h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: septiembre 2009

La comedianta tortosina

29.9.09

L'HORA DE REAGRUPAMENT


El proper 3 d'octubre serà un dia d'especial transcendència política a Catalunya. Ara mateix, immersos en el dia a dia, és possible que molts catalans no se n'adonin o que no vulguin adonar-se'n, però la celebració de l'assemblea fundacional de Reagrupament al Palau de Congressos de Barcelona suposarà un abans i un després en la política catalana. I no sols perquè la ponència que s'haurà d'aprovar gira al voltant de dos temes clau com "la proclamació unilateral d'independència" i "la regeneració democràtica de la política catalana", sinó perquè marcarà el camí per convertir Reagrupament en una força política transversal que serà determinant en les properes eleccions.
Davant la transformació d'Esquerra en una franquícia del PSOE català, l'independentisme conseqüent, orfe de partit, no té en aquests moments cap formació que el representi al Parlament. Cap ni una. És cert que Esquerra dóna suport als diferents referèndums que estan plantejant molts municipis -no caldria sinó!-, però ja tothom sap que s'hi agafa a la desesperada com a única possibilitat de maquillar la debacle electoral que li ve al damunt. Té gràcia que aquells que van rebutjar al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular perquè, en paraules del diputat Xavier Vendrell, "els va donar la puta gana", siguin els mateixos que ara pretenen rendibilitzar electoralment les consultes populars arreu de Catalunya. Sobretot tenint en compte que les consultes populars són l'alternativa que la societat civil s'ha vist obligada a desenvolupar davant el gir espanyolista i conservador d'una Esquerra que, convertida en una trànsfuga virtual, ha traït la confiança dels seus votants. És altament significatiu, en aquest sentit, que les JERC es mostrin tan bel·ligerants amb Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, desplegant-li una pancarta que diu "Recoder, referèndum!", i que, en canvi, no facin el mateix amb José Montilla, que és, ves per on, el principal i més ferotge enemic de tots els referèndums de Catalunya.
En tot cas, el proper 3 d'octubre, al Palau de Congressos de Barcelona, s'obrirà una finestra d'aire pur i l'independentisme desacomplexat parlarà de la viabilitat econòmica de l'Estat català perquè, com diu la ponència de Reagrupament que es posarà a debat, "tant el gradualisme, com el federalisme o altres opcions menys rupturistes com la reforma constitucional, són estratagemes per acabar tipificats com a comunitat autònoma administrativa. I, en qualsevol cas, aquestes opcions necessiten per força una voluntat explícita per part de l'Estat espanyol, cosa que s'ha demostrat inexistent. Per tant, treballar per qualsevol opció que no sigui la independència suposa perpetuar una situació insostenible per a Catalunya".
L'assemblea serà oberta als mitjans de comunicació i es retransmetrà per Internet, incloent-hi les discussions i les discrepàncies que puguin sorgir. És el preludi d'un procés d'emancipació nacional que ja no té aturador, que ha clarificat el mapa polític mostrant la unitat de socialistes, ecosocialistes i populars en contra dels drets nacionals de Catalunya i que culminarà amb una declaració unilateral d'independència ratificada per un referèndum sota els auspicis de les Nacions Unides. El temps ho dirà.
Víctor Alexandrewww.victoralexandre.cat

