LES RAONS PER EVITAR EL MINITRANSVASAMENT. Per Narcís Prat

¿Sequera? ¿Quina sequera?
• El risc de desproveïment abans del 2009 és menor que el risc de ruptura social a Catalunya
NARCÍS Prat*

Un visitant que arribés avui a Catalunya i la recorregués visitant primer el Montseny, després es dirigís al Cadí, des d'allà baixés pel Segre i tornés a Barcelona travessant la Segarra, al ser informat al final del seu recorregut que el principal problema dels catalans és avui la sequera, preguntaria intrigat: "¿Quina sequera? He vist els rius amb un bon cabal, les fonts brollant, les plantes florint, els camps verds... ¿On és la sequera?". A Catalunya no hi ha sequera. Si els embassaments no s'han omplert prou per al consum humà futur no és per la sequera: és un problema de gestió.

És a dir: el problema és el risc de talls d'aigua a la regió metropolitana en una data anterior al mes de maig del 2009. No parlem, doncs, més d'una sequera que és inexistent. Parlem d'un risc... ¿realment greu?

La gestió del risc no es pot fer des de la recerca de la certesa absoluta que una cosa no passarà. Això és impossible, i no obstant és el que estan fent els governs català i espanyol amb la hipòtesi que no plourà més. I per minimitzar un risc físic (la falta d'aigua) estan generant un perill molt més gran: la fractura de la societat catalana en dos: els pro i els antitransvasament de l'Ebre.

LA GESTIÓ sostenible de l'aigua requereix avaluar els riscos tenint en compte tant la garantia del recurs com la sostenibilitat ambiental i els aspectes socioeconò- mics. El problema del proveïment urbà de Barcelona es veu, per part dels governs central i autonòmic, únicament des del primer punt de vista, i en canvi està generant un risc molt gran de bancarrota econòmica i de desafecció social cap a la política que no es percep.

Però, realment, ¿el risc de desproveïment és tan gran?

En aquests moments ja han entrat als embassaments de les conques internes de Catalunya més de 60 hectòmetres cúbics d'aigua, una quantitat superior als hectò- metres cúbics que el futur microtransvasament de l'Ebre pot proporcionar abans del maig del 2009.

Per tant, el decret llei que el permet hauria de ser suspès immediatament, i l'obra, anul.lada.

Per una altra part, les previsions meteorològiques fetes a mitjà termini assenyalen que aquest any 2008 serà humit, amb precipitacions superiors a la mitjana. Per tant, la suposició que no plourà més fins al maig del 2009 té una probabilitat molt baixa de convertir-se en realitat, i hauríem d'acceptar com a hipòtesi que arribarà aigua als embassaments abans del maig del 2009, i no només que no plourà gens ni mica.

CADA VEGADA hi ha un risc més baix de desproveïment abans de la data fatídica, mentre que cada vegada el risc de confrontació social és més gran si s'insisteix en un microtransvasament costós i innecessari. ¿Quin dels dos riscos és el pitjor?

Un partit que va governar Catalunya durant gairebé un quart de segle va perdre el poder per minimitzar el risc social.

A més a més, econòmicament aquest transvasament és una ruïna, i molt ineficient. Fent una inversió de 90 milions d'euros (la meitat del que s'ha pressupostat que costarà la canonada) seria possible construir un tractament terciari en la depuradora del Besòs i totes les conduccions necessàries per establir al pla de Barcelona i a la cubeta de la Llagosta un sistema de reutilització de les aigües que podria proveir la zona amb més aigua que la que els proporcionarà el transvasament que la transportarà de manera puntual.

AQUESTA SERIA una infraestructura permanent que podria treballar sempre. I encara es disposaria de 90 milions d'euros més per escometre altres obres necessàries. A més a més, amb aquesta opció, s'invertiria en tecnologies d'última generació, no només en una canonada que no aporta res a la innovació, una paraula molt en voga en els programes polítics i a la qual s'apunten els països que miren al segle XXI.

Que s'ofereixi a les empreses a les quals s'han promès els milions del microtransvasament el canvi de cromos, innovació en lloc de canonades en el cicle de l'aigua, i tots hi sortirem guanyant.

És una llàstima que l'administració de l'aigua a Catalunya, una comunitat que ho havia fet mitjanament bé fins al present i que semblava que realment es creia això de la sostenibilitat ambiental i la nova cultura de l'aigua, ara sigui qüestionada per la vella cultura del formigó, en què els problemes es miren de solucionar mitjançant canonades, sense consens social i sense racionalitat econòmica, just al revés del que exigeix la directiva marc de l'aigua.

Però encara podem recuperar el temps perdut: que s'anul.li aquest maleït microtransvasament, que es recuperi el consens social a la mesa nacional de la sequera i que es demostri que és possible posar en marxa un model diferent de gestió de l'aigua a Catalunya.

*Catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona