HEROÏNA A PEU CANVIAT(versió corretgida del publicat al llibre)

Amunt i avall… amunt i avall… Lo fanal anava projectant ombres grotesques a mida que anava rebotant violentament d’una banda a l’altra, com una marioneta dansant al ritme de la música del vent glaçat d’aquell hivern de principis de l’any 1930. Lo ganxo, del qual penjava, massa a prop de la paret per a aconseguir que no rebotés contra ella. Lo seu nyigo-nyigo constant provocat pel rovell salabrós de la mar no aconseguia fer-se sentir a través de l’udolar de les punyents ràfegues de vent que rodejaven tot lo mas. Gambosins imaginaris bufaven aquell misteriós vent produint xiulits estridents i esgarrifosos. Clar que el soroll de les onades estrellant-se contra el tall de roques situat als peus mateix de la casa, tampoc hi ajudava gaire.
Finalment va caure. Just al moment en que un dels ratolins de camp del senyorial mas hi passava per sota mateix, esverat per la virulència de la tempesta. I allí es va quedar. Amb lo soroll no l’havia sentit caure i el va enxampar just al mig. Encara no estava mort quan un gran gat tigrat, a l’aguait, se’l va endur cap a dins entre les dents.
A dins s’hi estava una mica millor. Les gruixudes parets de la quadra amb olor a resclosit paraven l’aire. Va deixar mig mort al desventurat ratolí al damunt de la palla i es va passar la següent mitja hora torturant-lo amb les seues ungles afilades, fins que finalment se’l va acabar menjant.
Més tard, va deixar al matxo allí i se’n va anar cap a dins la casa. Un cop hi va ser, se va estirar tan llarg era al damunt de l’estora del davant de la llar de foc i va tancar els ulls mentre les mans de la seua ama l’acariciaven despreocupadament. Melosament, es va arramblar encara més als seus peus...
Tuies, que havia deixat per un moment la labor per a acariciar a Tigrat, de seguida s’hi va tornar a posar. Volia acabar aquell jersei ans de que s’acabés l’hivern.
Era una dona jove, robusta, i per la època, extremadament alta. Forta, molt més que alguns hòmens, Tuies se sabia diferent a les demés dones. Seria per això, o no, però per dins era tot lo contrari del que aparentava per fora. Tímida, retraguda, no es feia en quasi ningú del poble del Perelló. La gent no la comprenia i ella no comprenia a la gent. I així ho havia deixat.
Avui s’havia quedat sola. Mal moment havia triat son pare, carrabiner, per a fer la volta. Però és clar, amb la que estava caient a fora, no li havia quedat altre remei. Havia de vigilar la costa i procurar que els contrabandistes no aprofitessen per a entrar fato amagats pel mal temps. Temor no en tenia, ja hi estava acostumada de ben menuda. Sa mare es va morir al nàixer ella i son pare se l’havia de deixar sola sovint. La solitud li agradava, encara que amb lo vendaval que feia a fora, de silenci ben poc.
Va sentir lladrar el gos, se devia estar mullant, l’hauria de fer entrar.
A primer cop d’ull, al sortir, no va vore res, era tot fosc com una gola de llop. Va sentir com xafava vidre. La tempesta anava a més, s’havia posat a ploure a bots i barrals, i el vent cada vegada bufava més i més fort. Segur que havia estat això el que havia fet caure el fanal que penjava d’un ganxo, just a l’entrada de la masia... Encara que va anar corrents, l’espessa cortina d’aigua la va deixar ben xopa en un tres i no res abans no va aconseguir deslligar el gos de la cadena. Però allavons va passar una cosa molt estranya. Lo gos va sortir disparat en direcció contrària a la casa, cap a la mar, i es va perdre en la foscor...

—Pelut! A on vas?! Torna cap aquí! Torna! —. Res. Lo gos se’n havia anat corrents com si l’acacés lo dimoni—. Pos ja t’apanyaràs! —va dir pegant mitja volta i tornant-se’n cap a dins—. Desgraciat de gos! Per culpa seua he acabat tota mullada. Una altra volta hi anirà Rita la cantadora a deslligar-lo... pos sí que...

