Colonitzadors lingüístics

Poc després de la transició, un partit lerrouxista de l’estil dels actuals Ciudadanos va obtenir representació al Parlament. Es tractava del Partido Socialista Andaluz –PSA–, que va desaparèixer, almenys en terres catalanes, pocs anys després. Doncs bé, els diputats d’aquest partit, per destacar la seva no-catalanitat i un mal entès andalusisme que era pur espanyolisme, feien les seves intervencions en castellà. Normalment, aquest fet provocava la reacció d’alguns diputats de partits catalans que, en senyal de protesta, abandonaven la cambra quan sa senyoria espanyolista feia el seu discurs en, pel que sembla per a alguns, l’única llengua obligatòria de l’Estat.Amb la desaparició d’aquell partit, les intervencions en castellà al Parlament van esdevenir testimonials i van ser respostes amb indiferència per la resta de diputats catalanoparlants de la cambra. Ara, però, hi ha al nostre Parlament dos grups que competeixen en espanyolitat i que gairebé converteixen en “nacionalistes exacerbats” els diputats del PSC (quines coses…): PP i Ciudadanos, els quals estan molt interessats a demostrar als ciutadans de Catalunya que a la cambra catalana són els que més parlen en castellà (que valents que són…). Ara, però, jo no tinc tan clar que la millor resposta a aquesta provocació –perquè es tracta d’una provocació, no pas d’un acte de normalitat democràtica com ens volen fer creure– sigui la indiferència de la resta dels diputats –que la indiferència, igual com la prudència, no ens faci traïdors…–. Jo ja avanço des d’aquí, i sempre des de la més estricta radicalitat democràtica, que el dia que el nostre partit assoleixi representació al nostre Parlament farà ostensible la seva protesta cada vegada que un anticatalà menyspreï la nostra llengua des de la tribuna d’oradors, perquè hem de partir de la base que no emprarà el castellà per desconeixement de la llengua pròpia de Catalunya, sinó com a acte de colonització lingüística: “Catalunya és Espanya i jo parlo en la llengua d’Espanya.” La resposta contra aquesta agressió a la nostra llengua i la nostra identitat mai pot ser la indiferència. Cada vegada que al Parlament de Catalunya es parla en castellà, deixa de ser el Parlament de Catalunya per convertir-se en una simple cambra d’una comunitat autònoma espanyola; cada vegada que un mitjà de comunicació català trenca la fidelitat a la nostra llengua per deixar pas a algú que parli en castellà, deixa de ser un mitjà de comunicació català per convertir-se en un mitjà de comunicació espanyol més. I aquesta és la realitat. Som davant d’una altra campanya contra la normalització de la llengua catalana encapçalada pel diari El Mundo, el PP i Ciudadanos. Només cal sortir al carrer per adonar-nos de quina és la llengua que està retrocedint a casa nostra, i no és precisament la castellana. El català no pot afluixar en els pocs àmbits en què ha començat a assolir un mínim de normalitat. És la llengua castellana la que ha de cedir terreny perquè l’espai de privilegi que avui ocupa en terres catalanes no és producte d’una evolució natural, sinó la conseqüència lògica de segles de persecució, repressió i prohibició contra la llengua dels catalans, en què els espanyols han utilitzat tots els mitjans que han tingut al seu abast per portar a terme aquest genocidi lingüístic i cultural contra nosaltres.No hi ha res més normal que aconseguir que el català sigui la llengua dominant a Catalunya, no hi ha res més normal que exigir que aquells que treballen als mitjans de comunicació catalans usin la llengua catalana, no hi ha res més normal que assegurar que tot l’ensenyament a Catalunya sigui en català. És el que passa a tots els països normals del món. Defensar el contrari és simple colonialisme, és intentar acabar la feina que Franco va deixar a mig fer.
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català