El complot contra Joan Laporta



"El PSOE català i Esquerra han començat a desplegar una estratègia per neutralitzar Laporta"
Víctor Alexandre
La probable entrada de Joan Laporta en la política professional, quan abandoni la presidència del FC Barcelona, ha posat molt nerviosos tots els partits, especialment aquells que governen. Aquests nervis, en aparença, provenen del desacomplexament amb què Laporta expressa el seu independentisme tot participant en la capçalera de la manifestació del passat Onze de Setembre sota el lema “Som una nació, volem Estat propi”. Jo mateix era pràcticament al seu costat, ens separaven dues o tres persones, i puc donar fe que entre les cinc i les sis de la tarda d’aquell dia, és a dir, els seixanta minuts previs a l’hora en què la manifestació va començar a caminar, la jungla de micròfons i de càmeres que envoltaven Laporta no va parar d’enregistrar les seves paraules i la seva imatge. I és que ara com ara no hi ha cap càrrec a Catalunya -cap- amb més projecció internacional que el de president del F.C. Barcelona. I això cou. Cou als nacionalistes espanyols que governen el país per gentilesa d’Esquerra i cou als poders fàctics que viuen, en el sentit més literal del terme, de la subordinació de Catalunya a Espanya. Tanmateix, tot i el rebombori que s’ha creat, no és només aquesta la raó del neguit del poder polític. Allò que veritablement neguiteja aquest poder és la possibilitat que Joan Laporta agafi les regnes de Reagrupament al costat de Joan Carretero i que en les properes eleccions, amb la seva força, escombri el tripartit. Això els té aterrits. Ho està Esquerra, perquè sap que haver-se convertit en la marca blanca del PSOE a Catalunya és una traïció que l’independentisme castigarà severament, i ho està el PSOE català, perquè sap que sempre ha perdut les eleccions al Parlament i que aquesta vegada els seus vots i els d’Esquerra ja no sumaran. Per això tots dos han començat a desplegar l’estratègia d’un complot per neutralitzar Laporta. El PSOE català ho fa a través d’El Periódico, que és el seu full parroquial, publicant noticietes sobre informes que remeten a la cuina goebbelsiana de Toni Bolaño, exdirector de Comunicació de Presidència i home de confiança de José Montilla, amb la intenció de desqualificar el president del Barça com a candidat a presidir el país. I Esquerra, per la seva banda –fent de policia bo-, opta per ensabonar Laporta a veure si pica dient que és un home de “catalanitat indiscutible i desacomplexada” i que estarien encantats de tenir-lo al seu costat. Ambdues línies estratègiques, però, es desacrediten soles. La primera, perquè és germana bessona de la que el PSOE català ha iniciat contra Joan Carretero intentant embrutar el seu nom. I la segona, perquè no té la més mínima credibilitat. Resulta grotesc que les mateixes veus republicanes que durant força temps han blasmat Laporta amb tota mena de desqualificacions personals ara el considerin un candidat ideal per al seu partit. De fet, són les mateixes veus que, només veure que no cau en el parany, tornaran a denigrar-lo. Per sort, però, Joan Laporta ja ha demostrat ser molt més intel•ligent que la direcció d’Esquerra. Mentre ell dirigeix un projecte que ha embadalit el món, la direcció d’Esquerra és la viva imatge d’un vaixell que s’enfonsa.

28.9.09

LOS POLÍTICS CATALANS REPRESENTEN LA VEU DEL POBLE?




Democràcia: forma d’organització de grups de persones en la qual el poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup.
Tipus de democràcia: Directa, quan la decisió és adoptada directament pels membres del poble; indirecta, quan la decisió la prenen representants elegits pel poble, i democràcia participativa, on es facilita a la ciutadania amplis mecanismes de consulta i presa de decisions.
Bé, la consulta d’Arenys de Munt, on va guanyar l’independentisme amb un 96% dels vots a favor, ha expressat inequívocament la veu d’un poble a través de l’exercici de la democràcia. A partir d’aquí, ja poden vindre falangistes, ministres de defensa espanyols, i presidents de països ocupants, a cridar, estripar-se les vestidures, i cridar que ve el boti, per a intentar amagar una realitat emergent que els hi estan repetint tots els sondejos que fan regularment: L’independentisme català està pujant com l’escuma.
I què fan los dos partits que diuen representen veritablement lo catalanisme? Pos intentar apuntar-se al carro de l’independentisme per la porta falsa, per a esgarrapar tots los vots que puguen a les eleccions autonòmiques que tenim d’aquí a poc, però sense mullar-se. Però els catalans n’estem farts de que mos vulguen prendre el pèl i ja fa temps que els hi hem vist lo llautó. I si no, com és que al Sr. Puigcercós el van tractar de botifler i el van xiular per tot arreu quan va anar a passejar-se per Arenys? I és que paradoxalment, mentre els sondejos diuen que l’independentisme puja, partits com ERC baixen, i totes les previsions diuen que es fotran una bona patacada. Si és cert que són tan independentistes, la cosa és molt fàcil. Qui mana a l’ajuntament de Tortosa? CiU i ERC. Que demostren que són veritablement los representants del poble i deixen que el poble pugue decidir per ell mateix. L’únic que se’ls hi demana és que donen veu al poble, que confien en ell, i que siguen dignes dels vots que van recollir les darreres eleccions municipals. Si no ho fan, per a mi deixen de ser representants de ningú. I allavons, potser sí que les pròximes eleccions autonòmiques haurem d’anar a votar a l’únic representant veritable de l’independentisme català: Reagrupament.cat, formació que encapçalada pel Sr. Carretero, aglutina tots els moviment sobiranistes que representen, si més no, a una bona part del poble català.
Núria Menasanch i Martí
Publicat a la revista Estel-

