h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: octubre 2007

La comedianta tortosina

31.10.07

75 aniversari de les normes de Castelló

Des de Tortosa, a on se parla majoritàriament lo català-tortosí (molt més que a Barcelona de bon tros) i a on utilitzem també molt les Normes de Castelló en lo nostre parlar (tot i que no és completament igual) felicitats per l'aniversari.
E-noticies:
MANIFEST DELS MESTRES
Crida des de Castelló a favor de la unitat de la llengua
La Junta de personal docent no universitari de Castelló «fa una crida a la societat civil valenciana per recuperar l’esperit de consens i concòrdia que va possibilitar la signatura de les Normes de Castelló». Aquest organisme, que agrupa els cinc sindicats presents en el sector (STEPV-IV, ANPE, FETE-UGT, CCOO, USO i CSI-CSIF), és el primer d’àmbit sectorial que se suma a la commemoració del 75è aniversari de les Normes Ortogràfiques de Castelló, sovint conegudes simplement com les Normes del 32, per la data —21 de desembre de 1932— en la qual destacats escriptors i entitats culturals valencians del moment, reunits a Castelló, van consensuar un acord que adaptava l’ortografia fabriana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) a la variant valenciana de la llengua comuna. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana. El manifest dels ensenyants de Castelló referma «el compromís d’ensenyar en valencià a les noves generacions de valencians que es formen en les nostres escoles» i convida tots els centres i professionals del sector «perquè en les seues tasques docents programen, organitzen i facen activitats per tal de destacar la transcendència social i històrica de les Normes però no només com un fet històric a commemorar sinó sobretot com una projecció de futur, de cara a plantejar-se la presència i la vigència de la nostra llengua en l’Europa del segle XXI». La declaració de la Junta de personal docent no universitari de Castelló, que presideix Julià-Vicent Rey, ha estat lliurada als organismes equivalents d’Alacant i de València. La commemoració del 75è aniversari de les Normes de Castelló inclou una ampli programa d’activitats acadèmiques, cíviques i culturals, amb la participació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Comissió Cívica pels 75 Anys de les Normes, de la qual formen part, entre d'altres, la Universitat Jaume I, la delegació a Castelló de l’IEC, els sindicats CCOO, UGT i STEPV, i Acció Cultural del País Valencià. La Universitat Jaume I, de Castelló, serà la seu de la inauguració de la commemoració de l'efemèride el 15 de novembre amb una jornada que sota el títol «De Castelló a Bolonya» aplegarà experts de tot el món a l'entorn de la llengua. D’altra banda, els dies 14 i 15 de desembre, Castelló acollirà la sessió plenària de la Secció Filològica de l'IEC.

27.10.07

FORA BOTIFLERS!


En resposta a alguns comentaris sobre l'afirmació que vaig fer dient: Fora botiflers!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

LOS PARES HEM DE POGUER DECIDIR L'EDUCACIÓ DELS NOSTRES FILLS?




Fets consumats:

A Tortosa, desenes de famílies, este curs escolar, no han pogut decidir el col·legi que volien per als seus fills en los pròxims nou anys. Famílies, que havien triat col·legis concertats, han hagut d’anar, per obligació, a col·legis públics no concertats a on sí que s’han creat les places necessàries per atendre’ls.

Altres qüestions adjacents:



  • Primera: partim del fet de que a Tortosa no hi ha cap col·legi privat. Concertats o no, tots són públics.


  • Segona: lo problema de la immigració a l’escola, a una Tortosa on la població immigrant ja supera el 22%. Estudis recents indiquen, que quan se supera el 10% de estudiants nouvinguts en un aula, el rendiment escolar baixa irremeiablement. Educació ha detectat, que en alguns col·legis concertats (públics), lo nombre d’alumnes nouvinguts és molt menor que en col·legis no concertats (públics).


  • Tercera: Intromissió de l’Estat espanyol en l’educació catalana. Exemples: 3ª hora del castellà, creació de l’assignatura d’educació per la ciutadania.


  • Quarta: S’ha passat d’una escola on se castigava físicament per no res (cops de regle a la punta dels dits, hores de genolls amb los braços en creu i amb llibres gruixuts al palmell de la mà, ascensions involuntàries cap a dalt penjant de les orelles, etc) a que els mestres causen baixa per depressió per culpa d’agressions i a que alguns xiquets se senten agredits pels seus companys.

Demanaria que paressen atenció en que, fins ara, encara no he expressat cap mena d’opinió. Tan sols he posat a exposició una sèrie de fets, que s’estan produint dins del camp de l’ensenyament a Tortosa i a Catalunya en general.


Lo que està clar és que el camp de l’ensenyament és un tema que a ningú deixa indiferent, perquè en definitiva, el que mos hi estem jugant és l’educació dels nostres fills. Sóc plenament conscient que este és un camp molt sensible amb posicions enfrontades, o si més no, vistes des de perspectives diferents, depenent del camp de visió des d’a on se mire. Per entendre-mos, no tindrà la mateixa opinió un pare que un mestre, inclòs hi haurà mestres que tindran, de ben segur, opinions diferents referents al tema. Però, som conscients que a altres llocs on hi hague col·legis privats, los pares amb quartos seran lliures de triar el col·legi per als seus fills? Conclusió: Los pobres no poden triar. També crec que una assignatura no educarà en los valors profunds per decret real, sinó que això s’ha de fer des de casa, perquè si fos tan fàcil educar no hi hauria fracàs escolar.
I ara ve la pregunta: L’Estat hauria de decidir esta educació? Hauria de suplantar als pares en la tasca d’educar en los valors més íntims dels nostres fills? Hauria de decidir en definitiva el seu futur? Ho deixo a la seua consideració.


PUBLICAT A L'ESTEL. Que no mos conten sòries. Segona quinzena d'octubre.
Per Núria Menasanch i Martí

26.10.07

L'eslogan d'ERC: GENT COM TU!

E-noticies: Benach se salta la cua pel col·lapse de trànsit

La indignació dels conductors que dijous van quedar atrapats a la C-32 en direcció a Barcelona va augmentar en veure passar un cotxe oficial pel voral.
Segons publica El Periódico es tractava del vehicle del president del Parlament, Ernest Benach, que es dirigia a la sessió plenària de les deu. El seu Audi A8 oficial va sortir de la cua i va avançar pel voral de l'autovia, una decisió que, tal com han confirmat els Mossos d'Esquadra, està justificada per raons de seguretat. Segons la policia catalana, no és convenient que les autoritats es quedin atrapades en cap embús. L'ordre la va donar l'escorta del president del Parlament, que temia davant la situació de veure el cotxe aturat enmig d'una carretera envoltat de vehicles. Una decisió que els Mossos d'Esquadra han avalat.

