h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: mayo 2011

La comedianta tortosina

28.5.11

PRIMAVERA 2011. CATALAN REVOLUTION



Article que es publicarà a l'Estel a "Que no mos conten sòries" i que es va escriure abans dels fets d'ahir divendres.
Per Núria Menasanch i Martí


Caminant cap a la Plaça d’Alfonso XII, lo solet del mes de maig me va fer volar fins a records de ma infantesa que no s’esborren encara que haiguen translocat més de trenta primaveres. No s’esbrafen los olors d’aquells poms de flors, que entregàvem a classe durant lo mes de Maria, i que omplien los corredors del Col•legi públic de Ferreries de colors i càntics gravats, ja per sempre per a molts, en la nostra memòria. Los de la meua generació sabran de què parlo. “Pa per a tothom” havia dit alguna veu que ressonava dins del meu cap. Una vegada dins la plaça, molta gent jove, però també de no tan jove, famílies senceres, jubilats, i en definitiva gent del poble que es manifestava a Tortosa després d’haver vist, com jo, les acampades de Madrid i Barcelona amb una certa recança de no poguer estar allí. Ara, una fotografia per a immortalitzar el moment històric, ara, un xiquet de poques setmanes que plora, ara, un altre que toca la bateria, mentre altres menys previsors, piquem de mans en senyal de protesta d’una classe dirigent que considerem que no mos representa. “Jo estic aquí per tu”, diuen molts de pares als seus fills, i comenten que no tenen futur, que abans los pares pensàvem que donar estudis als nostres fills era la millor herència que podien rebre de natros i que ara això ja no és garantia de res. Los que érem allí no estem contra el sistema, sinó que volem canviar el sistema pacíficament amb la nostra unió. Necessitem estar units però això no vol dir que hem de renunciar a la diferència, ja que tots tenim pare i mare i unes rails que mos lliguen a la terra. A l’acampada de Barcelona s’ha dit, que la nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. Això ho hagués hagut de tindre en compte el candidat d’EBIN quan va dir que ara això no tocava, potser així, los independentistes a Tortosa, no mos haguéssem quedat sense poguer votar a cap representant polític. La indecència dels dos grans partits que en època de crisi van muntar les gran festasses a la Plaça del Mercat i a la de l’Ajuntament, tan sols va servir per a que la gent dels indignats poguessen menjar baldanes socialistes i tornar de seguida a la plaça a manifestar-se. Que el Col•legi de periodistes, per segona vegada, no donés veu en debat a totes les forces polítiques que es presentaven a Tortosa, l’únic que evidencia és la falta de separació de poders que tenim a n’este país. Així els hi va, que cada vegada la gent compra menys diaris... Després les eleccions. Al costat de la meua urna del consell Comarcal, una pancarta en forma de carpeta propagandística amb lo logotip de CiU, violant tota llei electoral. I després la victòria. La victòria que diu que els dona dret a portar a terme totes les retallades que tenien amagades abans de les eleccions i que ara aplicaran sense miraments ni pietat. Tots los divendres a les 20h. Catalans! Tortosins! Indigneu-vos!

LA REVOLUCIÓ CATALANA? Per Héctor López Bofill


Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.
En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

23.5.11

Municipals: entre el debat i la censura pentapartita



Penjo este interessant article del president de RC Sr. Agustí Soler, perquè a Tortosa, ha passat exactament el mateix. Lo Col·legi de periodistes de Tortosa no va creure necessari informar a la gent de totes les opcions polítiques que podien votar i un any més el debat va ser un fracàs informatiu, aburrit com lo que més.

La meua pregunta és per a la població de Vinebre on tan sols ha sortit CiU representada,. Si volen fer un debat a les pròximes eleccions, a la població de Vinebre serà un monòleg molt interessant....

