http://www.youtube.com/watch?v=01PgXhiLo-A

Acaba con los correbous ahora!

Agraïment i perdó

Moltes gràcies per fer-ho possible!

TOT S’HA ACABAT COM LO BALL DEL TORRENT

El 27-S els independentistes vam parlar, i, tot i les amenaces de que mos caurien a sobre les 7 plagues d’Egipte, majoritàriament vam decidir caminar cap a un nou país. Catalunya per fi veia la llum després de més de tres segles d’opressió i humiliacions constants. Molts patriotes s’havien quedat pel camí. Molts avantpassats que van morir defensant un ideal, una llengua i una cultura. Per fi la sang vesada durant tant de temps havia amerat de vida la llavor de la qual ja es començava a despuntar una espiga que creixia formosa i ferma. Però, ai! Aquells llops que s’havien disfressat amb pell de corder. Aquells que havien posat al davant gent preparada i dialogant per a fer-mos creure que no eren tan sols uns anarquistes residuals antisistema, sinó que creien veritablement amb la construcció d’un nou Estat Català, on hi cabessen tots, aquells, finalment s’han tret la careta. Ells no volen la independència de Catalunya, no l’han volgut mai. L’únic que volen és dinamitar el sistema. Tampoc creuen en la democràcia, perquè aquesta forma part del sistema i d’una forma de govern en la qual no hi creuen. Si poguessen utilitzarien la violència com ja ho van fer al 36, quan, amb una Generalitat afeblida pel cop d’Estat del General Franco, van torturar, violar i assassinar a milers i milers de persones indefenses a la rereguarda mentre els veritables republicans havien anat al front per a defensar el país. Ells que tan demanen que l’església demane perdó, ells que promulguen la memòria històrica... que mai han demanat perdó pel que van fer? I ara, encara tenen la barra de sortir rient-se’n a la nostra cara mentre diuen que pactaran amb podemos un referèndum pactat... la cosa més pareguda a la DUI que promulgaven en plenes eleccions!!! No creuen en la democràcia, com s’ha demostrat en lo tema del Monument a la Batalla de l’Ebre. La majoria del tortosins i tortosines, després de trets els signes franquistes, lo veuen com un monument a la Pau recordatori de lo que no ha de tornar a passar i de les nombroses víctimes que tan a un bàndol com a l’altre van caure en la pitjor batalla de la darrera Guerra Civil. Però ells, los panxampleros cupaires tortosins, sabedors del sentiment del poble, no volen un referèndum a la primavera, on es pregunte sobre el destí final del monument. No el volen perquè saben que el perdran. Per això, demanen que s’enderroque el monument, que és un reclam turístic per a la ciutat, i mos insulten dient que Tortosa encara té una societat franquista. Però què s’han cregut? I per l’altre costat, tenim un Sr. Mas, que sempre ha posat els seus interessos personals i de partit per davant dels del país. Un President en funcions que s’omple la boca parlant de Catalunya però que no escolta lo mandat d’un poble, que va votar: INDEPENDÈNCIA, no: Artur Mas. Un mínim anàlisi polític, repassant els darrers esdeveniments, constata que a principi del 2015, quan va dir que ell no seria cap obstacle per a la independència, i que tan podia anar el primer com l’últim, mos va enganyar descaradament. També mos fa vore, que com tenia la facultat ell, i tan sols ell, de convocar eleccions, va collar fort al Sr. Junqueras per a que donés la supremacia de Junts pel sí a Convergència, amb una fornida representació a la llista de Junts pel sí, perquè sinó, amenaçava en no convocar eleccions. Pos senyors de convergència, han de saber, que molta gent que va votar Junts pel sí, va anar amb la papereta a una mà, però tapant-se el nas amb l’altra, per haver de votar a un Artur Mas, que no feia tant, havia traït per un plat de llenties a Catalunya, aquella nit feréstega a Madrid, quan li van servir lo cap del Sr. Maragall en plàtera de plata, i també quan va rebaixar el referèndum del 9-N a una consulta popular, de manera unilateral. A Tortosa, tres quarts del mateix, l’escut de la ciutat, sense la corona i les paumes vergonyants imposades després de la Guerra dels Segadors, negant la voluntat d’un poble que va resistir heroicament l’embat dels castellans. Una corona i unes paumes que ja van ser derogades en acord de l’ajuntament tortosí als anys 30 i que no hi ha hagut cap ple que anés en contra de esta decisió, continua igual que sempre, per gràcia del Sr. Alcalde Ferran Bel. Que, tot i admetre que l’escut tortosí, amb les paumes i la corona, no està legalitzat, considera que a la gent no li fa mal a la vista la corona i les paumes injustes que neguen la historia tortosina i canvien la realitat. La simbologia de la ciutat minimitzada fins a l’extrem! La qüestió és que un mandat del poble, clar i català, per culpa dels nostres representants polítics, no s’ha complert. Tenim dret ha estar indignats. Però ara no hem d’afluixar. Ara més que mai, lo 6 de març hem d’anar a votar independència majoritàriament. Perquè la veu del poble català no s’apagarà, com no s’ha apagat al llarg de tres segles. Visca Catalunya! Per Núria Menasanch i Martí