AVUÍ S'HA ENFONDRAT L'ANDANA DE BELLVITGE


Quan moltes mares passaven amb les seues criatures per anar a l'escola per damunt d'un pont, un gran tremolor los ha fet córrer de temor. Han mirat a baix i han vist l'andana de Bellvitge enfondrada, i els treballadors barallant-se allí al mig. Ahir, ne va morir el 13è. Lo dissabte se va escardar un túnel. A les cases de l'Hospitalet, los hi han sortit esquerdes esgarrifoses.
Com volen passar esta gent per tot l'eixample de Barcelona (Pedrera, cases modernistes, institus...etc) i per baix mateix de la Sagrada Familia? Este serà un altre bombardeig a Catalunya dels ocupadors castellans. Volen destruir la seua història i el seu turisme. Si no poden tirar les bombes per dalt, ho faran per baix si no els hi ho impedim!
Dilluns hi ha una manifestació a la plaça Sant Jaume a les 19:00 per a intentar impedir-ho. Des d'este humil bloc, encoratjar-los per a que aconsegueixen desfer esta barbaritat.

Art publicat lo 8 de juny per UNC:

El tren d'alta velocitat pot esfondrar la Sagrada Família
El projecte aprovat pel Ministerio de Fomento amb el beneplàcit de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona preveu fer passar l’AVE, en el seu traçat urbà a Barcelona, per sota de la façana principal de la Sagrada Família, l'anomenada Façana de la Glòria (c/Mallorca).
Aquest disbarat s’ha fet sense escoltar els enginyers i arquitectes que han presentat nombrosa documentació sobre el risc tant en la mateixa construcció i després per les vibracions que poden incidir en la seguretat de l’edifici.
Aquestes incidències podrien afectar a mitjà i llarg termini mosaics, vidrieres i cobertes, i arribar a causar despreniments, però degut a la gran complexitat dels fonaments del temple de la Sagrada Família, que estan edificats sobre dos torrents, la construcció del túnel que es preveu construir sota aquests dos torrents i a tant sols a 1,4 metres dels fonaments suposa una bomba de rellotgeria no tant sols per la continuació de les obres sinó per la seguretat de l’obra ja existent.
Creiem que aquest menyspreu per part de les administracions: Ministerio de Fomento, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, és part del poc interès que els actuals “ocupants” d’aquestes administracions tenen envers la cultura catalana i el seu patrimoni. No han dubtat en posar en perill la Sagrada Família, la Pedrera i centenars d’edificis de l’Eixample amb els seus milers d'habitants si això suposa un estalvi econòmic i una manca de previsió que ja s’ha fet present en l’esfrondament del Túnel al Carmel i les esquerdes a nombroses vivendes de El Prat de Llobregat.
Per tot això, UNCat demana la mobilització dels barcelonins i tots els catalans per aturar aquest projecte que pot destruir, entre molts altres edificis, la Sagrada Família, símbol de Barcelona i de Catalunya.
Si voleu més informació adreceu-vos a
http://sossagradafamilia.org i adheriu-vos a les campanyes que es porten a terme.
Per tot això, UNCat demana la mobilització dels barcelonins i tots els catalans per aturar aquest projecte que pot destruir, entre molts altres

Secretariat Nacional d'Unitat Nacional Catalana.
8 de juny de l'any 2007

25.10.07

CAMPANYA DEL RC: ADÉU ESPANYA!

El mes de març del 2008 se celebraran les eleccions a les Corts Espanyoles. Aquests comicis no són els nostres. No són les eleccions ni del Partit Republicà Català ni de l’independentisme català. Però en una jornada com aquesta no ens podem quedar a casa. No podem permetre que l’única versió que rebin els espanyols dels polítics catalans sigui la que els oferiran els partits parlamentaris de casa nostra.
Cal que aquells que ni ens sentim espanyols ni en volem ser, aquells que no tenim cap intenció d’anar a Madrid a gestionar Espanya, aquells que no tenim cap interès que Espanya ni ens entengui ni ens accepti, fem un acte de valentia i anem a la seva capital, si els vots dels catalans ens donen la força necessària per fer-ho, a dir als espanyols que ja n’hi ha prou.
Que amb 300 anys d’ocupació, amb 300 anys de persecució contra els nostres senyals d’identitat, amb 300 anys d’intent de genocidi lingüístic i cultural, amb 300 anys d’espoli econòmic premeditat i sistemàtic, amb 300 anys de viure a costa dels diners i de la riquesa que generem els catalans, amb 300 anys de guerres, de cops d’estat, de prohibicions, de repressió, d’exilis, d’empresonaments, de tortures, d’afusellaments, de lleis que ens neguen drets fonamentals bàsics, amb 300 anys del que ells anomenen “convivència” ja n’hem tingut prou.
Volem ser amos del nostre destí, volen ser presents a la Unió Europea com a catalans, volem gestionar els nostres propis recursos i invertir en benefici de la gent de Catalunya la riquesa que generem, volem elaborar les nostres pròpies lleis, volem tenir la nostra pròpia Constitució, volem tenir seleccions esportives pròpies sense haver de demanar permís a ningú, volem decidir les destinacions dels avions que surten dels nostres aeroports, volem uns trens que no s’espatllin i que arribin a l’hora, volem uns serveis i unes infraestrucutres de país de primera, volem que els nostres fills se sentin orgullosos de ser catalans i volem viure en català a casa nostra amb plena naturalitat.
Tot això no és possible fer-ho amb Espanya i els ho hem de dir. El pròxim mes de març el Partit Republicà Català, amb els vots de milers de catalans al darrere, ha d’anar a Madrid a dir als senyor i senyores diputats i senadors Adéu Espanya!

Ens complau d’informar-vos que el dia 21 d’octubre es va inaugurar el web http://www.adeuespanya.cat/. Aquest web contindrà la informació de la campanya que porta aquets nom, Adéu Espanya!!!, així com tota la informació relativa a la participació del nostre partit a les eleccions generals espanyoles de març del 2008.

CAROD: UN BON BUSCADOR DE BOLETS




Cada vegada estic més convençuda de que el Sr. Carod seria un bon buscador de rovellons, d’estos tan bons que trobem al Port. Segur que tot i la mala temporada ell sabria trobar-ne. Perquè si no, com s’esplica que ahir, en la entrevista que li van fer a TV3, pogués trobar tants independentistes dins dels socialistes, IC, CiU i diria que fins i tot lo PP?
L’explicació a la pregunta reiterada de per què, tot i que han baixat en vots i ho estan fent en caiguda lliure i en canvi l’independentisme a Catalunya ha pujat fins al quasi el 40%, Carod la va saber torbar dient que a tots estos partits que he nombrat abans, també n’hi havia d’independentistes! No creu que seria més fàcil trobar-los en partits que veritablement s’autoanomenen independentistes? Ex: RC, UNC...etc. Partits que per altra banda estan experimentant un augment considerable tant en militants com en nombre de votants? Si el Sr. Carod no s’atreveix ni a anomenar-los, la pròxima patacada que se fumarà a les pròximes eleccions generals, està més que garantida.
Si el Sr. Carod té la gran habilitat de trobar independentistes en estes formacions polítiques, que no faria amb un bon cistell pels ports de Tortosa?

