h2 class="sidebar-title">Vínculos La comedianta tortosina: enero 2010

La comedianta tortosina

31.1.10

L'ONCLE CINTO




Que no mos conten sòries. Per Núria Menasanch i Martí

L’oncle Cinto ha nascut, viu i de ben segur (o això espera) morirà a les Terres de l’Ebre. Se coneix cada pam del territori com lo palmell de la seua mà, per això va fer cara de badoc quan a l’estiu, en ple foc d’Horta de Sant Joan, los de la Generalitat, traent pit, li van dir que s’apartés, que ells venien a salvar-mos i que no necessitaven la seua ajuda per a apagar el foc. Per molt que l’oncle Cinto los hi va dir que coneixia amb los ulls tancats la zona dels ports, no li van fer cas i el van apartar de males maneres mentre veia impotent com lo foc anava mossegant virulentament aquells pins i carrasques que havia vist tota la vida.
A l’oncle Cinto fa uns dies se li va brindar la possibilitat de xafar neu amb la molta que va caure per tot arreu. Feia dècades que no nevava tant per estes contrades i quan per fi va parar de nevar es va afanyar a pujar al port amb lo seu vehicle. Recordava com quan era menut, al Port s’hi pujava en carro, si no a peu, i es va sorprendre de trobar en tan bon estat la carretera que el conduiria fins al Portell. Es veu que els alcaldes de Roquetes i Tortosa, per fi s’han posat d’acord i han arreglat lo caragol, es va dir. Però, hai! Quan va començar a pujar, tot de cotxes llançats per tot arreu, lo van fer desistir de la seua idea. A on estaven los mossos? On estava la policia local regulant o impedint el transit? L’oncle Cinto, va pensar en aquell moment que tenia molta mala sort, ja que mai trobava als policies quan los necessitava i en canvi per a posar multes, sempre en solia trobar un grapat, tan dins com fora del poble. Tampoc va poguer anar a visitar al seu germà, ja que feia dies que el poble a on vivia estava incomunicat per la neu i les llevaneus ni sabien quin color tenien.
I la mala sort, s’encadena perleta a perleta i acaba fent un rosari, perquè l’oncle Cinto, ja fa temps que està a l’atur, la seua empresa va plegar i va deixar tots los treballadors al carrer. No van sortir als mitjans perquè la empresa on treballava era una empresa menuda, de 7 o 8 treballadors, i estos si es queden a l’atur no són tanta noticia com una empresa de 500 treballadors. L’atur ja se li acaba i s’ha anat a informar a la seguretat social, per a vore com queda i si té coberta la sanitat. I com no podia ser d’altra manera, amb la mala sort que últimament l’acompanya, li han dit que quan se li acabe l’atur, també se li acaba la cobertura de la seguretat social. Just davant seu, un immigrant sense papers, està sol•licitant la cobertura sanitària i tan sols porta un certificat d’empadronament. L’oncle Cinto pregunta: I este bon home, sí que en té dret? La funcionaria li respon que segons la llei d’estrangeria, qualsevol immigrant amb certificat d’empadronament té dret a cobertura sanitària. Ah...! Exclama l’oncle Cinto. I després de rumiar-s’ho uns segons, pregunta: I em podria informar com podria fer-me estranger a casa meua?

18.1.10

ODISEA A CARO. 9-01-2010

15.1.10

VEGUERIES I EL DIA DELS SANTS INNOCENTS


Publicat a la revista ESTEL.

Per Núria Menasanch i Martí

Les eleccions són a prop i el govern de la Generalitat davant de la que està caient, havia d’intentar donar-mos un caramelet per a vore si picàvem. Gran proclama per al populatxo: Aprovarem la Llei de Vegueries al gener. Molts, aquí, ja els hi queia la salivera com a un gos ensumant l’os de l’amo, i com al conte de la lletera, ja es veien triplicant lo funcionariat, vivint de xollo de l’administració i obtenint algun alt càrrec de la Generalitat. La primera reacció que vaig tindre al saber la gran noticia va ser d’escepticisme. Tots aquells que mos vam llegir l’estatut i després l’estatutet passat pel ribot del Guerra i acceptat deshonestament per un Artur Mas que tan sols desitjava la cadira que li havia pres lo Maragall, sabíem que la llei de Vegueries no es podia aprovar pas amb una declaració d’intencions des del parlament de Catalunya, que esta potestat l’havien perdut a l’acceptar l’estatutet, i que tan sols Madrid pot decidir en darrer terme si toca les províncies o no les toca. Sabíem que les Terres de l’Ebre, des de que es va acceptar l’estatutet, estaven tocades de mort tant econòmica com administrativament, però en fi, vam fer un acte de fe i mos ho vam voler creure. Però, ai! Quan Tarragona s’ha vist que perdia el control sobre estes terres, que ha tingut tant de temps afonades i menystingudes, ha escenificat a la perfecció una plantada general i un enfrontament amb Reus per qüestió de nomenclatura. Que si l’aeroport, que si el nom de la vegueria s’ha de dir Camp de Tarragona o Tarragona a seques, per a més tard, ja a la descarada, dir que no està d’acord amb esta divisió territorial i que prefereix que les coses es queden com estaven. Quina novetat! Clar que no ha ajudat gens el fet que Amposta es posés en peu de guerra, i en contra de tot raonament lògic, i en contra del mateix territori, demanés un invent de tebeo que es diu la cocapitalitat. Dic en contra del territori, perquè Amposta, al fer este plantejament, passa olímpicament de Ribera d’Ebre i Terra Alta, que ja es queixen prou d’haver de baixar fins Tortosa com per a que ara, a sobre, tinguen d’anar fins a l’altra punta del territori per als diferents tràmits que ha de fer una capital de vegueria. Tortosa, ha callat en favor del territori durant molt de temps en qüestions que altres (com Tarragona) ja els hi ha anat bé ventejar, perquè, com és que no se n’ha parlat del nom de la vegueria? Antigament es deia vegueria de Tortosa i no estaria malament que es digués com s’havia dit sempre. I el nom del nou hospital? Per què ja no es pot dir Verge de la Cinta? Total, que davant totes estes declaracions (les de Tarragona i les d’Amposta) el Sr. Carod, sortint de reunió de govern, ha dit que la llei de Vegueries ben bé pot esperar, total, diu, se n’està parlant des de 1931..! Quina llufa que mos han penjat en tota esta història!