Camí cap a la Soberania.

A vegades és ben curiós aquest país. Fa pocs mesos, els líders del partit que es va presentar a les eleccions amb l'anunci que faria avançar Catalunya cap a la sobirania i que després ens va encolomar un president que diu que Catalunya no té drets històrics, que si els trens arriben tard o s'espatllen és culpa del debat identitari i que això de l'autodeterminació té tant a veure amb Catalunya com els cangurs silvestres, omplien pàgines de diaris amb articles i declaracions en què asseguraven que ara calia fer polítiques «socials» i deixar de banda la qüestió nacional, que ara el que tocava era el desplegament de l'Estatut i oblidar-nos de cabòries independentistes, que no hi havia alternativa a l'independentisme gradual que potser ens portaria a la sobirania d'aquí a uns milers d'anys, que plantejar alternatives per accelerar el procés era tornar a l'infantilisme independentista, que fins que el seu partit no passés d'un 15% dels vots a més del 50% no calia plantejar-se fer cap referèndum d'autodeterminació, que si «pluja fina», etc.

Hem passat un estiu en què s'han posat de manifest les conseqüències de la Catalunya de la dependència: col·lapses a les carreteres, col·lapses als ferrocarrils, col·lapses als aeroports, col·lapses en diversos serveis bàsics…

Espanya –i empreses espanyoles– gestiona bona part dels diners dels catalans i això es nota, i els principals perjudicats són els ciutadans que resideixen en territori català.

Contra aquesta crisi de l'autonomisme, la classe política restava desarmada, sense arguments, sense idees, sense alternatives… això sí, cobrant generosos sous a càrrec de l'administració cada final de mes.

I quan tot semblava que ens portava al desastre, al caos, la societat civil ha començat a reaccionar, la gent s'adona que el comú denominador dels nostres mals té un nom: Espanya, i que és condició necessària, tot i que no suficient, alliberar-nos-en.

En aquest sentit, han aparegut nombroses plataformes, grups, col·lectius que afecten diferents àmbits i que tenen per objectiu fer avançar aquest país cap a la sobirania, cap a la llibertat, que és el mateix que dir: cap a la normalitat.

I no tan sols això, al si de diferents formacions polítiques han sorgit corrents d'opinió, sectors crítics que també s'han organitzat per denunciar l'encarcarament ideològic i l'acomodament a l'autonomisme que caracteritza les direccions dels seus partits. Això ha fet que els líders d'aquestes organitzacions polítiques, que segurament creien que els propers anys es caracteritzarien per anar fent la viu-viu i prou, hagin hagut de sortir a la palestra i començar a fer propostes de difícil credibilitat: que si la casa gran o refundació del catalanisme, que si referèndum d'autodeterminació el 2014, que si full de ruta cap a la independència… Tot plegat, temes que costen de creure en boca d'aquells que ara els plantegen quan fa poc temps es conformaven amb un Estatut de pa sucat amb oli o que aspiraven a esdevenir socis prioritaris del PSOE en una Espanya federalitzant o a tenir ministres a Madrid. Per tant, si ara aposten de veritat per la sobirania, si ara defensen que en aquest país s'ha de fer un plebiscit per la independència, des de la societat civil i des dels partits que ja fa temps que estem dient el que ara ells diuen, cal donar-los la benvinguda a aquests plantejaments, però alhora advertir-los que els ciutadans de Catalunya estan farts que els polítics professionals els prenguin el pèl, que juguin amb els ideals de la gent, amb les ànsies de llibertat d'un poble; tot plegat perquè arriba un Onze de Setembre, s'acosten eleccions o perquè lluites partidistes o internes fan competir determinats líders a veure qui la diu més grossa.

La gent comença a estar farta d'independentistes i nacionalistes de calçotada. Com a dirigent d'una formació encara extraparlamentària, em satisfà que moltes de les coses que ara es diuen, apareguin en el web del nostre partit des del dia de la seva fundació: que l'independentisme ha de ser transversal i adreçar-se al conjunt de la societat per sobre de l'eix dreta-esquerra, que s'ha d'internacionalitzar el conflicte català, que cal celebrar un referèndum d'autodeterminació en l'horitzó del 2014, que s'ha de construir una majoria social i nacional per fer-lo possible, que és necessària la unitat d'acció de tots els sobiranistes… Doncs bé, no n'hi ha prou de marcar una data, cal posar-nos-hi, cal que el projecte sigui creïble.
Carles BONAVENTURA
Secretari General RC