ERC, L'INDEPENDENTISME DE L'ARA NO TOCA

"L'independentisme fora d'ERC o és extraparlamentari o fa el joc a Convergència". Aquestes han estat les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira als mitjans de comunicació després que Joan Carretero publiqués el seu famós article al diari Avui i es donés de baixa del partit en ser expedientat per la direcció per haver-lo escrit. Carod, com el conjunt de la cúpula d'Esquerra, és víctima del despit, i el despit fa dir coses molt galdoses. Sempre fot que algú et deixi perquè ja no ets ni l'ombra del que vas ser, perquè t'has degradat fins al patetisme i perquè t'has convertit en allò que sempre havies criticat. No tothom està preparat per escoltar la veritat, és clar, i encara menys per reflexionar-hi amb voluntat de millora. El més fàcil -i el més immadur- és defensar-se titllant el crític de mentider. I això és el que fan Carod, en particular, i Esquerra, en general: "No sols no és veritat que siguem lletjos, sinó que som més macos que ningú". I es queden tan amples.
Hi ha afirmacions, però, que produeixen vergonya aliena, i aquesta n'és una. D'entrada, és llastimós que algú s'atribueixi l'exclusivitat d'un espai que no és propietat seva. Ja sé que per dissimular el seu pensament Carod s'empara en la semàntica -al Parlament, certament, no hi ha cap més partit que s'autoproclami independentista-, però és evident que l'amoïna l'aparició d'una força menys claudicant que la seva que li pugui prendre no sols els votants indignats per aquesta claudicació sinó la parcel·la de poder que gràcies a ella ha aconseguit. Això, però, és només una cortina de fum per amagar l'autèntica i desoladora realitat: ara com ara, al Parlament de Catalunya, no hi ha cap força política, cap ni una, que treballi per la independència nacional. Hi ha una força, això sí -cada cop més feble-, que ha trobat en el mot "independència" un esquer diferencial. Així, mentre CiU, PSC-PSOE i ICV usen, respectivament, l'ambigüitat, el federalisme i l'ecologisme per amagar, també respectivament, la indefinició, l'espanyolisme i el conformisme, els actuals dirigents d'Esquerra han trobat en el mot independència la pastanaga que els permeti eternitzar-se en l'escardalenc poder català. I per aconseguir-ho, ves per on, es veuen obligats a fer el mateix discurs que tan criticaven de CiU: el de l'immobilisme. Avui són Carod, Puigcercós i companyia els qui diuen que la independència "ara no toca", que ara el que toca és la "pluja fina", les "polítiques socials" i la "gestió del dia a dia". Ara són ells els qui titllen d'eixelebrats, d'extremistes i de radicals els qui blasmen la submissió. El cert, però, és que mai com ara Catalunya no havia deixat de ser una nació per convertir-se en una vulgar comunitat autònoma espanyola. Mai, abans, cap president espanyol no havia sortit al balcó del Palau de la Generalitat a celebrar la "seva" victòria ni s'havia passejat per Catalunya repartint quatre euros com si fos a Villar del Río, l'esperpèntic poble castellà escenificat per Berlanga on els habitants es disfressaven d'andalusos per rebre l'Ajuda Americana. Mai, abans, Catalunya no havia estat presidida per un espanyolista obligat a recórrer a un curs accelerat de Digui Digui per amagar que no parlava la llengua del país després de gairebé quaranta anys de residir-hi.
No hi ha cap col·lectivitat que pugui fer polítiques socials sense capacitat per gestionar els seus propis recursos; no hi ha cap ésser humà que pugui dir si és de dretes o d'esquerres sense saber qui és, i per saber qui és necessita ser lliure. Lliure per poder ser, lliure per poder decidir, lliure per poder viure.
Víctor Alexandrehttp://www.victoralexandre.cat/