de l'avís de l'1-N a la trompada del 27-M

Els que coneixem el món municipal sabem que no és un conjunt homogeni. Els recursos materials i humans a l’abast d’alcaldes i regidors als grans ajuntaments i als petits municipis no s’assemblen gens. És com comparar les condicions en les que juguen a futbol els jugadors del Barça amb les d’un equip de tercera regional: practiquen el mateix esport, amb les mateixes regles, però no tenen res a veure.
Les diferències entre ajuntaments de municipis grans i petits no es limiten a les facilitats per a la tasca dels càrrecs electes. El diferencial de participació entre uns i els altres en les eleccions del passat diumenge prova que els petits ajuntaments (on van ser freqüents votacions del 70 o 80% del cens, o més encara) són realment sentits com a propers pels ciutadans, que, en canvi, se senten ben allunyats dels ajuntaments de les ciutats grans (o dels polítics que els regeixen), com va demostrar l’altíssima abstenció que s’hi va produir.
Tampoc és el mateix l’impuls principal que guia el vot dels veïns dels pobles i de les localitats amb més habitants. En els primers, la pràctica totalitat de la gent decanta les seves preferències en funció de les qualitats dels candidats o, si és el cas, de la seva gestió anterior al consistori. A mesura que el tamany de les poblacions augmenta, s’incrementa el nombre de ciutadans que emeten el seu vot en funció dels partits que representen les diferents candidatures al municipi, i de la seva línia d’actuació a escala general. Als sondeigs preelectorals publicats per La Vanguardia, una significativa tercera part dels enquestats de les ciutats de Girona i Tarragona responien que decidien el seu vot en funció del partit, i poc més de la meitat deien que ho feien segons el candidat a l’alcaldia. A Barcelona hi havia més respostes (45%) afirmant que allò primordial per a decidir el vot era el partit que no pas el candidat que el representa a la ciutat (38%).
La interpretació diferenciada del vot en els municipis petits i en les ciutats és clau per analitzar els resultats d’ERC en les eleccions del passat diumenge. Els resultats d’ERC han estat dolents segons l’opinió de la majoria d’observadors, i han deixat un regust ben amargant entre la militància, però des de la direcció (Carod, amb posat de satisfacció, la mateixa nit electoral, o Xavier Vendrell el mateix dia que escric aquestes ratlles, 30 de maig, a l’AVUI) s’insisteix en dades objectives que, aparentment, conviden a l’optimisme, com l’augment del nombre de regidors i de consellers comarcals, al costat d’un matisat descens (del 12,78% a l’11,67%) del percentatge de vots.
Però la percepció de derrota d’ERC no és equivocada. Esquerra perd vots justament a les ciutats, allà on més compten les sigles i menys els candidats. Si hi descomptem Mollet del Vallès, on ERC va presentar-se dins una candidatura amb altres grups polítics l’any 2003, i per tant no poden establir-se comparacions acurades, al Principat de Catalunya hi ha 22 ciutats de més de 50.000 habitants, de les quals ERC ha millorat el seu percentatge de vots en 2, i l’ha empitjorat en 20. L’any 2003 va obtenir-hi 50 regidors, i enguany 37 (n’ha perdut 14 i n’ha guanyat 1, al Prat de Llobregat). Ha perdut la seva representació a la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, i a Cerdanyola del Vallès.
ERC ha perdut en les ciutats de més de 50.000 habitants més de 78.000 vots dels prop de 80.000 que ha perdut a Catalunya. Si al Principat ha perdut, aproximadament, el 19% dels vots absoluts obtinguts el 2003, a les ciutats de més de 50.000 habitants n’ha perdut el 41%. Poca broma!
Si ampliem el ventall a les poblacions d’entre 20.000 i 50.000 habitants (de les que excloem Ripollet i Sant Pere de Ribes per la mateixa raó que hem exclòs Mollet), on les pèrdues ja han estat força més moderades, trobem que el número de vots obtinguts el passat diumenge en el conjunt de poblacions que superen els 20.000 habitants va ser inferior en més de 87.000 als obtinguts el 2003. En conseqüència, en els municipis de menys de 20.000 habitants en el seu conjunt ERC va guanyar vots absoluts malgrat el descens de la participació.
Els guanys en la franja de municipis menors de 20.000 habitants s’explica perquè aquí (i molt especialment entre els municipis més petits, per sota dels 5.000, o fins i tot dels 1.000 habitants) van concentrar-s’hi gairebé totes les 140 noves candidatures presentades per ERC. És en els municipis més petits, doncs, en els que el vot a les eleccions municipals té menys en compte la component de partit (fins el punt que moltes de les candidatures són llistes associades en les que ni tan sols hi figura el logotip d’ERC), on s’han obtingut els millors resultats, que han permès maquillar l’evident descens a les àrees urbanes.
Està clar, doncs, que s’han perdut més vots allà on la conjuntura política nacional pesa més en la decisió del vot dels ciutadans. Malgrat això, els dirigents nacionals d’ERC (Carod, Vendrell) insisteixen que l’estratègia del partit a nivell nacional no té res a veure amb la davallada electoral. Quina n’és la causa, doncs? Que el retrocés se l’han guanyat a pols els regidors, els candidats i els militants de les ciutats més grans perquè han fet una mala feina? Aquesta és la conclusió que es dedueix del posicionament dels nostres dirigents, i que ha fet enfadar de valent molts companys i companyes d’aquestes ciutats.
Jo penso més aviat que és l’estratègia de la satel·lització respecte del PSC, que molts denunciem de fa temps, la causant de la batzacada. Una estratègia en la que s’entossudeixen els nostres dirigents negant l’evidència (tot i que, mentre vaig escrivint, veig que Jordi Portabella, un dels principals damnificats, s’ho comença a repensar). Una estratègia que cada cop comparteixen menys militants i, el que és pitjor, menys electors, que ja van avisar-nos les últimes eleccions al Parlament. Com que els nostres dirigents no van fer-ne cas, de l’avís de l’1-N hem passat a la trompada del 27-M.
No puc deixar passar, abans d’acabar, que la pèrdua de vots a les ciutats s’ha produït, també, a les de l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà on la nostra aposta per fer president Montilla “gratis total” ens havia de portar a substituir el PSC com a referent de l’esquerra, hem reculat amb força. Ja ho deia Joan Carretero a l’AVUI, el 21 de gener: “La direcció d’ERC manté que l’estratègia del partit l’ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l’esquerra catalana, per nacionalitzar-la. Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d’un govern encapçalat per un socialista” quan “per fer forat entre l’electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?”
Un últim destacat: a més del Priorat, l’altra comarca on ERC ha guanyat les eleccions és la Cerdanya, superant CIU per primer cop, i augmentant el nombre de vots absoluts, malgrat la menor participació. Algun malpensat s’ha atrevit a dir-me que aquesta victòria és significativa…
Per acabar, un reconeixement als milers de persones que han participat, arreu dels Països Catalans, en les candidatures d’ERC i en la preparació de les eleccions del 27-M. Ells són els mariners que amb el seu esforç han aconseguit que, mentre el comandant i la resta de la tripulació gaudien tranquil·lament de les seves cabines de luxe, amb la carta de navegar perduda de fa temps, el vaixell, malgrat la trompada, continuï surant. Ells són els que, si no queda més remei, pujaran aviat al pont de comandament i redreçaran el rumb.
Albert Pereira i SoléMembre del grup promotor de Reagrupament.Cat
(Article publicat al diari AVUI el 31 de maig del 2007)