CALAIX DE SASTRE

1ª quinzena de març.
“Que no mos conten sòries”
Benvolguts lectors,
últimament los temes se m’acumulen a la txistera i com per sort o per desgràcia per a vostès, les línees de la meua columna tenen un límit d’extensió, me és impossible tocar totes les tecles que voldria tocar, i menys en la extensió en que ho voldria fer. Per això m’he decidit este cop a escriure este “Calaix de Sastre” on parlo de passada alguns temes que em preocupen i que de ben segur en pròxims escrits explicaré més extensament.
Esta espècie d’índex avançat comença amb una dada trista. Ahir mateix, dia 26 de febrer, quatre dones van ser assassinades a mans de les seues parelles. La incomprensió de lo que s’ha vingut a anomenar “violència de gènere” és una mostra vergonyant del masclisme galopant que sofrim les dones dins de la nostra societat. La punta del iceberg d’altres formes de masclisme menys cruels però també completament injustes que encara estem patint: No ocupem primers llocs de poder, estem més mal pagades per la mateixa faena,...etc.

Això me porta al segon tema: Ui! M’ha sortit una desafecció política! Segur que molts de vostès poden signar esta expressió. La gent normal i corrent que no es dedica a este negoci de la política cada vegada està més desenganyada dels que diuen que són els que els representen i l’expressió: Ja s’ho faran! És “vox populi”. Ells se reparteixen lo pastís sense fer cas al clamor popular que els hi demana una reforma urgent de la llei electoral, amb llistes obertes, sancions als partits que incompleixen les seues promeses electorals i referèndums populars per a donar veu al poble. Un exemple molt clar de la dictadura dels partits, és el poc interès que tenen en dona veu als partits xicotets com lo partit Republicà Català.

L’altre dia en una votació al parlament de Catalunya, 11 parlamentaris de CiU i 1 d’ERC, van fer tard a la faena i no van poder votar a favor de la independència de Kosovo. Los partits catalans, han badat i emmudit, pos, davant de la incontinència verbal dels partits espanyolistes, que s’han oposat completament a la independència d’este nou estat. Des dels anys 90, més de vint nous estats han estat creats al món. Jo a Espanya tan sols li diria, i en castellà per a que m’entengués “Cuando veas a tu vecino las barbas pelar, pon las tuyas a remojar”.

La immigració també és un altre tema que trauré els pròxims dies, ja que està arribant a ser un problema al carrer però continua sent un tema tabú per a la classe política.

L’imminent transvasament de l’Ebre a Barcelona aprovat per PSC, ERC i IC, juntament amb los problemes de la sequera i el canvi climàtic és un altra qüestió ineludible.

I finalment, l’amoïno de la evidència de la desaparició de la parla ebrenca sobretot entre els nostres xiquets i xiquetes. La caputxeta “roja” està a punt de ser engolida no pel llop, sinó per la caputxeta “vermella”.

Núria Menasanch i Martí