Una vegada més els presentadors dels telenotícies de la televisió pública catalana, TV3, denuncien que no signaran la informació relativa a les eleccions municipals atès que se'ls obliga a acceptar uns blocs informatius imposats. Aquesta actitud dels professionals periodistes de la nostra televisió els honora.
No podem pas dir el mateix d'altres professionals tant a la premsa com a la ràdio o la televisió. Per ells (concretament a la ciutat de Barcelona) sembla que només existeixin cinc formacions polítiques que concorrin a les eleccions; són, precisament i curiosa, les que mantenen el “sistema”; les que malden perquè res no canviï: les del pentapartit. Han aconseguit (és un exemple) que a Barcelona no es desplegui la Carta Municipal aprovada l'any 1998 i que desencallaria el bunyol de l'administració de la justícia actual i que és una gravíssima mancança de la qual totes aquestes formacions en són corresponsables bé per acció o bé per omissió. I el ciutadà que vol saber què i a qui pot votar no té la possibilitat que des dels mitjans de comunicació (públics o privats, tant li fa) que d'una manera o altra subvenciona, se li doni una informació àmplia i seriosa de les diferents propostes electorals que tothom sap no s'acaben amb les cinc formacions que fa anys i panys s'arrosseguen per la Casa Gran.
De tot plegat hem de deduir que, explícita o implícita, existeix una política d'autèntica censura destinada a silenciar aquells que tenen quelcom de nou i de diferent a dir i que, a diferència dels del pentapartit, a més a més s'ho creuen. Sembla com si tots els poders fàctics (polítics, financers, informatius, etc) s'hagin posat d'acord perquè això sigui així i l'ombra del silenci ho cobreixi tot. La complicitat del pentapartit amb aquesta omertà a la catalana és total.
Deia Giuseppe Tomasi di Lampedusa en la seva gran obra Il Gattopardo: “caldrà fer que tot canviï perquè no canviï res”. D'aquestes paraules del gran escriptor sicilià els del pentapartit n'han fet un axioma. És la seva divisa i la seva veritat. Cal fer tanta comèdia com calgui però cal que res no canviï. Per això, ni que tinguin representació parlamentària o municipal, ni Solidaritat, ni les CUP, entre d'altres, poden tenir cap mena d'altaveu, senzillament, silenciant-les, no existeixen. Almenys, tot ho dóna a entendre així i, ben segur, això és el que voldrien.
Tard o d'hora, però, la censura no servirà de res. Ens podran silenciar a la ràdio, a la premsa, a la televisió, però, malgrat que alguns diaris digitals segueixen servilment les consignes i fan el mateix, encara no han pogut silenciar la xarxa. Esperem que duri. Esperem també que els nous censors i/o els seus encobridors quedin ben aviat a l'atur i sense prestacions. És el mínim que la dignitat d'una ciutat, d'un país sencer, exigeix. La vergonya que molts ciutadans van sentir en escoltar el debat pentapartit a BTV i TV3 ho reclama a crits.
Agustí Soler i Regàs

President RC



20.5.11

INDIGNAT! PLAÇA ALFONS XII A LES 20 H D'AVUÍ DIVENDRES 20 DE MAIG

Tortosa se suma a les concentracions de 'Democràcia Real, ja!' amb una mobilització aquest divendres
Més d'una vintena "d'indignats" responen a la crida feta a través de les xarxes socials per organitzar-se
Tortosa (ACN).- Entre vint i vint-i-cinc persones s'han concentrat a la plaça de l'Ajuntament de Tortosa responent a la crida feta, a través de les xarxes socials, pel grup del moviment 'Democràcia Real, ja! que s'ha constituït a la capital del Baix Ebre aquest mateix dijous. L'objectiu era fer una assemblea per decidir com se sumaven a les mobilitzacions que s'estan fent arreu de Catalunya pels anomenats "indignats", que reclamen un canvi en l'actual sistema polític i financer. Segons ha explicat un dels portaveus, s'ha convocat una concentració-acampada aquest divendres, a partir de les vuit del vespre, a la plaça Alfons XII.

SO DE COVA




So de Cova és una frase feta catalana que vol dir que per molt que un parle ningú li fa cas. Que el que es diu tan sols té eco a l’interior d’una cova buida on no escolta ningú.
Recordo fa quatre anys, la meua alegria al conèixer la noticia que els dos partits catalanistes (Erc i CiU) formarien part del govern municipal. Però durant estos quatre anys, les grans expectatives que hi teníem posades, d’una Tortosa eix central dels Països catalans, s’han vist frustrades per tots los cantons. Ells han fet So de Cova de tot lo moviment independentista històric que va començar a Catalunya amb les consultes populars pel dret a decidir. Una Tortosa immobilista, amiga del centralisme espanyol. “L’ara no toca” dels convergents i “la pluja fina” dels esquerrans han estat les causants de tota esta involució amb les demandes independentistes. Ara, un altre cop, comencen les promeses. Com a exemple puntual posaré el barri de Sant Llàtzer. Fa quatre anys, los veïns se manifestaven contra la cessió per quatre duros que va fer l’ajuntament socialista d’uns terrenys requalificats, que van passar de ser de serveis a zona edificable “per la gràcia de Déu”. Després d’unes quantes inundacions, l’ACA va parar les obres que ja havien fet forat per al fonaments del geriàtric privat projectat, talant una colla d’arbres de pressa i corrents, i a les fosques (amb nocturnitat i traïdoria). L’alcaldable i aspirant al tro, allavons, Sr. Ferran Bel, va vindre a prometre i a donar xupa-xups al barri. Finalment, los veïns de la vora del barranc van vore la llum després del túnel. Poc després, quan va guanyar l’alcaldia, lo Sr. Bel es va desdir de tot, i va anunciar que la cosa ja estava feta. Tot i així, va arreglar-ho una mica dient que canalitzarien lo barranc de la Llet per a que els iaios del geriàtric, que es feia al costat, no haguessen de sortir nadant quan baixés la barrancada. Han passat quatre anys, lo geriàtric ja està amb les quatre parets pujades, i un cartell anuncia que este mateix any començarà a funcionar, però d’arreglar el barranc, Sr. Bel, res de res. Lo que no es pot fer es tornar al barri com si res i prometre, per exemple, que a les antigues escoles de Sant Llàtzer (a la vora també del barranc de la Llet) es farà un centre cívic i oblidar-se de les promeses de fa quatre anys de canalitzar el barranc. Clar, que el clientelisme que conreen tots los partits polítics, però especialment CiU, li pot fer guanyar igualment les eleccions, però Sr. Bel, estos vots ja els té assegurats, los hi va el pa i no els deixaran perdre, i menys en època de crisi que la faena va tan buscada. Però per a guanyar no cal fer promeses sobre promeses que tothom sap que no es compliran. Per a deixar-li més clar, mentre no canalitze el barranc, tot lo que vostè prometre per a la Raval de la Llet serà com aquell So de Cova que ressona i ressona, però que ningú li fa cas.

