UN XICOTET TAST

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de desembre de 2008


Com últimament l’antic Pont de la Cinta està de moda, he cregut oportú fer-los-hi un xicotet tast de la novel·la històrica que he escrit i que espero que d’aquí a poc puguen trobar a les llibreries amb el títol de ELLES. Este fragment està ambientat als anys 1933-34-35, anys de l’anomenat bienni negre:

Festes de la Mare de Déu de la Cinta
Conxita.

Los tres membres de la família Despuig, vestits de festa major, van arribar davant mateix del pont de la Cinta i es van disposar a travessar-lo.
—Pare, te puc preguntar una cosa?
—Endavant.
—Com és que li diem lo pont dels Muts si es diu el de la Cinta?
Jaume va abaixar la veu en senyal de secret.
—Xusss! —li va dir son pare, ficant-se el dit índex davant dels llavis, mentre passava justament per baix d'un dels farolets, que hi havia penjats al sostre del pont—se diu pont dels muts justament per n'això, perquè quan la gent los hi preguntava qui l'havia manat construir, tan sols rebia el silenci per resposta i per molt que van preguntar, mai se va saber qui l'havia fet fer. Avui en dia encara és un secret.
—Quan sigue gran, jo també faré un pont com este —va dir Jaumet amb los ulls extraviats.
Conxita va pensar que el seu fill petit era ben capaç de fer el que deia. Podia sentir inclòs com lo seu cervell estava calculant les operacions precises per fer el seu pont. Tenia temor de cometre pecat de vanitat al pensar que tota aquella intel·ligència l'havia heretat de ella. Però al fons, estava contenta de que el seu segon fill pogués, al ser home, desenvolupar tot aquell do de Déu que ella, al haver nascut dona, no havia tingut opció a fer. Conxita i el seu marit, amb lo seu fill endarrere, van travessar el pont dels Muts. La caseta del cobrador, que estava situada pel costat del barri de Ferreries, estava en desús des de que s'havien fet les rampes del pont de l'Estat, situat una mica més riu a baix. Ara ja no tenia sentit que es fes pagar per travessar el riu.
—Ah! —va exclamar Jaume quan va xafar el barri de Ferreries —ja hem arribat a l'illa de Gènova!

Núria Menasanch i Martí