Laporta divideix Convergència

La dita: estas amb mi o estas contra mi, queda aquí molt clara. Ara, tots a per Laporta, ja que ha dit que ni CiU, ni ERC, si no, Reagrupament.
E-Notícies

A l'actual junta directiva del FC Barcelona conviuen diverses persones relacionades amb Convergència. Des de fa uns mesos, a causa de la successió a la presidència del club, la relació entre les diferents sensibilitats ha anat esquerdant-se.
Joan Laporta, qui s'ha manifestat independentista, té el suport de l'economista Xavier Sala i Martín. El catedràtic de la universtitat de Colúmbia no ha acabat de connectar amb la major part de la junta directiva, què, de forma majoritària preferiria Jaume Ferrer com a candidat continuista. Sala i Martín, en una entrevista a l'Avui del passat 7 de setembre, deia que "l'actual conjuntura política és nefasta. No només perquè les esquerres no aporten cap solució sinó perquè la gent vota una cosa i en segona volta, als despatxos, Carod en decideix una altra", en resposta a la pregunta de si Mas serà president del Govern.
També fan costat Laporta, enfront el sector encapçalat pel vicepresident de màrqueting i media, Jaume Ferrer, el director general corporatiu Joan Oliver. L'exdirector de TV3 és, com Sala i Martín, membre de la Fundació Catalunya Oberta. Cal recordar que el director de Barça TV, Vicent Sanchis, també pertany a aquesta fundació. I Joan Franquesa, vicepresident de Patrimoni. Franquesa va ser tinent d'alcalde per CiU a Sant Cugat del Vallès entre 1991 i 1996. En els darrers mesos, aquest vicepresident ha treballat, colze a colze, amb Laporta i Oliver per avançar en la requalificació del Miniestadi i la posterior remodelació de Norman Foster.
Ferrer, amic de la família Pujol-Ferrusola, té el suport d'un altre directiu blaugrana proper a Convergència, Jacint Borràs, per aspirar a la cadira presidencial. Borràs és un dels històrics de Convergència a l'Hospitalet. La seva filla, Meritxell, és diputada al Parlament. També de Magda Oranich, qui va entrar a la junta directiva blaugrana el mateix dia que Sala i Martín, el 24 d'abril de 2009. Ferrer és dels pocs que queden de la junta directiva de 2003. Els altres membres originaris de la junta són Alfons Godall, Alfons Castro i Josep Cubells.

21.9.09

REAGRUPAMENT.CAT A TORTOSA
















18.9.09


Alexandre: "A Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament"



Font: 3 de vuit

Autor: Jaume Claramunt


Víctor Alexandre té dues passions: escriure i el país. D’un patriotisme de pedra picada, ha hagut de conjuminar-les i, de fa anys, dedica tots els seus esforços com a escriptor a remoure la consciència nacional dels catalans. Amb claredat diàfana i amb un insubornable esperit crític, ha fet més per l’autoestima d’aquesta nació que molts dels que se’n vanten. Onze llibres al mercat, col·laboracions a diaris i publicacions digitals i, sobretot, la seva incansable predisposició a explicar-se arreu del país. Tot plegat sense parar de demanar dignitat nacional, al país i a la seva classe política. Dijous serà a Vilafranca, a la Marxa de Torxes per la Independència, convidat a fer el manifest d’enguany.


