h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: "DEIXA QUE PASSIN SET"

La comedianta tortosina

6.5.08

"DEIXA QUE PASSIN SET"




"Deixa que passin set"

Josep Pinyol
Membre d'RCat
En un escrit de la seva pàgina web Jordi Pujol explica una anècdota molt significativa. El Govern de la Generalitat i Convergència i Unió donaven suport al "Plan Hidrológico Nacional" impulsat pel Govern Aznar que va aixecar l'enorme oposició a les Terres de l'Ebre. Tots els partits de l'oposició, PSC-PSOE, ERC i ICV s'hi van afegir. En aquestes circumstàncies una persona coneixedora de l'evolució de la demanda d'aigua i les necessitats futures li va preguntar al aleshores President de la Generalitat perquè s'havia ficat en aquella batalla i va ampliar el títol d'aquestes ratlles: "Deixa que passin set. Quan passin set, set de debò, es podrà fer".
Evidentment es referia al transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona. I ara estem en aquesta situació, en el perill de que més de cinc milions de persones puguin patir restriccions d'aigua. Ara aprofitaran l'alarma social creada per invertir 180 milions d'euros per fer el transvasament. En teoria serà provisional, però després la magnitud mateixa de l'obra serà l'argument per a no desaprofitar la canonada.
El consum d'aigua de l'àrea metropolitana s'incrementarà i cada vegada els embassaments del Llobregat i del Ter seran insuficients més sovint.
Perquè és evident que es poden portar amb vaixells els 50 hectòmetres cúbics d'aigua amb un cost molt menor de la canonada Tarragona-Vilafranca. Ja es va fer uns anys enrere a Ciutat de Mallorca.
La frase "deixa que passin set" denota l'actitud de prepotència tecnocràtica que existeix en les grans companyies que tenen a les seves mans el subministrament dels serveis públics bàsics. Coneixen la quantitat de matèries primeres i d'energia que necessiten set milions i mig d'habitants. Saben els circuïts que segueixen l'aigua, l'electricitat, el gas, el petroli i la resta de materials des de que surten de les centrals elèctriques, els embassaments, les refineries, fins a les cases, els hotels, les oficines, les fàbriques, passant per les canonades, les línies d'alta tensió, els grans vaixells, els ports i aeroports, les autopistes i carreteres. Saben els costos de cada una d'aquestes grans infrastructures, perquè hi han guanyat molts milions construint-les. I saben el que s'hi guanya en cada estadi de cadascun d'aquests circuïts. Des de dalt dels seus grans gratacels miren la resta de ciutadans com formiguetes que no són trepitjades gràcies a la seva magnanimitat. Però aquests insectes són els que cada final de mes paguen els rebuts que determinen les cotitzacions borsàries de les seves companyies.
Aquesta prepotència tecnocràtica té una visió del país que combina el barcelonocentrisme amb el lliure mercat. Creuen que és una llei inevitable del progrés econòmic que l'activitat productiva, els principals serveis públics i privats i, en conseqüència, la població es concentrin a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
(I els pobres barcelonins surten sempre que poden com a esperitats de la ciutat presó on los obligen a viure per a trobar faena. Tots coneixem a algun d'estos esclaus del S.XXI)
Pensen que cal portar d'on sigui els recursos que aquesta gran concentració urbana arribi a necessitar. Estan convençuts que la gran urbs és el símbol de la puixança del país, i té dret a totes les inversions públiques necessàries. En canvi els habitants de la resta de comarques no tenen drets sobre els recursos naturals de la seva terra. Quan els defensen són presentats pels mitjans de comunicació barcelonins com acaparadors incapaços d'entendre les necessitats del desenvolupament. No hi fa res que països més avançats i més muntanyosos que el nostre, com per exemple Suïssa, amb una població similar a la nostre, no tingui una àrea metropolitana que concentri dues terceres parts de la població.
(I Austria també)
Continuen defensant que l'únic model possible de progrés és el creixement fins a l'infinit de la capital catalana. D'aquesta manera Barcelona fa com els eucaliptus, creixen molt i ràpidament, però impedeix que neixi res al seu voltant.
