h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: noviembre 2008

La comedianta tortosina

25.11.08

QUI NO TÉ FAENA AL GAT PENTINA


Que no mos conten sòries
2ª quinzena de novembre de 2008


1938. Lister, lo general republicà, no s’ho va pensar dos vegades i a més de cremar-li lo llagut al navegant que tantes vegades los havia ajudat, se va afanyar a volar los ponts de Tortosa, i amb ells, lo pont dels Muts o de la Cinta... Lo pont de barques, ja feia unes dècades que s’havia cremat i ara, just al mateix lloc on antigament se feien los canvis i les transaccions econòmiques de la capital, just al mateix lloc on antigament hi havia una de les portes més riques i ornamentals de la ciutat, hi havia lo pont de la Cinta, batejat per la societat tortosina com dels Muts (perquè ningú no sabia qui l’havia finançat). Era, en este moment, el més antic de la ciutat. Ara, ja feia temps que no es feia pagar per passar-hi. La iniciativa privada va fer el pont i va cobrar taxes durant molt de temps a tothom que el volia travessar, era això, o travessar el riu amb la barcassa que sortia vora la Casota. Lister s’assegurava que els nacionals no entressen, i trobessen la barrera natural del riu, però Tortosa començava una escalada de destrosses que no va tindre aturador en molt de temps. Los bombardejos dels rebels anticatalans (franquistes), van fer blanc a l’eixample tortosí, a la Catedral, a l’església del Roser, al barri de pescadors, etc, etc. i Tortosa va perdre i perdre, fins quotes impensables, patrimoni històric que ja mai més podria tornar a recuperar. Després, “los que hallaron la gloria...etc,etc...” van plantificar un monument al mig del riu, just a la columna que encara quedava en peus, de l’antic pont dels Muts. Alguns testimonis gràfics i altres testimonis orals, han observat que tot i que ara tothom és antifranquista, quan se va fer la inauguració del monument, los carrers de Tortosa anaven plens com un ou. Tothom cridava “Viva Franco” i cosetes per l’estil. Són coses que no s’acaben d’entendre però van ser així.
L’experiència que jo tinc del monument, és de vore’l cada dia al travessar el pont per anar dins Tortosa, ja que a Ferreries, sempre ho hem dit així, com si encara, l’antiga porta d’entrada a la ciutat encara es tanqués per les nits per a deixar a bon raser tota la ciutat emmurallada. No em desagrada el monument. Forma part dels records de la meua infantesa i penso que pot ser un atractiu turístic més per a la ciutat. Una ciutat que viu d’esquenes al riu des de fa molts anys, amb un passeig fluvial que a banda i banda fa pena, i que a lo que menys acovida és a passejar. Ara hi ha alguns que diuen que el volen tombar. No m’agrada la idea. Prefereixo que es reforme, que com ha dit molt bé el Sr. Forcadell, es transforme en un monument a la Pau, i també estaria bé que es pogués construir una passarel·la de vianants i bicicletes que arribés fins al monument i connectés les dos ribes del riu per la banda de Remolins. Que torne la il·luminació del monument i que li renten bé la cara i ja està. No crec que sigue tan complicat. I tot lo demés són sorieries que no van a cap lloc. Qui no té faena al gat pentina.

Per Núria Menasanch i Martí

7.11.08

12 SANGONERES


Que no mos conten sòries (l'ESTEL)
1ª Quinzena de novembre de 2008


Fa tan sols uns quants segles, la medicina utilitzava les sangoneres per a fer sagnies als desventurats malalts. Estos cuquets grisos, de la família dels anèl·lids, pretenien curar tota mena de malalties fent la faena que sabien fer millor, xuclar la sang, la qual es pensava que portava tota mena d’impureses. Normalment, no cal ni dir-ho, el malalt l’acabava dinyant, i en molts casos, més per culpa del remei que no per la malaltia.


Al segle XII, lo Delta de l’Ebre en estat pantanós, ple d’aiguamolls i de fang, era l’hàbitat natural d’estes bestioles. Los que allí hi treballaven, presoners de guerra, pirates i delinqüents de tota mena, no hi anaven pas a curar-se de possibles malalties, com qui va al balneari de Cardó, no. Les mossegades de les sangoneres se repetien una vegada i una altra mentre purgaven los seus crims als camps de treball i feien una mica habitable la zona. Duraven, més aviat, poc.
Ara, estes terres estan malaltes. Sí senyors, malaltes! Cal dir-ho amb totes les lletres. A part de les centrals nuclears i de tota la porqueria que hi han abocat any rere any, per allà a dalt, a Flix, han portat anys i panys, abocant substàncies cancerígenes al riu. El partit que governava allavons, CiU, va callar, i els d’ara, ho han esbombat perquè s’hi han vist obligats si volien donar aigua a dojo per allà a les barcelones. S’omplin la boca dient que han posat uns filtres caríssims al sifó de l’Ampolla, per a que la gent de Tarragona (capital) pugue estar tranquil·la. Però no n’hi ha prou per a la capital de Catalunya. Han de tindre més garanties. Conseqüència de tants anys contaminant lo riu: la gent està caient com a mosques. Estic segura que el tant per cent de malalts de càncer que hi ha per les Terres de l’Ebre, és molt més alt que a la resta del país. I no és que a natros mos haiguen fet d’una pasta diferent i haguéssem sortit defectuosos, no, és que mos han estat embotint tota mena d’immundícia al nostre cos.