RECORDS PERSONALS DEL FRANQUISME. CONSEQÜÈNCIES D’UNA GUERRA.

Després dels fets de París, bufen temps de guerra a Europa i al món. Tots los mitjans ne van plens i mos posen la temor al cos dia sí i dia també intentant manipular lo nostre pensament per a crear una opinió favorable a un possible inici d’una tercera guerra mundial. A mi, que m’agrada més la Història de la Civilització que la Història de les Guerres, que m’agrada desconnectar dels bombardejos informatius, no m’agrada, en canvi, que em manipulen. Així, em faig preguntes com: Qui ha venut les armes a estos criminals? Qui surt guanyant econòmicament amb una guerra? Per què sempre esclaten les guerres en temps de crisis econòmiques i recessions? Per què no destinen tots los diners de la guerra a pal·liar los efectes de la crisi amb la gent més necessitada? Estic disposada a enviar als meus fills, pletòrics de vida, per a que la seua sang amere unes terres estranyes? Tant que costa criar un fill! Llanço estes preguntes a l’aire i cada u que es conteste a ell mateix. Però què en sé de la guerra?: A mon iaio patern, tot i ser pacifista i republicà, el van agafar i el van obligar a apuntar-se a l’exèrcit. La rebel·lió, que va liderar contra el rei Alfonso XIII i l’exèrcit, li va valdre una condemna de mort, primer, i després una cadena perpètua. Fins que, al 31, quan va vindre la república, va ser alliberat. Sé que les iaies, que van viure la guerra civil del 36, sempre que no ho veien clar, com en la mort de Franco, corrien a comprar llegums, farina, sucre i altres productes bàsics per a omplir el rebost pel que pogués passar. Jo, era molt menuda, però recordo com un home calb i panxut, sortia, cada dos per tres, al balcó d’una plaça plena de gent i, aixecant el braç amb el signe franquista, tothom cridava: Viva Franco! Arriba Espanya! Ara, ha fet 40 anys. Aquell dia, quan tenia 7 anys, ma mare em preparava per anar al col·legi de Ferreries, com tots los matins. Vaig notar que alguna cosa passava ja que estava més callada de lo habitual i potser vaig notar fins i tot una mica de tremolor a les seues mans. Ma germana i jo just estàvem al lavabo quan va passar una cosa estranya, va sonar el telèfon... Allavons no era habitual això, i menys a primera hora del matí. Conferència! Encara més estrany... La veu de ma mare va sonar alt, pos ja se sabia que quan era conferència havies de cridar més perquè sinó no se sentia de tan lluny. Mon pare, per aquell temps, era viatjant i anava per tota Espanya passant llargues temporades fora de casa. I així va ser com vaig saber que s’havia mort aquell home baixet i panxudet, que sortia al balcó cada dos per tres. Ho vaig saber mentre estava al bidet del quarto de bany! L’aigua gelada me va saber a glòria quan vaig sentir com ma mare s’assegurava de que el col·legi estava tancat i que mos donaven festa. A més mon pare tornava cap a casa de pressa i corrents i li deia a ma mare que estès tranquil·la i no sortís de casa pel que pogués passar. I lo que va passar va ser que vam tindre tres dies de festa i que exceptuant los moments en que sortia l’home aquell dins d’un taüt mentre una multitud de gent desfilava davant d’ell contínuament, a la tele, no paraven de fer “dibujitos” i pel·lícules. Vam xalar de-bo-de-bo. Per Núria Menasanch i Martí

