On eren el PSC i ICV el dia d’Ibarretxe?

L’acte que el lehendakari Juan José Ibarretxe va dur a terme el passat 17 de gener a Barcelona va tenir un doble interès. L’interès de saber quines són les passes que pensa seguir el poble basc per exercir el seu dret a l’autodeterminació i l’interès de constatar determinades absències que, no per esperades, deixen de ser lamentables. Hi eren CiU i ERC i no hi eren PSC i ICV. Això ja ho diu tot. Es comprèn que PSC i ICV es posin tan neguitosos quan senten parlar d’autodeterminació -per més que la votin al Parlament quan saben que és paper mullat-, però crida l’atenció que ni tan sols fessin el gest de cortesia d’anar a escoltar el lehendakari. Deu ser que el rebuig visceral que experimenten davant l’exercici d’un dret humà fonamental, com és el dret de decidir, els fa al·lèrgics a tot allò que hi faci referència. Sobte, però, que uns partits que diuen defensar uns valors humanistes estiguin en contra d’aquests arguments exposats per Ibarretxe: “Europa ha de reconèixer que existeixen altres realitats a banda dels estats actuals, i ha d’acceptar-les com a nous països dins la Unió, com a prova de la seva modernitat”, “hi ha vies democràtiques perquè els pobles basc i català s’expressin a les urnes”, “com es pot mantenir una relació positiva amb un Estat que no respecta el dret de decidir dels nostres pobles, un principi que és la base d’una convivència moderna i plenament democràtica?”, “el segle XXI, a Europa, és el segle de la lliure adhesió, no el de la imposició”.És això el que no volien escoltar el PSC i ICV? Significa, per tant, que estan en contra d’aquests principis? Pensen aquests dos partits que no hi ha més realitats nacionals a Europa que els estats ja coneguts? Pensen, potser, que els pobles basc i català no tenen dret a decidir el seu futur a les urnes i que el segle XXI, com els anteriors, ha de ser un segle d’imposició? Caldria, aleshores, que tots dos expliquessin quins són els seus principis democràtics, si més no perquè puguem veure si són més a prop dels drets humans o de l’autoritarisme, si creuen que els mapes polítics són fruit de la voluntat democràtica dels pobles o responen a un designi diví. La seva absència en l’acte d’Ibarretxe, malauradament, els acosta a les opcions més inquietants, les d’aquells que opinen que Espanya és una creació personal de Déu. Tanmateix, no deixa de ser una contradicció que proclamant-se laics, com es proclamen, defensin tan abrandadament que allò que Déu ha lligat al cel no ho podem deslligar els homes i les dones a la terra. Realment curiós.

http://www.victoralexandre.cat/
Víctor Alexandre