L’única gran inversió que podem esperar per estes terres, no és pas que mos porten l’AVE, com a la resta del país, la gran inversió que mos faran és descontaminar el pantà de Flix! Després no podran dir que no fem res per curar a la gent! Però.... i si la cosa se mo’n va de mare? Si ha passat lo que ha passat amb les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs, què no mos pot passar, ara? Haurà pensat algun il·luminat. Allavons, (s’haurà preguntat), com curar al malalt?


12 sangoneres mos ajudaran a curar al malalt. Xuclaran la sang de la vida. Vinallop mos farà d’hospital. Cap allà més a dalt del riu, ja s’espavilaran tot solets. I si al final lo pacient se mos mori, més se’n van morir a l’època de l’antigor!
Lo riu és vida, no als transvasaments!

Per Núria Menasanch i Martí

4.11.08

NO ENTENC EL CASTELLÀ


Corre per la xarxa un petit article en el qual es fa referència a un "incident" que va tenir lloc en l'assaig de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya. Segons el text, un cop iniciat l'assaig, a un dels organitzadors no se li va acudir res més que preguntar si algun dels presents tenia dificultat per entendre el català; de fet, una pregunta del tot sorprenent tractant-se de l'assaig del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya, però es veu que en aquest país nostre tot és possible. Com sol ser habitual, sempre que en qualsevol esdeveniment, viatge, visita, curs? es fa la maleïda pregunta, sol aparèixer algú que afirma que no entén la llengua catalana. A partir d'aquell fatídic moment, el que sol passar és que unes desenes de catalanoparlants ens convertim automàticament en ciutadans de segona, en ciutadans sense drets lingüístics, i que el castellà passa a ser la "lengua de todos", "la lengua común de todos los españoles"? o digueu-li com vulgueu. En conclusió, que el presumible dret d'un val molt més que el dret de molts. I la majoria de catalanoparlants, acceptem els fets submisament, ja són molts anys de rebre patacades, de ser trepitjats impunement amb el vistiplau de l'administració, de la justícia espanyola, dels cossos de seguretat de l'Estat, etc.
Doncs, curiosament, aquell dia no va ser així. Una dona valenta , Montserrat Abelló, escriptora, Premi Nacional de Cultura, va aparèixer en escena i va dir, dues vegades, que ella no entenia el castellà. I a la segona va aconseguir que l'assaig dels Premis Nacionals de Cultura de Catalunya tornessin a la normalitat i es desenvolupés en llengua catalana; és a dir, en la que hauria de ser la llengua comuna de tots els que resideixen a Catalunya.
Aquest fet posa de manifest que la salvaguarda del català no necessita només lleis i reglaments, que també els necessita i molt, sinó sobretot valentia, gent valenta com la senyora Abelló o com el senyor Miquel Pérez Latre, el qual s'ha queixat en diversos mitjans de comunicació de les dificultats que va tenir per poder expressar-se en la llengua pròpia de Catalunya en una jornada internacional de l'ACTE, Associació de Col·lectivitats Tèxtils Europees, que va tenir lloc a Terrassa, l'alcalde de la qual és el seu actual vicepresident. Sorprèn que tant el senyor alcalde, Pere Navarro, com el regidor de Normalització Lingüística d'aquesta ciutat, Màrius Massallé (d'Esquerra) argumentin en la seva defensa que en la jornada no es preveia l'ús del català perquè les llengües oficialment previstes i aprovades eren l'anglesa, la francesa, la italiana i la castellana. Sorprèn perquè jo entenc que el fet que el consistori terrassenc organitzi unes jornades a la seva vila i no prevegi que algú hi pugui usar la llengua pròpia de la ciutat és un agreujant més que no pas una defensa. I que el senyor regidor d'ERC minimitzi l'incident i insisteixi que no s'hi va discriminar el català perquè, després que el moderador negués la paraula al senyor Pérez, perquè hi volia intervenir en català, i que aquest hi insistís, al final es va aconseguir que hi pogués parlar perquè algú l'anava traduint al castellà,em sembla un insult a la intel·ligència de tots els catalans i no entenc com a hores d'ara encara ningú no ha demanat la seva dimissió com a responsable de Normalització Lingüística del consistori.
Tots hem tingut experiències similars a aquestes, tots coneixem o hem estat testimonis d'incidents lingüístics en què la llengua catalana ha estat discriminada, vexada o marginada, però moltes vegades hem optat pel silenci, per evitar l'enfrontament, per abaixar el cap. No ens ho podem permetre. D'això s'aprofiten els enemics de la llengua catalana per fer avançar el català cap a la seva extinció,cap a un punt de no retorn.A partir d'ara, si en algun esdeveniment apareix algun "espontani" que diu que no entén el català, la nostra resposta immediata ha de ser: "Jo no entenc el castellà!".
Carles Bonaventura
Notícia per: RC el dia 2008-11-03