La ferida interna d'Esquerra

Article de Victor Alexandre
Caldrà estar molt amatents al resultat que Esquerra Republicana obtindrà en les properes eleccions, perquè és ben segur que res no serà com abans si la davallada és forta. La direcció del partit ha creuat, darrerament, una línia molt perillosa, que és la de l’insult i la desqualificació, i ha provocat unes ferides que sens dubte cicatritzaran però que ja mai més no s’esborraran. Alguns dels seus dirigents han confós la dissidència que està generant la línia montillista del partit amb un atac personal i, creient que tot s’hi valia, han obert foc a discreció titllant les persones dissidents d’“immadures”, d’“empestades”, de “càncer per al partit” o de “bluf mediàtic”. Fins i tot, des de dalt de tot, amb una prepotència sostinguda més per la por que per una posició de força real, s’ha arribat a dir que qui no estigui d’acord amb la praxi del partit se’n pot anar quan vulgui. Com si ERC fos una propietat privada o com si els dissidents no fossin part del partit. Greu error.Amb totes les matisacions que es vulgui, un partit polític no deixa de ser una gran família, una família farcida de punts de vista divergents, si cal, però que fa pinya en les coses veritablement importants que afecten l’estructura del nucli. Si un dia, això no obstant, un dels seus membres traspassa el llindar de les formes i desqualifica públicament un altre o fa extensiva aquesta desqualificació a tota la seva branca, no sols la relació entre ells s’haurà malmès per sempre, també s’haurà trencat irreversiblement la cohesió interna del conjunt. Durant un temps, mentre les circumstàncies conjunturals ho permetin, es guardaran les aparences, però tard o d’hora, perquè és humà que sigui així, sorgirà en els desqualificats la voluntat de rescabalar-se del prepotent i neutralitzar-lo. A Esquerra hi ha algunes persones que n’haurien de prendre nota.