Núria Menasanch i Martí

19.10.07

DEMÀ A ERC PODEN CANVIAR MOLTES COSES

Demà Reagrupament.cat pot donar la campanada, tot i que és difícil perquè el poder és molt llepol i Carod i Puigcercós no volen soltar el caramel així com així. Des d'aquí desitjar molta sort a Reagrupament.cat. Visca Catalunya. Fora Botiflers!

L'exposició i l'obra completa d'Artur Bladé a Móra la Nova
notícies
El proper divendres 19 d'octubre a les 19 h al Mas de la Coixa, seu de l'Institut Ramon Muntaner, es realitzarà la presentació dels dos primers volums de l'obra completa de l'escriptor de Benissanet i la inauguració de l'exposició que s'ha realitzat pel seu centenari. Esteu tots convidats.
A més l'exposició podrà veure'l el dissabte i diumenge al nou casal municipal de Móra la Nova i en l'estand de l'IRM al pavelló firal de la Fira de Móra la Nova del 25 al 28 d'octubre.

18.10.07

17.10.07

Video del programa:Tengo una pregunta para Usted

15.10.07

Saura justifica una multa per dur els papers en català

Art. publicat a e-NOTÍCIES :

El conseller Joan Saura ha defensat l'actuació dels Mossos que van multar un transportista que portava només la documentació en català.
En una resposta parlamentària a la que ha tingut accés e-notícies, explica que "el transportista va ser denunciat per agents del cos de Mossos d’Esquadra en un control conjunt amb la Direcció General de Transport Terrestre de la Generalitat de Catalunya. L’actuació dels agents va ser correcta, d’acord amb la normativa vigent".
Els Mossos d'Esquadra van multar dies enrere un camioner que duia un document redactat només en català. Era un escrit expedit pel Consorci d'Aigües de Tarragona per als transportistes que circulen amb matèries perilloses. En la sanció de la policia de la Generalitat s'especificava que la "carta de port" està "en una llengua no oficial al país d'origen, Espanya". El català és, amb el castellà, llengua oficial a Catalunya.Com cada setmana, el xòfer Cristóbal Camacho va recollir l'esmentada carta a la seu del consorci de l'Ampolla (Baix Ebre). Quan un camió porta una càrrega perillosa -en el seu cas era clor-, està obligat al fet que els responsables de l'ens revisin el transport i donin el seu vist-i-plau sobre l'estat dels recipients. Una vegada comprovat, emeten aquest document que ho acredita i que el conductor ha de mostrar quan el paren en un control.Camacho va circular dijous per l'AP-7 fins a la Roca del Vallès (Vallès Oriental), on els Mossos el van fer parar. "Com sempre, em van demanar tota la documentació i, en dir-me que m'anaven a multar per això, em vaig alterar", recordava ahir. Aquest gadità de 46 anys afirma que n'ha vist "de tots els colors", però mai li havia passat un cas així.El mateix li passa al seu cap, propietari de Transports Flix, Armando Andrés, que porta 30 anys vinculat a la carretera i no s'havia trobat mai amb una sanció com aquesta. "Ens han posat multes surrealistes, però aquesta les supera totes", explicava amb una barreja de ràbia i incredulitat. "El mateix policia que ens ha multat per portar un paper en català segurament a la tarda sancionarà un negoci per fer exactament el contrari: retolar només en castellà", exemplificava Andrés.

EMBOLICA QUE FA FORT. EXAGERACIONS


Que no mos conten sòries. Primera quinzena d’octubre de 2007.
Per Núria Menasanch i Martí.
Darrerament estem assistint al compliment literal de la dita: “embolica que fa fort” en lo sentit d’exagerar fins a l’absurditat fets, que per altra banda i gràcies a això, s’han vist reforçats i han pres una notorietat més que rellevant, propaganda per entendre-mos.

Així s’ha aconseguit “embolicar la troca”, dita també bastant popular que fa referència a que les coses han pres una dimensió impressionant i que pareixen portar-mos a un camí sense sortida, a un no retorn, que mos pot portar a pensar que potser al fons d’estes manifestacions superficials o anecdòtiques, algunes més i altres menys afortunades, hi ha alguna cosa més que pot tindre un rerafons molt més important. Lo temps ho dirà.

Ara passo a explicar més profundament un d’estos: “embolica que fa fort”:

La reacció desproporcionada de l’estat espanyol davant de la crema de les fotografies del rei.

Se pot saber qui assessora a la casa reial? Este rei imposat per la dictadura de Franco, s’ho hauria de fer mirar quan surt en defensa de la seua pròpia persona públicament i en canvi no surt per a moltes altres qüestions més importants, o quan surt dient que “nunca fué el castellano lengua de imposición”.

Això és com segrestar revistes. Des de que va sortir la notícia la revista en qüestió es va esgotar al quiosc. Si no hagués estat per la reacció desproporcionada de l’estat espanyol a la crema d’una fotografia del rei a Girona per una minoria d’exaltats, l’afer no hagués tingut més ressò que la que va tindre la crema de senyeres a Reus per partidaris del Real Madrid fa pocs mesos.

Jo sóc partidària de que quan s’ha de fer foc, se fasse a la muntanyeta i dins la barbacoa i, tot i que trobo de molt mal gust cremar al mig del carrer fotografies de qualsevol ciutadà, confesso que moltes vegades per a aconseguir un bon foc per a fer brases he pogut cremar fotografies del rei i de la seua família sense donar-me’n conte, inclòs de la Bàrbara Rey, que també surt a les revistes del cor i que potser pel seu cognom o per algun que altre afer obscur, també pot estar a la llista dels intocables.

Estos xiquets i xiquetes amb un puntet d’anarquistes, en alguna cosa més d’okupes i amb un tot de grenyosos, ara han trobat un filó d’or en tot este tema. Fins ara, quan destrossaven mobiliari urbà (que paguem tots) no rebien cap mena de recolzament popular, però ara cremant fotografies (que se les paguen ells) han rebut una propaganda que no es pot pagar en or.

Imaginen! Tota la pesant maquinària de l’Audiència Nacional exigint als mossos d’esquadra que perguen lo temps perseguint i identificant estes manifestacions, que a EEUU per exemple no estan penades i s’entenen com a mecanismes d’expressió. Dixeu als xiquets que es desfoguen! Los mossos ara, per ordre del fiscal, en lloc de vetllar per la nostra seguretat, la de vostès i la meua, en lloc de parar conte en que no mos entren a casa violant la nostra intimitat i robant-mos lo poc que tenim, han de perdre el temps acaçant criatures.

Embolica que fa fort! Natros, RC, continuarem granet a granet intentant, que a poguer ser més pronte que tard, se pugue proclamar la República catalana sense violència i amb democràcia.