ANYS DE LLUM A LA CIUTAT DE TORTOSA

Los aficionats a la cultura estem d’enhorabona. L’Escola d’Art i Disseny de Tortosa juntament amb la Diputació i amb el suport de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Tortosa organitza des del 22/10 d’enguany fins al 10/01 de 2016 un dels esdeveniments més importants i engrescadors per a tots aquells enamorats de les glòries tortosines i de l’art, la ciència, la arquitectura, la història i la cultura en general, que van tindre lloc durant les acaballes del segle XIX i principis del segle XX. Època de Renaixement de la ciutat de Tortosa. Els Arquitectes: Abril, Beltrí, Monguió, Cabot, Gusta... i Musicòlegs com Pedrell i Moreira en són representants. En el Art podrem xalar amb obres del paisatgista Marqués, el classicista realista Casanova, l’incomprès Gimeno i l’escultor renaixentista Agustí Querol. Molts més artistes haguessen pogut omplir la sala d’exposicions de l’Escola d’Art situada a la placeta de Sant Joan. Cervetos, Francesc i Mariano Lleixà, Cardona, Martí, Benet, Santigosa i Vestraten, entre altres. Tots, artistes de renom, tots a cavall entre els segles XIX i XX, que van saber portar a Tortosa sempre al seu cor i a les seues obres d’art. En el camp de la ciència tenim al trio d’amics Landerer, Paulí i Ferran. El Palau Climent i l’Observatori de l’Ebre los hi en fan d’escenari. Ne van fer molta de feina tots tres! Però no ho feien per guanyar mèrits, no, ho feien perquè xalaven de valent inventant i vivint la ciència. Al 1885, Tortosa resseguia els cables telefònics que s’havien passat per entre les balconades per a comunicar-se entre tots tres, i resava per a que la vacuna anti-colèrica inventada pel doctor Ferràn, i portada “dins d’un canyut” des de França, pogués fer que marxessen les brigades de fumigaires, i les foguerades de sofre pels carrers. Les dones tortosines també van fer ciència durant estos moments de transició. Dones que van haver de lluitar contra una societat masclista que les relegava a la cura dels fills i les tancava dins a casa. Però tot i així, n’hi van haver. Enriqueta Ferrús i Ribes, va ser una dona culta, i valenta, que va portar una impremta-llibreria a Tortosa i va escriure un curiós “Receptari de la Tinta Jibia” on després d’investigar a través de la consulta de llibres, químics de renom estrangers i molta pràctica, va escriure les millors fórmules magistrals de diferents tintes. Com ella mateix escriu amb català de Tortosa: “L’estudi i la pràctica ens han demostrat que’s mes fàcil aconseguir la fabricació de qualsevulga espedifich pera la salut, que la elaboració de la tinta”. (La Jibia era la tinta de color sèpia utilitzada pels escriptors de la Renaixença). El Museu de Tortosa(escorxador), el Col·legi d’Arquitectes i l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre són altres espais de visita. Xafeu, a poc a poc, mentre camineu mirant amunt i avall durant les passejades comentades per experts. Descobriu les fites senyalitzades pels itineraris: Fita del Coll de Sant Joan, Passatge Franquet, Font gòtica, Eixample, Mercat,... i voreu com, en ple segle XXI, la ciutat torna a viure lo seu Renaixement. Visca Tortosa, ciutat de la Llum!

