93 a 11

Aquest va ser el resultat del consell nacional d’Esquerra de dissabte passat. 93 vots a favor de la proposta consensuada entre Carod i Puigcercós perquè no s’avanci el congrés nacional, que és previst que es faci l’any 2008; 11 en contra, bàsicament els 10 del sector Reagrupament més el d’Uriel Bertran, i 9 vots en blanc, alguns procendents de la JERC i de consellers que neden entre dues aigües. De fet, la proposta presentada pels afins a Joan Carretero amb la intenció de fer un congrés extraordinari abans de les eleccions espanyoles ni tan sols es va arribar a votar, ja que la mesa va considerar que, amb la votació de la primera, ja quedava clar que la segona no tenia cap possibilitat de prosperar.

Alguns podrien dir: molt soroll per a no res; és a dir, tant de batibull mediàtic al voltant de la capacitat dels crítics per forçar l’avançament del congrés, tant d’enrenou als mitjans de comunicació a l’entorn de la figura de Joan Carretero per, al final, recollir 11 vots en el consell nacional del partit… però qui pensi així no coneix les interioritats d’aquesta organització política; no sap, per exemple, que la immensa majoria dels consellers són fidels a l’aparell del partit i que una proposta que qüestioni la direcció no té cap possibilitat de ser aprovada. És a dir, que el consell nacional no representa les bases del partit, més aviat representa els equilibiris de poder de la direcció.

En conseqüència, no hi haurà congrés extraordinari, però el millor test per a ERC seran les mateixes eleccions del març del 2008, en què els electors d’aquest partit podran deixar de manifest si confien en aquesta històrica formació en el mateix grau i amb la mateixa força que el mes de març del 2004 o si, contràriament, les tesis dels sectors crítics que apunten a una pèrdua de suport constant de l’electorat d’Esquerra per culpa de la línia que ha imposat l’actual direcció són fonamentades.

De tota manera, cal destacar l’habilitat dels actuals dirigents d’Esquerra per a deixar en un segon terme el que havia de ser l’element central d’aquest consell nacional: l’avançament del congrés i les propostes de Joan Carretero. I si no, comproveu quin ha estat el titular de bona part dels mitjans de comunicació catalans respecte a aquesta notícia: el toc d’atenció a Carod-Rovira per les seves declaracions de l’altre dia sobre el “no” d’ERC a l’Estatut. Tan sols per aquest fet ja es pot deduir qui mana de veritat en aquest partit, qui hi mou les peces a la seva conveniència i qui està intentant convèncer que tots els mals que afecten Esquerra en aquests moments són responsabilitat de l’actual conseller de la Vicepresidència i que, quan aconsegueixin treure’l del mig, tot anirà pel bon camí. Tot plegat, per tapar que aquest procés de sotmetiment de l’independentisme a l’esquerra autonomista i, en concret, als socialistes, del qual ara ERC paga les conseqüències, va ser planificat per Joan Puigcercós i el seu aparell no pas per Carod-Rovira, que tan sols se n’ha aprofitat, sinó precisament pels que ara volen convertir-lo en l’ase dels cops –un ase dels cops molt ben pagat per cert.

En conseqüència, els actuals sectors crítics d’Esquerra haurien de valorar si els surt a compte continuar mantenint-se com a coartada independentista dins un partit que difícilment canviarà de mans i que tot fa preveure que mantindrà la seva línia d’acomodament a l’autonomisme en detriment del projecte independentista, o si no s’haurien de decidir més aviat que tard per fer una aposta valenta a favor de la creació d’una nova proposta política de ruptura amb Espanya al costat de tots aquells que ja van optar, fa temps, per abandonar aquest partit que s’ha convertit en un apèndix del PSOE.
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català