li com vulgueu. En conclusió, que el presumible dret d'un val molt més que el dret de molts. I la majoria de catalanoparlants, acceptem els fets submisament, ja són molts anys de rebre patacades, de ser trepitjats impunement amb el vistiplau de l'administració, de la justícia espanyola, dels cossos de seguretat de l'Estat, etc.
Doncs, curiosament, aquell dia no va ser així. Una dona valenta , Montserrat Abelló, escriptora, Premi Nacional de Cultura, va aparèixer en escena i va dir, dues vegades, que ella no entenia el castellà. I a la segona va aconseguir que l'assaig dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya tornessin a la normalitat i es desenvolupés en llengua catalana; és a dir, en la que hauria de ser la llengua comuna de tots els que resideixen a Catalunya.
Aquest fet posa de manifest que la salvaguarda del català no necessita només lleis i reglaments, que també els necessita i molt, sinó sobretot valentia, gent valenta com la senyora Abelló o com el senyor Miquel Pérez Latre, el qual s'ha queixat en diversos mitjans de comunicació de les dificultats que va tenir per poder expressar-se en la llengua pròpia de Catalunya en una jornada internacional de l'ACTE, Associació de Col·lectivitats Tèxtils Europees, que va tenir lloc a Terrassa, l'alcalde de la qual és el seu actual vicepresident. Sorprèn que tant el senyor alcalde, Pere Navarro, com el regidor de Normalització Lingüística d'aquesta ciutat, Màrius Massallé (d'Esquerra) argumentin en la seva defensa que en la jornada no es preveia l'ús del català perquè les llengües oficialment previstes i aprovades eren l'anglesa, la francesa, la italiana i la castellana. Sorprèn perquè jo entenc que el fet que el consistori terrassenc organitzi unes jornades a la seva vila i no prevegi que algú hi pugui usar la llengua pròpia de la ciutat és un agreujant més que no pas una defensa. I que el senyor regidor d'ERC minimitzi l'incident i insisteixi que no s'hi va discriminar el català perquè, després que el moderador negués la paraula al senyor Pérez, perquè hi volia intervenir en català, i que aquest hi insistís, al final es va aconseguir que hi pogués parlar perquè algú l'anava traduint al castellà,em sembla un insult a la intel·ligència de tots els catalans i no entenc com a hores d'ara encara ningú no ha demanat la seva dimissió com a responsable de Normalització Lingüística del consistori.
Tots hem tingut experiències similars a aquestes, tots coneixem o hem estat testimonis d'incidents lingüístics en què la llengua catalana ha estat discriminada, vexada o marginada, però moltes vegades hem optat pel silenci, per evitar l'enfrontament, per abaixar el cap. No ens ho podem permetre. D'això s'aprofiten els enemics de la llengua catalana per fer avançar el català cap a la seva extinció,cap a un punt de no retorn.A partir d'ara, si en algun esdeveniment apareix algun "espontani" que diu que no entén el català, la nostra resposta immediata ha de ser: "Jo no entenc el castellà!".
Carles Bonaventura
Notícia per: RC el dia 2008-11-03

L'AJUNTAMENT TORTOSÍ HAURIA DE SABER QUE UNA TERRA SENSE PAGESOS NO TÉ FUTUR.

2008-10-25T21:01:00.001+02:00

Que no mos conten sòries
Segona quinzena d’octubre

Recordo de menuda anar a comprar amb ma mare al mercat municipal de Tortosa. Les pageses amb les seues llargues faldes fins als turmells, lo seu mocador al cap, lo seu xal, i invariablement, totes envoltades de l’omnipotent color negre. Assentadetes a la seua cadireta de bova i en filera, anaven oferint los seus productes als potencials compradors que s’ho miraven amb cara de fàstics, per a poguer iniciar el teatre del regateig. Jocs de balances amb pesos, complementats amb grupets de monedes, començaven la negociació. Tot això ja es va perdre fa molt de temps, i tan sols quedava la fira dels dissabtes, que primer davant del Mercat del Peix, i després desterrats al carrer Artur Anguera, al costat del “Parque”, era l’únic moment a on los pagesos podien oferir les seues fruites i verdures directament al consumidor, sense intermediaris.

Però ara, l’ajuntament tortosí, s’ha deixat perdre esta fira. Al·leguen que els pagesos s’han jubilat, però es callen que als jovens pagesos, que volien posar-s’hi, se’ls hi va denegar el permís. Al·leguen que era una competència deslleial als venedors del mercat municipal, oblidant que la competència que més mal li fa al mercat són les grans superfícies comercials i que, sense els pagesos, ells no tindrien la matèria prima per treballar.

Que la pagesia catalana està en crisi, no se li escapa a ningú. Los nostres pagesos han de lluitar contra l’augment dels costos de producció i l’abaratiment dels productes en origen, la qual cosa no es tradueix en lo preu final que paguem los consumidors. Una especulació alimentària, que per molt que s’ha denunciat, continua portant-se a terme amb total impunitat. Les administracions públiques miren cap a un altre costat, mentre quatre especuladors se fan rics a costelles dels treballadors de la terra. I el pagès, sempre a perdre.

Crec que és una llàstima que s’hague deixat perdre una altra de les nostres tradicions. Espero que es rectifique des de l’ajuntament, i si més no, des de la regidoria de cultura, que hauria de vetllar per les nostres tradicions, se pugue reparar este perjudici a un dels sectors econòmics més desfavorits del nostre país.
Una terra sense pagesos, no té futur.

Núria Menasanch i Martí

PERPINYÀ LO DIA 8 DE NOVEMBRE AMB EL RC

2008-10-23T09:18:00.002+02:00

CLOENDA DEL CORRELLENGUA 2008 A PERPINYÀ
“ESBORREM EL TRACTAT DELS PIRINEUS!”

VINE A LA MANIFESTACIÓ DEL 8 DE NOVEMBRE
AMB EL PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ (RC)

Amic/ga,

El Consell Executiu Nacional del Partit Republicà Català va decidir en la seva reunió del 18 d’octubre adherir-se als actes del final del Correllengua que, com cada any, tindrà lloc a Perpinyà; enguany, el pròxim dissabte dia 8 de novembre, coincidint amb la Diada de la Catalunya Nord.

Com suposo que ja sabeu, el 7 de novembre del 1659 es va firmar el Tractat dels Pirineus entre les monarquies francesa i espanyola pel qual s’imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial traduïda en la cessió dels comtats catalans del Rosselló (Conflent, Capcir i Vallespir) i la meitat de la Cerdanya a França com a resposta per l’aixecament català de 1640; un pacte que violava les lleis i constitucions catalanes que havia jurat respectar el monarca espanyol Felip IV. La Catalunya Nord, malgrat els intents d’assimilació francesa, ha mantingut sempre un sentiment de catalanitat que li ha permès de sobreviure. Avui, encara queda prou gent per promoure la llengua i la cultura catalanes, per demostrar que el futur d’aquesta part del país es troba en la unitat amb la resta de territoris catalans.
És per això que us animem a acompanyar-nos en aquesta diada reivindicativa i a la manifestació que començarà el mateix dissabte 8 de novembre a les 4 de la tarda a la plaça Catalunya de Perpinyà i en què el nostre partit participarà formant un bloc propi juntament amb els companys de Catalunya Acció i d’Unitat Nacional Catalana.
També us informem que aquell dissabte sortirà un autocar de Barcelona, organitzat per UNCat, en què hi ha places disponibles al preu de 20 euros. Cal que hi reserveu lloc abans d’aquest divendres 24 d’octubre a través d’aquest correu: organitzacionacional1@partitrepublicacatala.cat . Uns dies abans us informarem del lloc i l’hora exactes de la sortida.

DE FORA VINGUEREN I DE CASA ENS TRAGUEREN

2008-10-15T09:16:00.002+02:00

Que no mos conten sòries
Segona quinzena d’agost

A vegades penso que el món s’ha girat del revés. La problemàtica de la immigració n’és un bon exemple.