VICTÒRIA! ARA NO HO FÉSSEM MALBÉ.

La gent independentista hem guanyat. Ells, s’havien cregut que els catalans érem un poble temoric, per això les amenaces, durant tota la campanya electoral, de que vindrà el boti, les quals no mos les ham cregut de cap manera. Hem aconseguit una victòria clara amb quasi un 78% de participació ciutadana. Rècord històric. De majoria silenciosa, senyors meus, res de res. Catalunya, hem dit, ha de ser lliure, sense matisos, sense terceres vies, amb la promesa de que abans de 18 mesos podrem aconseguir la desitjada llibertat. Les Terres de l’Ebre hem estirat del carro d’este moviment que mos agermana a tots. Davant les diferències polítiques, hi hem contraposat lo desig d’un poble, que abans que res, vol ser lliure. Esta situació a Catalunya no és nova. Solidaritat Catalana, un partit catalanista que es va crear al 1906 i que englobava a una gran diversitat de partits, ja va aconseguir la victòria al 1907. Francesc Mestre i Noè, President de Solidaritat Catalana a Tortosa, deia: “ Una coalició quan hi ha afinitat de sentiments, es sempre justa i molt més si la mou un ideal...”. “...confosos com sempre en la més santa germanor, seguiu amb la mateixa braó lluitant per les reivindicacions de nostra estimada Catalunya, a la que tan pràctica i victoriosament haveu estimat i defensat. Companys: Visca Catalunya! Via fora! Avant! Avant! ” A Madrid, com ara, tremolaven de valent. Però de seguida van posar a funcionar totes les clavegueres de l’Estat espanyol, que són més de les que mos pensem, aconseguint tibar internament el partit, aplicant aquella dita que més endavant, tant los hi agradava recitar als franquistes que deia: “España antes roja que rota”. Finalment la Setmana Tràgica de 1909 va acabar de dividir als catalans. L’Estat espanyol havia aconseguit lo seu objectiu. Deixe’m que cada u pense com pense. Ara, és l’hora de declarar la independència de Catalunya. Més tard ja decidirem les polítiques que volem per a natros. Potser unes vegades guanyaran uns i altres guanyaran uns altres, però serem natros qui decidirem les polítiques del nostre país, i serem natros qui decidirem cap a on van los nostres impostos. La cultura, la llengua, les infraestructures... etc, no es veuran contínuament amenaçades per un estat espanyol que tan sols mos ha ofert garrotades, que ha posat contínuament pals a les rodes a la nostra economia i que no ha dixat que la sanitat, l’ensenyament, i la gent més necessitada pogués tirar endavant sense traves. Ja no tenim temor perquè sabem que sense ells estarem molt millor, perquè tenim esperança i lluitarem per a un millor futur per als nostres fills i néts. Que no passe com en Solidaritat Catalana, ara no ho féssem malbé. Tots units, hem demostrat que ho aconseguim. Visca Catalunya lliure! Núria Menasanch i Martí Que no mos conten sòries Tortosa, 28 de setembre de 2015

ESCUT DE LA CIUTAT DE TORTOSA: MÀRTIRS DE 1640 I GUERRA DELS SEGADORS.Per Núria Menasanch i Martí

