ELS 15.000 € QUE FALTEN? per Carles Bonaventura (RC)

Hi ha municipis de països poderosos agermanats amb municipis d’altres països menys poderosos que, producte d’aquest agermanament, donen ajudes econòmiques per col·laborar a resoldre algunes de les necessitats bàsiques dels ciutadans d’aquestes localitats menys afortunades. També hi ha governs d’estats, comunitats autònomes, municipis, equips directius d’entitats i organismes diversos que compleixen amb l’obligació, ara per ara i malauradament només eticomoral, de donar el 0,7 per cent dels seus pressupostos per l'ajut al desenvolupament. Trobem, així mateix, unions d’estats, com la UE per exemple, en què, amb un límit de temps i de manera decreixent, s’estableixen mesures econòmiques correctores segons les quals els països més desenvolupats i més forts econòmicament destinen una part pactada de la seva riquesa a ajudar els països menys rics i als nous estats membres a posar-se al nivell mitjà dels països que formen part de la unió. Fins i tot hi ha estats, amb models territorials diversos, en què, fins a uns límits raonables i pactats, un territori (cantó, estat, “land”…) lliura una part del seu PIB al desenvolupament d’altres zones d’aquell mateix Estat menys desenvolupades.

Doncs bé, cap d’aquests casos té res a veure amb el model espanyol que, de manera insultant, ha batejar això del reequilibiri territorial com a “solidaritat”.

A l’Estat espanyol no hi ha límit en el temps, no hi ha pacte entre iguals, no hi ha topalls pel que fa a la quantitat, no hi ha voluntarietat, no hi ha transparència, no hi ha balances fiscals... És molt senzill, només hi ha robatori.

Els catalans hem de mantenir tres quartes parts d’Espanya amb els nostres diners, amb el nostre treball, amb la riquesa que som capaços de generar, una part molt important dels beneficis de la qual no es reinverteix en les nostres infraestructures, els nostres hospitals, les nostres escoles, els nostres serveis socials, els nostres habitatges protegits…

És un sistema que a la llarga tan sols aconsegueix fer més pobres els “pobres” de les comunitats “riques” i més rics els “rics” de les comunitats pobres, segons han afirmat alguns experts en la matèria.

Deia Alfons López Tena fa pocs dies que el dèficit fiscal de Catalunya és d’uns 19.200 milions d’euros cada any. Si tenim en compte que el pacte al qual acaben d’arribar Pedro Solbes i Antoni Castells situa la inversió de l’Estat a Catalunya pel 2008 en 4.291 milions, la conclusió és que Espanya encara ens en deu uns 15.000.

Uns milions que administrarà el govern de l’Estat espanyol i que destinarà a crear xarxes clientelars en altres territoris.

Aquest és el resultat de la Catalunya de la dependència, de la unitat d’Espanya: els ciutadans catalans no som beneficiaris de tota la riquesa que generem i cada any hem de discutir amb l’Estat quina part dels diners que són nostres ens retorna, i sempre hi sortim perdent.

Per altra banda, i tot i la satisfacció que ha generat l’acord Solbes-Castells en alguns sectors i l’adhesió d’Esquerra i ICV, ningú pot assegurar que aquests 4.291 milions s’acabin invertint a Catalunya perquè gairebé mai allò que s’ha pressupostat s’acaba executant en la seva totalitat. Uns diners destinats a Catalunya que no arribaran, que l’Estat s’estalviarà i que aniran acumulant un superàvit que el govern espanyol de torn després podrà destinar a fer campanyes electoralistes, com la que han anunciat José Luis Rodríguez Zapatero i la ministra d’Habitatge, Carme Chacón per trepitjar competències a la Generalitat de Catalunya i promocionar aquesta senyora com a cap de llista per Barcelona en les properes eleccions espanyoles.
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català