Espectacle de Espe Piñero al Correllengua de Sants el proper dia 19.

Gramàtiques del Plaer
Espectacle intel·lectosensual basat en un estudi de la literatura eròtica catalana i la secció de contactes dels diaris
La imaginació...
és la intel·ligència en erecció!
Gramàtiques del Plaer

Programa de mà:
Les primeres gotetes.
Sentit: La Vista.
Pastís de Xocolata.
Sentit: El Gust.
Onanisme. Masturbació.
El Cinèfilonanista.
Sentit: El Tacte.
Diccionari Plaent.
Sentit: L'Oïda.
L'agonia del Ginecòleg.
Sentit: L'Olfacte.
"Bocavulvari" de la llengua catalana.

11.10.07

PERET I MARIETA, ÈXIT DE VENDA

A menys d'un any de la seu edició, "Contalles i cançons de la iaia velleta. PERET I MARIETA. Escrit per mi mateixa i editat per Cinctorres Club, ja està quasi esgotat a les llibreries, lo que ha fet que s'estigue estudiant la seua segona edició.
A qui va la cançoneta del conte tradicional ebrenc. El dibuix és de Ricard Gispert:

la madastra m’ha matat
lo pare m’ha rosegat,
i ma germana Marieta,
los osssets m’ha arroplegat.
Piu, piu...
Encara sóc viu!

Botifarrada independentista a can Feliu, el Día de la Hispanidad, 12 d'Octubre



Pol Vives
Benvolguts Ciutadans/es,
Ens complau comunicar-vos que aquest divendres dia 12 d’Octubre ( “día de la Hispanidad”), el Partit Republicà Català ha volgut aprofitar una jornada festiva per a fer un acte popular en el que, després de la presentació del cap de llista per Barcelona del Partit Republicà Català (RC) a les Eleccions Generals espanyoles, es presentaran els candidats 2, 3 i 4 de la circumscripció de Barcelona i seguidament, es realitzarà una botifarrada popular. Una botifarrada a la Hispanitat !
La presentació tindrà lloc el proper dia 12 d’Octubre a les 12:00 del migdia a la Masia Can Feliu de Sant Quirze del Vallès.
L’acte també comptarà amb la presència del President del Partit , Agustí Soler, i del Secretari General, Carles Bonaventura, que exposaran els motius pels quals el nostre partit, un partit independentista, es presenta a una contesa electoral espanyola.
El cost de la botifarrada, composta de pa amb tomàquet i embotit, botifarra amb mongetes, unes postres de crema catalana, vi ( Priorat ), aigua i cafès, serà de 17 € ( el pagament es realitzarà “in situ” ).
Per a qualsevol informació o aclariment podeu contactar amb Núria Vilà, Responsable de Comunicació i Imatge del Partit Republicà Català (RC) al telèfon 678166522 o al correu electrònic comunicacio@partitrepublicacatala.cat
Us hi esperem!!!!

10.10.07

Audio del discurs inaugural de l'escriptor Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt .
Clic aquí: web de RAC1

Onada edicions-novetats

L'editorial benicarlanda Onada Edicions ha tret diverses novetats editorials interessant que acontinuació us especifiquem:
EVEREST, LA CONQUESTA D'UN SOMNI. Expedició de les terres de l'Ebre (Biblioteca Gràfica)
LA SÉNIA. HISTÒRIA I TERRITORI. Victòria Almuni i Marutxi Ballester coord) (Biblioteca Cruïlla)
LA CATEDRAL DE TORTOSA ALS SEGLES DEL GÒTIC. Victòria Almuni (dos volums Biblioteca Conèixer)
EL PAPA LUNA DE PEÑÍSCOLA Y EL MISTERIO DEL SANTO GRIAL . Vicent Melià
ROSSELL (1833-1923) LA IMPLANTACIÓ DEL LIBERALISME EN UN POBLE DEL CORREDOR DEL MAESTRAT. Ferran Grau (Biblioteca Rossellana)

DISCURS ÍNTEGRE DE L'ESCRIPTOR QUIM MONZÓ


Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
¿O potser seria millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.
Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.
Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.
Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”
També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.
Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

El discurs de Montilla va estar carregat de tòpics"


Com molt bé va dir algú ahir, dia de la inaguració de la fira de Frankfurt, hi haurà un abans i un després en la manera de fer discursos després de l'expectacular discurs de dotze minuts del fabulós escriptor Quim Monzó, el qual va deixar el llistó molt alt a la resta d'acovidats.

Jo, personalment, ja estava amb la pell de gallina, des de que va sorgir inesperadament la música del Cant dels Ocells. Los catalans vam estar a l'altura i me vaig sentir orgullosa de pertànyer a una cultura tan rica com la nostra. Hem estat los primers en assistir a n'esta fira sense tindre estat propi i això deu volguer dir alguna cosa.

Intentaré aconseguir el parlament del sinyor Monzó per a conservar-lo a un lloc destacat de la meua lleixa personal.

Art. publicat a e-noticies.

El discurs de Montilla va estar carregat de tòpics"

Monzó denuncia "la humiliació absoluta" del català.
L’escriptor Quim Monzó, que ahir va pronunciar el discurs d’obertura de la participació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt, ha dit avui a Els Matins de TV3 que “el discurs del president Montilla va ser molt llarg i carregat de tòpics. Si vol, jo i quatre amics més ens oferim per escurçar-li la llargada del text”. Per Monzó, “la majoria de discursos oficials són per adormir-se. Hi ha una mania creixent de fer aquesta mena de coses molt grosses”. Com a exemple d’un bon discurs, l’escriptor ha citat el que va pronunciar ahir, també a Frankfurt, el ministre de Finances alemany.Sobre el seu discurs, Monzó ha dit que fer-lo “era un caramel. El més normal era acceptar la proposta, però sembla que a Catalunya alguns pensaven que el més normal era dir que no. Jo puc estar en desacord amb moltes coses, però això no treu que no aprofiti aquesta oportunitat”. Per a l’escriptor, la importància de la Fira de Frankfurt s’està sobredimensionant: “N’estem fent un gra massa, perquè tenim la necessitat d’obtenir un reconeixement que ens faci pensar que no està tot perdut. Això, els mitjans ho exploten al màxim, i el problema és que pot acabar conduint a un desencís final. No hem d’esperar que això sigui la panacea ni la solució definitiva de res”.Monzó ha afirmat que “la polèmica entre català i castellà és permanent”. L’escriptor opina que “hi ha un ús claríssim d’una situació lingüística anòmala. El català està en una situació d’humiliació absoluta. Hi ha unes lleis que diuen que és una llengua cooficial, però, a l’hora de la veritat, les autoritats no fan que això es compleixi. I, en canvi, això afavoreix que certs grups es dediquin a alimentar una mítica persecució a la inversa”. Al darrere de tot plegat, Monzó hi veu “l’interès d’alguns sectors polítics que només pensen a treure beneficis en forma de vots”.

