COMUNICAT DE GUERRA !!!

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de febrer


Primer, vull deixar clar que no em considero proislamista, sinó més aviat tot lo contrari. Entenguem. Sóc dona.

De totes maneres, la cosa ha canviat molt des del 713. Aquí a Tortosa, als àrabs sempre els hi havíem dit moros. Sóc conscient, que la història los ha oblidat a consciència, tot i que moltes paraules que utilitzem actualment (llima, albercoc, cadup...), topònims (Miravet, Alcanar...), la nostra cuina (borraines, pastissets, panoli, massapà...), inclòs sistemes de regadius d’avantguarda com és l’Assut de Xerta, o castells com la Zuda, mos recorden la gran importància que van tindre los sarraïns durant los 900 anys que van estar vivint a casa nostra, que allavons també era la seua.

Tampoc penso parlar dels més de 300 infants morts per les bombes israelites, ni de la violació constant de les convencions internacionals per part d’Israel. Ni tan sols penso recordar que estos terroristes (Hamàs), van guanyar unes eleccions democràtiques al 2006. Del que vull parlar és de lo que no diuen los mitjans de comunicació. Senyors, estem en guerra! Uns llacen les bombes per dalt (míssils) i els altres ho fan per baix (motxilles), però tots maten població civil. Tota la propaganda de guerra ja fa temps que funciona com funcionava durant les altres guerres. Per la tele, “el ministerio de defensa” mos ensenya com los nostres militars a Afganistan, a punta de metralleta, acoviden als xiquets a anar a estudi. I mos ho traguem.

Sempre m’he preguntat com era possible que durant les guerres, la gent s’apuntés voluntàriament per lluitar. Com era possible que les mares, no lluitessen amb ungles i dents per a que sons fills no anessen a morir al front. I és que la propaganda de guerra, sempre presenta a l’enemic com un dimoni, com una bèstia sense ànima que no et dona cap altra opció que anar a lluitar per a defensar-te. Allavons, los nostres fills sempre són vistos com a herois que van a salvar el món. Los alemanys ho veien així quan enviaven als seus jovens a la guerra, i els kamikazes japonesos, també. Catalunya, té molta experiència amb tot això de la guerra, ja que al ser un país ocupat, los castellans ja s’han preocupat i prou de que fossem los primers en enviar als nostres jovens a primera fila. Cuba, la quinta del biberó, ...etc.

Jo, però, com molts altres catalans, me considero pacifista, i per molt que m’ensenyen al dimoni faré mans i mànigues per a no haver d’enviar ningú a lluitar. D’això, aquí també en tenim una llarga tradició: Setmana Tràgica. Ma iaia, que era del Perelló, sempre contava com en plena guerra civil, alguns jovens s’amagaven a les cisternes del poble i dins de forats fets als marges del tros, per no haver d’anar a lluitar.
Acabaré donant un missatge tranquil·litzador. Segons l’últim comunicat de guerra, i davant lo nostre potencial militar, ara per ara, estem guanyant! Una altra qüestió és com mos podrem mirar a l’espill davant tantes víctimes innocents.

Per Núria Menasanch i Martí

SALOMÉMAS

Que no mos conten sòries
1ª quinzena de gener de 2009



SaloméMas passejava trista i solitària pels jardins del seu padastre, el poderós rei Zapatherodes. El cap li feia mal. No era cap novetat. I les veus continuaven ressonant dins seu, una i una altra vegada, com martells picant al damunt del ferro roent del ferrer: Pim-pam, pim-pam. Com era possible que un home cridés tant? Inclòs quan dormia les veus de Sant Pasqual Baptista arribaven a ella a través dels somnis. Que si el 3% per aquí, que si aguantaria molts anys sense que ningú el tragués fora... Aquell home l’havia obsessionat des de la primera vegada que el va vore entrar per la porta principal del castell per a ingressar a les masmorres. Les seues prèdiques sempre parlaven del mateix: Que si ell era la salvació del país, que si aconseguiria el millor estatut que s’hauria vist mai...
A Zapatherodes, Sant Pasqual Baptista també el portava de cap, però no s’havia atrevit a fer res més que empresonar-lo, atemorit per la reacció del poble si optava per ser més contundent. Sant Pasqual Baptista havia fet forat al país.
I vet aquí, que va arribar aquella fatídica nit.
Ella va començar a ballar la dansa dels set vels davant del facinerós Zapatherodes amb tota la sensualitat que va poguer, conscient de que si ho feia bé aconseguiria lo que volia. La seua gran bellesa i atractiu sens dubte que la van ajudar a que el seu padastre es comprometés a atorgar-li qualsevol cosa que li demanés si ballava per a ell. I vinga a remenar el cul i vinga a anar estirant vels, o lo que és lo mateix, perdent llençols. Ara se’n treia un per aquí i... patapam! La recaptació dels impostos des d’aquí casa nostra, a fer punyetes! Ara se’n treia un altre i... patapam! La possibilitat de vetar qualsevol transvasament de l’aigua, ni que fos en cantes, se’n va en orris! Ara se’n trau un altre i... pam! Cafè per a tothom! Darrere del quart va anar la educació i el quint va ser la sanitat. El sisè va permetre que entressen a envair competències. Molts testimonis van observar com els ulls de Zapatherodes van brillar especialment al caure este llençol. Tots van anar caient un a un fins a set, i al final, SaloméMas, sense cap mena de pudor, va estirar l’últim vel, aquell que descrivia la nostra estimada terra com una nació, i va obsequiar a Zapatherodes amb tota la seua nuesa. I així, noeta de pèl a pèl, va articular els seus voluptuosos llavis per a demanar-li allò que tant la obsessionava, allò per lo que havia lluitat des del principi, la seua única raó de ser: Lo cap de Sant Pasqual Baptista en una plàtera de plata.
I així, se li va concedir...

Per Núria Menasanch i Martí