PARLEM CLAR I CATALÀ. ALFONS LÓPEZ TENA

Ahir divendres i a la sala xicoteta de l’Auditori Felip Pedrell se va celebrar la presentació del llibre “Catalunya sota Espanya: l’opressió nacional en democràcia” del Sr. Alfons López Tena, amb pròleg d’Hector López Bofill.
L’assistència a l’acte, tot i que no va ser, ni de bon tros, tan majoritària com la de l’obra de teatre “A la Toscana” que es va celebrar al mateix Auditori, no va estar exempta de figures destacades: Los alcaldes de Tortosa i Roquetes, uns quants regidors...etc.
També cal destacar absències significatives, que per la seua representació a les Terres de L’Ebre dins del camp independentista, se fan difícils d’entendre: Els dos regidors de ERC a l’ajuntament de Tortosa, representants d’ERC a les Terres de l’Ebre i altres figures que diríem que podrien representar o haurien de representar un cert esperit nacional a les nostres comarques.
Però parlem del llibre que encara no he tingut oportunitat de llegir però que ho penso fer en los pròxim dies. Un llibre que per altra banda deu despertar alguna que altra curiositat ja que va per la seua 7ª edició tot i que va tindre lo seu naixement al març d’este mateix any.
Per lo que es va dir ahir, jo ho resumiria en los següent punts:

• 
  Primer es fa un resum de les diferent agressions a Catalunya que el Sr. Alfons López Tena ha pogut viure quasi en primera persona en la seua qualitat de vocal del poder judicial. Anècdotes dins del camp econòmic i jurídic, que a voltes te poden fer riure, però que són de plorar. Allí veus la falta de respecte que els espanyols tenen cap al nostre país i el desdeny absolut i l’esperit de colonialisme que els mou envers tot lo que vingue de Catalunya.
• 
  En segon lloc s’analitza detalladament el creixement independentista al nostre país. A través de les últimes estadístiques i davant d’una pregunta directa i no ambigua tipus: Sí o No. Se recalca que el Sí podria fins i tot superar lo 70% de la població.
• 
  Alfons López Tena, expert jurídic, també ens fa vore, que amb lo nou estatut, se poden convocar referèndums però que amb l’experiència del Canadà, amb sentència inclosa, el referèndum en qüestió hauria de tractar sobre la independència per a que fos vàlid. Conceptes més ambigus com estat federal o confederal, no serien recurrents ja que afectarien a tota Espanya i una minoria no pot fer canviar a tota una majoria.
• 
  S’analitza també l’efecte de la globalització amb la creació de nous estats, i s’arriba a la conclusió que la globalització, al suprimir fronteres i aranzels, exterioritza el comerç i això fa que els estats menuts puguen proliferar i els hi sigue molt més beneficiós per a la seua economia.
• 
  També dubta que Espanya, davant d’una manifestació majoritària d’un poble per la seua independència, pugue optar per la violència a la població com s’ha fet a Birmània. El món la castigaria tant econòmicament com políticament, i això no els interessa pas.
• 
  La conclusió és que davant de les tres opcions possibles que tenim:

1. 
   Quedar-mos com estem. Intentant desplegar un estatut que mo’l recorreran al constitucional i que no el pensen desplegar (l’anterior ja es va quedar sense desplegar en molts dels seus punts). I continuar deixant que mos prenguen lo número en la política de peix al cove, que tant CiU com ara ERC han intentat portat a terme des de la instauració de la democràcia, i tants mals resultats hem obtingut per al nostre pais.
2. 
   Demanar un referèndum ambigu sobre les relacions que volem tindre amb Espanya: que si estat federal o confederal...etc. El qual referèndum, ni que es guanyés no pot ser recurrent de cap de les maneres, perquè una minoria no es pot imposar a una majoria i ja hi ha sentències internacionals que així ho indiquen.
3. 
   O, demanar en referèndum un clar, Sí, o No, a la independència de Catalunya i a la conformació en un estat propi. Confiant que Catalunya al poguer gestionar els seus propis recursos, podrà finalment anar endavant tant econòmicament, culturalment, socialment...etc
   
   L’única possible és la tercera.

• 
  Paradoxalment, però mos trobem amb uns partits nacionalistes (CiU i ERC) que encara estan enclotats en los paradigmes anteriors (peix al cove) i que no han evolucionat al mateix ritme que ho ha fet la població. A la meua pregunta sobre si creia que actualment i sobretot en les pròximes eleccions, molts independentistes se trobaven orfes de representació política, sense poguer votar a cap partit i que molt se plantejaven quedar-se a casa o votar en blanc. La resposta va ser un clar i rotund: SÍ!, absolutament.

Discrepo de la idea del Sr. López Tena de continuar votant a CiU o a ERC, com a mal menor i per a que no tinguen més poder los altres partits espanyolistes, tot confiant que estos dos partits reaccionen, com si esperéssim que baixes l’Esperit Sant en un moment o altre. Jo crec, que si estos partits no noten una davallada clara dels seus votants, no reaccionaran de cap de les maneres.

Sí que penso, com ell, que hem d’exercir lo nostre dret al vot, que tant mos va costar d’aconseguir. Per a mi, la millor opció es votar a partits com el patit Republicà Català, que no té pels a la llengua per a demanar directament l’independentisme i el referèndum d’autodeterminació per al 2011. I això és lo que penso fer les pròximes eleccions.

Però tan si heu decidit votar a RC, com si no. Per favor, aneu a votar! Perquè si no, Ciudadanos, PP, PSOE...etc. mos tornaran a clavar quatre anys més, com los últims que acabem de viure, o molt pitjor, perquè de fet, ja mos tenen pres lo número.

Per Núria Mensanch i Martí