Colonitzadors lingüístics


Poc després de la transició, un partit lerrouxista de l’estil dels actuals Ciudadanos va obtenir representació al Parlament. Es tractava del Partido Socialista Andaluz –PSA–, que va desaparèixer, almenys en terres catalanes, pocs anys després. Doncs bé, els diputats d’aquest partit, per destacar la seva no-catalanitat i un mal entès andalusisme que era pur espanyolisme, feien les seves intervencions en castellà. Normalment, aquest fet provocava la reacció d’alguns diputats de partits catalans que, en senyal de protesta, abandonaven la cambra quan sa senyoria espanyolista feia el seu discurs en, pel que sembla per a alguns, l’única llengua obligatòria de l’Estat.Amb la desaparició d’aquell partit, les intervencions en castellà al Parlament van esdevenir testimonials i van ser respostes amb indiferència per la resta de diputats catalanoparlants de la cambra. Ara, però, hi ha al nostre Parlament dos grups que competeixen en espanyolitat i que gairebé converteixen en “nacionalistes exacerbats” els diputats del PSC (quines coses…): PP i Ciudadanos, els quals estan molt interessats a demostrar als ciutadans de Catalunya que a la cambra catalana són els que més parlen en castellà (que valents que són…). Ara, però, jo no tinc tan clar que la millor resposta a aquesta provocació –perquè es tracta d’una provocació, no pas d’un acte de normalitat democràtica com ens volen fer creure– sigui la indiferència de la resta dels diputats –que la indiferència, igual com la prudència, no ens faci traïdors…–. Jo ja avanço des d’aquí, i sempre des de la més estricta radicalitat democràtica, que el dia que el nostre partit assoleixi representació al nostre Parlament farà ostensible la seva protesta cada vegada que un anticatalà menyspreï la nostra llengua des de la tribuna d’oradors, perquè hem de partir de la base que no emprarà el castellà per desconeixement de la llengua pròpia de Catalunya, sinó com a acte de colonització lingüística: “Catalunya és Espanya i jo parlo en la llengua d’Espanya.” La resposta contra aquesta agressió a la nostra llengua i la nostra identitat mai pot ser la indiferència. Cada vegada que al Parlament de Catalunya es parla en castellà, deixa de ser el Parlament de Catalunya per convertir-se en una simple cambra d’una comunitat autònoma espanyola; cada vegada que un mitjà de comunicació català trenca la fidelitat a la nostra llengua per deixar pas a algú que parli en castellà, deixa de ser un mitjà de comunicació català per convertir-se en un mitjà de comunicació espanyol més. I aquesta és la realitat. Som davant d’una altra campanya contra la normalització de la llengua catalana encapçalada pel diari El Mundo, el PP i Ciudadanos. Només cal sortir al carrer per adonar-nos de quina és la llengua que està retrocedint a casa nostra, i no és precisament la castellana. El català no pot afluixar en els pocs àmbits en què ha començat a assolir un mínim de normalitat. És la llengua castellana la que ha de cedir terreny perquè l’espai de privilegi que avui ocupa en terres catalanes no és producte d’una evolució natural, sinó la conseqüència lògica de segles de persecució, repressió i prohibició contra la llengua dels catalans, en què els espanyols han utilitzat tots els mitjans que han tingut al seu abast per portar a terme aquest genocidi lingüístic i cultural contra nosaltres.No hi ha res més normal que aconseguir que el català sigui la llengua dominant a Catalunya, no hi ha res més normal que exigir que aquells que treballen als mitjans de comunicació catalans usin la llengua catalana, no hi ha res més normal que assegurar que tot l’ensenyament a Catalunya sigui en català. És el que passa a tots els països normals del món. Defensar el contrari és simple colonialisme, és intentar acabar la feina que Franco va deixar a mig fer.
Carles Bonaventura
Secretari General del Partit Republicà Català

9.10.07

EL REI ES CREMA AL POLÒNIA

Vídeos de la setmana
EL REI ES CREMA AL POLÒNIA
De vegades, un pot veure la realitat en clau d'humor, i una manera de fer-ho molt aconsellable, és fer-ho a través del programa de TV3, Polònia. L'actualitat des d'un altre punt de vista.
Vídeos: Enllaç als vídeos

COMUNICAT PÚBLIC DEL GRUP PROMOTOR DE REAGRUPAMENT.CAT (07/10/07)


El grup promotor del col·lectiu Reagrupament.Cat (RCat), reunit a Rosselló (el Segrià), ahir dissabte, dia 6 d’octubre, va acordar fer públic el següent comunicat:
1.- RCat es congratula de la important xifra de militants inscrits a la Conferència Nacional, segons la dada aproximada que ha fet pública la direcció. Ja en el moment d’anunciar la presentació de la seva esmena a la totalitat, el passat dia 8 de setembre, el grup promotor d’RCat, ja cridava a la militància a una participació massiva, que donarà una legitimació suplementària als resultats de les votacions que es produeixin a la Conferència Nacional.
2.- RCat valora molt favorablement els resultats obtinguts a les diferents seccions locals d’ERC que van celebrar assemblees l’esmena a la totalitat a la ponència oficial que, amb el títol “Redrecar l’estratègia per rellançar l’independentisme” va redactar aquest corrent d’opinió d’ERC. 17 assemblees locals van aprovar presentar a la Conferència Nacional del partit del proper dia 20 d’octubre la ponència alternativa d’RCat, que va obtenir percentatges de suport remarcables a gairebé totes les assemblees on fou presentada.
Ara bé, RCat lamenta que, segons es desprèn de les dades fetes públiques per la direcció d’ERC, menys del 20% de les més de 400 seccions locals d’ERC hagin celebrat les assemblees previstes al Reglament de la Conferència Nacional. Aquest baix nombre d’assemblees locals és conseqüència, en bona mesura, del desinterès de la direcció en fomentar la seva celebració.
3.- RCat reitera la seva queixa pel fet que, una setmana després del tancament del període d’inscripcions, la direcció mantingui l’opacitat sobre els llistats de militants inscrits a la Conferència Nacional, i que no hagi informat ni tan sols del nombre exacte d’inscripcions. RCat exigeix de nou que aquests llistats, juntament amb els extractes de tots els ingressos efectuats abans del 30 de setembre en concepte d’inscripció en els dos comptes bancaris designats per la direcció, siguin lliurats a la Comissió de Garanties per certificar la transparència del cens de possibles votants a la Conferència Nacional, i que puguin ser consultats per representants d’RCat.
4.- RCat insisteix en la seva sol·licitud de poder participar en la Comissió Organitzadora de la Conferència Nacional (formada exclusivament, hores d’ara, per membres de la direcció), i de tenir representació a la Mesa de la Conferència Nacional, on s’hi hauria de veure representada la diversitat d’opinions al si del partit. També convindria, per tal de reflectir la pluralitat interna, garantir la presència de ponents dels col·lectius crítics amb la direcció a les diverses taules rodones.
5.- RCat reclama a la Comissió Organitzadora que modifiqui la previsió horària per al desenvolupament de l’assemblea que va anunciar el passat divendres. RCat creu absolutament insuficient per al debat de la ponència i de les diverses esmenes que el Ple de la Conferència es reuneixi tan sols a partir de les 4 de la tarda, circumstància que fa preveure que la sessió s’allargui fins molt tard, amb els inconvenients que això implica per als participants, especialment pels que provenen de les zones més allunyades de Barcelona.
En aquest sentit, RCat proposa que les taules rodones finalitzin a les 12 del migdia, que des d’aquella hora fins a la del dinar es presenti la ponència oficial i es debatin les esmenes a la totalitat i que a la tarda continuï el Ple amb les esmenes parcials. El període d’inscripcions hauria d’estar obert, com a mínim, fins una hora després de l’inici de la sessió de tarda.
6.- RCat sol·licitarà, tal com preveuen els estatuts d’ERC, que l’esmena a la totalitat elaborada pel corrent sigui votada de forma secreta pels assistents a la Conferència Nacional, per tal de garantir de forma escrupolosa l’exercici plenament democràtic del dret de sufragi de tots els militants assistents en una qüestió tan transcendental com la definició de l’estratègia global del partit, i emplaça a la direcció a donar el seu suport a aquesta petició.