Com veus el país?

En un procés de canvi molt important. La desorientació i el desencís actuals són el preludi d’uns canvis espectaculars que s’estan gestant i que encara no som capaços de detectar. Passa el mateix amb les parelles que se separen. La separació arriba gairebé sempre d’una manera brusca, sobtada, però sovint ja feia temps que s’estava covant sense que cap membre de la parella se’n volgués adonar. La independència de Catalunya és més a prop del que molta gent es pensa.
Tenim els polítics que ens mereixem?
Conceptualment, sí. Això no treu que hi hagi catalans que estiguin en contra de la ineptitud i de la covardia de la seva classe política i que intentin conscienciar la resta de la societat de l’atzucac polític, social, econòmic, lingüístic i cultural que suposa la subordinació de Catalunya a Espanya.
Després de defensar Esquerra, ara ets el seu martell d’heretges. Hi veus solució, a ERC?

No. Esquerra no té futur amb els actuals dirigents. Independentment de l’edat que tinguin, són tots cadàvers polítics. I ho són no pas perquè ningú els hagi mort, sinó perquè s’han suïcidat. Han traït el país lliurant-lo a un partit nacionalista espanyol com el PSOE de Catalunya i passaran sense pena ni glòria com hi passen tots aquells que prioritzen la tranquil•litat de la seva vida a la llibertat de la seva pàtria.
Pot ser Reagrupament una solució?
Ho ha de ser. En aquests moments, a Catalunya, no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament. És l’opció política que ha de votar tot català que vulgui aconseguir dues coses el dia de les eleccions: una, castigar aquells que han utilitzat el seu vot no pas per independitzar el país sinó per engreixar un partit polític i els seus dirigents; i dues, posar al Parlament una força insubornablement independentista –l’única, perquè ara mateix no n’hi ha cap– amb la seguretat que no pactarà amb ningú que no prioritzi la llibertat de Catalunya. De fet, sort en tenim que existeixi Reagrupament. És l’única esperança que tenim –l’única– de deixar de fer el ridícul, de fer un cop de timó i de convertir-nos en un poble adult.
Males llengües diuen que volies un càrrec...
Pensa el lladre que tots roben. El recurs dels covards és la difamació. Quan no es tenen arguments per justificar la claudicació, l’única manera de neutralitzar el dissident és intentar desacreditar-lo. Per sort, la gent que em coneix sap que mai no voldria un càrrec institucional ni en els somnis més delirants. Sóc escriptor, moriré essent escriptor i no vull ser res més que escriptor. Sempre he parlat clar i ho continuaré fent tota la vida, a desgrat del poder, i això és incompatible amb l’ocupació d’un càrrec públic. És a dir, que si algú tenia intenció d’oferir-me’l ja s’ho pot treure del cap.
La independència és possible?
I tant que ho és! Tant de bo totes les coses d’aquest món fossin tan fàcils d’obtenir com la independència. No hi ha res més senzill d’aconseguir que allò que depèn de nosaltres. I la independència, contràriament a allò que diuen alguns per justificar la seva passivitat, no depèn de Madrid ni de París ni de Brussel·les. La independència de la nació catalana depèn únicament dels catalans. Fixa’t si és fàcil: d’acord amb el llistó posat per la Unió Europea, n’hi ha prou amb una majoria del 55% per proclamar-la. L’home o la dona que renuncien a la seva independència com a éssers humans i la subordinen a tercers que se’ls declaren superiors són persones que han perdut la dignitat. I el mateix podem dir d’una nació. Un poble que no es veu amb cor d’autogovernar-se no es mereix la llibertat.
Som mesells o covards?