El 22 de juliol de 1640, s'afusellaven els patriotes tortosins que secundaren el crit de rebel·lió que es llançava des de Barcelona pel juny del mateix any i que foren traïts per les autoritats eclesiàstiques i les classes dirigents. Este conflicte, més tard, serà batejat per la història com a Guerra dels Segadors.(1) Abans de la Gerra dels Segadors, l’escut de la ciutat de Tortosa, com surt reflectit a la Font Gòtica[2] estava format únicament per una Torre amb una porta, dues finestres i quatre merlets, en plata. Al S. XVII, després de la Guerra dels Segadors, Felip IV va afegir a l’escut de Tortosa la doble titulació de “Fidelísima et exemplaris cívitas Dertusae” i a més va coronar la torre i li va afegir unes palmes. Així començaven els intents de la monarquia borbònica d’ocultar la història real de la ciutat durant la Guerra dels Segadors[3] . Mestre, deia que havia demostrat que Tortosa també havia tingut “defensors de la pàtria”. Creia més correcte utilitzar a l’escut l’antic lema que ja sortia al llibre de les costums generals de Tortosa i que deia: “SIGILLUM UNIVERSITATIS DERTUSAE” També explica que aquest títol d’universitat, tan sols s’atorgava a les poblacions més importants, com era en aquell temps la ciutat de Tortosa, ja que era la segona població en importància de Catalunya.[4] A la capçalera de la Veu de Tortosa, surt l’escut de Tortosa amb les quatre barres catalanes al darrera, per a reivindicar la Tortosa catalana. Lo 16 de setembre de l’any 1900, publica a “La Veu de Tortosa” una poesia als màrtirs tortosins de 1640 i dues esqueles dedicades, la primera “Als Heroics Fills de Tortosa de 1640, i la segona, “Als Màrtirs Defensors de Nostres Llibertats” de 1714. Si bé roden los segles la història no us oblida, Los vostres fets heroics seran sempre immortals, Donàreu per la pàtria lo cor, l’alè, la vida, Vosaltres sou los únics que heu tancat la ferida Que obriren a Tortosa perduts fills deslleials. Darrera la cobdícia, buscant honres estranyes Deixaren les de casa superbs aduladors, Homes sens fe ni pàtria, sens cor, passió, ni entranyes, Besaven mans odioses cegats en ses hassanyes Pel brill de l’or que encisa herència de traïdors! Vosaltres despreciàreu l’honor estrany, riquesa; La fe de vostres avis al Juny no va esclatar, I al crit de Déu i pàtria! La flama fou encesa, Més ai! Aquesta flama fou aviat sotmesa, Per l’ardit mercenari del repugnant tirà! La sang que vessàreu en nostre cor no corre, Encara sentim migrança, encara no us oblidem, Mentre la pàtria ens cridi i l’orbe no s’ensorri, Vostre record heroic no penseu que s’esborri, Al crit de Via fora! Germans vos venjarem. Davant d'este convenciment, Mestre i Noè, involucra a nombroses personalitats en la defensa del veritable escut de Tortosa. Una d'elles és l’apotecari Antoni Añón i Cortiella(Xerta 1825-1919), xertolí, i d’ascendència aragonesa, amb el que Mestre i Noè també mantindrà una profunda amistat i una llarga tasca de col·laboració catalanista. Añón també remena arxius i còdex de l’arxiu capitular de la Seu de Tortosa i és un enamorat de la llengua catalana i del dialecte tortosí. Anton Añón, que també forma part de la “Unió Catalanista”, li proporcionarà valuosa informació sobre els fets ocorreguts a l’Ebre durant la Gerra dels Segadors i de Successió, en els quals es demostrava que Tortosa havia estat fidel a Catalunya tenint també els seus màrtirs catalans. Aquesta col·laboració es fa patent en l’afer de l’escut de la ciutat de Tortosa, en el qual afer, Añon, aportarà dades molt rellevants sobre els màrtirs de 1640, ja que Xerta va ser una de les viles més afectades per les tropes castellanes. L’amistat amb Añon durarà fins a la seua mort als 94 anys, al juliol de 1919. També s'hi veu involucrat l'advocat i historiador Mariano Galindo i Garcia(Calaceit, 1873-Tortosa, 1917). Tot i que és set anys més gran que Galindo, Mestre hi tindrà molta amistat, ja que Galindo té un gran interès per la història i la pintura, a més d’afició a l’estudi i a l’escriptura, la qual cosa el farà abandonar fins i tot la seua carrera d’advocat per a dedicar-s'hi íntegrament. El mateix Mestre diu: “Galindo era un íntim amic meu, quasi inseparable, i al meu costat va sentir les primeres aficions històriques que després cultivà amb admiració de tots”.