Quan jo era menuda, cap allà als anys setanta, consideràvem que els únics racistes que hi havia al món eren los nord-americans: Aquells que es vestien de vesta com a les processons de Setmana Santa, però que pertanyien a una sola confraria que anava de blanc, aquells que als pobres negrets los feien saltar la foguera de Sant Joan eternament. Miràvem, a l’únic canal de la tele que hi havia, a Kunta-Kinte com intentava escapar de la plantació on treballava d’esclau, i tots mos agermanàvem amb lo pobre negret, raptat a la força del seu poblat de l’Àfrica. Recaptàvem per al DOMUN amb unes vidrioles que representaven los caps d’un xinet i d’un negret.

Recordo, que un dia a Tortosa va aparèixer un negre. De fet, un tros de negre: Alt com un Sant Pau i negre com l’estalzim. Tots los xiquets i xiquetes de Ferreries (que a aquella època corríem pels carrers) vam afanyar-mos a vore el negre, que era igualet que els de les pel·lícules. Després mo’n vam assabentar que era metge i que havia vingut a passar uns dies a casa d’uns amics de Tortosa que tenien lligams amb l’Àfrica.
Ara, tot ha canviat radicalment. La nostra societat s’ha abocat a viure en un hipocresia constant en la qual has de parar molt de compte del que dius perquè a la més mínima t’acusen de racista. Dir, per exemple, que una persona és de color negre, ja pot donar peu als nous inquisidors per a tractar-te de racista. S’ha de dir que és de color. Als menjadors dels col·legis s’ha de menjar de tot, però s’hi hi han morets se’ls hi ha de canviar el menú per a no donar-los-hi porc, perquè tot i que hem de ser laics a les escoles, mos podrien acusar de racisme. I pareu compte si vos queixeu de la sanitat. Si resulta que el govern inverteix tan pocs diners en la nostra salut que els nostres metges han de treballar com a esclaus per quatre duros, fent més hores que un rellotge després d’haver estudiat un munt d’anys. Si resulta que els nostres metges se veuen abocats a anar-se’n a l’estranger per a viure millor i et queixes de que les seues places són cobertes per metges de fora que ni tan sols passen totes les proves d’homologació. Ja has abocat! Sempre hi haurà algun d’estos inquisidors salvadors de la moral que et vindrà a dir que igual que en l’època medieval sabien trobar la bruixeria que s’amagava baix la pell d’algunes dones, ara han sabut trobar-te lo racisme subcutani que, segons ells, impregna a la nostra societat.

Per Núria Menasanch i Martí

CANTE NOU, AIGUA FRESCA

2008-10-11T13:41:00.001+02:00

Que no mos conten sòries. Publicat a la revista l'Estel.
1ª Quinzena d’octubre de 2008

És un rumor, no, un clam. Ho sens dir al veí, a l’amic, al conegut. Per les Terres de l’Ebre és, després de parlar del temps, un dels recursos més utilitzats per a entaular conversació.
— Ja ho has anat a vore?
—Encara no...
—Pos ja fas tard.
—Tan avançada està la cosa?
—Lo sifó, ja es pot vore, que serà molt més gran que el de l’Ampolla. Est aigua pot arribar fins a Andalusia, si s’ho proposen.
—Però, no s’acaba a la Sènia?
—Això diuen, però la canonada ja estarà feta i acabada a portes de Castelló. I com que els hi sobrarà un munt d’aigua...
—Però l’aigua no és per als pagesos de la vora del canal?
—Esta és l’excusa. Però els pagesos ja tenen los seus propis pous i no hi pensen renunciar per una aigua que els hi costaria tres vegades més cara de la que tenen ara. Tot ha sigut un enganya bobos. S’han posat a apuntar concessions com a xurros, concessions que per altra banda saben perfectament que no es demanaran, i així tindran l’excusa per a dir que els hi sobra aigua. Igualet, igualet, que van fer ara amb lo transvasament cap a Barcelona des de la canonada que arriba a Tarragona. En lo con què, que ara, ja tenen lo permís de l’estat de traure aigua per casos de emergència. De fet, est estiu, los valencians ja es preparaven l’excusa de l’emergència per sequera.
—Com ho saps?
—Home, com ho sé... Que no saps que aquí tenim la sort, encara que a vegades penso que la desgràcia, de poguer vore lo canal 9 valencià? Què potser no has escoltat los telenotícies d’est estiu? La sort ha sigut que per allà a baix s’estan inundant, com los hi va passar als de per allà a dalt...
—Ja podem dir que tenim algun àngel que mos ajuda per allà a dalt al cel. Però, i la gent? No es manifesten? No diuen res? Què passa?
—Juguen a cansar al personal. Però no se’n sortiran. Tornarem a manifestar-mos. Hem de tindre molt clar que hi depèn lo futur dels nostres fills. Renovarem les energies. Farem fort l’esperit. Tornarem a lluitar! CANTE NOU, AIGUA FRESCA!

Núria Menasanch i Martí

COMITÉ DE BIOÈTICA

2008-09-26T20:08:00.000+02:00

Segona quinzena de setembre-ESTEL
Que no mos conten sòries

En plena crisi galopant, el President de l’Estat Espanyol, posat contra les cordes de les seues pròpies mentides, sense poguer pagar ni els diners promesos per al lloguer als joves que es volen emancipar, ni els diners de la llei de la dependència a les persones que tenen familiars al seu càrrec, intenta a la desesperada desviar l’atenció cap a una altra banda i pren mà, al ja més que suat recurs, del tema de l’avortament, per a vore si li funciona. Al llarg de la història, les dones sempre hem hagut de viure en una societat acusadament masclista. Tot i que hem avançat molt, encara ara podem afirmar que la nostra societat no és ni molt menys lo igualitària que hauria de ser. Tan sols cal parar compte amb lo degoteig constant de dones mortes per violència masclista que dia a dia passen a formar part d’una llista que no pareix que s’hague d’acabar. Però a mi, voler-me colar el gol de que si no estic a favor de l’avortament lliure és que no sóc feminista, pos... no! De fet, afirmo rotundament, que una posició radicalment avortista és marcadament masclista. Molts d’estos homes que no volen, per coquets, o pel que sigue, posar-se la gometa al lloc on se l’haurien de posar per a no deixar en estat a la senyora, són lo primers que després l’acompanyen a buscar la pastilla del dia després. Elles, completament submises, utilitzen un producte avortiu com a mètode anticonceptiu tan sols per a no pertorbar la comoditat de la seua parella i no demanar-li, no, exigir-li, que face el favor de posar-hi remei abans. Estes dones, a la meua manera de vore, demostren molt poc esperit. Quan has estat mare, quan has sentit com un nou esser creixia dins teu, formant part de tu, però escoltant lo seu propi batec de cor, saps que un avortament no és una cosa com qui es trau una berruga del nas. Ells no ho saben, però natros sí. Clar, que durant molts anys la cosa ha estat viciada per una falsa moral on altres persones que no tenien ni idea del miracle de portar al món un fill, se posaven a decidir sobre les nostres vides. L’església encara es plantejava a qui havia de salvar en cas de perill, si a la mare o al fill. Quin disbarat! Però ara, s’han tret de la màniga un comitè de bioètica, que no sé d’a on ha sortit, i han dit lo següent: Avortament lliure abans dels sis mesos i avortament a qualsevol mes sempre que hi hague perill de la mare. No n’estic gens d’acord, amb l’anomena’t comitè. Als sis mesos hi ha hagut xiquets, que en un part avançat, han pogut sobreviure, i actualment, amb los molts de sistemes anticonceptius que hi ha, qui espera tant de temps o és una inconscient o no té veu pròpia per a decidir lo què fer amb lo seu cos. Lo del perill de la mare ho entenc en casos extrems, però no com ara, que amb l’excusa del sofriment psicològic se firmaven avortaments com a xurros. Per tot això, senyors dels comitè, vaiguen a qui els ha col·locat, i li diuen a esta persona, que arregle los problemes reals de la gent i que mos deixe de dir a les dones lo que hem de pensar i lo que hem de fer amb lo nostre cos.

