h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: A LA MEUA TRIBU LES PLOMES LI SURTEN MOLT CARES

La comedianta tortosina

2.7.07

A LA MEUA TRIBU LES PLOMES LI SURTEN MOLT CARES


Article publicat a la revista ebrenca Estel.
Mentre me veig obligat a regalar tot un mantó de pell de búfal al vigilant del camí, penso en allò que me va comentar aquell amic pell roja sobre els rostres pàl·lids. Es veu que a les seues terres, no n’han de fer, de regals, per travessar-les! Ni tan sols, quan fumo amb pipa, buscant en els somnis i les visions, me donen una resposta.
Escoltant com el General Solbesqui mos promet que la pròxima vegada que mos visite mos explicarà la equivalència dels tractes amb els casaques blaves, en una cosa que li diu “Balança fiscal”, jo continuo sense saber perquè hai d’entregar tants de regals (fins al preu d’un cavall!), per rebre lo mateix que rebíem ans, o menys i tot!
Com ara, que el nostre sanador cure a la nostra gent. Lo nostre curador sempre havia curat a la nostra tribu! I ara, no tan sols això, sinó que es veu obligat a fer la Gran Medicina a la molta gent que ha vingut d’altres tribus forasteres. Gent que no respecta ni les nostres tradicions, ni a les nostres dones.
I no parléssem de lo fàcil que ho tenen, fora de la reserva, a l’hora d’aconseguir una cabana. A preu d’or, mos fan pagar la pell per construir-la dins de terreny Apache, i a més, cada vegada són més xicotetes. Jo ans, tenia un bací menudet dins la cabana per si tenia necessitat per la nit, ara, com que són tan petites, hai d’anar a pixar fora, ni que plogue, ni que neve! Se’m congelen fins a les idees!
I és que els indis som com som, i la veritat és que som diferents als rostres pàl·lids.
Natros creem que l’aigua cristal·lina que corre pels rius, no és tan sols aigua, sinó que representa també la sang dels nostres avantpassats, que cada reflex de les aigües, conta successos i memòries de les vides de la nostra gent, i que el soroll de la corrent de l’aigua és la veu del pare del meu pare. Creem que el riu és lo nostre germà i calma la nostra set, que és portador de les nostres canoes i alimenta als nostres fills. Si volen compartir els regals de la terra que vinguen aquí! Com se pot vendre l’aire del cel, el firmament, la calor de la terra, la frescor de l’aire o el fulgor de les aigües? Jo, soc un salvatge, però sé que la terra és un do de la naturalesa i ham de tindre’n cura i respectar-la. Ells, tan civilitzats com diuen que són, no ho saben això?
No diuen que la nostra llengua i les nostres danses són massa primitives i que mos ham de civilitzar com ells, adoptant la seua llengua perquè així podrem caminar pel tot lo món i tot lo mon mos entendrà?
Tal i com estan les coses, encara haurem de cantar aquella antiga dansa india d’una tribu de tres, que es dia La Trinca:“Es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut...però els tractats amb els rostres pàl·lids només són paper mullat. I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas i quan se’ns dóna un ditet ens agafem tot el braç....Doncs no volen que fem l’indio i amenacen cada dia que vindrà, si no estem quiets, el Set de Cavalleria!”

Núria Menasanch i Martí