[5] Quan al 1899 Mestre i Noè inicia la seua tasca a l’arxiu de la ciutat de Tortosa, Galindo té accés, gràcies al seu amic, a fons i continguts històrics que accentuen la seua vocació historicista. Tan és així que, durant els anys 1910 i 1911, s’hi incorporava a la tasca d’ordenació i classificació de l’Arxiu per accelerar el treball. Galindo, que tenia arrels carlistes, ajuda a Mestre en lo tema de l’escut de la ciutat de Tortosa, estudiant los fets que es van produir a Tortosa durant la Guerra dels Segadors. La seua obra cabdal, “La Revolució de Tortosa de l’any 1640” demostrava que a Tortosa també hi van haver màrtirs a favor de Catalunya, i animat per Mestre, l’obra és la primera que escriu en català. I és que, com sempre fa amb tothom, Mestre l’encoratja a deixar d’escriure les seues obres en castellà per a fer-ho en català, ell mateix mos diu: “Quan ja tenia algunes quartilles escrites vaig inclinar-lo a escriure-les en català i a què deixés l’esperit dels historiadors castellans respecte a d’aquella època. No em va costar molt d’esforç convèncer-lo, puix tenia prou percepció i ben assaonada cultura per apreciar la diferència de criteri que hi havia en jutjar aquells fets, avui més aclarits i trets a llum per homes de gran saber. Als pocs dies me va llegir a la Costa de Capellans les noves quartilles compostes en llengua catalana, confessant-me que l’ús de l’idioma propi dóna més força a l’escriptor, L’únic argument que ell posava en contra del meu desig era la barrejadissa aragonesa que s’observava en lo lèxic calaceità, però això fou fàcil d’arreglar i passà endavant en la seua empresa”[6] A portes de la mort, encarregava a Mestre que conservés i edités la seua obra “La guerra de Catalunya a Tortosa i les seues fronteres”. A pesar de tot això, Mestre es dol de que no es volgués declarar favorable a la causa dels tortosins que es van sollevar defensant la causa de Catalunya. Creu que això va ser degut a les seues arrels aragoneses i a les seues tendències conservadores i carlistes. Gràcies a la seua insistència, però, no va arribar mai a atacar als revolucionaris. Segons mos conta Mestre: “Galindo era un bon xicot, de sòlida cultura, però no sentia la causa del regionalisme com la sentim natros. A més a més, era molt apocat i menguat d’esperit i això contribuïa a no mirar la causa de Catalunya com deuen mirar-la tots los seus naturals. A pesar d’això convenia amb mi que el mantenir-se Tortosa, “la Tortosa oficial”, fidel a Felip IV, era degut a l’anhel de la noblesa en adquirir honors, i el clero, en obtenir prebendes, i quan no, la tranquil·litat, que és lo que sempre ha pretès en totes les ocasions difícils, llevat honroses excepcions, com se veu en les actes capitulars de l’Arxiu de la Catedral”.