h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: julio 2007

La comedianta tortosina

17.7.07

Endavant xiques! Segur que ho superarem!



Article publicat a la revista ebrenca l'Estel."Que no mos conten sòries"


Estimats lectors. Este sirà el darrer número ans de començar les tan desitjades vacances estiuenques. Desprès de tot un any de stress on anem de bòlit amunt i avall per a arribar a la faena, als col·legis de xiquets, a les activitats extraescolars, i demes perles. Ara toca dedicar tot lo temps lliure als nostres fills. Perquè sinó, les super-woman en les que mos ham convertit la majoria de les dones d’este país, no sirem unes bones mares i tindrem la consciència mes negra que l’estalzim. Quina temor defraudar als milions de catalans que esperen tant de natros!
Arriba l’hora d’anar a la platja. Te carregues de paciència i de fato: povalets, pilotetes, tovalloles, ombrel·les, inflables, ...etc, etc. Tot és imprescindible per a arribar a una platja on, quan tu erets jove, hi anaves acompanyada tan sols amb unes bones ulleres de sol i la teua tovallola. I quan arribes. O desgràcia! No mos podem banyar! L’aigua està plena de malaigües i d’altres coses innomenables surant per tot arreu. Brutícia que des de que han fet lo residencial i dos hotels al costat, ja s’ha fet crònica. Ja no recordes des de quan no veus les pedretes del fons de l’aigua de la teua estimada platja de Sta. Llúcia. I no cal que et fiques a buscar los ullets a la arena. Des de que l’han “arreglat” és més fàcil trobar-hi restes de cigarrets que caragolets. Torna-te’n cap a casa que no ha sigut res!

En se casa, corre a fer el dinar, arreglar als crios, fer els llits, agranar i altres qüestions completament indefugibles. Perquè com se pot entendre que estan de vacances, tingues la casa tan malament! A on s’ha vist! Mentre et fas un fart de cridar pels corredors per a que els teus fills te facen una mica de cas, apartes inconscientment aquell llibre tan interessant que havies de lligir est istiu. Potser més tard... Després de dinar, i mentre tothom corre a fer la migdiada o se planta davant de la tele, perquè fa molta calor, a tu te toca desparar taula i fer l’escuranda. No et queixes! Que tens rentaplats! Sí, però el rentaplats s’ha d’omplir desprès de buidar-se, saps? A les tardes, i si vols ser una mare complerta, toca repàs. Baralla’t per a que facen quatre ratlles d’aquell dictat, o repassen aquella assignatura en la que han afluixat una mica este curs. Més tard, toca dutxa i sopar. Total, que arribes a la nit, tan esgotada que no pots més que volgué agafar el llit per anar-te’n a dormir. Demà sirà un altre dia! Estem de vacances! Endavant xiques! Segur que ho superarem!


Núria Menasanch i Martí

16.7.07

93 a 11


Aquest va ser el resultat del consell nacional d’Esquerra de dissabte passat. 93 vots a favor de la proposta consensuada entre Carod i Puigcercós perquè no s’avanci el congrés nacional, que és previst que es faci l’any 2008; 11 en contra, bàsicament els 10 del sector Reagrupament més el d’Uriel Bertran, i 9 vots en blanc, alguns procendents de la JERC i de consellers que neden entre dues aigües. De fet, la proposta presentada pels afins a Joan Carretero amb la intenció de fer un congrés extraordinari abans de les eleccions espanyoles ni tan sols es va arribar a votar, ja que la mesa va considerar que, amb la votació de la primera, ja quedava clar que la segona no tenia cap possibilitat de prosperar.
Alguns podrien dir: molt soroll per a no res; és a dir, tant de batibull mediàtic al voltant de la capacitat dels crítics per forçar l’avançament del congrés, tant d’enrenou als mitjans de comunicació a l’entorn de la figura de Joan Carretero per, al final, recollir 11 vots en el consell nacional del partit… però qui pensi així no coneix les interioritats d’aquesta organització política; no sap, per exemple, que la immensa majoria dels consellers són fidels a l’aparell del partit i que una proposta que qüestioni la direcció no té cap possibilitat de ser aprovada. És a dir, que el consell nacional no representa les bases del partit, més aviat representa els equilibiris de poder de la direcció.
En conseqüència, no hi haurà congrés extraordinari, però el millor test per a ERC seran les mateixes eleccions del març del 2008, en què els electors d’aquest partit podran deixar de manifest si confien en aquesta històrica formació en el mateix grau i amb la mateixa força que el mes de març del 2004 o si, contràriament, les tesis dels sectors crítics que apunten a una pèrdua de suport constant de l’electorat d’Esquerra per culpa de la línia que ha imposat l’actual direcció són fonamentades.
De tota manera, cal destacar l’habilitat dels actuals dirigents d’Esquerra per a deixar en un segon terme el que havia de ser l’element central d’aquest consell nacional: l’avançament del congrés i les propostes de Joan Carretero. I si no, comproveu quin ha estat el titular de bona part dels mitjans de comunicació catalans respecte a aquesta notícia: el toc d’atenció a Carod-Rovira per les seves declaracions de l’altre dia sobre el “no” d’ERC a l’Estatut. Tan sols per aquest fet ja es pot deduir qui mana de veritat en aquest partit, qui hi mou les peces a la seva conveniència i qui està intentant convèncer que tots els mals que afecten Esquerra en aquests moments són responsabilitat de l’actual conseller de la Vicepresidència i que, quan aconsegueixin treure’l del mig, tot anirà pel bon camí. Tot plegat, per tapar que aquest procés de sotmetiment de l’independentisme a l’esquerra autonomista i, en concret, als socialistes, del qual ara ERC paga les conseqüències, va ser planificat per Joan Puigcercós i el seu aparell no pas per Carod-Rovira, que tan sols se n’ha aprofitat, sinó precisament pels que ara volen convertir-lo en l’ase dels cops –un ase dels cops molt ben pagat per cert.
En conseqüència, els actuals sectors crítics d’Esquerra haurien de valorar si els surt a compte continuar mantenint-se com a coartada independentista dins un partit que difícilment canviarà de mans i que tot fa preveure que mantindrà la seva línia d’acomodament a l’autonomisme en detriment del projecte independentista, o si no s’haurien de decidir més aviat que tard per fer una aposta valenta a favor de la creació d’una nova proposta política de ruptura amb Espanya al costat de tots aquells que ja van optar, fa temps, per abandonar aquest partit que s’ha convertit en un apèndix del PSOE.
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català