Per Núria Menasanch i Martí

TORNADA A CASA

2008-09-26T20:07:00.000+02:00

Article publicat a l'ESTEl-Que no mos conten sòries

Acabat l’estiu, és hora dels recomptes. Segur que la tornada al dia a dia mos costa a tots més del que volem admetre, però això, com és una qüestió que es repeteix any rere any ja ho tenim per mà. Als menuts potser els hi costarà una miqueta més.
Recordo que quan era menuda les vacances d’estiu pareixia que duressen molt més. Ara, me passen més que volant. Qui més qui menys ha pogut sortir de les quatre parets de casa per a anar al tros o a la muntanyeta, o escapar-se per anar un matí a la platja.
La tornada, però, se pot fer més dura per a tota aquells que al tornar se troben sense faena. L’atur ha pujat a l’estiu, tot i ser un país eminentment turístic, o sigue que ja mos podem preparar per a quan comence la tardor. I és que este país ha estat durant massa temps xuplant de la mamella a costa de la bombolla immobiliària i dels crèdits regalats.
Tots, parlàvem de lo cars que estava la vivenda, de los molts milions que havien demanat per aquí i per allà a fulano i a mengano, la gent se sentien rics per los molts quartos que valien los seus pisos, inclòs s’explicava la llegenda urbana d’aquells que per anar a fumar-se una bona mariscada a la Ràpita havien demanant un crèdit al banc d’estos instantanis. Ara, fins i tot la sardina mos pareix cara. Los nostres pescadors se fan a la mar amb uns preus dels gasoil que superen als de la gasolina, i a sobre, no troben ni tan sols ni la preuada sardina, ni l’anxova, per culpa del canvi climàtic que alguns encara es neguen a evidenciar. Amb la sardina i l’anxova passarà lo mateix que amb l’abadejo, que mentre n’hi havia en abundància ningú en feia cas i que quan a començat a faltar s’ha convertit en una delicatessen. Mos posem les mans al cap cada vegada que omplim lo carro de la compra o posem gasolina al cotxe. Al·lucinem pepinillos quan mos diuen que la carestia de vida tan sols ha pujat unes poques dècimes perquè resulta que quan van inventar-se aquella nova fórmula per a calcular-la se van deixar de ficar la mitat de les coses. Implícitament t’estan dient que lo que estàs pagant no ho estàs pagant. Que això no és una crisi que és una desacceleració econòmica, i que sofrim poc menys esquizofrènia paranoide o que devem tindre un forat a la butxaca pel qual se mos escapen los diners.
En fi, tot i així, los hi desitjo que tinguen una bona tornada a la rutina del dia a dia.

Per Núria Menasanch i Martí

T'ESTIMO

2008-08-15T11:53:00.001+02:00

Que no mos conten sòries
1ª Quincena d’agost de 2008

Una colla de pretesos intel·lectuals han fet públic un manifest on reivindiquen l’ús del castellà i la defensa d’esta llengua, la qual diuen que a Catalunya està greument amenaçada i quasi en perill d’extinció. Alienígenes? Extraterrestres? No ho sé. La qüestió és que tot este mes de juliol, l’he hagut de passar amb ma filla a Barcelona per qüestions personals.

—Una cullereta, per favor

I el cambrer se me va quedar mirant com si li hagués dit un pecat. Ni dibuixant-li amb los dits la forma de la cullera, me va saber entendre el pobre home. Al final vaig acabar demanant-li en castellà.

“VENEDEMOS TODA CLASE DE BEBIDAS”

Així resava un cartell al mig de les Rambles, just al costat del Liceu. Venedemos! Els pobres morets que regentaven la paradeta no sabien ni escriure en castellà! Un dia tornant en tren li vaig comentar a ma filla:

—Au va! No et queixes tant que de passo practiques lo castellà! Pensa que anar a Barcelona és per al castellà com si anesses a Londres a practicar l’anglès—.

I és que ma filla estava desesperadeta amb la qüestió de la parla. I a sobre, les poques xiquetes del seu curs que parlaven en català, se’n fumaven tant com volien del seu dialecte tortosí. Una data curiosa: Al curs hi havia un parell de xiquetes que parlaven lo dialecte castellà-andalús i ningú se’n fumava de la seua parla. Curiós, si més no.
Però bé. Tornem al tren. Cada dia, quan passàvem lo Coll de Balaguer, les nostre orelles se tornaven a obrir a la dolçor de la nostra parla. Cares potser no conegudes però sons i accents familiars mos anunciàvem que ja érem a prop de casa i, literalment parlant, la boca se mos feia aigua a l’ensumar la, ja pròxima, arribada. Orgullosa de la meua Tortosa, vaig anar a comprar-me un mòbil nou, i quina no va ser la meua sorpresa quan a la botigueta que hi ha davant del Patronat, la dependenta me va dir que li parlés en castellà que no m’entenia en català. Si em punxen no em trauen sang! Me vaig negar per complert! No va servir de res que la jove en qüestió me digués que tan sol estava aquí per una setmana i que marxava tot seguit a una altra destinació. Això, després d’un mes parlant en castellà aquella xica no m’ho podia fer de cap de les maneres. Al final, jo en català i ella amb cara de estar parlant amb poc menys que amb un xinès, vam aconseguir entendre-mos.
Per això, estimats lector, tant fa a on anésseu est estiu. Penseu amb allò que em va dir un dia una molt estimada professora meua de filosofia: “Te quiero” implica possessió, però dir-li a una persona una cosa tant bonica com “t’estimo” tan sols se pot dir en català.

Núria Menasanch i Martí

DECLARACIÓ DE TORTOSA

2008-07-04T18:21:00.001+02:00

L’11 de juliol de 1708, ara fa 300 anys, la ciutat de Tortosa era conquerida
per l’exèrcit francocastellà de Felip de Borbó, que un any abans havia
guanyat la batalla d’Almansa i havia iniciat la conquesta del País Valencià
i Lleida. Oberta la porta del sud i dominada Tortosa, el mateix exèrcit va
ocupar, passats uns quants anys de contínues lluites, Barcelona (l’11 de
setembre de 1714) i Mallorca (el 3 de juliol de 1715).
Segle i mig després, Tortosa tornava a ser protagonista; aquesta vegada
de l’inici de la refeta: el maig de 1869, republicans federals de Catalunya,
el País Valencià i les Illes Balears, i també d’Aragó, convocats per Valentí
Almirall, es reunien a Tortosa i subscrivien l’anomenat Pacte de Tortosa,
en el qual reivindicaven la necessària col•laboració entre tots els
territoris que havien format part de l’antiga Corona d’Aragó.
Tortosa, a mig camí entre València i Barcelona, entre Perpinyà i Alacant,
al davant de la costa de les Balears, hauria de ser un punt de trobada
entre tots els nostres territoris. En aquest sentit, l’any 1976, el Congrés
de Cultura Catalana (aquella magna iniciativa cívica que va saber
superar les fronteres administratives i restablir la col•laboració entre
les nostres terres) la va declarar cruïlla dels Països Catalans.
Tortosa, capital històrica d’una terra on es parla una forma del català
que s’estén a banda i banda del riu Sénia, des de l’Ametlla a Alcalà de
Xivert, és la prova més convincent de la unitat de la llengua catalana.
Tortosa és també la seu d’un bisbat que, des de temps de Jaume I, abastava
les terres catalanoparlants del nord del País Valencià, i que encara
avui s’estén per les comarques valencianes del Baix Maestrat i els Ports.
Tortosa és, per tant, l’eix central i vertebrador d’una història comuna,
i pot ser-ho també d’un futur possible.
És per això que, en acomplir-se els 300 anys dels fets de 1708, volem
reivindicar per a la ciutat de Tortosa aquest paper central de cruïlla
i de punt de trobada, amb una mirada posada en el futur comú dels
nostres territoris.
Tortosa, 5 de juliol de 2008
DECLARACIÓ DE TORTOSA

300 ANYS D'OCUPACIÓ BORBÒNICA A TORTOSA

2008-07-02T22:07:00.003+02:00

Que no mos conten sòries.
1ª quinzena de juliol de 2008

A Tortosa el 15 de juliol de 1708, després d'un setge des del mes de juny, van entrar els 30.000 soldats comandats pel Duc d'Orleans, i van escampar per tota la ciutat, aquell terrorisme militar tan gastat per les castelles.

