L’ESGLÉSIA TORTOSINA ENTRE LA LLIBERTAT I L’ASSIMILACIÓ

La història de l’església tortosina mos diu que en època dels àrabs, Tortosa va conservar les seues llibertats, privilegis, prerrogatives polítiques, socials i religioses. Això incloïa que l’Església catòlica pogués celebrar els seus cultes tranquil•lament. Tortosa, durant esta època, sent un territori independent, va ser capdavantera en les ciències i les lletres, millorant los sistemes agrícoles gràcies als moros. Després , durant molt de temps, la Diòcesi de Tortosa, va estar governada per Prelats i Cardenals eminents i per notables bisbes de Barcelona, traslladats a Tortosa.

Mossèn Cristòfol Despuig, en los seus “Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), demostra sentir-se absolutament català, diu que vol la unitat de Catalunya i li dol que certes famílies, oblidant la llengua mare, parlen en castellà. Lo tortosí, Fra Francesc d’Oliver i de Boteller, President de la Generalitat de Catalunya i Abat de Poblet, va fer tancar les portes del Monestir a Felip II perquè s’anunciava com Rei d’Espanya oblidant que dins de Catalunya tan sols era Comte de Barcelona. Més tard, Mossèn Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, tortosí de naixement, reivindica la llengua catalana quan esta tan sols servia per a “romanços de cego”.

I arribem a principi del segle XX, quan la Diòcesi de Tortosa era profundament anticatalana, encapçalada pel bisbe Dr. Rocamora influenciat pel seu Vicari General D. Antonio Martínez i després per l’anticatalà bisbe Dr. Bilbao. Les agressions a la llengua catalana i a tot lo català les van sofrir en pròpia pell un grup de jòvens capellans catalanistes com eren: Bellpuig, Rius, germans Manyà, i Bertran. Al 1921, Mossèn Manyà i Mossèn Bellpuig foren expulsats de professors del Seminari pel fet de defensar l’ús de la llengua catalana a les esglésies. Així, van finar de la càtedra al millor teòleg que Tortosa havia tingut durant el S.XX. M. Manyà, no va poguer tornar mai al Seminari com a professor, tot i que hi va viure molts anys a la vora, en la seua cèlebre “muntanyeta”. La resta també van rebre garrotades semblants.

Quan, actualment, des del púlpit, s’encoratja a l’assimilació i al deixar de ser qui som a través d’un mal entès unionisme, quan dalt de l’altar s’enarboren banderes que no mos representen, quan als xiquets i xiquetes no se’ls ensenya a resar en lo seu dialecte tortosí, se traeix a tots aquells representants de l’església tortosina que tan van fer per les nostres llibertats i la nostra unió com a poble. La voluntat i les ànsies de llibertat dels tortosins i tortosines i també de la seua església, a la qual sempre han defensat, és el nus d’amor que lliga lo cor i l’ideal, i la prova viva de l’existència d’un poble orgullós de qui és.