6.10.07

Òmnium anima a participar de l’acte pel retorn dels papers


Òmnium anima a participar de l’acte pel retorn dels papers 04/10/07 (Redacció ÒC)
El proper diumenge 21 d’octubre la Comissió de la dignitat ha organitzat un acte-concert per exigir el retorn de tots els papers confiscats als arxius de Salamanca. L’acte se celebrarà a les cinc de la tarda al Palau Sant Jordi de Barcelona i comptarà amb la participació de la Banda del surdo, Raimon, Maria del Mar Bonet, Toni Albà i Pep Sala i serà presentat per Antoni Bassas. Josep Maria Terricabras serà l’encarregat de la lectura del manifest.
Òmnium Cultural anima a tots els seus associats i simpatitzants d’arreu del territori a participar en aquest acte de reafirmació i dignitat nacional.
Diverses seus territorials de l’entitat han organitzat autobusos per assistir al Palau Sant Jordi. Òmnium us anima a participar de l’acte "La nació catalana diu PROU. Volem els papers" i reclamar el retorn complert dels papers confiscats l’any 39.

5.10.07

Demanen sancions per vetar el català en un judici

Art. publicat a e-noticies
Demanen sancions per vetar el català en un judici


El membre del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, ha denunciat al ple d'aquest organisme que "la Magistrado sra. Ingelmo, Presidenta de la sección 7ª de lo Penal de la Audiencia Provincial de Barcelona, y Presidenta del Tribunal que juzga a los presuntos asesinos de Josep Maria Isanta, interrumpió la declaración de un testigo en lengua catalana, preguntó a los acusados, algunos de ellos ellos ciudadanos de Cataluña, si podían seguir la declaración en catalán, y al manifestar algunos de los acusados que no lo entendían, ordenó al testigo utilizar el español, pese a las protestas de los abogados. Estos hechos han sido ampliamente reproducidos en los medios de comunicación, algunos de los cuales se acompañan".López Tena recorda, al respecte, que "los hechos expuestos, que incumplen la legislación vigente transcrita, pueden hacer incurrir a la sra. Magistrado en la responsabilidad penal regulada en los artículos 446 (prevaricación dolosa) y 447 (prevaricación imprudente o ignorante), con la agravante, en su caso, establecida en el art. 22.4 (comisión del delito por motivo de discriminación)".El jurista demana, en aquest sentit, "acordar la apertura de un expediente disciplinario a la Magistrada sra. Ingelmo, en los términos indicados", "remitir la actuación de la Magistrado sra. Ingelmo, y la normativa expuesta y eventualmente vulnerada, al Ministerio Fiscal, por si los hechos pudieran ser constitutivos de delito, con la agravante indicada" i "solicitar al Ministerio de Justicia que proceda a retirar a la Magistrada sra. Ingelmo la Cruz de San Raimundo de Peñafort, condecoración que le fue impuesta el 21 de septiembre de 2007".

El Tribunal no permet el català al judici per l'assassinat d'Isanta


L'espanyolisme violent instaurat a casa nostra.

Avuí mentre la televisió espanyola ha tingut l'oportunisme de posar les imatges del rei passant revista entre els militars (la qual cosa me resulta, si més no, més que sospitosa), mentre se fan crides als espanyolistes ha sortir lo dia de l'hispanitat amb banderes espanyoles i cridar a favor de l'unitat d'Espanya, avuí que s'ha detingut a dirigents (sense delictes de sang) tan sols per pertànyer a un partit que no els agrada, avuí que es fan crides a la inconstitucionalitat de tot lo que no els agrada encara que sigue antidemocràtic, avuí que veem impertèrits com masacren a tot un païs (Birmania) i no fem res per evitar-ho, avuí que els mateixos que van dir NO a la guerra, defensen estar amb guerra amb Afganistan i no fan res per Birmania, avuí hai dit prou a tanta falsetat.

Animo des d'aquí a que el dia 12 d'octubre, tots traguéssem senyeres als balcons i com pensa fer el partit Republicà Català, a menjar-se una bona butifarra davant de totes estes injusticies.


Art. publicat a E-noticies:

El Tribunal no permet el català al judici per l'assassinat d'Isanta

Tribunal no ha permès declarar en català a un dels testimonis durant el judici per l'apunyalament i posterior mort de Josep Maria Isanta durant les festes de la Patum de Berga del 2005. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català -tot i viure a Berga- i que aquests comprenguin el contingut de la declaració en contra seva és, per la magistrada Ana Ingelmo, més important que el dret que té el testimoni d'escollir en quina llengua vol parlar. El testimoni que declarava en català en aquells moment era un dels amics de Josep Maria Isanta, que també va ser agredit durant els fets del 2005 a Berga. En el tercer dia del judici cap dels menors acusats ha volgut declarar sobre els fets, atenent-se a un dret que els hi atorga la llei per estar acusats pel mateix cas.D'altra banda, el judici per la mort de Josep Maria Isanta, el 27 de maig de 2005, quan va ser apunyalat durant les festes de la Patum de Berga, va escriure un nou episodi el passat 2 de setembre quan el tribunal va accedir a reproduir una conversa telefònica que va mantenir, des de la presó, l'acusat Raúl Bravo amb la seva mare, Cristina Ballesteros, el 6 d'abril del 2006.El diàleg, reproduït per El País, és el següent:

Raúl: - Parece que hayamos matado al hijo del Rey en vez de a un subnormal.

Mare:- Ya... mira, es lo que parece...porque vamos, ni que fuera...Ya ves tú.

Raúl:- Ni que fuera el hijo del Rey, ya te digo yo.