La Federació Llull, de la que en forma part Òmnium cultural celebrarà el proper dissabte dia 5 de juliol a Tortosa, los actes de commemoració dels 300 anys de la caiguda de la ciutat a mans dels borbons, acte que s’inclou dins de la campanya:

300 anys. Caminant cap al futur. 1707-1714 / 2007-2014”.

A les 12.30h. Hi haurà una descoberta d’una placa conmemorativa a la Plaça del mercat del Peix.

A les 13h. signatura de la declaració de Tortosa a la Catedral de Tortosa. 14.30, al Pavelló Firal, dinar dels Països Catalans (Arrossada popular)

i a les 18h. un altre cop a la plaça del mercat del Peix mos tornarem a trobar per a tancar la trobada amb la confecció d’un mapa gegant dels Països catalans i actuacions de colles populars i un concert d’ARAMATEIX.

El gran patrici tortosí, Francesc Mestre i Noè, que va aconseguir traure el fidelíssima...etc de l'escut de Tortosa i que va aconseguir que es posés el nom d'un carrer de Tortosa als màrtirs de 1640, sabia molt bé com les gastaven los borbons.

Ell va escriure lo següent poema:

Als herois fills de Tortosa

Si bé roden los segles la història no us oblida,
Los vostres fets heroics seran sempre immortals,
Donàreu per la pàtria lo cor, l’alè, la vida,
Vosaltres sou los únics que heu tancat la ferida
Que obriren a Tortosa perduts fills deslleials.Darrera la cobdícia, buscant honres estranyes,
Deixaren les de casa superbs aduladors,
Homes sens fe ni pàtria, sens cor, passió, ni entranyes,
Besaven mans odioses cegats en ses hassanyes
Pel brill de l’or que encisa herència de traïdors!Vosaltres despreciàreu l’honor estrany, riquesa;
La fe de vostres avis al Juny no va esclatar,
I al crit de Déu i pàtria! La flama fou encesa,
Més ai! Aquesta flama fou aviat sotmesa,
Per l’ardit mercenari del repugnant tirà!La sang que vessàreu en nostre cor no corre,
Encara sentim migrança, encara no us oblidem,
Mentre la pàtria ens cridi i l’orbe no s’ensorri,
Vostre record heroic no penseu que s’esborri,
Al crit de Via fora!
Germans vos venjarem.

EST ESTIU PROHIBIT FICAR-SE MALALT!

2008-06-13T11:36:00.001+02:00

ESTEL
Que no mos conten sòries
2ª quinzena de juny de 2008

Pel camí trencat va aparèixer un carro. Lo bon pagès anava sense presses, fumant-se la punta d’un caliquenyo amb lo matxo trotant al davant i el gosset corrent pel darrere lligadet al cordell. Tot era pau i tranquil·litat a aquelles hores, just després de dinar. Estaven al ple de l’estiu i en aquell soligué que queia la gent aprofitava per a fer la migdiada. De cop, un soroll va omplir l’aire. Lo pagès no va ser a temps de res i de seguida... Patapam! Carro, matxo, gosset i pagès, van anar pegant voltes per l’aire i van caure l’un aquí l’altre allà a qui més malament i més ferit. Un cotxe els havia envestit a la valenta i els havia deixat ben accidentats.

Del cotxe va sortir un home amb una escopeta i arrimant-se al matxo que estava tombat al terra sense moure’s va exclamar:

—¡Pobre caballo! — I li va disparar matant-lo a l’acte —No puedo ver sufrir a lo caballos. —va concloure.

Unes quantes passes més enllà hi havia el gosset, rebolcant-se per enterra i gemegant de dolor. L’home va exclamar:

—Pobre perrito! Yo no puedo ver sufrir a los perritos. —I també li va disparar a boca de canó.

Tot just girar-se i a dalt d’un arbre se troba al pobre pagès. Allò era un poema. Tot esgarrinxat, una cama penjant-li de mala manera, un ull que estava més fora que dins de la cara, la qual lluïa tota ensangonada per culpa d’una ferida molt dolenta al cap. L’home del cotxe se’l va quedar mirant en cara de pena. I allavons, lo pagès va cridar amb tota la veu que va poguer traure de dins:

—“Parese” mentida pero no me he hecho nada. No-me-he-hecho-nada!!!

Esta pensada tan graciosa, que deu lo mèrit al insubstituïble còmic, Eugenio, mos serveix d’introducció a una de les notícies més esgarrifants que mos ha donat este, lo nostre govern de la Generalitat, que no passa dia que no en diu una de grossa. I és que la consellera de salut la Sra. Geli, mos ha dit que est estiu necessiten metges i que ara se’n han donat compte, entrat lo mes de juny! La gran idea per a sortir del pas passa per dos grans pensades, dignes si més no de l’Eugenio si no fos perquè estan jugant amb la nostra vida. Les dos solucions són: Que els metges que encara no han acabat d’estudiar se posen a treballar i mos utilitzen de conillets d’índia ( per a la qual cosa los residents ja han dit que no se senten preparats) i l’altra pensada meravellosa és que vinguen metges estrangers sense que se’ls hi haigue homologat lo títol. La pregunta és: s’acceptarà tan sols als sud-americans o a qualsevol altre estranger (rus, marroquí...etc) que demostre tindre coneixement de català o castellà? Per això, una recomanació estimats lectors: Est estiu, prohibit posar-se malalt! I si els porten cap a l’hospital, sense poguer evitar-ho, fassen com lo pagès de l’acudit: ——“Parese” mentida, pero no me he hecho nada. No-me-he-hecho-nada!!!

Per Núria Menasanch i Martí

AIGUA I TERRITORI

2008-05-31T20:53:00.000+02:00

UN RIU DE GENT

2008-05-30T12:18:00.002+02:00

Art. publicat a la revista Estel.

Que no mos conten sòries
1ª quincena de juny de 2008

Entre 20.000 i 30.000 persones vam participar el passat dia 18 de maig a Amposta en la gran manifestació contra el transvasament de l’Ebre a Barcelona.

Va ploure abans i després, però l’oratge que estic segura està de la nostra part, va fer que mos brillés un sol radiant durant tota la manifestació. Jo no sé si és gràcies a la Moreneta, a la Verge de la Cinta o a la de la Petja, però el temps està de la nostra banda. La pluja fa surà la gran mentida de la sequera i aconseguirà que els pobres barcelonins, haiguen de sortir en barca de casa seua mentre els multen per regar quatre plantetes de la terrassa.

Una gran jornada que, amb un caràcter marcadament festiu i familiar, va evidenciar el rebuig d’estes terres a un transvasament injust i traïdor. Tot i ser jornada de comunions, la gent va tornar a mobilitzar-se. Un hora de rellotge vaig haver d’esperar per començar a caminar des de que es va posar en marxa la capçalera de la manifestació. La qual la PDE va tindre l’encert d’anar encapçalada per dones i criatures, representants-víctimes d’esta injustícia.

Anaves caminant i et trobaves en aquell veí, conegut o amic que no hauries dit mai que pogués estar allí. Los xiquets trobaven als seus companys de col·legi, a algun professor...etc. Dos paraules: Lo riu és vida, no al transvasament. Sempre amb un somriure a la boca. Amb un somriure, però allí estàvem. Amb un somriure però amb el cor encongit sabent que tots els poders fàctics els tenim en contra. Amb un somriure però sent conscients de la dificultat. Amb un somriure de reconeixement vers l’altre. Un somriure que mos agermana a tots. Que és transversal. Que tan sols té un color, lo blau. Este somriure volia expressar moltes més coses de les que sortien dels llavis. Perquè, allí, a Amposta no tan sols mos manifestàvem per defensar el nostre riu, també ho fèiem per defensar la nostra terra i als nostres fills i filles que en definitiva són lo nostre futur.

