h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: I SI ÀNGEL COLOM TINGUÉS RAÓ?

La comedianta tortosina

27.3.08

I SI ÀNGEL COLOM TINGUÉS RAÓ?



I si Àngel Colom tingués raó?


opinió
Historiador. President del Partit Republicà Català

AGUSTÍ SOLER..

En les eleccions generals del març del 1996, ERC perdé 20.000 vots. Aleshores, Carod i Puigcercós demanaren el cap d'Àngel Colom. Els ciutadans, deien, li havien perdut la confiança i per tant calia un relleu. També acusaven Colom i els seus d'ésser «monotemàticament independentistes». Al cap de sis mesos, es produí el trencament d'ERC. Amb els nous líders la independència passava a un segon pla. Deien que el que calia era posar al davant de tot el discurs «social». Ells serien els promotors del gran canvi. Es va entrar en un govern dit d'esquerres i ben aviat la percepció al carrer va ser que res no havia canviat: càrrecs a dojo, feina per als germans, amics i coneguts, cotxe oficial i dietes a balquena... Tot a costa de l'erari. Ras i curt. El projecte nacional quedava aparcat. Ara esqueia el «gir social».

Tanmateix, molts catalans, aliens a les lluites pel poder hagudes dins d'ERC, s'havien pres seriosament això de la independència; sobretot en veure com Eslovàquia, Lituània. Ucraïna, Eslovènia, etc., volaven soles i ja tenien seient de ple dret a l'ONU. El poble estava il·lusionat. Hi havia un camí a seguir, i el marcaria ERC, deien. Els fets, però, aviat s'encarregaren d'aigualir les expectatives creades. L'actuació dels líders d'ERC aniria precisament en direcció contrària a la dels eslovens, lituans o ucraïnesos. Es pactava gratia et amore amb el PSOE i se li donava el govern a Madrid (el 2004) i a Barcelona (el 2003 i el 2006). Començava la decepció. Talment com la que van sentir uns anys abans els seguidors de CiU després del pacte amb el PP. Molts seguidors d'ERC ho consideraren una traïció en tota regla. Ningú entenia què passava. L'exemple més sagnant fou l'aprovació dels pressupostos de l'Estat un any rere l'altre; pressupostos que, per a més inri, anaven perpetuant l'espoli secular dels catalans. El més xocant, a tall d'exemple, fou l'aprovació (al costat de CiU) de la llei de tropa i marineria, l'any 2006, al Congrés dels Diputats de Madrid. Una llei que aportava ( encara més) recursos per a la modernització i armament d'un exèrcit que –segons l'article VIII de la Constitució Espanyola– és el garant de la «Unidad de España». Les renúncies d'ERC deixaren els seus seguidors estupefactes. Estatut, balances fiscals, infraestructures, eren raons (entre tantes altres) prou contundents per plantar-se. Però no ha estat pas així. De fet, aquesta renúncia ja s'intuïa quan el senyor Benach, l'octubre del 2006, en portar a Madrid el projecte d'Estatut aprovat al Parlament de Catalunya, deia: «No s'esverin, senyories, que no hem vingut a trencar res.» Deixà entendre que a ERC les coses ja li anaven bé tal com estaven.

Catalunya controlada

Resultat: ara, més que mai, Catalunya està controlada pel PSC-PSOE, estancada, menystinguda i burlada; i els dos líders d'ERC diuen que ells no ho volien, que els van enganyar. Fóra bo recordar al respecte d'això el lehendakari Ibarretxe quan deia que «si t'enganyen un cop, en prens nota, però si t'enganyen dos cops, t'ho has de fer mirar». I precisament la percepció del carrer era aquesta: els líders d'ERC s'ho haurien de fer mirar. El temps, però, és inexorable i posa les coses al seu lloc. Tal com està el pati, la deriva d'ERC no té aturador i o bé hi ha un gir de 180 graus o l'invent se'n va en orris. De tota manera, poc o molt, tots en som una mica culpables. Barrera i Colom, els primers. I també molts d'aquells que s'ho miren des de fora còmodament asseguts al sofà de casa tot esperant que els altres els facin la feina. No sé pas quin serà el futur immediat d'ERC. Potser el fet d'haver-ne format part l'any 1996 (aleshores com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona) em dóna dret a opinar, o potser perquè vull veure el meu país lliure d'una vegada per sempre, però crec que el millor seria que alguns fessin un discret «mutis pel fòrum» i deixessin pas a nova gent més creïble. Però això, tal com diuen, és un problema intern i no n'haig de fer res. No ho sé. De tota manera, i tornant al començament, hi ha una cosa que sí que em té una mica preocupat. I és que si l'any 1996 per la pèrdua de 20.000 vots en unes eleccions generals Carod i Puigcercós demanaren el cap d'Àngel Colom, ara, el 2008, per la pèrdua de 350.000 vots –també en unes generals–, què els demanaran a ells? No vull ni pensar-ho.