SALOMÉMAS

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de gener de 2009



SaloméMas passejava trista i solitària pels jardins del seu padastre, el poderós rei Zapatherodes. El cap li feia mal. No era cap novetat. I les veus continuaven ressonant dins seu, una i una altra vegada, com martells picant al damunt del ferro roent del ferrer: Pim-pam, pim-pam. Com era possible que un home cridés tant? Inclòs quan dormia les veus de Sant Pasqual Baptista arribaven a ella a través dels somnis. Que si el 3% per aquí, que si aguantaria molts anys sense que ningú el tragués fora... Aquell home l’havia obsessionat des de la primera vegada que el va vore entrar per la porta principal del castell per a ingressar a les masmorres. Les seues prèdiques sempre parlaven del mateix: Que si ell era la salvació del país, que si aconseguiria el millor estatut que s’hauria vist mai...
A Zapatherodes, Sant Pasqual Baptista també el portava de cap, però no s’havia atrevit a fer res més que empresonar-lo, atemorit per la reacció del poble si optava per ser més contundent. Sant Pasqual Baptista havia fet forat al país.
I vet aquí, que va arribar aquella fatídica nit.
Ella va començar a ballar la dansa dels set vels davant del facinerós Zapatherodes amb tota la sensualitat que va poguer, conscient de que si ho feia bé aconseguiria lo que volia. La seua gran bellesa i atractiu sens dubte que la van ajudar a que el seu padastre es comprometés a atorgar-li qualsevol cosa que li demanés si ballava per a ell. I vinga a remenar el cul i vinga a anar estirant vels, o lo que és lo mateix, perdent llençols. Ara se’n treia un per aquí i... patapam! La recaptació dels impostos des d’aquí casa nostra, a fer punyetes! Ara se’n treia un altre i... patapam! La possibilitat de vetar qualsevol transvasament de l’aigua, ni que fos en cantes, se’n va en orris! Ara se’n trau un altre i... pam! Cafè per a tothom! Darrere del quart va anar la educació i el quint va ser la sanitat. El sisè va permetre que entressen a envair competències. Molts testimonis van observar com els ulls de Zapatherodes van brillar especialment al caure este llençol. Tots van anar caient un a un fins a set, i al final, SaloméMas, sense cap mena de pudor, va estirar l’últim vel, aquell que descrivia la nostra estimada terra com una nació, i va obsequiar a Zapatherodes amb tota la seua nuesa. I així, noeta de pèl a pèl, va articular els seus voluptuosos llavis per a demanar-li allò que tant la obsessionava, allò per lo que havia lluitat des del principi, la seua única raó de ser: Lo cap de Sant Pasqual Baptista en una plàtera de plata.
I així, se li va concedir...

Per Núria Menasanch i Martí