Kosova i Catalunya

La classe política espanyola, ja sigui de dretes o d’esquerres, és tan previsible com un ascensor. Només has de prémer un botó i pugen o baixen tant com vulguis. L’únic que els diferència de l’ascensor és que l’ascensor és útil. N’hi ha prou que neixi o que s’albiri el naixement d’un nou Estat perquè repeteixin la cantarella de sempre: “el cas no és comparable amb Catalunya o el País Basc”. Aquesta és tota la seva argumentació. Cosa lògica, per altra banda, tenint en compte que el nacionalisme espanyol sempre ha anat més ben servit de força bruta que d’arguments. Però bé, mal que pesi als nacionalistes espanyols i als dependentistes catalans –i els pesa, i tant que els pesa-, Kosova ja és un nou Estat d’Europa. I no pas com un fet aïllat, sinó com una baula més –després de Montenegro- del conjunt d’emancipacions encadenades que han d’arribar. Potser no ens adonem, però el cert és que som contemporanis d’una època que suposarà l’eclosió de molts nous estats, una eclosió que canviarà radicalment els mapes del món, en general, i d’Europa, en particular, i que marcarà el declivi imparable d’hegemonies com l’espanyola que es creien eternes. Serà precisament fruit d’aquests processos d’autoafirmació nacional que Flandes, Escòcia, Catalunya i Euskal Herria esdevindran nous estats europeus en un termini inferior al d’una generació.Mentrestant, això sí, amb la cerrazón que el caracteritza, l’espanyolisme continua repetint les velles frases del seu manual imperial. Ho ha fet María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera espanyola, quan ha dit que la situació de Kosova “no és en absolut comparable amb cap situació d’aquest país” -ja es veu que dient “aquest país”, la senyora Fernández té molt clara la plurinacionalitat de l’Estat- i ho ha fet el Partit Popular quan, sense el més mínim sentit del ridícul, ha qualificat d’“error” la independència kosovar i ha dit que fer un paral·lelisme entre aquest nou Estat i els pobles català, basc i gallec denota una “ignorància preocupant”. El que és preocupant, tanmateix, és la incapacitat del PP i del PSOE per veure que hi ha processos que es poden alentir, però no aturar; i, sortosament, la nova configuració d’Europa és inaturable. Es comprèn, per tant, que el president rus, Vladimir Putin, hagi tret de polleguera Espanya quan ha demanat a la Unió Europea que sigui conseqüent i que doni suport a la independència de Catalunya i del País Basc. Putin, fred com el gel, ha fet allò que més irrita Espanya: recordar-li que té la cua de palla. Ara convindria que el Parlament de Catalunya felicités Kosova per la seva decisió. Arribarà el dia en què necessitarem el seu reconeixement.
Víctor Alexandre