Mare:- Sí, el hijo de un sirvengüenza como los demás. Pero bueno.

Raúl:- Un puto hijo de puta, hombre.

Mare:- Pues sí, cariño.

Raúl:- ¡Cojo y lo mato otra vez, ya te lo digo!Mare:- No, hijo... Eso sí que no, mi amor (rialles).

Raúl:- ¿No? Ya ves... cómo van a flipar... Les voy a llevar el cadàver a la puerta del Ayuntamiento.

Mare:- (Rialles)... No digas barbaridades, Raúl.

Raúl:- ¿Que no diga barbaridades? ya te digo yo que van a flipar!.

Presentació de Faules mamíferes a Tortosa
presentacions
Avuí 5 d’octubre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo
(Carrer de la Mercè, 6, Tortosa), a les 19.30h, Aeditors, té el plaer d’invitar-vos a la presentació de Faules mamíferes, de Josep Igual. La presentació anirà a càrrec del poeta tortosí Gerard Vergés.

Els sinyors de CiU a Tortosa n'haurien d'apendre



Foto: Sala de plens de l'ajuntament de Tortosa on gràcies als vots de CiU i PSOE(PSC)va prosperar la moció del PP de reprovar sense matisos la crema de fotografies del rei.







Berga retira la fotografia del Rei de la sala de plens
La imatge del Rei ja no presideix la salaEl retrat del Rei Joan Carles ja no ha presidit la sala de plens de l'Ajuntament de Berga durant l'últim ple que s'ha celebrat. Segons informa Ràdio Berga, després que el mes passat s’aprovés treure la foto del monarca, amb els vots a favor dels regidors de l’equip de govern, de CiU; del regidor d’ERC i dels regidors de la CUP, que havien presentat la moció; ara s’ha retirat el quadre del Rei Joan Carles i s'ha substituït per l'escut de la ciutat.

Lo Partit Republicà Català se solidaritza amb los represaliats

Demà dissabte dia 6 d'octubre concentració a la plaça de l'Àngel de Tortosa a les 20:00 del vespre.
Partit Republicà Català-4 d'octubre de 2007

Els últims nou acusats per haver cremat fotos dels reis espanyols declararan avui a les deu del matí a l’Audiencia Nacional espanyola. La policia els va identificar en la manifestació de suport al primer encausat, Jaume Roura, feta el dia 22 de setembre a Girona. Avui, coincidint amb la citació del jutge Fernando Grande-Marlaska, força grups i associacions faran concentracions a tot el país. Al migdia també es concentraran a Madrid, davant l’Audiència. La majoria de concentracions, convocades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, es faran a les universitats: a l’Autònoma de Barcelona, a la de València (els estudiants es queixen que la direcció del centre els ha prohibit una conferència de premsa), a les d’Alacant, de Girona, de Lleida i a la Rovira i Virgili de Tarragona. Al vespre hi haurà una concentració a la plaça de Cort de Palma. La finalitat és repudiar la monarquia espanyola i donar suport tant als nou acusats que avui han de comparèixer a l’Audiència, com a Jaume Roura i a Enric Stern. El Partit Republicà Català se solidaritza amb tots els represaliats per la justícia espanyola i demana als seus militants i simpatitzants que participin en els actes de suports als encausats que s’han convocat.

4.10.07

Antitransvasament


Article divulgat per ebrencs.


El Parlament de Catalunya va aprovar ahir una resolució que proposa que el cabal mínim per al riu Ebre ha de ser d'entre 7.000 i 12.000 hectòmetres cúbics anuals. «Volíem que s'aprovés per unanimitat però al final només ho han aprovat els partits del govern, PSC, ERC i ICV», va explicar el portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE), Manolo Tomàs, tot assenyalant que la resolució s'incloïa dins del paquet d'acció de govern i que per això els grups de l'oposició --CiU, PP i Ciutadans-- no li van donar suport. Per Tomàs, que ahir va assistir al debat del Parlament, aquesta resolució, juntament amb la que fa uns mesos va aprovar l'Ajuntament de Tortosa, els donarà força per defensar la proposta de cabals ambientals aprovada per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre el març passat davant la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) i el Ministeri de Medi Ambient, que són els organismes competents per fixar el cabal mínim de l'Ebre. «La Comissió per a la Sostenibilitat no se la creu ningú, en canvi el Parlament de Catalunya, sí», va afegir Tomàs. Paral·lelament la PDE ha aconseguit també la complicitat de totes les forces polítiques del Parlament perquè l'acord subscrit ahir es faça arribar als 52 pobles de les Terres de l'Ebre perquè també l'aproven. La resolució s'ha introduït a la Cambra Catalana a través del president del Parlament, Ernest Benach, i per tant no han calgut les 7.000 signatures recollides per la PDE.

3.10.07

Visca la llibertat d'opinió dins de Erc i el seu assemblearisme!

I jo me pregunto. Per a què ham de pagar tants parlamentaris si de fet tots han de votar lo que diu lo partit i no se'n poden surtir del carril de cap de les maneres? Que li donen a un la representació de tots i no cal pagar tants sous!

Art publicat a E-noticies

ERC multa Bertran per no votar contra cremar fotos

Bertran, amb Huguet i Vendrell, al ParlamentEsquerra Republicana de Catalunya, partit que lidera Josep-Lluís Carod-Rovira, ha multat amb 600 euros el diputat del partit al Parlament Uriel Bertran per no votar contra de la crema de fotos del Rei Joan Carles. Els diputats d'Esquerra Republicana van votar a favor d'una resolució al Parlament que fa "una crida a respectar els símbols institucionals" després dels diferents episodis de les cremes de fotos dels Reis.La proposta, que es va presentar durant el debat de política general, va estar votada per tots els parlamentaris republicans -inclòs el portaveu de les JERC, Pere Aragonès-, però no en canvi pel líder del corrent crític Esquerra Independentista, Uriel Bertran, que es Va absentar de l'hemicicle en aquell moment. A causa d'aquest fet el partit ha multat el diputat crític amb 600 euros per no votar en el mateix sentit que els altres diputats republicans.

EL SINYOR BEL VA CONSULTAR AL SEU EX-PRESIDENT DE PARTIT?

Llegint est article, tinc los meus dubtes que el sinyor Bel, ans d'aprovar la moció del PP a Tortosa sobre la condemna sense matisos de la crema de fotografies del rei, haigue consultat al sinyor Pujol si n'està d'acord. I més tenin en conte l'extremada organització jeràrquica que patix lo seu partit.

