I si ens replantegem el futur de l’independentisme?

Estem en època de valoració de resultats electorals. Aquest cop, però, a part de les típiques consideracions de sempre: tots han guanyat, l’abstenció ha tornat a pujar, etc. hi ha un fet evident: bona part dels electors d’Esquerra s’han revoltat i han desautoritzat amb el seu vot (de fet, amb el seu no-vot) la línia de pactes en benefici del PSC-PSOE de la direcció d’aquest partit. Han dit prou a la política de liquidació de l’independentisme que encapçalen Carod-Rovira, Puigcercós i tots els altres. Això a la ciutat de Barcelona s’ha traduït en una reculada d’uns 43.000 vots, que han anat a l’abstenció, al vot en blanc o a altres opcions com la nostra –en una quantitat encara poc significativa, però creixent– o que han optat per CiU com a vot útil antitripartit.Esquerra, malgrat la política de maquillatge que ha suposat el seu ascens en nombre total de regidors, producte, en la seva majoria, de llistes presentades com a Acció Municipal –un fet relativament assequible quan es té en les pròpies mans una conselleria de tant poder com la de Governació, però que suposa un escàs rèdit amb vista al futur perquè en gran mesura a la gent que s’hi apunta el que menys li importa és la ideologia de la formació per la qual es presenta–, baixa en benefici del PSC on justament deien que pujarien a costa del PSC –àrea metropolitana– i baixen en els seus feus tradicionals, baixen allà on la gent els votava perquè eren l’opció més ben situada de l’independentisme català, una gent que no els havia “fet confiança” perquè dilapidessin aquest capital polític en forma de vots lliurant-se als braços de l’esquerra espanyola a canvi de càrrecs ben remunerats i rebaixant el discurs nacional al simple eix dreta-esquerra, com si l’elector fos tan ximple d’empassar-se que la nació catalana és com la Rioja o la Comunidad Murciana.El degoteig constant d’antics militants d’aquest partit que l’han abandonat els darrers mesos, alguns dels quals ara estan entre les nostres files; les crides a la direcció perquè rectifiqui, que es fan aquests dies des de la ciutat de Barcelona, des de Vic i des d’altres llocs del territori; o la consolidació i l’enfortiment del sector crític intern que encapçala Joan Carretero han de fer replantejar als líders d’ERC la seva línia política suïcida per a l’independentisme català abans que aquesta formació arribi a un punt de no retorn d’aquí a pocs anys. Un replantejament que jo crec que no només s’ha de fer al si d’aquest partit sinó en tots els sectors sobiranistes i independentistes d’aquest país, començant també per nosaltres mateixos o per les CUP, que també han d’entendre que, malgrat el seu bon resultat del 27 de maig no n’hi ha prou només amb el treball municipal per assolir l’alliberament nacional.Cal que tots plegats entenguem que el principal objectiu de l’independentisme polític no ha de ser gestionar la comunitat autònoma amb el permís d’Espanya, sinó acumular forces per derrotar l’espanyolisme –un espanyolisme cada com més desacomplexat i contra el qual Catalunya ara està desarmada– en un futur no gaire llunyà. Fóra bo que en la perspectiva de l’any 2014 tinguéssim clar que l’obligació de tots aquells que creiem en la nació catalana és aconseguir la màxima unitat d’acció de l’independentisme i apostar per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Carles Bonaventura i Cabanes.

Partit Republicà Català (RC)