[7] Al poc de morir, Mestre li rep homenatge en un article bibliogràfic publicat a la Zuda. A l’agost de 1902, aconsegueix que l’ajuntament liberal tortosí publique un escut de la ciutat sense les palmes i la corona, ni els títols de “Fidelíssima et exemplaris” la qual cosa va aixecar com ell mateix diu: “una gran polseguera”. Los sectors més espanyolistes de Tortosa es van posar en peu de guerra i el van acusar de “Lesa Pàtria”(traïdor a la Pàtria), tot demanant l’actuació de la justícia. Les nombroses crítiques que reben “La Veu de Tortosa i “Diario de Tortosa” a través dels periòdics “La Verdad” i “El Ebro” i la gran polèmica generada, fa que el regionalisme de Francesc Mestre i Noè quede aïllat de la vida política i s’haigue de recloure encara que sigue momentàniament en les activitats culturals i associatives. Durant tota la seua vida Mestre i Noè intentarà reivindicar la Tortosa patriòtica dels primers dies de la revolució, enfront de la Tortosa sota l’òrbita hispànica de la guerra. Explica en carta de 10 d’agost de 1925 a Ferran de Sagarra i de Siscar[8] , historiador com ell, els problemes que havia tingut al fer-ho i la polseguera que havia aixecat el seu esforç no reeixit de treure de l’escut de Tortosa la simbologia de la contrarevolució. El 30 de juliol de 1930 Francesc Mestre agraeix a Sagarra el seu article sobre la revolució de Tortosa de 1640, pel qual demostrava que Tortosa també havia tingut “defensors de la pàtria” [9]. La qüestió no va quedar tancada i reapareixia amb la segona República. Segons “la Veu de Catalunya de l’1 de març de 1934, l’Ajuntament de Tortosa havia aprovat finalment els canvis en l’escut tortosí contra el vot dels tradicionalistes. Mestre finalment va aconseguir al 1934, que l’Ajuntament tortosí renunciés als títols de “fidelíssima y exemplar”, renúncia que anava lligada a la modificació de l’escut. “Vida tortosina” del 21 de juliol de 1934 dóna notícia de la col·locació d’una placa al carrer dedicada als “màrtirs de 1640”[10] i comunica l’aprovació d’un pressupost amb la intenció de publicar un estudi sobre aquests herois patriòtics. El pressupost compta amb el suport de la Generalitat i segons “La Veu” l’ajuntament tortosí també obria un concurs per a la seua impressió. L’estudi no arribà a ser publicat tot i la seua existència. Possiblement els fets d’octubre i la guerra civil ho van impedir.[11] (1)CID I MULET, J. “Fulls d’Història. Els Màrtirs de 1640” Meridià. Núm 25 Pàg.1 Barcelona 22/07/1938. (2)La Font Gòtica antigament estava situada a la plaça de la Font (actualment d’Agustí Querol), i ara està situada al carrer de la Ciutat i adossada a les parets de l’antic Palau Oliver de Boteller. L’escut surt sostingut per dos àngels. (3)Així, en posteriors guerres carlistes (com la dels 7 anys al S. XIX), tothom que es considerava lleial al rei borbó era agraciat amb l’escut de fidelitat. Un altre exemple que tenim d’aquest intents de desvirtuar la història és el que s’explica quan el bisbe Veshi arriba a Madrid amb la bona nova dels primers privilegis atorgats pel rei: el títol de “Fidelísima y Exemplar” per a la ciutat de Tortosa i altres privilegis als tortosins. Esta narració és qualificada de “maniquea i interessada” per H. Muñoz i S. Rovira (1997:116): “animándose tanto los buenos (els partidaris de Felip IV) se conocía en los malos menos ímpetus” (4)Artícle de la Veu de Tortosa Nº 1. (5)EPISTOLARI DE FERRAN DE SAGARRA I DE SISCAR. Carta de Francesc Mestre i Noè. Tortosa, 10/VIII/1925. (6)MESTRE I NOÈ, F. “Don Mariano Galindo i García” LA ZUDA. 25/03/1917 (7)EPISTOLARI DE FERRAN DE SAGARRA I DE SISCAR. Carta de Francesc Mestre i Noè. Tortosa, 10/VIII/1925. (8)Biblioteca de Catalunya, Fons Ferran de Sagarra i de Siscar, lligat 3, plec 4. i lligat 7, plec 1. (9)Eva Serra i Puig “Ferran de Sagarra i de Siscar. Semblança Biogràfica”. IEC. 21-10-2004. (10)El carrer dels “màrtirs de 1640” encara existeix. Està situat perpendicular a la Plaça d’Alfons XII, al sud. Durant la dictadura de Franco va sobreviure com a Màrtirs de la Ciutat ja que els franquistes no coneixien la història local i es pensaven que els màrtirs ho eren dels moriscos durant la reconquesta. (11)CID I MULET, J. “Fulls d’Història. Els Màrtirs de 1640” Meridià. Núm 25 Pàg.1 Barcelona 22/07/1938.