Una barreja de les dues coses. En part és comprensible, perquè fa tants anys que no decidim per nosaltres mateixos que la sola possibilitat de fer-ho ja ens espanta. Si li demanes a un nen de vuit anys que agafi les regnes de la llar i que prengui decisions familiars també l’espantaràs. A una societat infantilitzada com la catalana, immersa en una regressió, no se li pot exigir que es comporti amb la maduresa d’un adult. Té el físic d’un adult, sí, però mentalment és un infant terroritzat davant la idea d’abandonar els seus companys de classe i posar-se a treballar. Els catalans són els vailets i Espanya és la senyoreta que decideix què poden fer, què poden dir, què poden menjar, què poden cantar, què poden dibuixar... I així serà mentre els vailets no creixin.
La unitat ho justifica tot?
Jo ho diria d’una altra manera: la llibertat justifica la unitat. Quan el bé més preuat d’un poble –un bé ineludible per continuar essent poble- no és respectat, cal deixar els antagonismes de classe i les picabaralles de saló i comprendre que la força per defensar-lo rau precisament en la unitat. Un cop assolit l’objectiu, cadascú pot tornar a reafirmar-se per mitjà de la classe que vulgui. El tripartit, per exemple, és un enemic d’aquesta unitat. Per això està en contra de prioritzar l’eix nacional fins al punt que, en aquests moments a Catalunya, no hi ha força més conservadora ni més immobilista que el tripartit.
Té algun sentit, doncs, oblidar-se de l’eix nacional?
Cap. És una excusa per justificar l’immobilisme. Parafrasejar Torras i Bages dient que “Catalunya serà d’esquerres o no serà” és tan ridícul com dir que “Catalunya serà de dretes o no serà”. Catalunya, per ser alguna cosa, sigui el que sigui, primer ha de ser lliure. Per saber què sóc, primer he de saber qui sóc. I no sóc ningú si no puc decidir per mi mateix.
Tu ets un bon coneixedor del Penedès, ¿per què creus que és tan difícil fer entendre la necessitat de la Vegueria Penedès?
Per la mateixa raó que molta gent no entén el tema nacional. Els espanten els canvis, encara que impliquin una millora segura. En tot cas, la demanda de la Vegueria Penedès té dues raons de pes que no han de fer por a cap defensor del dret de decidir. Una és l’arrel històrica d’aquesta vegueria i l’altra és la voluntat de la gent del Penedès, de l’Anoia i del Garraf de fer-ho realitat. Aquest territori necessita protegir-se de la pressió barcelonina, apropar-ne la gestió a la seva gent i fer-se sentir amb més força en la presa decisions polítiques que els afecten.
Enguany celebrem a Vilafranca la 7a Marxa de Torxes per la Independència i l’hem estesa al país. Hem de seguir sortint al carrer? Per defensar l’Estatut?
No. La Marxa de Torxes per la Independència està bé perquè, com el seu nom indica, és un acte desacomplexat que reivindica l’estatus d’una nació adulta per a Catalunya, però per defensar l’Estatut i quatre galindaines és millor quedar-se a casa. Quan un presoner demana més hores de pati és que no té cap intenció de fugir i d’esdevenir un home lliure. Les manifestacions per defensar l’Estatut no són més que això: una concentració de presoners.

17.9.09

Ja, ja! Deixeu-me que em parteixe! El Sr. Puigcercós que va ser xulat i tractat de botifler per tots los carrers d'Arenys i el Sr. Ricard Forés que no piula davant la negativa a moure un dit per la independència del Sr. Bel... Estos són los que volen promoure consultes? Quan veigue una consulta promoguda per ERC a Tortosa, m'ho creure.
E-noticies:
Esquerra promourà consultes com la d'Arenys
El partit mobilitza els seus 1.300 càrrecs municipals


