VENT DE DALT (Fragment de la pròxima novel·la ELLES)

Publicat a L'ESTEL. (Que no mos conten sòries) 1ª quinzena de març.

Al principi, lo Vent de Dalt havia baixat per la falda dels Ports, assecant tot lo que trobava al seu pas mentre les muntanyes lo contemplaven vestint una cella negra i prima, que s’allargava fins a l’infinit. Los seus cims, en capell, amb les puntes completament desdibuixades per aquesta indumentària tan quotidiana. Després, este mateix vent del nord-oest, veterà per estes terres, quan va saber trobar el corredor del riu, va córrer desbocat cap a la ciutat. Passat lo revolt de la platja fluvial de la Xiquina, a l’altura del barri de Remolins, una Tortosa que dormia a les fosques se li va mostrar retallada en la negror absoluta de la nit de desembre. Encara va agafar més força; xalador. Ara, tot era recte fins passat la ciutat. La travessaria en un tres i no res, fent tremolar los seus tres ponts, com si fossen ninots ballant una dansa macabra. Una ràfega de vent, divorciada de la mare del riu, va pujar escandalosa pel tortuós carrer de Sant Blai, vomitant tota la seua força just sortir de l’estret Coll de Sant Joan. Com una serp escopint lo seu verí. A la carrera. Los seus cent vint-i-cinc quilòmetres hora, van estavellar-se just al xamfrà a on hi havia la finestra de l’habitació de l’Enric. La persiana va resistir l’embat i va aguantar plegada dalt de tot del balcó. Tot i així, la ràfega del Vent de Dalt, la més forta que havia bufat en tota la nit fins allavons, va aconseguir, que la persiana piqués amb força als vidres exteriors de casa els Despuig. La fusta de la porta va cruixir mentre la ràfega s’esmunyia a través d’escletxes invisibles fins arribar, ja quasi morta, a tocar del mateix edredó del seu llit. Ara, ben entrada la nit, passat lo primer efecte de l’escalfador de llit que, ple de roents pedres, l’havia entonat per entrar-hi; tan sols, la calda del seu propi cos, aconseguia mantenir el fred apartat dels llençols. Enric, sumís en un profund son, no la va sentir. O sí. Perquè es va girar d’esquena al balcó tapant-se les orelles entre els llençols i el coixí. Seria per esta posició, o perquè la simfonia de sorolls nocturns provocada pel Vent de Dalt no li va deixar parar compte, ni de les campanades de la catedral, ni dels retocs del rellotge de peu; la qüestió és, que Enric no va saber, que ja tocaven les tres de la matinada.
—Bum!
Era possible que el Vent de Dalt hagués pogut fer aquell soroll? I si s’havia quedat alguna porta oberta i alguna ràfega de vent estès batent alguna porta?
—Bum!
I si no era una porta? I si era una finestra? Allavons, podria passar que els vidres no ho aguantessen i petessen!
—Pum!
Esta vegada, lo cop va ser tan fort, que la majestuosa porta que donava al segon pis dels Despuig va sortir amb força estimbada fora del marc mutilat.
—Tu! Desperta!
Enric va obrir els ulls de cop. Una suor gelada va recórrer tot lo seu rostre. Un canó l’apuntava just entre cella i cella.

Per Núria Menasanch i Martí