h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: enero 2011

La comedianta tortosina

31.1.11

LLIBERTAT PER NO CREURE, LLIBERTAT PER CREURE.


LLIBERTAT PER NO CREURE. Los diumenges, per als catòlics practicants toca anar a missa. Allí, lo rector mos adoctrina sobre com hem de pensar, sentir i actuar en la nostra vida. Això hauria de ser una invitació a la reflexió i en cap cas una imposició. Si tens la sort de que et toca un capellà que sap baixar del púlpit i et parla de tu a tu i no com un amo de la veritat absoluta, ja pots estar content. Perquè...algú pot pensar que cap catòlic pot seguir al peu de la lletra lo que s’exigeix des de Roma? Per començar, si tots fessem cas al Papa, tots los catòlics haurien d’estar plens de xiquets i en perill constant de contraure el SIDA per no poguer fer us del preservatiu. I la dona, a la qual tan sols se li deixa utilitzar lo preservatiu si és prostituta, per a no contagiar als clients? Com està situada la dona dins de l’església? Per a contestació, la imatge que van donar les mongetes que netejaven l’altar de la Sagrada Família quan va vindre el Papa. Sincerament penós. Jo ho veia i no m’ho creia. Com lo d’acceptar bisbes anglicans, encara que estiguen casats, mentre no accepten que s’ordene cap dona capellà. Això d’adorar-mos com a santes és una trampa de les grosses. Lo que haurien de fer és tractar-mos com a iguals i tot aniria millor.
Dit això, LLIBERTAT PER CREURE. Ningú pot qüestionar la gran labor de Càritas en esta crisi brutal on el govern deriva el seu deure social en ella. Una labor que deixa en evidència a tots aquells que no posen la creueta a la declaració de l’IRPF a favor de l’església i la posen a ves a saber quina ONG dubtosa. Tampoc se pot negar la labor dels missioners al tercer món, on donen fins i tot la seua vida pels altres. Vivim en una societat que ha passat d’anar tots los diumenges a missa a que, si tu vols anar-hi, t’assenyalen amb lo dit com si fosses un empestat. Quan vaig viatjar a Viena per Setmana Santa vaig quedar sorpresa de la religiositat que es respirava per la ciutat. Gent jove de genolls fent lo viacrucis a la Catedral i vivint la Setmana Santa com més o menys la vivíem natros fa uns anys. Aquí, d’això, tan sols queda la Mona que anem a fer al tros lo dilluns de Pasqua, lo demés són dies de festa que aprofitem per anar a esquiar i altres mals costums. I lo que em deixa més horroritzada és lo que està passant als països musulmans, on s’ha obert la caça i captura dels catòlics. Morts que ja es poden comptar per centenars des de que Al Qaeda va obrir la veda a carregar-se als seguidors d’esta religió tan sols perquè pensen diferent a ells. Què passa, que hem d’acabar sent tots musulmans? I és que avui mateix he vist per darrere del mercat el primer burca a Tortosa i m’ha caigut l’ànima als peus de pensar que potser, d’aquí no tant, mos obligaran a posar-mo’l a natros. Déu no ho vulgue (lo Déu de tots).

Publicat a la revista Estel

Que no mos conten sòries per Núria Menasanch i Martí

QUI SÓN ELLS PER A PARLAR DELS CONTROLADORS?



Després del cataclisme del pont de la Puríssima, a causa del conflicte laboral entre el govern espanyol i la casta dels controladors aeris, s’ha obert la veda en los mitjans per anar en contra d’este col•lectiu, publicant sous, horaris, i demés prebendes que, en plena crisi, on la gent comença inclús a patir gana pels carrers i on Càritas està més que desbordada pel l’allau de gent que els hi acudeix, provoquen la hilaritat, per no dir indignació, de la gent del carrer. A partir d’aquí, he volgut comparar lo que s’està dient, dels controladors, amb altres castes de les quals no en sentim parlar amb tanta vehemència. I he començat per la mateixa casta que s’està estripant les vestidures amb lo sou dels controladors, llançant-los al mig del circ per a que els lleons es donen un banquet: Els polítics. Sabem que TOTS los partits catalans van estar d’acord en apujar-se un 10% la despesa de campanya, quan la resta de treballadors han perdut un 5% del sou?. Hem de saber que si el Sr. Montilla plega i penja l’acta de diputat, no ho fa pel desastre electoral dels socialistes, sinó per una qüestió merament econòmica personal. El president de la Generalitat cobra 145.000 € l’any, i quan passa a ser expresident, passa a cobrar el 80% del sou fins a la jubilació, a part de tindre xofer, cotxe oficial, diners per al lloguer de l’habitatge, etc. etc. En canvi, si passa a ser diputat, el sou se li rebaixa significativament a 43.000 € l’any, i perd el sou que li correspondria com a expresident de la Generalitat. Què farien vostès davant d’esta situació? La resposta la podem vore si mos hi fixem en un altre polític, el qual també ha sofert una més que significativa derrota electoral, el Sr. Puigcercós, perdent més de la meitat dels escons que tenia ERC. Este Sr, s’aferra a la cadira encara que això signifique que el seu partit pugue desaparèixer de l’arc parlamentari en les pròximes eleccions. Però és que el Sr. Puigcercós si renuncia a la seua acta de diputat, es queda amb una mà davant i l’altra darrera i se n’ha d’anar cap a casa a guanyar-se la vida com bonament pugue, com la resta de mortals. I què dir de la casta dels grans empresaris i financers? El cas de Marsans clama al cel. Un senyor que, com los controladors, se minja amb pataques los estalvis de molta gent i que després d’estafar a tothom, inclús als seus propis treballadors, encara continuava com si res com a president de la CEOE. Uns financers que amb la seua mala gestió mos han portat a la crisi, que no deixen crèdits als emprenedors i que en canvi, paren la mà al govern per a que els trague de la crisi i este, amb los nostres diners, aconsegueix que els seus alts càrrecs es reparteixen primes milionàries, com la que es van repartir fa quatre dies los directius de la desapareguda Caixa Tarragona, los quals van sortir per la tele en una cara de felicitat que ni els que els hi toca la grossa de Nadal. Per això dic: Qui són ells per a parlar de ningú?

Publicat a la revista Estel

Que no mos conten sòries, per Núria Menasanch i Martí