COMUNICAT DE GUERRA !!!

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de febrer


Primer, vull deixar clar que no em considero proislamista, sinó més aviat tot lo contrari. Entenguem. Sóc dona.

De totes maneres, la cosa ha canviat molt des del 713. Aquí a Tortosa, als àrabs sempre els hi havíem dit moros. Sóc conscient, que la història los ha oblidat a consciència, tot i que moltes paraules que utilitzem actualment (llima, albercoc, cadup...), topònims (Miravet, Alcanar...), la nostra cuina (borraines, pastissets, panoli, massapà...), inclòs sistemes de regadius d’avantguarda com és l’Assut de Xerta, o castells com la Zuda, mos recorden la gran importància que van tindre los sarraïns durant los 900 anys que van estar vivint a casa nostra, que allavons també era la seua.

Tampoc penso parlar dels més de 300 infants morts per les bombes israelites, ni de la violació constant de les convencions internacionals per part d’Israel. Ni tan sols penso recordar que estos terroristes (Hamàs), van guanyar unes eleccions democràtiques al 2006. Del que vull parlar és de lo que no diuen los mitjans de comunicació. Senyors, estem en guerra! Uns llacen les bombes per dalt (míssils) i els altres ho fan per baix (motxilles), però tots maten població civil. Tota la propaganda de guerra ja fa temps que funciona com funcionava durant les altres guerres. Per la tele, “el ministerio de defensa” mos ensenya com los nostres militars a Afganistan, a punta de metralleta, acoviden als xiquets a anar a estudi. I mos ho traguem.

Sempre m’he preguntat com era possible que durant les guerres, la gent s’apuntés voluntàriament per lluitar. Com era possible que les mares, no lluitessen amb ungles i dents per a que sons fills no anessen a morir al front. I és que la propaganda de guerra, sempre presenta a l’enemic com un dimoni, com una bèstia sense ànima que no et dona cap altra opció que anar a lluitar per a defensar-te. Allavons, los nostres fills sempre són vistos com a herois que van a salvar el món. Los alemanys ho veien així quan enviaven als seus jovens a la guerra, i els kamikazes japonesos, també. Catalunya, té molta experiència amb tot això de la guerra, ja que al ser un país ocupat, los castellans ja s’han preocupat i prou de que fossem los primers en enviar als nostres jovens a primera fila. Cuba, la quinta del biberó, ...etc.

Jo, però, com molts altres catalans, me considero pacifista, i per molt que m’ensenyen al dimoni faré mans i mànigues per a no haver d’enviar ningú a lluitar. D’això, aquí també en tenim una llarga tradició: Setmana Tràgica. Ma iaia, que era del Perelló, sempre contava com en plena guerra civil, alguns jovens s’amagaven a les cisternes del poble i dins de forats fets als marges del tros, per no haver d’anar a lluitar.
Acabaré donant un missatge tranquil·litzador. Segons l’últim comunicat de guerra, i davant lo nostre potencial militar, ara per ara, estem guanyant! Una altra qüestió és com mos podrem mirar a l’espill davant tantes víctimes innocents.

Per Núria Menasanch i Martí