COMITÉ DE BIOÈTICA

Segona quinzena de setembre-ESTEL
Que no mos conten sòries



En plena crisi galopant, el President de l’Estat Espanyol, posat contra les cordes de les seues pròpies mentides, sense poguer pagar ni els diners promesos per al lloguer als joves que es volen emancipar, ni els diners de la llei de la dependència a les persones que tenen familiars al seu càrrec, intenta a la desesperada desviar l’atenció cap a una altra banda i pren mà, al ja més que suat recurs, del tema de l’avortament, per a vore si li funciona. Al llarg de la història, les dones sempre hem hagut de viure en una societat acusadament masclista. Tot i que hem avançat molt, encara ara podem afirmar que la nostra societat no és ni molt menys lo igualitària que hauria de ser. Tan sols cal parar compte amb lo degoteig constant de dones mortes per violència masclista que dia a dia passen a formar part d’una llista que no pareix que s’hague d’acabar. Però a mi, voler-me colar el gol de que si no estic a favor de l’avortament lliure és que no sóc feminista, pos... no! De fet, afirmo rotundament, que una posició radicalment avortista és marcadament masclista. Molts d’estos homes que no volen, per coquets, o pel que sigue, posar-se la gometa al lloc on se l’haurien de posar per a no deixar en estat a la senyora, són lo primers que després l’acompanyen a buscar la pastilla del dia després. Elles, completament submises, utilitzen un producte avortiu com a mètode anticonceptiu tan sols per a no pertorbar la comoditat de la seua parella i no demanar-li, no, exigir-li, que face el favor de posar-hi remei abans. Estes dones, a la meua manera de vore, demostren molt poc esperit. Quan has estat mare, quan has sentit com un nou esser creixia dins teu, formant part de tu, però escoltant lo seu propi batec de cor, saps que un avortament no és una cosa com qui es trau una berruga del nas. Ells no ho saben, però natros sí. Clar, que durant molts anys la cosa ha estat viciada per una falsa moral on altres persones que no tenien ni idea del miracle de portar al món un fill, se posaven a decidir sobre les nostres vides. L’església encara es plantejava a qui havia de salvar en cas de perill, si a la mare o al fill. Quin disbarat! Però ara, s’han tret de la màniga un comitè de bioètica, que no sé d’a on ha sortit, i han dit lo següent: Avortament lliure abans dels sis mesos i avortament a qualsevol mes sempre que hi hague perill de la mare. No n’estic gens d’acord, amb l’anomena’t comitè. Als sis mesos hi ha hagut xiquets, que en un part avançat, han pogut sobreviure, i actualment, amb los molts de sistemes anticonceptius que hi ha, qui espera tant de temps o és una inconscient o no té veu pròpia per a decidir lo què fer amb lo seu cos. Lo del perill de la mare ho entenc en casos extrems, però no com ara, que amb l’excusa del sofriment psicològic se firmaven avortaments com a xurros. Per tot això, senyors dels comitè, vaiguen a qui els ha col·locat, i li diuen a esta persona, que arregle los problemes reals de la gent i que mos deixe de dir a les dones lo que hem de pensar i lo que hem de fer amb lo nostre cos.

Per Núria Menasanch i Martí