Mos diuen que som pocs. 150.000 enfront de més de 5 milions. Este dia, va baixar gent de Barcelona, de Girona, de Lleida, de Saragossa, de Valencia... Potser sí que som pocs, però amb l’ajuda dels nostres germans dels Països Catalans, ja no en som tan pocs. I els d’aquí serem pocs però ben avinguts. Hem demostrat que si tots fem pinya, podem arribar a fer pinyons. Que la unió fa la força. I el poble ha demostrat una vegada més que té veu pròpia.

DEFENSEM LA TERRA.

MORI EL MAL GOVERN.

Per Núria Menasanch i Martí

Finalment el rei ha caigut! Visca la República Catalana!

2008-05-30T12:14:00.002+02:00

Després del Nepal ara mos ha tocat a natros.
Vore vídeo:

Veure el programa El Rei cau al Palau de la Música

Oeee, oe,oe, oe! oeeee! oeeeee!

2008-05-28T15:50:00.000+02:00

Baltasar diu ara que el govern es planteja anul·lar la construcció de la canonada
El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, diu ara que la canonada entre Tarragona i Barcelona podria no fer-se si es garanteix aigua fins d'aquí a un any
Dep. de Medi Ambient
Ult. Act. 28.05.2008 - 13:39 hs
El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, ha admès aquest dimecres que el govern català es planteja ara no realitzar el transvasament de l'Ebre a Barcelona si les pluges garanteixen que hi haurà prou reserves d'aigua als pantans per proveir la població fins al juny de l'any que ve. És la primera vegada que un membre de l'executiu català admet en públic la possibilitat d'anul·lar la canonada entre Tarragona i Barcelona.Baltasar ha assegurat, en declaracions als periodistes, que l'executiu català està analitzant com es podria garantir el subministrament de la població de Barcelona si finalment es derogués el decret llei que possibilita la prolongació del denominat minitransvasament de l'Ebre des de Tarragona fins a Barcelona. "Caldrà analitzar quines mesures cal posar en marxa. També estem analitzant la no materialització de la canonada i, per tant, estem analitzant com funcionaria el sistema amb la derogació del reial decret llei", ha dit Baltasar. El conseller ha aclarit que és "impensable" que es derogui el decret i es mantingui el projecte de construcció de la canonada entre Tarragona i Olèrdola (Alt Penedès), a la vegada que ha subratllat que la Generalitat està en permanent contacte amb el govern central per prendre una decisió sobre això. Precisament, el portaveu del grup del PSOE al Congrés, José Antonio Alonso, va avançar ahir que el ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí tindrà llest entre avui i demà un informe que permetrà saber si les últimes pluges són suficients per anul·lar el trasllat d'aigua a Barcelona. Respecte al trasllat d'aigua en vaixells procedents de Marsella (França) i Tarragona, Baltasar ha explicat que arribaran només els prop de seixanta vaixells que s'han contractat fins al 15 d'agost i que ja estan pagats. Barcelona, doncs, no rebrà finalment cap vaixell amb aigua procedent de la planta dessalinitzadora de Carboneras (Almeria), malgrat les obres que s'estan portant a terme al port andalús per fer efectiva la càrrega de líquid als vaixells.

DESTAPANT LA CORRUPCIÓ I LES VERGONYES DEL TRANSVASAMENT

2008-05-28T10:51:00.001+02:00

>
> http://es.youtube.com/watch?v=cZrb2oDPCIk <--Primera part
> http://es.youtube.com/watch?v=bdwvJNXE-Qo <--Segona part
>

LOS CATALANS VOTARIEN INDEPENDÈNCIA

2008-05-25T12:15:00.004+02:00

PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ. 21 de maig de 2208

Segons un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya, una majoria de catalans és favorable a la independència

Entre un 52% i un 62% dels catalans votarien favorablement en un referèndum democràtic d'independència de Catalunya segons es reflecteix en l’estudi “Llengua i identitat a Catalunya elaborat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), realitzat amb 1.108 enquestes a majors de 15 anys.

L’estudi revela que un 36,5% dels ciutadans de Catalunya votarien segur a favor de la independència, mentre que un 22,1% votarien en contra. Un 27,1 s’abstindrien i un 11,7 no tenen el vot decidit.

Aquesta dada superaria un dels dos criteris que la Unió Europea va establir amb motiu de la consulta a Montenegro, el de la participació, ja que hi votaria més del 50 per cent d’habitants.

Pel que fa al segon criteri, que es el d’aconseguir un 55% de vots afirmatius, la ponderació del vot indecís dóna una forquilla entre el 52 i el 62% de vots favorables. Suposant que els indecisos s’abstinguessin, el vot favorable arribaria al 62 per cent, mentre que si tots els indecisos votessin en contra –cosa poc probable–, la victòria del sí seria més ajustada, és a dir, d’un 52%.

El Partit Republicà Català considera que aquests resultats coincideixen bastant amb els d’un altre estudi fet fa ja uns anys per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, amb el suport de la Diputació de Barcelona, i que podeu trobar a la secció d’Arxiu del nostre web (facilitat per Marc Belzunces). En canvi, confirmen que els diferents baròmetres fets per la Generalitat i altres organismes sobre la mateixa qüestió tan sols tenen la intenció de confondre la població, tal com hem denunciat moltes vegades.

Dels resultats de l’enquesta de la UOC, cal destacar sobretot tres dades: que la proposta independentista té un avantatge de 14 punts respecte a la proposta unionista (un 36,5% contra un 22,1%); que més d’un 20% de ciutadans de Catalunya que han nascut fora del Principat votarien a favor de la independència, i que un 30% dels que tenen el castellà com a primera llengua també votarien afirmativament en aquest plebiscit.

CONCENTRACIÓ A BARCELONA LO 27 DE MAIG.

2008-05-22T21:55:00.002+02:00

Des de la Plataforma metropolitana contra les transvasaments, us convidem a la concentració convocada per Jóvens de l'Ebre (http:// jovensebre.org/), coincidint amb la Taula de la Sequera.

Serà el proper dimarts 27 de maig, a partir de les 18h, davant del Palau Reial de Pedralbes.
Plataforma metropolitana contra els transvasaments

S'EXPROPIARAN 760 FINQUES PER AL TRANSVASAMENT

2008-05-22T21:48:00.001+02:00

PDE, ja podeu començar a fumar canya!

L'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya les 760 finques que expropiarà per construir la canonada del transvasament de l'Ebre a Barcelona, pertanyents a una vintena de municipis entre Constantí (el Tarragonès) i Olèrdola (l'Alt Penedès).

L'ACA expropiarà els terrenys pel procediment d'urgència, fet que li permetrà d'optimitzar la construcció de la canonada, que tindrà seixanta-dos quilòmetres i transcorrerà paral·lela a l'AP-7.

Citarà els propietaris dels terrenys durant la primera quinzena de juny perquè signin les actes prèvies a l'ocupació dels béns i els drets que s'expropien.

EL SR. GERVASI ASPA DEMANA QUE S'ATUREN IMMEDIATAMENT LES OBRES DEL TRANSVASAMENT

2008-05-22T15:17:00.001+02:00

Declaracions a RAC1
http://blocs.esquerra.cat/gervasiaspa

MONTILLA : TRANSVASISTA I DICTADOR.

