MONARQUES, DICTADORS I POLÍTICS

A n’estes altures està clar que mos interessa més dependre del centralisme de Barcelona que del de Madrid. Si Barcelona va bé, natros anirem bé, si Barcelona va malament, natros anirem malament.
Un altre fet molt diferent és que la raó de que estigue pujant tant vertiginosament lo sentiment independentista a Catalunya sigue perquè creguéssem que els polítics catalans ho poden fer millor que els castellans. Ells, davant les enquestes, no han perdut temps en penjar-se la medalla i demanar que els traspassen rodalies, però la reacció de la gent ha estat posar-se a tremolar de temor, perquè tothom se’n recorda encara del Carmel.
Les oligarquies dels partits, tal i com estan muntades avui en dia, provoquen una desafecció, in crexendo, dels ciutadans cap als polítics. Dit en paraules més planeres: l’independentisme creix però la gent no sap aquí votar perquè no confia en que cap partit li pugue solucionar els problemes. L’abstenció que es preveu a les pròximes eleccions pot batre rècords.
Mentrestant, los mitjans de comunicació van ruixant la seua propaganda despenen del partit que els hi paga el sou de torn. Ara toca magnificar lo tema de Venezuela. I si hi ha alguna revista que toca al monarca, multa i al canto. Però quina diferència hi ha entre monarques, dictadors i polítics? Pos que uns han estat triats pel poble i els altres han pujat al poder gràcies a un cop d’estat, una guerra civil o una família amb influències. I això és inqüestionable en el cas de Hugo Chávez que ha estat refendat per més del 60% de la població, la qual va anar a votar en més de un 70%, quasi un vuitanta, cosa que aquí al nostre país, darrerament, no arribem ni al 50% de participació.
Mentrestant, el transport públic no funciona, mos fan pagar per a tot, l’accés a l’habitatge és prohibitiu, i la cistella de la compra va enfilant-se cap amunt igual que les hipoteques. Conseqüència de tot això? Hem de treballar tot lo dia com a burros sense poguer tindre vida familiar ni res. Però fixe-mos en lo que ha fer Chávez. Ha escolaritzat a seua població, de fet és si no el primer, el segon país sud-americà més escolaritzat que hi ha, la qual cosa no es va aconseguir durant tots los anys que els espanyols han estat xuclant de la seua riquesa natural sense repartir beneficis entre la població. I ara, quan les empreses espanyoles se les veuen vindre, tots contra Chávez! No he cregut mai en allò que els revolucionaris diuen de la lluita de la revolució i poc sucades per l’estil, perquè la violència no crec que mai sigue la solució. Però ara, s’amanixen a la opinió pública espanyola i després que vindrà? Crec sincerament que actualment, s’està preparant un cop d’estat encobert contra el règim democràtic de Venezuela i això senyors també és violència.
Quan ningú a mogut un pèl per Birmania, per Xina, per què ha sigut? Estos països han tocat a les empreses espanyoles que operen allí? Han posat en perill los interessos econòmics dels espanyols? No.
En definitiva, vivim una democràcia en precari, on cada vegada més la gent deixarà d’anar a votar i haurà de lluitar per la seua pròpia subsistència i si davant d’este món global, algú s’atreveix a anar en contra del règim establert del capitalisme salvatge, encara que sigue tot un poble, o els hi muntaran una dictadura, una monarquia o directament un cop d’estat encobert i pagat pels que tenen los quartos.
Quina és la solució? No ho sé. Però lo que tinc clar és que sí que podem fer és ser crítics i no creure en tot lo que mos volen fer engolir, que no vull cap manifestació de violència de cap classe i que Chávez està al punt de mira i que té mala peça al teler.