2.7.07

A LA MEUA TRIBU LES PLOMES LI SURTEN MOLT CARES


Article publicat a la revista ebrenca Estel.
Mentre me veig obligat a regalar tot un mantó de pell de búfal al vigilant del camí, penso en allò que me va comentar aquell amic pell roja sobre els rostres pàl·lids. Es veu que a les seues terres, no n’han de fer, de regals, per travessar-les! Ni tan sols, quan fumo amb pipa, buscant en els somnis i les visions, me donen una resposta.
Escoltant com el General Solbesqui mos promet que la pròxima vegada que mos visite mos explicarà la equivalència dels tractes amb els casaques blaves, en una cosa que li diu “Balança fiscal”, jo continuo sense saber perquè hai d’entregar tants de regals (fins al preu d’un cavall!), per rebre lo mateix que rebíem ans, o menys i tot!
Com ara, que el nostre sanador cure a la nostra gent. Lo nostre curador sempre havia curat a la nostra tribu! I ara, no tan sols això, sinó que es veu obligat a fer la Gran Medicina a la molta gent que ha vingut d’altres tribus forasteres. Gent que no respecta ni les nostres tradicions, ni a les nostres dones.
I no parléssem de lo fàcil que ho tenen, fora de la reserva, a l’hora d’aconseguir una cabana. A preu d’or, mos fan pagar la pell per construir-la dins de terreny Apache, i a més, cada vegada són més xicotetes. Jo ans, tenia un bací menudet dins la cabana per si tenia necessitat per la nit, ara, com que són tan petites, hai d’anar a pixar fora, ni que plogue, ni que neve! Se’m congelen fins a les idees!
I és que els indis som com som, i la veritat és que som diferents als rostres pàl·lids.
Natros creem que l’aigua cristal·lina que corre pels rius, no és tan sols aigua, sinó que representa també la sang dels nostres avantpassats, que cada reflex de les aigües, conta successos i memòries de les vides de la nostra gent, i que el soroll de la corrent de l’aigua és la veu del pare del meu pare. Creem que el riu és lo nostre germà i calma la nostra set, que és portador de les nostres canoes i alimenta als nostres fills. Si volen compartir els regals de la terra que vinguen aquí! Com se pot vendre l’aire del cel, el firmament, la calor de la terra, la frescor de l’aire o el fulgor de les aigües? Jo, soc un salvatge, però sé que la terra és un do de la naturalesa i ham de tindre’n cura i respectar-la. Ells, tan civilitzats com diuen que són, no ho saben això?
No diuen que la nostra llengua i les nostres danses són massa primitives i que mos ham de civilitzar com ells, adoptant la seua llengua perquè així podrem caminar pel tot lo món i tot lo mon mos entendrà?
Tal i com estan les coses, encara haurem de cantar aquella antiga dansa india d’una tribu de tres, que es dia La Trinca:“Es firmà un tractat de pau que li diuen l’Estatut...però els tractats amb els rostres pàl·lids només són paper mullat. I ara es volen tirar enrera perquè diu que som un cas i quan se’ns dóna un ditet ens agafem tot el braç....Doncs no volen que fem l’indio i amenacen cada dia que vindrà, si no estem quiets, el Set de Cavalleria!”

Núria Menasanch i Martí