2008-05-22T10:03:00.002+02:00

Montilla afirma que la canonada de l'Ebre es farà encara que s'omplin els pantans

El govern crearà una taula de diàleg sobre l'aigua per decidir solucions a llarg termini quan s'hagi superat la sequera

XAVIER MIRÓ. Barcelona

La canonada per portar l'aigua de l'Ebre a Barcelona es construirà de totes totes. Una altra cosa és si es farà servir a la tardor o l'hivern vinents per evitar les restriccions d'aigua a la regió metropolitana de Barcelona. Si quan la canonada estigui construïda el volum de reserves als embassaments és suficient, no es farà servir. Però l'obra no té marxa enrere. Així ho va aclarir ahir al Parlament el president de la Generalitat, José Montilla, després d'una setmana de declaracions i contradeclaracions confuses de la ministra de Medi Ambient, el vicepresident Carod-Rovira, el delegat del govern a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, i els tres partits del govern. El Parlament ha aprovat per unanimitat crear una taula de l'aigua per decidir les solucions de futur.

«No podem mirar al cel esperant de braços plegats que plogui», va afirmar Montilla per defensar la construcció de la canonada per transvasar aigua de l'Ebre a Barcelona encara que augmentin molt les reserves dels embassaments amb les pluges regulars d'aquesta primavera. La canonada es construirà tant sí com no i encara que no calgui fer-la servir per salvar la crisi actual de sequera a la regió metropolitana de Barcelona.

Pel president, el fet que els embassaments estiguin encara al 34,3% i lluny del 50% amb què es podria donar per superada l'alerta per sequera obliga a executar l'obra, que durarà tres mesos pel cap baix, i perquè no es pot saber en quina situació estaran les reserves dels pantans del Ter i el Llobregat quan estigui acabada.
El president clarifica així la posició del govern després que la ministra de Medi Ambient, dilluns, desfermés un seguit de respostes i preses de posició confuses. Efectivament, la ministra Elena Espinosa afirmava dilluns des de Brussel·les que, si les pluges d'aquestes setmanes feien augmentar prou les reserves als cinc embassaments del sistema Ter-Llobregat, el reial decret que permet la construcció de la canonada no tindria sentit.

El vicepresident del govern català, Josep-Lluís Carod-Rovira, i el delegat del govern a les Terres de l'Ebre, Lluís Salvadó, s'afegien a la posició de la ministra. Posteriorment van matisar, però, que el volum dels embassaments condicionaria el fet de començar a transvasar aigua de l'Ebre a Barcelona però no la construcció de la canonada.

La mateixa ministra Espinosa va voler deixar clar la mateixa tarda que la situació no permet encara replantejar-se l'obra, i ja no va tornar a negar que aquesta es fes si plovia prou. Ahir al Parlament, el president català deixava clar que l'obra es farà sigui quin sigui el nivell d'aigua als embassaments.
D'altra banda, el Parlament va aprovar per unanimitat instar el govern a crear una taula de l'aigua per dialogar i concertar entre els grups parlamentaris, els agents socials, territorials, acadèmics, científics i ambientalistes els projectes de futur per afrontar qualsevol nova crisi de sequera al país. La taula de l'aigua que reclamaven CiU i representants territorials de Lleida es constituirà un cop superada la crisi actual, després que ahir el tripartit va acordar-ho amb CiU.

LES RAONS PER EVITAR EL MINITRANSVASAMENT. Per Narcís Prat

2008-05-22T09:56:00.002+02:00

¿Sequera? ¿Quina sequera?
• El risc de desproveïment abans del 2009 és menor que el risc de ruptura social a Catalunya
NARCÍS Prat*

Un visitant que arribés avui a Catalunya i la recorregués visitant primer el Montseny, després es dirigís al Cadí, des d'allà baixés pel Segre i tornés a Barcelona travessant la Segarra, al ser informat al final del seu recorregut que el principal problema dels catalans és avui la sequera, preguntaria intrigat: "¿Quina sequera? He vist els rius amb un bon cabal, les fonts brollant, les plantes florint, els camps verds... ¿On és la sequera?". A Catalunya no hi ha sequera. Si els embassaments no s'han omplert prou per al consum humà futur no és per la sequera: és un problema de gestió.

És a dir: el problema és el risc de talls d'aigua a la regió metropolitana en una data anterior al mes de maig del 2009. No parlem, doncs, més d'una sequera que és inexistent. Parlem d'un risc... ¿realment greu?

La gestió del risc no es pot fer des de la recerca de la certesa absoluta que una cosa no passarà. Això és impossible, i no obstant és el que estan fent els governs català i espanyol amb la hipòtesi que no plourà més. I per minimitzar un risc físic (la falta d'aigua) estan generant un perill molt més gran: la fractura de la societat catalana en dos: els pro i els antitransvasament de l'Ebre.

LA GESTIÓ sostenible de l'aigua requereix avaluar els riscos tenint en compte tant la garantia del recurs com la sostenibilitat ambiental i els aspectes socioeconò- mics. El problema del proveïment urbà de Barcelona es veu, per part dels governs central i autonòmic, únicament des del primer punt de vista, i en canvi està generant un risc molt gran de bancarrota econòmica i de desafecció social cap a la política que no es percep.

Però, realment, ¿el risc de desproveïment és tan gran?

En aquests moments ja han entrat als embassaments de les conques internes de Catalunya més de 60 hectòmetres cúbics d'aigua, una quantitat superior als hectò- metres cúbics que el futur microtransvasament de l'Ebre pot proporcionar abans del maig del 2009.

Per tant, el decret llei que el permet hauria de ser suspès immediatament, i l'obra, anul.lada.

Per una altra part, les previsions meteorològiques fetes a mitjà termini assenyalen que aquest any 2008 serà humit, amb precipitacions superiors a la mitjana. Per tant, la suposició que no plourà més fins al maig del 2009 té una probabilitat molt baixa de convertir-se en realitat, i hauríem d'acceptar com a hipòtesi que arribarà aigua als embassaments abans del maig del 2009, i no només que no plourà gens ni mica.

CADA VEGADA hi ha un risc més baix de desproveïment abans de la data fatídica, mentre que cada vegada el risc de confrontació social és més gran si s'insisteix en un microtransvasament costós i innecessari. ¿Quin dels dos riscos és el pitjor?

Un partit que va governar Catalunya durant gairebé un quart de segle va perdre el poder per minimitzar el risc social.

A més a més, econòmicament aquest transvasament és una ruïna, i molt ineficient. Fent una inversió de 90 milions d'euros (la meitat del que s'ha pressupostat que costarà la canonada) seria possible construir un tractament terciari en la depuradora del Besòs i totes les conduccions necessàries per establir al pla de Barcelona i a la cubeta de la Llagosta un sistema de reutilització de les aigües que podria proveir la zona amb més aigua que la que els proporcionarà el transvasament que la transportarà de manera puntual.

AQUESTA SERIA una infraestructura permanent que podria treballar sempre. I encara es disposaria de 90 milions d'euros més per escometre altres obres necessàries. A més a més, amb aquesta opció, s'invertiria en tecnologies d'última generació, no només en una canonada que no aporta res a la innovació, una paraula molt en voga en els programes polítics i a la qual s'apunten els països que miren al segle XXI.

Que s'ofereixi a les empreses a les quals s'han promès els milions del microtransvasament el canvi de cromos, innovació en lloc de canonades en el cicle de l'aigua, i tots hi sortirem guanyant.

És una llàstima que l'administració de l'aigua a Catalunya, una comunitat que ho havia fet mitjanament bé fins al present i que semblava que realment es creia això de la sostenibilitat ambiental i la nova cultura de l'aigua, ara sigui qüestionada per la vella cultura del formigó, en què els problemes es miren de solucionar mitjançant canonades, sense consens social i sense racionalitat econòmica, just al revés del que exigeix la directiva marc de l'aigua.

Però encara podem recuperar el temps perdut: que s'anul.li aquest maleït microtransvasament, que es recuperi el consens social a la mesa nacional de la sequera i que es demostri que és possible posar en marxa un model diferent de gestió de l'aigua a Catalunya.

*Catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona

SALVADÓ I LA INTERCONNEXIÓ. Per Manel Zaera

2008-05-21T19:04:00.001+02:00

Aquesta tarda a la llista ebrencs s'ha filtrat un comunicat intern d'ERC de l'Ebre, signat per Gervasi Aspa, per una informació d'avui d'El Punt on es diu que Lluís Salvadó defensa la interconnexió.

