ESCRIT DE PAU FOLQUÉ

PAU FOLQUÉ

Lo riu és vida, no al transvasament

-Riiiiiiing-, va sonar el despertador.

Em vaig aixecar, molt apoc a poc, ja que encara estava cansat del partit del diaanterior, contra el Pinell, en el que vam guanyar per 3-2,assegurant, a falta de dos partits per la finalització de laLliga, la permanència matemàtica.

-Bon dia mare-.

-Bon dia fill, a la cuina tens l'esmorzar pre-parat-.

Una deliciosa botifarra amb all i oli m'esperava impa-cientment a la taula. Amb un obrir i tancar d'ulls va desapa-réixer i, ràpidament, vaig agafar la motxilla de la feina ime'n vaig anar en busca del cotxe.

Conduïnt, mirant per la finestra, es veia com l'Ebre transita-va lentament curs avall. Una magnífica vista del Llagut, ama-rrat a l'embarcador, el Pont del Llaguter regnant a sobre delriu… tot era fantàstic. Però quan arribaves a l'assut, elsilenci se t'apoderava del cos i la cara se t'entristia. La cul-pable: una bomba de gran tonatge, situada al coll d'un turó,que xuclava sense parar litres i litres d'aigua que anaven aparar al canal Xerta-Sénia. O almenys això era la versió ofi-cial. Però tothom sabia que l'aigua, on realitat anava a pararen la seua majoria, era a una tuberia monstruosa, que teniacom a destinació les segones residències de la costa delPaís Valencià, Múrcia i Andalusia que s'anunciaven a tort i adret per la televisió

Avançant per la carretera, et donaven ganes de tancar els ulls i no tornar-los a obrir més. El riu havia quedat reduïtpràcticament a la meitat, i pobles com Xerta, Tivenys,Aldover o Bítem havien perdut el seu vertader valor.

Tot creuant el Pont Vell de Tortosa, s'observaven nois joves amb banyador, que atravessaven a peu de banda a banda elriu. L'aigua els arribava, en el punt més fons, per la cintura. Alguna cosa m'empenyia a no anar a la feina. Alguna cosam'empenyia a no anar a la redacció. Vaig continuar con-duïnt. El meu objectiu: la mort del riu, a Camp-Redó. La meitat de fàbriques del polígon havien tancat portes. Centenars de treballadors, alguns del poble, s'havien quedat sense feina. Era només una petita part dels efectes devastadors que havia causat sobre el territori el transvasament cap a Barcelona. Un transvasament que serviria per a mantenir ben plenes les piscines dels xalets dels rics barcelonins.

Llavors, va acabar de convencer-me una teoria que feia anys que em rondava pel cap: “Ens tracten com el cul delmón”, o, dit d'una altra manera: “Som el sud del sud”. Una sèrie d'adjectius dedicats a tots aquells que havien arriba tal poder mitjançant un missatge de por envers els seus rivals em van venir a la memòria: mentiders, estafadors,traïdors… Eren només una part dels qualificatius amb que se'ls podia esmentar a tota aquella colla de farsants.

L'aigua salada arribava més amunt d'Amposta, i els arrossars del Delta, definitivament, no es podien regar. Tot era aigua salabrosa: els darrers 20 km dels canals i del riu, elspous… El desastre havia arribat a casa. Els més humils, els més modestos, els més treballadors… ens l'havíem carregat, com era de preveure. I a sobre de tot això, hi havia al damunt de la taula la possibilitat de construir als Monegres una mega-ciutat dedicada al joc de l'atzar. Una autèntica destructora de la nostra aigua.

Ni les manifestacions, ni les protestes, ni la lluita en contra del transvasament havien servit per res.

Un sentiment de contrarietat, de frustració, va apoderar-sede mi. Les llàgrimes em demanaven pas. Estava desesperat.

-Riiiiiiiiing-, sona el despertador.

-Fill, què et passava?-.

-Hetingut un malson, mare-.

-Espavila't, que sinó faràstard a l'autocar.

-Sí, mare-.

Esmorzo a correcuita, com sempre, i me'n vaig.

Durant el meu trajecte cap a l'autobús veig una pancarta enun balcó, amb el seu nus blau, en la que hi posa: “Lo Riu ésVida, No al Transvasament!”. Només mirar aquell missatge, em ve al cap un sentiment que porto molt a dins meu, tot enorgullint-me de viure on visc i, sobretot, de tenir l'identitatque tinc: la de les Terres de l'Ebre. Un lloc acollidor, que sempre ha lluitat per defensar el que li pertoca, el que és seu, com és el cas de l'Ebre, i que, encara que per a molts sigui “el cul del món”, per a tots els seus paisans i per a mi és i serà sempre el millor racó de l'Univers.__._,_.___