No va parar de remugar i dir pestes del gos mentre es dirigia a la seua habitació per a canviar-se de roba. Tot just acabava d’obrir l’armari que va tornar a sentir al gos. Havia tornat i esgarrapava amb ànsia la porta d’entrada.

—No, si avui les tindrem... —va dir mentre d’una revolada es feia amb un altre fanal i tornava corrents cap a la porta. Quan va obrir, un llamp i un tro, tot a l’hora, la va deixar descol·locada per un instant. —Pelut! No, Pelut! —. Lo gos, histèric, se li havia llançat a sobre. Va perdre l’equilibri i va estar a punt de caure però va aconseguir agafar-se al pom de la porta a l’últim instant. —Però es pot saber que t’ha agafat? Toca cap a dins! Però vols deixar-me la falda tranquil·la? Deixa-ho, Pelut! —lo gos s’havia posat a estirar-li amb les dents les llargues faldes. Pareixia que volia que tornés a sortir a fora— No pelut. No penso tornar a sortir fora. Ja estic xopa de dalt a baix i ha estat per culpa teua.

Però el gos no la soltava sinó tot lo contrari, cada vegada estirava amb més força. Tuies va haver de cedir i va tornar a sotmetre’s a la pluja. I allavons va pegar un bot...
Un gran sorollam va travessar la densa cortina de pluja per arribar fins on era ella, inundant-li les orelles. Amb la mà com a visera per a que l’aigua no li dificultés la visió, va escodrinyar espantada cap a dins la mar. Des d’aquell tall de roca on se trobava la visió era espantosa. Va estirar endavant lo fanal per a vore-s’hi millor.

—Déu meu! Però què és això?