Esquerra promourà consultes populars municipals per la independència, com la de diumenge passat a Arenys de Munt, a través de Decidim.cat. Després de la reunió amb el Consell Assessor Municipal d'Esquerra, el president del partit, Joan Puigcercós, ha dit que l'objectiu és que se sumin el màxim d'ajuntaments possibles, perquè aquestes consultes representen "un procés didàctic d'una força democràtica imparable", que servirà per "capgirar la idea que esdeveniments d'aquesta mena poden ser traumàtics". Segons el dirigent independentista, "la consulta d'Arenys de Munt ha demostrat que no és així, perquè es va desenvolupar amb la màxima normalitat".
El secretari de Política Municipal, Marc Sanglas, ha apuntat que la moció neix en el sí de Decidim.cat, que ja compta amb l'adhesió de 1.300 càrrecs electes locals, perquè "entenem que un procés d'aquestes característiques no el pot liderar una sola formació, ha de néixer del consens dels diferents grups polítics, perquè la unitat és la eina bàsica per tirar endavant el procés". 

Aquesta moció és el primer pas perquè a través de Decidim.cat s'estableixi una estratègia conjunta i coordinada, juntament amb entitats de la societat civil, que permeti una acció o accions simultànies als diferents municipis.

16.9.09

15.9.09

PENJANT D'UN FIL



Que no mos conten sòries
Per Núria Menasanch i Martí
Setembre de 2009

Lo primer contacte que he tingut amb les festes d’enguany ha estat en motiu del pregó a càrrec dels Quicos i de la presentació de pubilles i pubilletes. Per cert, un encert recordar la condició d’igualtat amb los pares, marits, i germans, de la qual en plaïen les dones a Tortosa des dels temps de Berenguer IV. Condició que no es donava a la resta de Catalunya. L’Ordre de l’Atxa mos va ser concedida per defensar la ciutat, clar que no mos quedava altre remei si no volíem que els nostres propis hòmens (com ja ho havien decidit) mos matessen ans de lliurar-mos als moros.

Però en fi, després d’anar a buscar lo programa oficial a l’ajuntament com si anéssem a buscar llepolies, m’he trobat cara a cara amb lo cartell: Unes espardenyes penjant d’un fil. La fotografia, tot s’ha de dir, està molt ben tirada, i el disseny exquisit, però, tan prompte la vaig aguaitar me vaig preguntar a què em recordava aquella foto. Després de donar-li unes quantes voltes hi vaig caure. Francesc Mestre i Noè ho explica a les seues “Contalles crepusculars tortosines” i el dibuixant Llop ho il·lustra perfectament. I és que resulta que a Tortosa la instal·lació de la telegrafia elèctrica es va inaugurar al 1853 i conta que la instal·lació de la primera estació telegràfica al carrer d’en Carbó, va ser rebuda per la població amb protestes, sobretot dels veïns, ja que temien ser més vulnerables als llamps. Però l’anècdota en qüestió és la de aquell pare que tenint al fill vivint a València i veient passar els fils, va enfilar-se fins a dalt del tot del pal del telègraf per a lligar-hi unes espardenyes de l’hòstia noves de trinca amb una nota: de part del teu pare. Com diu Mestre, “És de temps immemorial la idea i el desig de l’home de comunicar-se, per mig d’avisos, a llarga distància. Los hòmens primitius se valien de senyals convinguts, bé movent los braços, alçant canyes o ramatges o fent volar draps o banderes. Los grecs començaren a utilitzar les foguerades per a transmetre avisos...” .

Bé, veien com mos tenen d’abandonats els nostres governants amb lo tema de les comunicacions, que com van dir molt bé els Quicos, ja vam perdre els trens de Val de Zafàn i el Carrilet, i que ja no es que es vulgue aconseguir que tornen estos trens, si no que a n’estes terres lo que es vol és que ja no perdéssem cap més tren. Mirant com funciona de bé la TDT i com la majoria de la gent s’ha quedat amb un pam de nas al no poguer vore determinat partit de futbol. Potser sí que en lloc de corredor mediterrani (que a lo millor es farà però que el verem passar de llarg sense aturar-se), per a poguer comunicar-mos amb València i Barcelona haurem de començar a penjar espardenyes d’un fil... Potser el cartell no anava tan desencaminat.