El discurs de Montilla va estar carregat de tòpics"

Com molt bé va dir algú ahir, dia de la inaguració de la fira de Frankfurt, hi haurà un abans i un després en la manera de fer discursos després de l'expectacular discurs de dotze minuts del fabulós escriptor Quim Monzó, el qual va deixar el llistó molt alt a la resta d'acovidats.

Jo, personalment, ja estava amb la pell de gallina, des de que va sorgir inesperadament la música del Cant dels Ocells. Los catalans vam estar a l'altura i me vaig sentir orgullosa de pertànyer a una cultura tan rica com la nostra. Hem estat los primers en assistir a n'esta fira sense tindre estat propi i això deu volguer dir alguna cosa.

Intentaré aconseguir el parlament del sinyor Monzó per a conservar-lo a un lloc destacat de la meua lleixa personal.

Art. publicat a e-noticies.

El discurs de Montilla va estar carregat de tòpics"

Monzó denuncia "la humiliació absoluta" del català.

L’escriptor Quim Monzó, que ahir va pronunciar el discurs d’obertura de la participació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt, ha dit avui a Els Matins de TV3 que “el discurs del president Montilla va ser molt llarg i carregat de tòpics. Si vol, jo i quatre amics més ens oferim per escurçar-li la llargada del text”. Per Monzó, “la majoria de discursos oficials són per adormir-se. Hi ha una mania creixent de fer aquesta mena de coses molt grosses”. Com a exemple d’un bon discurs, l’escriptor ha citat el que va pronunciar ahir, també a Frankfurt, el ministre de Finances alemany.Sobre el seu discurs, Monzó ha dit que fer-lo “era un caramel. El més normal era acceptar la proposta, però sembla que a Catalunya alguns pensaven que el més normal era dir que no. Jo puc estar en desacord amb moltes coses, però això no treu que no aprofiti aquesta oportunitat”. Per a l’escriptor, la importància de la Fira de Frankfurt s’està sobredimensionant: “N’estem fent un gra massa, perquè tenim la necessitat d’obtenir un reconeixement que ens faci pensar que no està tot perdut. Això, els mitjans ho exploten al màxim, i el problema és que pot acabar conduint a un desencís final. No hem d’esperar que això sigui la panacea ni la solució definitiva de res”.Monzó ha afirmat que “la polèmica entre català i castellà és permanent”. L’escriptor opina que “hi ha un ús claríssim d’una situació lingüística anòmala. El català està en una situació d’humiliació absoluta. Hi ha unes lleis que diuen que és una llengua cooficial, però, a l’hora de la veritat, les autoritats no fan que això es compleixi. I, en canvi, això afavoreix que certs grups es dediquin a alimentar una mítica persecució a la inversa”. Al darrere de tot plegat, Monzó hi veu “l’interès d’alguns sectors polítics que només pensen a treure beneficis en forma de vots”.