De cop, retallant-se en l’horitzó, a la contrallum d’un llampec, la negra silueta d’una gran barca va aparèixer als seus ulls, que es van obrir com unes taronges. Ho va comprendre a l’instant. Lo gos la volia fer anar cap allà. Aquella barca tenia problemes.
Durant un instant, Tuies va considerar la possibilitat de sortir corrents en busca d’ajuda, però tan prompte es va girar per a marxar, es va adonar que no sabia per on feia la ronda son pare, i a més, en la que estava caient, tardaria segles en trobar algú que l’ajudés.
Va parar l’orella mentre tornava a sentir espantada com la fusta de la barca cruixia en un gemec impressionant davant de la descomunal força de l’aigua. Lo trepidar desesperat d’una campana, que es volia fer sentir a través del soroll de les altes onades rompen contra les roques, anunciava que els mariners ja no tenien cap altre recurs que demanar auxili. Els crits dels hòmens també li van arribar a través del rugit de les onades. Un punt de llum perdut en l’horitzó no feia altre que balancejar-se d’un costat a l’altre en direcció a la costa. Tuies es va posar a tremolar quan se’n va adonar que estaven a punt de naufragar.
Sense pensar-s’ho va començar a córrer cap a baix. Corria tant, que va estar a punt de caure de nassos al damunt de les roques punxegudes de la vora de la mar. Va obrir d’un cop la porta del tancat on guardaven els palangres, los ralls, i tot d’aïnes per a pescar, i posant-se al darrera del bot va espentejar-lo per la rampa cap a baix mentre es feia palanca amb les cames i repenjava tot lo seu cos al damunt del bot. La forta olor a peix va desaparèixer tan bon punt va sortir del tancat i l’aire va tornar a bufetejar-li la cara. Massa a poc a poc per al seu gust, el bot va anar relliscant suaument fins que es va posar al damunt de l’aigua. Tuies va saltar a dintre i es va llançar al damunt dels rems. Va provar la corrent. Com no podia ser d’altra manera amb aquella tempesta, la corrent venia de Morro de Gos, a la dreta, i la portava cap a l’Alia, a l’esquerra. Va començar a remar amb força cap a la barca que cada vegada tenia la carena més enfonsada i es balancejava perillosament.
Allò ho havia fet mil vegades. Se sabia de memòria totes les roques de l’aigua i per on havia de sortir de la cala per arribar a mar obert. Va agrair mentalment els reflexos adquirits durant anys. Esbufegava a cada braçada lluitant contra la força del mar. Si passava aquella barrera, ja tindria molt de guanyat...
I la va passar. Però ara tenia un altre problema, la corrent l’arrossegava cap a l’esquerra i si passava la línea de la barca, Tuies sabia que ja no podria arribar-hi. Va encarar el bot a sobrevent completament i va començar a remar cap a la dreta. La corrent era tan forta que tot i els esforços de Tuies, el bot avançava tan lentament que pareixia que no es movia del lloc. Els músculs els tenia engarrotats però sabia que no podia parar de remar. Aquells mariners moririen sense un bot salvavides.
Els hòmens de la barca havien hagut de vore la llum del fanal que s’aproximava cap a ells, perquè Tuies va començar a sentir crits ofegats que es dirigien cap a on era ella. Però allavons va ser quan va parar compte en un fet del que no havia estat conscient quan havia sortit esperitada de casa. Com s’ho faria una vegada hi fos a tocar? Què passaria si no hi podia arribar i es quedava allí, exhausta, sense poguer tornar a la costa per falta de forces? Lo seu esforç no hauria servit per a res i ella també moriria com tots los altres. Però just en el moment que Tuies tragava saliva morta de temor, la barca, que fins allavons gràcies al seu expert patró, havia resistit desafiant les altes onades amb l’escota ben cassada a la proa, justa, i tibant, va fer un gran catacrac i, precipitant-se contra les roques, es va plegar sobre si mateixa, com si fos una fulla de paper, i es va enfonsar en un instant sota les aigües.
Tuies va deixar de remar desesperada i es va posar a escodrinyar en la foscor de la nit. Interiorment, tot i que no era gaire devota va encomanar-se a la mare de Déu de Santa Llúcia. I de cop, sense saber per què, va deixar de ploure i la lluna plena es va assomar a través dels núvols.
—Ei! Aquí! Los del bot! —unes veus al mig de la mar cridaven cap a ella. Tuies va fer senyals amb lo fanal i les veus se van tornar a sentir amb més força—. Estem al davant vostre mateix! Al damunt de les botes. Abarloeu-vos i agafeu el cap!
Tuies que s’havia tornat a posar a remar frenèticament en direcció a les veus, va sentir com li queia a sobre, pel damunt de l’esquena, un tros de corda gruixut. El va agafar d’una revolada i va estirar fort cap a ella. Quatre hòmens van aparèixer al darrera de la corda enganxats a una gran bota que surava a l’aigua.
—Però tu ets... No pot ser... —va dir el primer mariner que va aconseguir pujar al bot. Es va quedar parat, mirant-se-la amb la boca oberta.
—A on estan els demés? Tu... —va dir el que li anava al darrera—. Però si tu ets una dona! A ont estan los demés?