Aquesta informació l'havia escoltat a la ràdio al matí al cotxe camí de la feina.

En canvi, el comunicat diu que el mitjà, el periodista, fa una interpretació falsa i malintencionada de les declaracions del delegat del govern.Val a dir que sent un comunicat intern es comprensible allò que diu, doncs no serà l'únic partit que vol que els seus militants pensin que tot allò que fa el partit, absolutament tot, té un motiu i que cal acceptar-ho. Però, llegint el comunicat no deixava de pensar en el tall de veu que he escoltat a la ràdio.

EL SR. LLUÍS SALVADÓ S'HA PASSAT DEFINITIVAMENT A L'ALTRE BANDO

2008-05-21T13:23:00.002+02:00

I ara los d'esquerra a les Terres de l'Ebre, començant pel senyor Gervasi Aspa, no cal que mos vinguen a dir que ha sigut una mala interpretació del periodista, perquè jo vaig sentir per la ràdio amb les meues pròpies orelles lo que dia el delegat de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. I de mala interpretació res de res.

A més el Sr. Lluís Salvadó va votar a favor de la interconnexió de xarxes a la reunió del CAT, com tampoc va aparèixer per la mani del dia 18.

Xiquet! Lo que fan canviar les cadires!

EL PUNT

El delegat del govern a l'Ebre defensa ara la interconnexió «perquè és puntual»

Salvadó entén que la gent se senti enganyada, però sosté que aquest transvasament no té res a veure amb el del PP

LURDES MORESO. Tortosa

Quaranta-vuit hores després de la gran manifestació a Amposta contra la prolongació del minitransvasament de l'Ebre a Barcelona, el delegat del govern a les Terres de l'Ebre, el republicà Lluís Salvadó, va defensar el polèmic projecte d'interconnexió de xarxes. Salvadó, fins i tot en contra de l'opinió que dilluns va expressar Carod-Rovira, va assegurar que el projecte és de caràcter puntual, i va voler deixar clar que no té res a veure amb el transvasament de 1.050 hectòmetres cúbics anuals que va planejar el govern del PP l'any 2000. El delegat va evitar qüestionar la construcció de la canonada si continuen les pluges, com sí que han fet la ministra de Medi Ambient i el mateix vicepresident de la Generalitat, una decisió que, segons Salvadó, correspon a la Generalitat.
+ Salvadó es va distanciar ahir dels alcaldes d'ERC a l'Ebre, que van anar a la manifestació. Foto: GUSTAU MORENO No hi ha fissures entre els representants del govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. Així ho va assegurar ahir el delegat del govern a l'Ebre, Lluís Salvadó, que va comparèixer acompanyat pel director territorial de Política Territorial, Antoni Sabaté (PSC), i pel de Medi Ambient, Víctor Gimeno (ICV). El consell de direcció no va obviar la manifestació de diumenge a Amposta. «Va ser una manifestació important que es va desenvolupar com sempre amb un alt grau de civisme», va dir el delegat del govern a l'Ebre. Tot i això, Salvadó va assenyalar: «El govern de l'Estat i el de Catalunya han pres una decisió per resoldre un problema del país, i una part del territori hi ha mostrat la seua oposició.» En aquest sentit, Salvadó respecta la discrepància dels manifestants, però va voler precisar que el transvasament de l'Ebre que planteja el govern no té res a veure amb el que va proposar el PP i que CiU va avalar. «Som conscients del sentiment d'engany de la gent, però la voluntat del govern no és fer el mateix que va plantejar el PP; ara som davant d'una actuació de caràcter puntual», va remarcar Salvadó. Així, el delegat del govern, que els darrers dies havia evitat pronunciar-se sobre la interconnexió de les xarxes CAT-ATLL, va afegir-se ahir al discurs del PSC a les Terres de l'Ebre i es va distanciar clarament de les reivindicacions del president de la federació d'ERC a l'Ebre i dels alcaldes republicans que diumenge van assistir a la manifestació d'Amposta, així com de la posició del president del seu partit, Josep-Lluís Carod-Rovira –a Salvadó sempre se l'ha considerat afí a Carod–, que dilluns va coincidir amb la ministra Espinosa sobre la possibilitat d'aturar la interconnexió si continués plovent. En aquest sentit, la Federació d'ERC a l'Ebre sosté que, després dels últims episodis de pluges i que s'hagi iniciat el transport d'aigua en vaixell a Barcelona, hi ha prou aigua per aturar la interconnexió de xarxes. Així, conscient que les seues declaracions havien aixecat polseguera, Salvadó va difondre a la tarda un comunicat per matisar-les. Com ja havia dit dilluns, el delegat va insistir que caldrà estudiar l'evolució de la sequera, ja que espera que les pluges i la recuperació de les reserves puguen fer «innecessària» l'aportació de l'Ebre.

Entre 20.000 i 30.000 persones es manifesten a Amposta contra el transvasament de l’Ebre

2008-05-19T22:55:00.002+02:00

Entre 20.000 i 30.000 persones es manifesten a Amposta contra el transvasament de l’Ebre

19 de maig 2008

El passat diumenge 18 de maig, entre 20.000 i 30.000 persones es van manifestar a Amposta contra el transvasament de l’Ebre. El Partit Republicà Català també hi va ser i va formar un bloc propi que encapçalava una pancarta amb el lema “Defensem la terra. Mori el mal govern!”.

Així mateix, el nostre partit hi va repartir milers de fulls volants en els quals denunciàvem la situació de què és víctima la població de les Terres de l’Ebre pel que fa referència a la manca de serveis i infraestructures bàsiques, acusàvem el govern tripartit d’haver manipulat informativament la població amb la intenció de presentar els ciutadans de les Terres de l’Ebre com uns insolidaris només per oposar-se al transvament i manifestàvem la nostra oposició al fet que el sud del Principat de Catalunya sempre és el lloc on s’acaben emplaçant aquelles instal·lacions que no vol ningú més: petroquímiques, nuclears, línies d’alta tensió… i ara, també, un cementiri de residus nuclears per a tot Espanya i un magatzem subterrani de gas.

Ja n’hi ha prou!

Ni espoli econòmic ni espoli ecològic!

FOTOS DE LA MANI

2008-05-19T15:37:00.001+02:00

LA PDE DEMANA DIMISSIONS ALS POLÍTICS EBRENCS

2008-05-19T12:15:00.005+02:00

Ahir, van viure una gran jornada. Més de 35.000 persones van participar en la manifestació contra el transvasament de l’Ebre a Barcelona.
Un dia esplèndid mos va acompanyar durant tot el recorregut. Pareix que veritablement, l’oratge s’ha ficat de la nostra banda. Va ploure, i en ganes, a les conques internes, però aquí mos va respectar la mani. Potser la Moreneta no vol que es destrueixe lo seu país?
Perquè ahir, mos manifestàvem tots. No tan sols la gent de les Terres de l’Ebre, si no la resta de la gent dels països catalans, que volen que els poders fàctics no destrueixen més el seu territori, que volen que els rius continuen baixant per on baixen i que volen que els polítics se preocupen de la gent del poble, que és qui els vota, i no de salvar les esquenes a les grans empreses que guanyen diners a palades.
No començava a caminar fins un hora després que el cap de la manifestació comencés a circular pels carrers d’Amposta. I darrere del partit Republicà Català, encara hi anava la CHA i moltíssim més gent. En definitiva, tota una lliçó per als que diuen que són els nostres representants.
Durant los manifestos, se va cridar a la coherència dels polítics ebrencs. Se’ls hi va dir que no es podien posar d’esquena al seu territori i, que si els seus partits no recolzaven al moviment antitransvasista lo que havien de fer era plegar. Que les cadires no es podien aguantar a qualsevol preu. Hi estic completament d’acord. Estos dies vorem si han escoltat lo missatge o s’han fet los suecs.
Si no vaig errada, se n’està preparant una de bona. La pròxima, potser mos vorem a Barcelona? Si és així, segur que superem encara més els 35.000 d’Amposta.
DEFENSEM LA TERRA
MORI EL MAL GOVERN!

