h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: junio 2013

La comedianta tortosina

3.6.13

L’ESCOLA DE QUAN ERA MENUDA. DEDICAT AL SR. WERT

A n’aquell pis situat davant de les ballestes, al final de l’Avinguda Colom, sempre passava un corrent d’aire gèlid, que era una premonició del fred que feia al carrer. Allò sí que era fred! Un fred que et traspassava en facilitat los jerseis i l’abric. De dalt, tots tapats, de baix, amb les cuixes a l’aire. Un got de llet, i cap al col•le.

Al meu col•le de Ferreries s’entrava pel carrer de Pizarro. A part dels del barri, també hi anaven los fills dels guàrdies civils, que venien del cuartel, los que venien en los autobusos de “carnes blancas”, i los de la Casota. Tots anàvem a parar al pati, on en un racó, hi havien uns majestuosos pins. Mon pare sempre me n’ensenyava un, de molt gros, que dia que l’havia plantat ell de menut. Era el meu arbre preferit. Al mig del pati fèiem formació. Era impressionant per als menuts, com jo, que miràvem als grans com feien una fila en formació militar perfecta. La mida per a que la separació entre ells fos uniforme la prenien posant-se la mà a l’ombro. Fins que no estaven tots perfectes no començàvem, tot i que a natros, com érem de parvulets, no mos filaven tan prim. Després amb la mà alçada, cantàvem lo cara al sol. Després anàvem entrant per files i en formació a dins l’escola. Los mestres, com a sergents, seguien les ordres del director, Don Paco, que feia anys cada quatre, perquè havia nascut en 29 de febrer. Perquè a n’aquella època tots los mestres eren Don o Donya: Don José, que portava la parròquia de l’església del Roser i unes ulleres de cul de got que li feien los ulls molt menuts, Doña Reinalda, que mos contava que era bo fer sacrificis, i que ella se solia posar una pedra a la sabata per mortificar-se, Doña Carme, Don Santos, Mossèn Salvador, i les seues històries per a no dormir......etc, etc. Tots mos parlaven en castellà i natros teníem prohibit parlar altra cosa. A l’entrar, dalt de la pissarra, un retrat de Franco i un crucifix. Lo mapa d’Espanya, tampoc solia faltar, penjat de la paret. Los pupitres eren de l’època de maria castanya. De fusta i tots ratllats, inclinats, i a dalt a la dreta, amb un forat que abans servia per a posar el tinter. La tapa se podia pujar i al seu interior es podien guardar els pocs llibres i llibretes que teníem. Ave María Purísima! Dèiem a l’entrar. Sin pecado concebida! Responíem. Lo boli prohibit. Tan sols un llapis, al que li fèiem punta i punta, fins acabar-lo. La història, la del règim: El tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Ridiculitzant l’emblema i la divisa del Rei Ferran el catòlic, ja que el seu lema: tanto monta, simbolitzava la unió de dos estat i no la unificació ni el naixement d’Espanya, com mos volien fer creure los franquistes. El río Ebro nace en Fontibre i Las tres carabelas: La Niña, la Pinta i la Santa María, altres perles del règim. Quan sortíem al patí però, tots parlàvem català i els intents d’espanyolització se n’anaven en orris. Senyor Wert, aprengue la lliçó. Avui, com abans, no se’n sortiran!