10.5.11

Plega una altra llibreria a Tortosa



Tortosa torna a perdre una altra de les seues estimades llibreries. La llibreria Voltes finalment ha tancat les seues portes. La Plaça de l'Àngel no serà el mateix sense esta emblemàtica llibreria.

CRÒNICA D’UNA VISITA A URGÈNCIES. LES RETALLADES DE SANITAT


Publicat a la revista Estel. Per Núria Menasanch i Martí


Quan tens un nadó de pocs mesos, tot són corregudes al metge i esglais. És una cosa que va amb lo paquet, i tots los pares tenim assumit que més tard o més d’hora, a part de les vacunes i les revisions periòdiques freqüents, alguna vegada mos se'n tocarà una d’extra i mos tocarà corre cap a urgències. Esta vegada, me va tocar a mi. Després de que em visités un pediatra, el qual no entenia el meu idioma, el cas me’l van derivar cap a urgències del Verge de la Cinta. Jo em trobava sola, amb un nadó de pocs mesos i per no fer despesa d’ambulància vaig decidir (la veritat és que ni m’havia passat pel cap una altra cosa), anar amb lo meu cotxe. Bé, quan arribo allà dalt, com sempre passa, tot de cotxes poblaven tots los voltants de la Residència fins ben passades les muralles. Cotxes que aparcaven als racons més inversemblants on, miraculosament, aconseguien encabir-se, i allí s’aguantaven de manera inestable i precària. Arribo al davant d’urgències i de seguida el vigilant de la porta m’insta a traure el cotxe d’allí. Li faig vore que vaig amb un nadó amb febre i que no puc aparcar el cotxe a cap lloc. Després d’algun estira i arronsa, jo amb la xiqueta als braços, lo pobre vigilant, va anar a parlar amb los operaris de les obres que hi ha a prop, i va aconseguir que em deixessen aparcar a un raconet. Finalment, entro a urgències i em diuen que m’espere a la sala d’espera. Passa el temps, i allí no es mou ningú. Com la xiqueta a part de febre també té molta diarrea, demanes al zelador, on estan los canviadors per a nadons. Et miren en cara de no saber de què parles i t’ha solten la frase feta: estem en obres, no n’hi han. I on canvio jo a la xiqueta? Preguntes. L’única resposta és uns moviment d’esquenes per part del zelador que vol dir: fes-te-ho com pugues. Com sóc previsora, portava la bossa canviador amb tot lo necessari, i vaig haver de canviar fins a tres vegades lo paquet de ma filla, al mig de la sala d’espera i entre dos cadires que se’ls hi podia dir de tot, menys còmodes. Entre bolquer, i bolquer, la porta de l’entrada, amb un vent gèlid que allavons bufava ben fort, s’obria constantment per deixar passar les lliteres de les ambulàncies i es quedava oberta molta estona perquè no era automàtica (com estaven en obres), o sigue que si estaves tot febrós, allò t’acabava d’arreglar. Al cap de quasi tres hores d’espera, vaig començar a remugar i més quan una dona va sortir de dins cridant i dient que se n’anava a denunciar el servei al jutjat perquè sa mare, amb una embòlia, l’havien tingut esperant quatre hores a la sala d’espera sense visitar-la. Vaig preguntar en alt, a la primera bata blanca sense identificar que em va passar a la vora, que com era que al rètol posava Urgències i allí ningú mos atenia des de feia varies hores. Al final tot va acabar bé, i haig de dir que el metges i infermers que em van atendre ho van fer amb molta professionalitat. Tan sols dir que tot això, me va passar molt abans de que es parlés de retallades en sanitat. Que Déu mos agafe confessats!!!