T'ESTIMO

Que no mos conten sòries
1ª Quincena d’agost de 2008

Una colla de pretesos intel·lectuals han fet públic un manifest on reivindiquen l’ús del castellà i la defensa d’esta llengua, la qual diuen que a Catalunya està greument amenaçada i quasi en perill d’extinció. Alienígenes? Extraterrestres? No ho sé. La qüestió és que tot este mes de juliol, l’he hagut de passar amb ma filla a Barcelona per qüestions personals.

—Una cullereta, per favor

I el cambrer se me va quedar mirant com si li hagués dit un pecat. Ni dibuixant-li amb los dits la forma de la cullera, me va saber entendre el pobre home. Al final vaig acabar demanant-li en castellà.

“VENEDEMOS TODA CLASE DE BEBIDAS”

Així resava un cartell al mig de les Rambles, just al costat del Liceu. Venedemos! Els pobres morets que regentaven la paradeta no sabien ni escriure en castellà! Un dia tornant en tren li vaig comentar a ma filla:

—Au va! No et queixes tant que de passo practiques lo castellà! Pensa que anar a Barcelona és per al castellà com si anesses a Londres a practicar l’anglès—.

I és que ma filla estava desesperadeta amb la qüestió de la parla. I a sobre, les poques xiquetes del seu curs que parlaven en català, se’n fumaven tant com volien del seu dialecte tortosí. Una data curiosa: Al curs hi havia un parell de xiquetes que parlaven lo dialecte castellà-andalús i ningú se’n fumava de la seua parla. Curiós, si més no.
Però bé. Tornem al tren. Cada dia, quan passàvem lo Coll de Balaguer, les nostre orelles se tornaven a obrir a la dolçor de la nostra parla. Cares potser no conegudes però sons i accents familiars mos anunciàvem que ja érem a prop de casa i, literalment parlant, la boca se mos feia aigua a l’ensumar la, ja pròxima, arribada. Orgullosa de la meua Tortosa, vaig anar a comprar-me un mòbil nou, i quina no va ser la meua sorpresa quan a la botigueta que hi ha davant del Patronat, la dependenta me va dir que li parlés en castellà que no m’entenia en català. Si em punxen no em trauen sang! Me vaig negar per complert! No va servir de res que la jove en qüestió me digués que tan sol estava aquí per una setmana i que marxava tot seguit a una altra destinació. Això, després d’un mes parlant en castellà aquella xica no m’ho podia fer de cap de les maneres. Al final, jo en català i ella amb cara de estar parlant amb poc menys que amb un xinès, vam aconseguir entendre-mos.
Per això, estimats lector, tant fa a on anésseu est estiu. Penseu amb allò que em va dir un dia una molt estimada professora meua de filosofia: “Te quiero” implica possessió, però dir-li a una persona una cosa tant bonica com “t’estimo” tan sols se pot dir en català.

Núria Menasanch i Martí