h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: marzo 2009

La comedianta tortosina

31.3.09

AVORTAMENT: DE DRETES O D'ESQUERRES?


Que no mos conten sòries

Així he titulat este escrit. Però esta dicotomia també podria ser: Masclista o feminista? Democràtic o dictatorial? Realitat o cortina de fum? Etc, etc. Molts de tòpics i moltes estratègies diferents per abordar esta qüestió. Tòpics que el que fan és acabar parlant de moltes altres coses per a no parlar del fet en concret, l’avortament o interrupció voluntària de la vida del nonat.


Però parlem de l’embrió. Tan prompte com l’espermatozoide aconsegueix entrar dins de òvul, els nuclis es fusionen amb un i es forma el zigot. Este zigot ja conté tota la càrrega genètica del futur esser humà. 30 hores després d’això, la cèl·lula ja es divideix per primer cop i així ho continuarà fent cada 12 hores, exponenciant vertiginosament lo seu creixement. Als 4 dies de la fecundació ja apareix la placenta. A les 4 setmanes el cor ja bombeja sang al fetge i a la aorta, ja es poden diferenciar el cervell i la espina dorsal. A les 5 setmanes les mans i els peus ja es poden distingir i en pocs dies es diferenciaran els dits. A les 15 setmanes los trets facials ja es poden veure. En les setmanes 18 i 20, la mare ja sent les puntades de peu del fetus encara que ell ja fa molt de temps que es mou dins el ventre de la mare i sent sorolls. Es xupa el dit per a estimular el reflex de succió.


De tot això haurien de parlar, al parlar d’avortament. Com poden estar dient avortament lliure fins les 21 setmanes? Senyors, això no és com si et traguesses una berruga. Este fetus, té una càrrega genètica diferent a la de la mare, i com a tal, té els mateixos drets que pugue tindre qualsevol esser humà. Com és que davant del conflicte tan sols mos hi fixem amb els drets de la mare? Com és que haig de donar el meu permís a ma filla per a que pugue anar d’excursió i aquesta no necessita el meu permís per a avortar? No serà que als governs los interessa promoure avortament per a no tindre de pagar altres despeses?


Que això no és una qüestió de dretes o d’esquerres ho demostra el fet que els parlamentaris europeus del PP, fa poc van votar a favor de l’avortament. I és que la pela és la pela, ja se sap. També ho demostra el fet que a Tortosa, el grup de CiU a l’ajuntament, davant de la moció a favor de l’avortament, va donar llibertat de vot als seus membres i la meitat hi van votar a favor mentre els altres es van abstenir.


Allavons, els ciutadans que no estem d’acord amb esta animalada, a qui podem votar? Qui representa els nostres desitjos? El nonat no és de dretes ni d’esquerres, ell no sap quins són els seus drets, però té ganes de viure. Som natros los únics que podem representar els seues drets, per favor, no l’abandonéssem.

Per Núria Menasanch i Martí

13.3.09

PADRÍ SENSE BOSSA...!


Que no mos conten sòries- 2ª quinzena de març de 2009
Per Núria Menasanch i Martí


“Qui té padrins el bategen”, sempre s’ha dit. Lo refranyer català sempre sol ficar el dit a la nafra quan es tracta de descriure la realitat, i encara que estos refranys venen de lluny, estan de rabiosa actualitat. Antigament, al sortir del bateig d’un infant, una bona colla de xiquets tan bon prompte sortien de la porta de l’església ja corrien a envoltar al padrí per a cantar-li la cançoneta: “Padrí sense bossa...! Padrí sense bossa...! I no callaven fins que el padrí, fumant mà a la bossa, llançava un bon grapat d’anissos, caramels, i inclòs monedes, a la munió de xavals que li demanava. I pobre de ell si no ho feia!
Pos bé, resulta que les atxes estan alçades a l’ajuntament de Tortosa. Tant socialistes com convergents se llancen acusacions un contra l’altre sobre favoritismes a l’hora de col·locar a la gent dins a l’ajuntament. El Sr. Bel s’esgarra les vestidures proclamant al cel que el seu predecessor va contractar per via d’urgència més de 30 persones i posa en dubte la legalitat d’aquest procediment. Per la seua banda, el Sr. Sabaté, tampoc se queda curt i diu que al més pur estil convergent, l’ajuntament tortosí, en plena crisi, s’està convertint en l’oficina de contractació a dit més eficient que s’haigue produït mai en la història de Tortosa. El Sr. Bel s’escuda dient que ell està seguint el procediment i que fa entrevistes abans de col·locar als seus, encara que estes entrevistes tan sols siguen per a rentar la cara al mateix procés pel qual acusa al Sr. Sabaté.
I davant d’estes acusacions, què mos queda a la resta dels mortals que no tenim padrins? Al poble que està patint les conseqüències d’una crisis galopant que està enviant al carrer a milers i milers de treballadors competents, però sense padrins? A treballadors que amb la seua suor tan sols intentaven tirar endavant les seues famílies, que tot i no tindre padrins, eren tan vàlides com les dels altres? A les moltes PIMES i comerciants que s’han jugat lo seu patrimoni i que tan sols fan que pagar impostos per tot arreu? Per què malbaraten els nostres impostos creant funcionaris que es solapen en la faena i que ni tan sols et resolen diligentment tots los problemes burocràtics que et venen a complicar la vida?
“Qui té bon padrí, té bon bateig”, diu un altre refrany, per això molta gent corre a llepar el cul a qui troba que pot ser més vàlid per a quan sigue l’hora del seu bateig i cride allò de: Padrí sense bossa...! Lo seu padrí, allavons, sap que posarà mà a la bossa plena d’anissos i els repartirà per tot arreu.