Els partits d'esquerra que van donar suport a les plataformes contra el transvasament també tenen una enorme responsabilitat.
( I van mentir signant lo pacte de l'aigua)
En els cinc anys que porten al Govern de la Generalitat han estat incapaços d'invertir la tendència al desequilibri territorial, urbanístic i mediambiental de Catalunya. Han considerat inevitable la continuació de les mateixes pràctiques establertes al llarg dels vint-i-tres anys de pujolisme. Han estat incapaços de controlar l'increment de 500.000 persones a l'àrea metropolitana barcelonina, ni de preveure la satisfacció de les seves necessitats bàsiques en habitatge, en transport, en sanitat, en aigua, ni en energia. Han estat incapaços d'oferir un nou model d'ordenació territorial destinat a reequilibrar el territori: mentre l'àrea metropolitana es congestionava, comarques senceres continuaven mal comunicades i sense els serveis i els equipaments mínims exigibles al segle XXI. I no només comarques de muntanya. Fruit d'aquesta incapacitat pròpia i de la impotència davant els seus aliats a Madrid es produeix el col·lapse de les infraestructures com l'aeroport, les autopistes de peatge i les rodalies i de la gran apagada elèctrica, l'any 2007. I ara el 2008 els esclata a les mans la crisi de l'aigua.
Els despropòsits en la gestió de la sequera han estat tan grans que a qualsevol altre país haurien provocat dimissions dels responsables. Com pot un conseller admetres que ha retardat la presa de mesures perquè fer-ho abans de les eleccions podia perjudicar els seus resultats electorals i no dimitir?. Com pot un Govern un dia defensar que la única solució és la captació temporal del riu Segre, ser desautoritzat l'endemà pel Govern espanyol i mantenir-se al càrrec?.
L'actuació del Govern Tripartit revela que a Catalunya la crisi de l'esquerra és encara més profunda que a la resta d'Europa. Obsolets els seus referents ideològics tradicionals es van refugiar en el suport a tots els moviments que feien agitació al carrer. Però a partir de la agregació de totes aquestes reivindicacions és impossible bastir un model global de país. Per aquesta raó el govern tripartit ha fet bandera de la simple gestió, però tampoc ha pogut demostrar excel·lència en aquest camp, sinó més aviat incompetència. El Govern Tripartit ha acabat, per un costat, assumint els postulats de la prepotència tecnocràtica barcelonina. I per l'altra esperant que els dictats del Govern d'Espanya li tregui les castanyes del foc. Amb aquest panorama a ambdues bandes no és estrany que el catalanisme polític estigui en un dels moments més baixos dels darrers cent anys.
(I a sobre mos ho colaran com a inversió)
La única manera de trencar la retroalimentació entre la prepotència tecnocràtica i la incompetència del Govern Ttripartit només pot provenir de la renovació política d'ERC, de persones noves que tinguin clar un model de país capaç de reequilibrar el país, descongestionant l'àrea metropolitana, portant l'activitat econòmica on hi ha els recursos naturals i no al revés. Aquest model global exigeix temps d'execució i per tant visió a llarg termini, és a dir ordenació i planificació. Després exigeix tant inversions com la desconcentració del poder polític i mediàtic. Aquesta renovació exigeix l'actualització de la gloriosa tradició de planificació urbanística i territorial del republicanisme català. Una tradició que aplega un coneixement científic de la realitat del país, profundes conviccions democràtiques i una gran capacitat d'ordenació i planificació. Un fílum històric que té noms insignes com Ildefons Cerdà, autor d'estudis sobre la situació dels treballadors catalans, d'una Teoria General de la Urbanització i d'un pla de l'Eixample de Barcelona que no ha estat superat 150 anys després. El President Macià és una altre exemple d'aquestes arrels, que tenia a nivell popular el seu lema "la caseta i l'hortet", però darrera del qual hi havia planificació com en el "Pla Macià" per l'àrea metropolitana de Barcelona, o com la seva visió grandiosa de la "Catalunya Ciutat".