Entre el cinisme i la renúncia

Les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, dient que la manifestació pel Dret de Decidir es va fer “el mateix dia que es restablia el servei de rodalies”, recorden les que va pronunciar, ara fa uns anys, l’aleshores president del F.C. Barcelona, Josep Lluís Núñez quan, referint-se a Barcelona, va dir: aquesta ciutat que porta el mateix nom que el nostre club”. Va ser una frase lamentable, no hi ha dubte, atès que no és el Barça qui ha donat nom a la ciutat sinó que és la ciutat qui ha donat nom al Barça. Però Núñez no ho va fer amb mala fe. El seu, va ser un lapsus com els que té Joan Clos cada 24 hores. Res més. Fernández de la Vega, en canvi, no va cometre cap lapsus. Les seves paraules van ser molt meditades i estaven carregades amb tot el cinisme que, de sempre, ha caracteritzat el Partit Socialista, tant l’espanyol com el seu apèndix català. La manifestació pel Dret de Decidir no es va fer el mateix dia que es restablia el servei de rodalies, sinó que el servei de rodalies es va restablir el mateix dia que es feia la manifestació pel Dret de Decidir. És molt diferent. Bàsicament, perquè si la manifestació s’hagués convocat el 8 de desembre el servei s’hauria restablert el 8 de desembre. Per tant, com si d’una cadena de televisió es tractés, el Partit Socialista va practicar la contraprogramació per mirar d’afeblir el poder de convocatòria de la manifestació. Aquesta és la veritat. Pensaven que som idiotes i que mossegaríem l’ham en el sentit que, com que ja ens haurien restablert el mateix servei tercermundista de trens, ja no ens caldria sortir al carrer a manifestar-nos. Quin cinisme.És un cinisme marca de la casa socialista, és clar. El cinisme de Rodríguez Zapatero o de la seva ministra de Foment, Magdalena Álvarez, quan se’n foten públicament dels catalans, o de José Montilla, quan diu que el dret de decidir ja s’exerceix cada quatre anys, o del conseller Joaquim Nadal, quan diu que si el Partit Popular governés a Espanya sí que s’hauria manifestat. Déu meu, i pensar que aquesta gent remena les cireres del poder. Tenia raó Jordi Pujol quan va apel·lar a la dignitat dels catalans per mobilitzar la ciutadania i fer-la sortir al carrer. Llàstima que es guardés la dignitat a la butxaca quan donava suport a Felipe González i a José María Aznar i ens mostrés com a gestes gegantines pactes fiscals plens de renúncies, uns pactes que són indestriables del raquitisme infraestructural que patim actualment. Doncs bé, l’atzucac en què es troba avui Catalunya és fruit d’aquest cinisme i d’aquelles renúncies.http://www.victoralexandre.cat/
Víctor Alexandre