—No hi ha ningú més —va contestar esbufegant Tuies amb la cara deformada per l’esforç mentre ajudava a pujar a un tercer mariner, que va caure d’esquena dins al bot. —. Me penseu ajudar, o això també ho haig de fer jo tot sola?
—D’acord! —va dir un altre mariner— Vine que t’ajudo amb los rems.
De seguida un altre, sense dir res, es va posar a subjectar el cap i ha ajudar al quart mariner que pujava al bot.
Tan bon punt els mariners es van fer càrrec de la situació, Tuies, que estava exhausta, es va deixar anar. Los músculs li feien un mal impressionant.
—Lo patró ha estat fins a l’últim moment lluitant contra la tempesta aferrat a la roda de timó mentre intentava que el car no se li posés a sotavent. Déu meu! Me pensava que se li partirien los braços de tant com se repenjava al damunt del timó! —va dir el mariner que havia agafat els rems mentre empetitia els ulls buscant a la claror de la lluna més possibles supervivents —. No crec que el trobéssem...
—Per la cara que feia —va dir el mariner que havia agafat el cap i que ara també mirava de trobar més companys surant a l’aigua—, sabia perfectament que la cosa arreplegava a sotavent. Ha estat l’últim en abandonar la barca, això si n’ha pogut sortir.
—Ep! Mira allí n’hi han dos més! —van remar amb força cap a un tros de fusta. Tan bon punt van entrar van exposar-los a un exhaustiu interrogatori.
—Ne sou més?
—Saps si hi ha algú més que haigue pogut sortir?
Un dels mariners que havien acabat de rescatar, el més jove de tots, es va posar a plorar com un xiquet menut, amb la boca oberta de desesperació i la baba regalimant-li coll avall.
—No crec que poguéssem trobar a ningú més. —va dir l’altre amb molta tristor —. Ham sigut los últims en sortir.
Tots es van girar de cop i van començar a cridar cap a la mar. Tuies sentia com cridaven noms que ella no coneixia, noms de companys que segur que havien compartit amb ells menjar, treball, i moltes hores a la mar; noms que potser no tornarien a sortir dels seus llavis mai més.
Al cap d’una bona estona, un d’ells va parlar:
—Xiquets... hauríem de remar cap a la costa i demanar auxili. Aquí ja no hi podem fer res més.
Van callar. Anar-se’n de allí representava donar-ho ja tot per perdut. Per una altra banda sabien, que si no els havien trobat, és que ja no eren vius.
Sense dir-se res més, van començar a remar cap a la costa. Tuies va trobar que aquell silenci encara era molt pitjor que els crits d’abans. Van tardar molt poc en tornar a terra ferma en comparació en lo que li havia costat a ella arribar fins a la barca. Tan prompte els seus peus van xafar les pedres aredonides de la cala, el Pelut se li va tirar a sobre donant-li la benvinguda. I allavons en va ser conscient: s’havia salvat!
Unes veus conegudes van arribar fins on era ella.
—Tuies, filla meua, però es pot saber què has fet? —va dir son pare mentre baixava corrents des del Mas. Tuies va obrir la boca, però com no sabia que dir, la va tornar a tancar. Assorada va vore com els companys de son pare, amb el mateix uniforme de carrabiners que portava ell, també baixaven cridant i amb cara d’esglai.
—Que què ha fet? —va dir un dels mariners—. Salvar-mos! Això és lo que ha fet! Si no hagués estat per ella...
—Però si és una dona! —va dir un dels carrabiners—. Com vos ha pogut salvar una dona, amb la mar com està, de moguda?
—Pos, ho ha fet —va dir un altre mariner—. No sé com, però esta xiqueta ha agafat este bot i s’ha atansat ella tot sola remant cap a natros. I mos hagués salvat a tots si no fos que la barca s’ha enfonsat abans.
—Això és increïble! —va dir el carrabiner amb cara d’escèptic—. És impossible que una dona tingue la força que es necessitaria per a remar contra les onades i...
Van saltar tots els mariners a l’uníson.
—Escolte!
— Natros no en diem de mentires!
— Això és la veritat, i si convé anirem al periòdic i ho farem saber a tothom. No em caurà cap anell per dir que una dona mos ha salvat d’una mort segura.
— I ven agraïts que li estem! — va dir un altre girant-se cap a ella.
Tots los hòmens, carrabiners i mariners, van fer el mateix i Tuies va notar com tots aquells parells d’ulls es clavaven en la seua persona. Ella, que s’havia posat roja com una tomata, va tindre ganes d’amagar-se baix les pedres blanques d’aquella cala.
Al cap d’uns dies, Tuies, ja restablerta, va tindre una altra sorpresa. Son pare li va portar el periòdic. A primera plana sortia la noticia del naufragi i explicava com una sola dona havia aconseguit salvar a sis mariners al mig de la tempesta. Els dies següents a la publicació, Tuies va comprovar com el seu nom anava per totes les boques dels veïns. La gent no parava d’aturar-la pel carrer i de felicitar-la, orgullosos de tindre al poble un personatge tan famós que sortia a primera plana dels periòdics. Sense pensar-s’ho, s’havia convertit en una heroïna per a molts perellonencs. Qui li hauria dit que tot acabaria així!
I a partir d’allavons, la tímida i retraguda Tuies, ja no va ser mai més aquella dona marginada i incompresa a la que tothom defugia. A partir d’allavons, tothom al poble, la rebia invariablement amb aquell somriure d’orella a orella que la feien sentir com una dona excepcional.

Per Núria Menasanch i Martí