Art. publicat a e-noticies
Pujol retreu al Rei que no hagi defensat els catalans

Jordi Pujol, al Centre d'EstudisL'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, retreu al Rei que no hagi defensat Catalunya en al·lusió a les campanyes durant el debat de l'Estatut en el darrer editorial de seu Centre d'Estudis. Pujol es refereix "a la defensa que s’ha considerat feble i tova, poc decidida, de la figura del rei amb motiu de les cremes de fotos. I això ha provocat crítiques aquí i fora d’aquí contra els partits polítics –tots llevat del PP–, contra les principals institucions catalanes i, en general, contra la nostra societat. I és veritat que vista la línia seguida durant trenta anys pel gruix principal, no només del món polític sinó, en general, de la societat catalana, es podia pensar que la resposta a favor del rei hauria estat més rotunda. Perquè el que ha sorprès no és tant que algun grup molt minoritari cremi fotos del rei com que la resposta de l’opinió i del món polític i institucional catalans no hagi estat més forta".Pujol es pregunta "per què ha estat així?" i contesta que "crec que no és a causa de la pèrdua de consideració envers el rei, sinó per allò que deia de la crisi de confiança en el sistema. D’un sistema que precisament té el rei com a vèrtex. El rei forma part, i part molt principal, del sistema. I el sistema no funciona. No per culpa del rei, però no funciona. I la indiferència, malfiança o desil•lusió respecte al sistema afecta tots els seus components. Per exemple, afecta molt –molt més que el rei– la classe política i la consciència del deure de participació democràtica de la gent"."Un exemple, real -continua-. En un grup es discuteix que caldria fer una defensa més enèrgica del rei, perquè el rei –diu un dels participants– ha estat un element determinant en la transició i en la defensa de la democràcia. La resposta, i no aïllada, és: “D’acord. Però des de fa temps als catalans no ens defensa ningú”. I ningú va trobar més resposta a això que dir que podríem estar pitjor. Cosa que, suposant que sigui veritat, no serveix ni per esborrar el malestar ni per estimular la gent. Ni a favor del rei".

Camí cap a la Soberania.


A vegades és ben curiós aquest país. Fa pocs mesos, els líders del partit que es va presentar a les eleccions amb l'anunci que faria avançar Catalunya cap a la sobirania i que després ens va encolomar un president que diu que Catalunya no té drets històrics, que si els trens arriben tard o s'espatllen és culpa del debat identitari i que això de l'autodeterminació té tant a veure amb Catalunya com els cangurs silvestres, omplien pàgines de diaris amb articles i declaracions en què asseguraven que ara calia fer polítiques «socials» i deixar de banda la qüestió nacional, que ara el que tocava era el desplegament de l'Estatut i oblidar-nos de cabòries independentistes, que no hi havia alternativa a l'independentisme gradual que potser ens portaria a la sobirania d'aquí a uns milers d'anys, que plantejar alternatives per accelerar el procés era tornar a l'infantilisme independentista, que fins que el seu partit no passés d'un 15% dels vots a més del 50% no calia plantejar-se fer cap referèndum d'autodeterminació, que si «pluja fina», etc.
Hem passat un estiu en què s'han posat de manifest les conseqüències de la Catalunya de la dependència: col·lapses a les carreteres, col·lapses als ferrocarrils, col·lapses als aeroports, col·lapses en diversos serveis bàsics…
Espanya –i empreses espanyoles– gestiona bona part dels diners dels catalans i això es nota, i els principals perjudicats són els ciutadans que resideixen en territori català.
Contra aquesta crisi de l'autonomisme, la classe política restava desarmada, sense arguments, sense idees, sense alternatives… això sí, cobrant generosos sous a càrrec de l'administració cada final de mes.
I quan tot semblava que ens portava al desastre, al caos, la societat civil ha començat a reaccionar, la gent s'adona que el comú denominador dels nostres mals té un nom: Espanya, i que és condició necessària, tot i que no suficient, alliberar-nos-en.
En aquest sentit, han aparegut nombroses plataformes, grups, col·lectius que afecten diferents àmbits i que tenen per objectiu fer avançar aquest país cap a la sobirania, cap a la llibertat, que és el mateix que dir: cap a la normalitat.
I no tan sols això, al si de diferents formacions polítiques han sorgit corrents d'opinió, sectors crítics que també s'han organitzat per denunciar l'encarcarament ideològic i l'acomodament a l'autonomisme que caracteritza les direccions dels seus partits. Això ha fet que els líders d'aquestes organitzacions polítiques, que segurament creien que els propers anys es caracteritzarien per anar fent la viu-viu i prou, hagin hagut de sortir a la palestra i començar a fer propostes de difícil credibilitat: que si la casa gran o refundació del catalanisme, que si referèndum d'autodeterminació el 2014, que si full de ruta cap a la independència… Tot plegat, temes que costen de creure en boca d'aquells que ara els plantegen quan fa poc temps es conformaven amb un Estatut de pa sucat amb oli o que aspiraven a esdevenir socis prioritaris del PSOE en una Espanya federalitzant o a tenir ministres a Madrid. Per tant, si ara aposten de veritat per la sobirania, si ara defensen que en aquest país s'ha de fer un plebiscit per la independència, des de la societat civil i des dels partits que ja fa temps que estem dient el que ara ells diuen, cal donar-los la benvinguda a aquests plantejaments, però alhora advertir-los que els ciutadans de Catalunya estan farts que els polítics professionals els prenguin el pèl, que juguin amb els ideals de la gent, amb les ànsies de llibertat d'un poble; tot plegat perquè arriba un Onze de Setembre, s'acosten eleccions o perquè lluites partidistes o internes fan competir determinats líders a veure qui la diu més grossa.
La gent comença a estar farta d'independentistes i nacionalistes de calçotada. Com a dirigent d'una formació encara extraparlamentària, em satisfà que moltes de les coses que ara es diuen, apareguin en el web del nostre partit des del dia de la seva fundació: que l'independentisme ha de ser transversal i adreçar-se al conjunt de la societat per sobre de l'eix dreta-esquerra, que s'ha d'internacionalitzar el conflicte català, que cal celebrar un referèndum d'autodeterminació en l'horitzó del 2014, que s'ha de construir una majoria social i nacional per fer-lo possible, que és necessària la unitat d'acció de tots els sobiranistes… Doncs bé, no n'hi ha prou de marcar una data, cal posar-nos-hi, cal que el projecte sigui creïble.
Carles BONAVENTURA
Secretari General RC

1.10.07



Faules mamíferes, de Josep Igual
novetats

Faules mamíferes és un ventall de microcontes. Amb una llengua rica, culta i perversament continguda, Josep Igual ens envolta en un gronxador narratiu fetd’ironies, sobreentesos, guinys i homenatges literaris, a més d’un fi sentit de l’humor.D’una lectura àgil i extremadament amena, l’aparet lleugeresa d’aquesta vuitantena de relats amaga un rigorós i expert treball literari i, en conseqüència, també vital. Josep Igual és un dels nostres autors actuals més consistents i que pot projectar la literatura ebrenca, un cop més, al millor pla de les lletres catalanes.Faules mamíferesEditat per Aeditors.cat · ISBN 978-84-935190-9-4 · 12x17cm. · 192 pàg. · PVP: 9,50€ · Distribucions Prólogo / Dislibris