PUNT DE TROBADA

2008-05-16T18:34:00.002+02:00

RC fa saber que:

el lloc de trobada a Amposta ,serà a la porta del pavelló esportiu al c/ Sebastià Juan Arbó s/n . o C/ Comerç, a les 11h ,

farem el repartiment de les octavetes i adhesius , i enfilarem tots junts cap a a la mani. US HI ESPEREM A TOTS !!!!!!!!!

DEFENSEM LA TERRA!

MORI EL MAL GOVERN!!!!!!!!!

VIDEO D'ARTUR GAYA (QUICO EL CÉLIO)

2008-05-16T16:10:00.001+02:00

Artur Gaya (Quico el Célio): 'Des de l'Ebre, tinc la sensació de mentida molt grossa'

Tercer lliurament de la sèrie 'El País del Riu' en el qual parlem amb Artur Gaya (Quico el Célio). En aquest programa també s'analitza el paper d'internet en els processos reivindicactius i d'auto-afirmació de les Terres de l'Ebre.
16/05/2008
7 min 23 seg

Vilaweb TV entrevista Artur Gaya.

MOS VEEM A AMPOSTA. Per Ester Baiges

2008-05-16T15:55:00.002+02:00

Mos veem a Ampostamaig 16th, 2008 Posted in Activitats, Articles
Reproduïm un article enviat per Ester Baiges de cara a la manifestació d’Amposta.

“Los transvasaments no són la solució” , “Terres de l’Ebre, la Catalunya enganyada”.Són les dos pancartes que encapçalaran la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre del diumenge, 18 de maig.

“Los transvasaments no són la solució”. Evidentment. La solució ha de passar inevitablememt per un canvi d’este model territorial que genera desiquilibris i que afecta a tots els territoris. La solució ha de passar per un diàleg sobre quin model de creixement es pot assumir, diàleg basat en el respecte i valoració del patrimoni natural i que considere de quins recursos es disposa sense haver de aniquilar a cap dels diferents territoris implicats. Un diàleg que al meu entendre ha d’avançar cap al decreixement. La solució ha de passar de la teoria a la bona pràctica del que hem après que ha de ser la nova cultura de l’aigua.

“Terres de l’Ebre, la Catalunya enganyada”. És clar que sí! Però no només Terres de l’Ebre. Mentides i enganys n’han hagut per a tothom i per tot arreu: signatures de compromisos, promeses electorals , utilització d’un llenguatge pervers que no fa altra cosa que manipular i intentar crear un estat d’opinió favorable a l’execució d’una obra que tenen interès a fer des del primer dia, declaracions i contradeclaracions, …

Al darrera aniran sens dubte un munt d’altres pancartes que denunciaran el que ja fa dies estem sentint, la situació actual i l’espoli que ja patim de fa anys i que ara amb el transvasament a Barcelona es veurà incrementat i accelerat a marxes forçades, l’interès econòmic i financer amb noms i cognoms de diferents empreses privades i partits polítics ( llegiu: AGBAR. La Caixa, PSOE…) que pretenen fer de l’aigua un negoci i una font de beneficis.

Pancartes que denunciaran un decret de sequera que arriba de la mà de noves concessions de regadius, de nous plans urbanístics que pretenen un creixement a l’àrea metropolitana del tot insotenible, de noves concessions d’aigua per a pistes d’esquí i d’inauguracions i demandes de nous camps de golf… Pancartes que s’esmelegaran que el passeig militar que va començar Cañete ara l’executa el tripartit del govern català a cop de decret.

Per tot això estaré a la manifestació , amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i amb moltes altres entitats, associacions i plataformes i amb tantes i tantes persones , de les Terres de l’Ebre i d’arreu que tenim molt clar que LO RIU ÉS VIDA! NO ALS TRANSVASAMENTS!

“Mos veem a Amposta”, segur que és la frase de comiat que fa dies tenim amb amistats i familiars. Amb tot, val la pena que quedem a un lloc concret, o que tinguem el mòbil disponible, perquè entre tanta gent, entre tant de blau, difícilment ens trobarem.

Mos veem a Amposta!!
Ester Baiges Miró

ES VOL EXAGERAR LA SEQUERA

2008-05-16T15:43:00.001+02:00

Barcelona
Una nova plataforma antitransvasament acusa el govern d'exagerar la sequera Actualitzat a les 15:21 h 16/05/2008
En solidaritat amb les terres de l'Ebre, avui s'ha presentat a Barcelona la Plataforma Metropolitana contra els Transvasaments, que agrupa una seixantena d'entitats. Reclamen que no es construeixi la canonada per allargar el minitransvasament de l'Ebre. Ho consideren innecessari i critiquen que el govern ho vulgui tirar endavant, perquè, segons ells, mantindria un creixement insostenible que només respon a interessos econòmics. Per això creuen que es pretén donar una visió de sequera exagerada quan el que en realitat hi ha, diuen, és pluja escassa i mala gestió dels recursos.

Algunes de les entitats que s'han adherit a aquesta nova plataforma, que s'ha compromès a lluitar des de Barcelona contra la interconnexió de conques, són el sindicat CGT, l'organització Ecologistes en Acció, l'Associació de Veïns de Can Ricart o el Centre Social de Sants.

Representants de les dues plataformes han comparegut en roda de premsa per explicar els objectius d'aquesta nova entitat i denunciar la "demagògia" i l'"alarmisme" que ha generat el govern català en parlar insistentment d'una crisi per la sequera que "no existeix".

En representació de la federació Ecologistes de Catalunya, Josep Moner ha assegurat que hauria de parlar-se de "pluges escasses", però no d'"extrema sequera", ja que el que existeix a Catalunya no és tant una escassetat de recursos hídrics, sinó una nefasta política d'aigua i un pèssim model de desenvolupament urbanístic. "El govern ha fet una previsió fatalista i interessada de la sequera", ha assenyalat Josep Sabaté, del col·lectiu Joves de les Terres de l'Ebre, que ha recordat que l'actual nivell dels pantans permet endarrerir fins a la primavera que ve el risc de restriccions, cosa que fa innecessària la prolongació del denominat "minitransvasament de l'Ebre" a Barcelona.

Pel president de l'associació de veïns de l'Esquerra de l'Eixample, Lluís Rabell, l'executiu català ha actuat de manera "perversa" en haver "abusat de la confiança de la ciutadania" donant suport a un transvasament que ja no és necessari executar per garantir el proveïment de Barcelona.

Especialment crític s'ha mostrat amb el conseller de Medi Ambient, l'ecosocialista Francesc Baltasar, a qui ha titllat d'"incompetent i poc dialogant". "Aquest senyor se n'ha d'anar al carrer. Aquest país no es mereix un personatge d'aquestes característiques", ha subratllat.

La Plataforma Metropolitana contra els Transvasaments participarà diumenge que ve en la manifestació que se celebrarà a Amposta, al Montsià, en contra de la interconnexió de les conques de l'Ebre i del Ter-Llobregat.

TRAÏDORS AL TERRITORI: SR. JOAN SABATÉ

2008-05-16T11:23:00.002+02:00

Ahir ha vaig fer una entrada que explicava la traiduria d'alguns polítics com el Sr. Sabaté al votar a favor de l'expoli de les Terres de l'Ebre en la reunió del CAT que es va celebrar a l'Ampolla.

Lo que estic estranyada que estos nous inquisidors del govern, no demanessen que la votació fos secreta.

Així, haguessen pogut continuar dient mentires pel matí i fent lo que els seus amos los hi indiquen per la tarda.

Espero que haigue quedat ben clar lo meu posicionament cap a aquesta gent.

Ah! Un incís.

Per molt que vulgue Montilla, la gent de l'Ebre podem tindre una memòria d'elefant si mos ho proposem. D'aquí dos anys, mos tornem a vore les cares.