2.3.09

VENT DE DALT (Fragment de la pròxima novel·la ELLES)



Publicat a L'ESTEL. (Que no mos conten sòries) 1ª quinzena de març.

Al principi, lo Vent de Dalt havia baixat per la falda dels Ports, assecant tot lo que trobava al seu pas mentre les muntanyes lo contemplaven vestint una cella negra i prima, que s’allargava fins a l’infinit. Los seus cims, en capell, amb les puntes completament desdibuixades per aquesta indumentària tan quotidiana. Després, este mateix vent del nord-oest, veterà per estes terres, quan va saber trobar el corredor del riu, va córrer desbocat cap a la ciutat. Passat lo revolt de la platja fluvial de la Xiquina, a l’altura del barri de Remolins, una Tortosa que dormia a les fosques se li va mostrar retallada en la negror absoluta de la nit de desembre. Encara va agafar més força; xalador. Ara, tot era recte fins passat la ciutat. La travessaria en un tres i no res, fent tremolar los seus tres ponts, com si fossen ninots ballant una dansa macabra. Una ràfega de vent, divorciada de la mare del riu, va pujar escandalosa pel tortuós carrer de Sant Blai, vomitant tota la seua força just sortir de l’estret Coll de Sant Joan. Com una serp escopint lo seu verí. A la carrera. Los seus cent vint-i-cinc quilòmetres hora, van estavellar-se just al xamfrà a on hi havia la finestra de l’habitació de l’Enric. La persiana va resistir l’embat i va aguantar plegada dalt de tot del balcó. Tot i així, la ràfega del Vent de Dalt, la més forta que havia bufat en tota la nit fins allavons, va aconseguir, que la persiana piqués amb força als vidres exteriors de casa els Despuig. La fusta de la porta va cruixir mentre la ràfega s’esmunyia a través d’escletxes invisibles fins arribar, ja quasi morta, a tocar del mateix edredó del seu llit. Ara, ben entrada la nit, passat lo primer efecte de l’escalfador de llit que, ple de roents pedres, l’havia entonat per entrar-hi; tan sols, la calda del seu propi cos, aconseguia mantenir el fred apartat dels llençols. Enric, sumís en un profund son, no la va sentir. O sí. Perquè es va girar d’esquena al balcó tapant-se les orelles entre els llençols i el coixí. Seria per esta posició, o perquè la simfonia de sorolls nocturns provocada pel Vent de Dalt no li va deixar parar compte, ni de les campanades de la catedral, ni dels retocs del rellotge de peu; la qüestió és, que Enric no va saber, que ja tocaven les tres de la matinada.
—Bum!
Era possible que el Vent de Dalt hagués pogut fer aquell soroll? I si s’havia quedat alguna porta oberta i alguna ràfega de vent estès batent alguna porta?
—Bum!
I si no era una porta? I si era una finestra? Allavons, podria passar que els vidres no ho aguantessen i petessen!
—Pum!
Esta vegada, lo cop va ser tan fort, que la majestuosa porta que donava al segon pis dels Despuig va sortir amb força estimbada fora del marc mutilat.
—Tu! Desperta!
Enric va obrir els ulls de cop. Una suor gelada va recórrer tot lo seu rostre. Un canó l’apuntava just entre cella i cella.

Per Núria Menasanch i Martí