L’1 de desembre, tots al carrer

AAcabem de saber que el PNV votarà en contra de la refutació de Magdalena Álvarez. Què els hi han degut prometre a canvi?

Carles Bonaventura
Bé amics, ja ho hem sentit. Aquest cap de setmana, la plana major dels socialistes catalans ha deixat clar a Girona, per si alguna ànima càndida encara en tenia algun dubte, que ells ja “han decidit” i que la seva decisió és: “Zapatero, Zapatero i més Zapatero”. O el que és el mateix, amb paraules de Miquel Iceta: Govern espanyol, Constitució espanyola i nou Estatut, ara per ara també espanyol. Patètica també va ser la intervenció en aquest mateix fòrum de l’alcalde desaparegut durant la crisi de les infraestructures a Barcelona, el senyor Jordi Hereu, que va apostar per “la capacitat d’exigència, la seriositat i l’honestedat del PSC.” ¿De quina capacitat d’exigència parla, senyor alcalde, quan presideix una ciutat que se li queda a les fosques, a la que se li espatllen els trens i la gent se li pixa pels carrers, una ciutat des de l’aeroport de la qual no es poden agafar vols transoceànics i on encara no se sap en quina data hi arribarà el tren de velocitat? Vostè és conscient que no és alcalde d’un lloc qualsevol sinó de la ciutat que és la capital de Catalunya? A qui vol donar lliçons d’exigència, seriositat i honestedat? Seria difícil trobar un cas més clar d’autoodi patològic que el que afecta els socialistes catalans. Rodríguez Zapatero ha enredat la classe política catalana en gairebé tot, però ells ja “han decidit”: primer Zapatero, segon Zapatero i tercer Zapatero. Només els cal obrir una subscripció popular per aixecar un monument a la ministra Magdalena Álvarez per adherir-se a la defensa numantina que el president del Govern espanyol fa de la seva incompetent figura contra els atacs que els “nacionalistes” llancen contra la seva persona, la pobra, tant com ha fet i fa perquè els catalans disposem de bones infraestructures… però el TAV acaba d’arribar a Màlaga, no pas a Barcelona. De tota manera, no crec que li facin cap monument, almenys a Barcelona, perquè si aquesta escultura l’erigissin a la ciutat comtal el més probable seria que es convertís també en urinari públic, cosa que suposo no plauria a l’homenatjada.Ja sabem del cert, doncs, que els socialistes no seran a la mobilització que l’1 de desembre ha convocat la Plataforma pel Dret de Decidir, com tampoc no hi seran ni el Partit Popular ni Ciutadans, ni tampoc els sindicats Comissions Obreres i la UGT. Curiós el cas d’aquests sindicats, tan ben predisposats com estan sempre per enarborar pancartes i omplir carrers amb la seva gent quan la causa és favorable als drets de qualsevol indret del Tercer Món sobretot si es carrega contra els Estats Units, “la pàtria del capitalisme”... ¿És que per a CCOO i la UGT els treballadors catalans de Barcelona i rodalies que han de fer un viacrucis cada matí per arribar als seus llocs de treball, no són d’aquest món?, qui defensen vostès, els treballadors d’aquest país o els interessos d’Espanya? Aquestes absències sindicals tornen a posar de manifest que una de les assignatures pendents del sobiranisme català continua essent l’enfortiment d’un sindicalisme nacional català sense dependències foranes.Tornant a l’1 de desembre, almenys pel que fa a mi, normalment les absències encara em motiven més a assistir a les convocatòries que no pas les presències; per la qual cosa no em resta res més que animar la gent del país, aquella gent que creu en Catalunya, en els seus drets, en les seves llibertats a mobilitzar-se aquell dia pels carrers de Barcelona, per poder ser amos del nostre destí, per poder viure en un país normal com a ciutadans de primera, sense haver de demanar permís a ningú per existir. I qui vulgui formar part del bloc del Partit Republicà Català (www.partitrepublicacatala.cat), que ens hi busqui. El nostre lema no pot ser més clar i català: “Adeú Espanya!” (http://www.adeuespanya.cat/).

Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català