El dret de decidir. Per Víctor Alexandre

Vint-i-dos mesos són un espai de temps massa curt perquè un país es manifesti dos cops multitudinàriament. Els països que viuen en una normalitat política no es manifesten contínuament pels carrers de la seva capital. Aquestes coses només les fan els pobles mancats de reconeixement jurídic; són els pobles que no poden decidir per ells mateixos perquè un altre poble els ha arrabassat aquest dret i els organitza la vida i gestiona els seus recursos, els diu què poden fer i què no poden fer, amb qui poden parlar i amb qui no poden parlar i els impedeix viatjar, negociar o competir internacionalment amb el seu nom. El país dominador, per tant, recolzat en la força d’unes lleis fetes per ell mateix i a la mesura dels seus interessos, s’atribueix una superioritat moral sobre el poble inferioritzat i n’exigeix la subordinació. Aquest és el cas de Catalunya, un poble literalment espoliat per Espanya en tots els àmbits de la vida: l’econòmic, el financer, el sanitari, el de serveis, el cultural, el lingüístic... A això, val a dir-ho, també hi han contribuït els diferents governs catalans; uns governs que, per poder amagar la seva covardia, s’han vist obligats a presentar els acords de finançament amb Espanya com victòries èpiques dignes de tots els honors. Però no hi ha hagut victòries, només derrotes espectaculars com la del nou Estatut que encara avui, amb tot el cinisme, hi ha qui s’entesta a dir que suposa “un gran avenç per a Catalunya”.Catalunya, tanmateix, ha d’esdevenir un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, i totes les nostres passes, absolutament totes, han d’estar encaminades a la consecució d’aquesta fita. Per això la manifestació de l’1 de desembre de 2007 passarà a la història amb la mateixa força que la del 18-F del 2006, perquè, a més d’escenificar un estat d’indignació generalitzada, haurà posat en evidència els col·laboradors catalans de l’esfondrament que patim. L’absència del PSC en les dues manifestacions més multitudinàries de la nostra història recent demostra dues coses: una, que la seva força és prescindible; i dues, que entre Catalunya i Espanya sempre triaran Espanya perquè ells són els vetlladors dels interessos espanyols a casa nostra. “Va ser una manifestació contra el PP”, van dir l’endemà del 18-F. Perfecte, aleshores com és que ells no hi eren? Aquesta vegada, això no obstant, ho tenen millor. Diuen que “és una manifestació contra el PSOE” i tampoc no hi van. És clar, com pot manifestar-se algú contra ell mateix?
Víctor Alexandre